HISTÒRIES DE LLIBRES ANTICS I DE POLÈMIQUES TERGIVERSADES

Existeix això que avui en diuen un relat sobre el primer premi Sant Jordi, el d'aquell llunyà 1960, hereu del Joanot Martorell, que s'havia començat a lliurar el 1947. En aquells anys tot allò era minoritari i més ranci que no pas ara. Les biografies dels intel·lectuals de l'època, en l'àmbit català, donen moltes pistes sobre les misèries i envegetes d'un món lligat a l'inevitable mecenatge privat dels empresaris rics.

El relat ens diu que Rodoreda va presentar La plaça del Diamant amb el folklòric títol de Colometa, cosa que explica el fet que, d'entrada, allò ja fes caure d'esquena alguns heterodoxos com Pla. Pla va ser el dolent de la pel·lícula, no va saber veure l'excel·lència del text però Fuster, tan poc llegit avui, va veure la llum, va recomanar el llibre i, amb el pas del temps, com es sabut, La plaça del Diamant, nom comercial de Colometa va ser un mite i va convertir en mite la seva autora.

La víctima de tot plegat va ser l'autor premiat, no tant sols amb el vot de Pla sinó amb uns quants més. Del pobre Massó, que va estar anys sense publicar, se n'han dit molts injustos penjaments, la majoria els ha amollat gent que no va llegir mai el seu llibre. Per sort, com que tenia vincles amb Riudoms, en aquella vila l'han recuperat i reivindicat en diferents ocasions i fins i tot han creat, gran paradoxa, un premi literari que porta el seu nom. 

Avui s'admet que Rodoreda és el millor del millor, però això no ha estat sempre així. Durant molt de temps es va lloar molt més la seva narrativa curta que no pas les novel·les i fins i tot no fa gaire escoltava algú de la cultureta, amb anys i seny, explicant com la necessitat de novel·les en català va fer que algunes,  com La plaça del Diamant, assolissin un èxit poc ponderat. Rodoreda va tenir la grapa de crear un estil propi, no li nego. Personalment admeto de forma subjectiva que La plaça del Diamant té un gran encant. D'altres coses d'ella no m'han fet el pes, però sembla que això, avui, no es pot dir. Hi ha gent que sé que també ho pensa tot i que hores d'ara no gosarà comentar-ho ni escriure-ho, és clar.

No havia llegit el llibre premiat, un premi amb verí, fins fa poc, però la lectura de la correspondència entre Gaziel i Pla ha tornat a estimular la meva curiositat sobre tot plegat. Se'n poden trobar molts exemplars de segona mà, a bon preu. Hi ha poques ressenyes serioses escrites sobre el llibre, una de les més rellevants, tot i que relativament breu, és la que va publicar Helena Bonals als seus anticanons.  Podríem entrar en un debat inútil sobre si és millor o pitjor que la novel·la de Rodoreda però, al capdavall, els premis literaris sempre tenen un punt d'oportunisme i subjectivitat. En aquella època es presentava molt poca gent, un altre del saló dels refusats va ser Pedrolo, amb Cendra per Martina.

En uns cursets de català prehistòrics recordo que la professora ens va parlar del llibre de Rodoreda  i del de Pedrolo  i ens en va llegir alguns fragments. Del de Massó no en vaig sentir parlar mai, als acadèmics experts. Aquestes promocions des de les tarimes i les aules fan forat, entre la gent jove i els no-iniciats. Anys després em van lloar també a bastament Monzó, aleshores poc conegut, en un altre curs sobre literatura. 

Viure no és fàcil era ja, o ho semblava, quan jo assistia a aquells cursets, un cadàver literari castigat amb silenci eficaç. Però Viure no és fàcil és un molt bon llibre que avui té, a més a més, el valor afegit de reflectir una època gris i una societat corrupta a  tots nivells, com passa amb aquestes pel·lícules en blanc i negre que ja són tot un document de l'època. I Massó era un molt bon escriptor. 

