HISTÒRIES DE LLIBRES ANTICS I DE POLÈMIQUES TERGIVERSADES

Existeix això que avui en diuen un relat sobre el primer premi Sant Jordi, el d'aquell llunyà 1960, hereu del Joanot Martorell, que s'havia començat a lliurar el 1947. En aquells anys tot allò era minoritari i més ranci que no pas ara. Les biografies dels intel·lectuals de l'època, en l'àmbit català, donen moltes pistes sobre les misèries i envegetes d'un món lligat a l'inevitable mecenatge privat dels empresaris rics.

El relat ens diu que Rodoreda va presentar La plaça del Diamant amb el folklòric títol de Colometa, cosa que explica el fet que, d'entrada, allò ja fes caure d'esquena alguns heterodoxos com Pla. Pla va ser el dolent de la pel·lícula, no va saber veure l'excel·lència del text però Fuster, tan poc llegit avui, va veure la llum, va recomanar el llibre i, amb el pas del temps, com es sabut, La plaça del Diamant, nom comercial de Colometa va ser un mite i va convertir en mite la seva autora.

La víctima de tot plegat va ser l'autor premiat, no tant sols amb el vot de Pla sinó amb uns quants més. Del pobre Massó, que va estar anys sense publicar, se n'han dit molts injustos penjaments, la majoria els ha amollat gent que no va llegir mai el seu llibre. Per sort, com que tenia vincles amb Riudoms, en aquella vila l'han recuperat i reivindicat en diferents ocasions i fins i tot han creat, gran paradoxa, un premi literari que porta el seu nom. 

Avui s'admet que Rodoreda és el millor del millor, però això no ha estat sempre així. Durant molt de temps es va lloar molt més la seva narrativa curta que no pas les novel·les i fins i tot no fa gaire escoltava algú de la cultureta, amb anys i seny, explicant com la necessitat de novel·les en català va fer que algunes,  com La plaça del Diamant, assolissin un èxit poc ponderat. Rodoreda va tenir la grapa de crear un estil propi, no li nego. Personalment admeto de forma subjectiva que La plaça del Diamant té un gran encant. D'altres coses d'ella no m'han fet el pes, però sembla que això, avui, no es pot dir. Hi ha gent que sé que també ho pensa tot i que hores d'ara no gosarà comentar-ho ni escriure-ho, és clar.

No havia llegit el llibre premiat, un premi amb verí, fins fa poc, però la lectura de la correspondència entre Gaziel i Pla ha tornat a estimular la meva curiositat sobre tot plegat. Se'n poden trobar molts exemplars de segona mà, a bon preu. Hi ha poques ressenyes serioses escrites sobre el llibre, una de les més rellevants, tot i que relativament breu, és la que va publicar Helena Bonals als seus anticanons.  Podríem entrar en un debat inútil sobre si és millor o pitjor que la novel·la de Rodoreda però, al capdavall, els premis literaris sempre tenen un punt d'oportunisme i subjectivitat. En aquella època es presentava molt poca gent, un altre del saló dels refusats va ser Pedrolo, amb Cendra per Martina.

En uns cursets de català prehistòrics recordo que la professora ens va parlar del llibre de Rodoreda  i del de Pedrolo  i ens en va llegir alguns fragments. Del de Massó no en vaig sentir parlar mai, als acadèmics experts. Aquestes promocions des de les tarimes i les aules fan forat, entre la gent jove i els no-iniciats. Anys després em van lloar també a bastament Monzó, aleshores poc conegut, en un altre curs sobre literatura. 

Viure no és fàcil era ja, o ho semblava, quan jo assistia a aquells cursets, un cadàver literari castigat amb silenci eficaç. Però Viure no és fàcil és un molt bon llibre que avui té, a més a més, el valor afegit de reflectir una època gris i una societat corrupta a  tots nivells, com passa amb aquestes pel·lícules en blanc i negre que ja són tot un document de l'època. I Massó era un molt bon escriptor. 

L'ambient d'una Barcelona grisa i sense perspectives connecta amb tota la bona literatura castellana dels cinquanta i, fins i tot amb les limitacions inevitables a causa de la censura d'aquells anys, el  llibre incideix en l'amoralitat d'uns joves de bona casa que no arriben a ser dolents però que no tenen ni aspiracions, ni ideals, ni caràcter. I en la situació de la dona pobra i jove, sense més horitzó que un matrimoni miserable, la fàbrica, el servei domèstic o la prostitució més o menys encoberta, l'objectiu de la qual es trobar algú que les mantingui i les lliuri de preocupacions econòmiques durant un  temps. Hi ha un cert feminisme avant la lettre, en aquestes dones de la  novel·la de Massó. 

Enric Massó i Urgellés (1914-1986) va néixer a Barcelona, però la família era de Riudoms. Va col·laborar des dels anys  vint en l'edició de diferents revistes catalanes, amb gent tan rellevant com Janés o Andreu Roselló. Va militar al Partit Nacionalista Català, va ser oficial de la República, es va exiliar, va retornar al país i va estar empresonat durant tres anys. Més endavant va recuperar la tasca literària, va escriure narrativa, articles periodístics i teatre. La seva novel·la Els dos miralls es va publicar el 1956. El 1960 ja sabem què va passar. A causa de la polèmica molts llibres de Massó, militant d'ERC,  no es van publicar fins després de la seva mort, tot i que va col·laborar en diferents mitjans periodístics. La seva trajectòria vital és molt interessant i cal saber-la, ja que a causa d'allò del premi va semblar, per desgràcia, que es tractava d'una mena de mindundi literari injustament premiat.

L'any 1985 Massó, dos anys abans de morir, va escriure un breu article al diari La Vanguardia on es planyia de tot plegat i explicava la realitat d'uns fets tergiversats  de forma interessada durant anys, a causa d'unes informacions aparegudes aleshores en aquest diari, que donaven una versió molt poc objectiva d'aquell premi i les seves circumstàncies. Per exemple, Massó explica que Rodoreda no va ser la finalista, en aquell premi, sinó la tercera, el finalista va ser l'escriptor Miquel M. Cuspinera, un altre autor injustament silenciat i oblidat. 

El no-triomf de Rodoreda es va repetir l'any següent, va quedar darrere de L'ultim replà, d'Espinàs, un llibre senzillet, per cert. Fuster no va defensar el llibre de Rodoreda, el 1960,  fins a la darrera votació. El llibre de Massó va tenir molt bones crítiques quan es va publicar,  però així que es va estendre el relat rodoredià se'l va menystenir sense manies. Entrevistes fetes a Massó per gent com el periodista Sempronio no es van publicar o es van reduir a quatre ratlles. 

Un dels grans piconadors de l'obra de Massó, a més a més de Fuster, va ser Ignasi Riera, qui durant un temps va exercir un cert mandarinatge cultural en alguns sectors de l'esquerra. Massó no entra en valoracions qualitatives, que poden ser discutibles, sinó en el menyspreu a la seva persona i la seva obra, motivada per les capelletes literàries de l'època, i a les brames escampades per diferents persones i mitjans de comunicació. Fins i tot en manuals sobre literatura catalana hi havia oblits i informacions errònies o, senzillament mentides, sobre tot plegat. 

Quan ets jove et creus els experts en el que sigui. Amb els anys et tornes més escèptica i, per sort, avui tenim accés a informacions diverses i contrastades i podem fer valoracions més objectives de segons què. Malauradament les capelletes literàries i acadèmiques continuen funcionant a dojo,  avui la promoció efectiva ha passat a les revistes literàries virtuals de prestigi, i, fins i tot, a les recomanacions llibreteres de culte. El que passa és que avui les polèmiques resten molt allunyades del gran públic, es publica a gavadals, als premis s'hi presenta un munt de gent, Planeta es va empassant grups editorials, i tot ha canviat molt. 

De la mateixa  manera que un  dia et lloen i divinitzen al cap d'un temps et poden dir que estaves sobrevalorat. O, el que és pitjor, fer això que en castellà en diuen ningunearte i que escric en aquesta llengua perquè em sembla més contundent i definitiu que en els seus equivalents catalans. En el món literari, com en els altres, tot és relatiu, temporal i discutible. De fet, en els jurats dels premis literaris de gruix hi ha poques persones que siguin molt expertes en literatura, a nivell acadèmic. A Rodoreda li van donar el Premi uns anys després, el mateix que a Pedrolo, qui també va ser oblidat i menystingut durant anys, fins que darrerament, amb motiu del centenari, se n'ha fet una tímida recuperació. 

Sales i Rodoreda van ser molt perversos en les seves opinions sobre Pedrolo o sobre la novel·la de Massó, com que avui es publiquen correspondències personals sabem com n'és, de cruel, el mon de la literatura de culte.