L'ambient d'una Barcelona grisa i sense perspectives connecta amb tota la bona literatura castellana dels cinquanta i, fins i tot amb les limitacions inevitables a causa de la censura d'aquells anys, el  llibre incideix en l'amoralitat d'uns joves de bona casa que no arriben a ser dolents però que no tenen ni aspiracions, ni ideals, ni caràcter. I en la situació de la dona pobra i jove, sense més horitzó que un matrimoni miserable, la fàbrica, el servei domèstic o la prostitució més o menys encoberta, l'objectiu de la qual es trobar algú que les mantingui i les lliuri de preocupacions econòmiques durant un  temps. Hi ha un cert feminisme avant la lettre, en aquestes dones de la  novel·la de Massó. 

Enric Massó i Urgellés (1914-1986) va néixer a Barcelona, però la família era de Riudoms. Va col·laborar des dels anys  vint en l'edició de diferents revistes catalanes, amb gent tan rellevant com Janés o Andreu Roselló. Va militar al Partit Nacionalista Català, va ser oficial de la República, es va exiliar, va retornar al país i va estar empresonat durant tres anys. Més endavant va recuperar la tasca literària, va escriure narrativa, articles periodístics i teatre. La seva novel·la Els dos miralls es va publicar el 1956. El 1960 ja sabem què va passar. A causa de la polèmica molts llibres de Massó, militant d'ERC,  no es van publicar fins després de la seva mort, tot i que va col·laborar en diferents mitjans periodístics. La seva trajectòria vital és molt interessant i cal saber-la, ja que a causa d'allò del premi va semblar, per desgràcia, que es tractava d'una mena de mindundi literari injustament premiat.

L'any 1985 Massó, dos anys abans de morir, va escriure un breu article al diari La Vanguardia on es planyia de tot plegat i explicava la realitat d'uns fets tergiversats  de forma interessada durant anys, a causa d'unes informacions aparegudes aleshores en aquest diari, que donaven una versió molt poc objectiva d'aquell premi i les seves circumstàncies. Per exemple, Massó explica que Rodoreda no va ser la finalista, en aquell premi, sinó la tercera, el finalista va ser l'escriptor Miquel M. Cuspinera, un altre autor injustament silenciat i oblidat. 

El no-triomf de Rodoreda es va repetir l'any següent, va quedar darrere de L'ultim replà, d'Espinàs, un llibre senzillet, per cert. Fuster no va defensar el llibre de Rodoreda, el 1960,  fins a la darrera votació. El llibre de Massó va tenir molt bones crítiques quan es va publicar,  però així que es va estendre el relat rodoredià se'l va menystenir sense manies. Entrevistes fetes a Massó per gent com el periodista Sempronio no es van publicar o es van reduir a quatre ratlles. 

Un dels grans piconadors de l'obra de Massó, a més a més de Fuster, va ser Ignasi Riera, qui durant un temps va exercir un cert mandarinatge cultural en alguns sectors de l'esquerra. Massó no entra en valoracions qualitatives, que poden ser discutibles, sinó en el menyspreu a la seva persona i la seva obra, motivada per les capelletes literàries de l'època, i a les brames escampades per diferents persones i mitjans de comunicació. Fins i tot en manuals sobre literatura catalana hi havia oblits i informacions errònies o, senzillament mentides, sobre tot plegat. 

Quan ets jove et creus els experts en el que sigui. Amb els anys et tornes més escèptica i, per sort, avui tenim accés a informacions diverses i contrastades i podem fer valoracions més objectives de segons què. Malauradament les capelletes literàries i acadèmiques continuen funcionant a dojo,  avui la promoció efectiva ha passat a les revistes literàries virtuals de prestigi, i, fins i tot, a les recomanacions llibreteres de culte. El que passa és que avui les polèmiques resten molt allunyades del gran públic, es publica a gavadals, als premis s'hi presenta un munt de gent, Planeta es va empassant grups editorials, i tot ha canviat molt. 

De la mateixa  manera que un  dia et lloen i divinitzen al cap d'un temps et poden dir que estaves sobrevalorat. O, el que és pitjor, fer això que en castellà en diuen ningunearte i que escric en aquesta llengua perquè em sembla més contundent i definitiu que en els seus equivalents catalans. En el món literari, com en els altres, tot és relatiu, temporal i discutible. De fet, en els jurats dels premis literaris de gruix hi ha poques persones que siguin molt expertes en literatura, a nivell acadèmic. A Rodoreda li van donar el Premi uns anys després, el mateix que a Pedrolo, qui també va ser oblidat i menystingut durant anys, fins que darrerament, amb motiu del centenari, se n'ha fet una tímida recuperació. 

Sales i Rodoreda van ser molt perversos en les seves opinions sobre Pedrolo o sobre la novel·la de Massó, com que avui es publiquen correspondències personals sabem com n'és, de cruel, el mon de la literatura de culte.

OLGA XIRINACS, PREMIS, CÀSTIGS, OBLITS I REIVINDICACIONS

Algunes de les persones que passeu per aquí ja sabeu que fa temps vaig iniciar una mena de campanya modesta sobre la possibilitat de què es concedís el proper Premi d'Honor a Olga Xirinacs. Vaig obrir un grup  de facebook, força visitat, i un blog, menys visitat, en el qual vaig publicant poemes de l'escriptora.

He de dir que no hi tinc cap interès particular, ni en sóc parenta ni sóc experta en la seva literatura. La vaig conèixer fa anys, una meva amiga també escriptora, Montserrat Galícia, va publicar una novel·la on evocava Virgínia Woolf i li va demanar si li volia presentar, cosa que tot i no tenir cap relació amb ella, Xirinacs va fer encantada. Olga Xirinacs i Montserrat Galícia són devotes de Woolf, jo no ho sóc o al menys, no ho sóc pas de forma incondicional i és que en això de la literatura els gustos són, afortunadament, diversos.

Més endavant vaig guanyar un premi de poca difusió que porta el nom de l'escriptora i la vaig anar a saludar quan va presentar els dos llibres que ha publicat amb Meteora. Hem intercanviat e-mails en alguna ocasió sobre temes literaris. Fins fa poc anys coneixia poc la seva obra, en concret la poesia, que he llegit en aquests darrers temps més a fons i em sembla excel·lent, d'alt nivell i poc difosa. 

OIga Xirinacs va guanyar durant uns anys tots els premis més importants, aleshores, de la nostra literatura. Això va provocar ressentiments, guanyar un premi comporta que molts altres no el guanyin. Només cal llegir biografies com la d'Espriu per comprovar les picabaralles que ja hi havia a l'entorn del tema quan tan sols es comptava amb mitja dotzena de concursants, ara que els escriptors s'han multiplicat la cosa és molt més complicada.

Durant uns anys existia molta polèmica sobre els premis, el Sant Jordi generava moltes discussions i desqualificacions però era un premi ben promocionat i un dels pocs llibres en català que comptava amb una promoció adient. El Premi d'Honor és tota una altra cosa, fins i tot s'ha qüestionat més d'una vegada. Hi ha qui explica que se'l van inventar per no donar-lo a Pla i també va ser molt lamentable el cas Carner, quan se'l va fer venir per a no donar-li el premi en veure que les seves facultats mentals havien minvat a causa de l'edat. És un premi que s'ha donat a quaranta-cinc homes i tres, ara quatre, dones. Un premi qüestionable doncs però que representa el reconeixement al conjunt d'una obra o d'una tasca. Una altra qüestió és que abarca el camp acadèmic i el científic però aquests també són minoria en comparació amb els literats i caldria pensar-hi.

Jo ja fa temps que tinc poca confiança en els premis grossos, s'hi mouen molts interessos al volt, fins i tot en un de tant prestigi com el Nobel, tan sols cal mirar les llistes de guardonats. Malgrat tot això em semblava important que Olga Xirinacs, que aquest any fa vuitanta anys, l'aconseguís. En aquests anys ha estat una escriptora una mica marginada i fins i tot etiquetada con a tarragonina. 

Podria mencionar moltes altres possibles candidates, per exemple, Aina Moll. Al menys a Olga Xirinacs l'han triat enguany com a la POETA del DIA DE LA POESIA, una mena de premi de consolació, important, tot s'ha de dir, i que potencia el seu paper en aquest gènere literari. Quan en alguna ocasió l'escriptora s'ha queixat, amb raó, de determinats oblits, no ha faltat qui la titllés de victimista. Crec que el fet de ser una dona també té un pes a l'hora de certs menyspreus inexplicables.

No vull entrar en valoracions sobre la guardonada, Oliver, una escriptora que, per diferents motius, també ha estat una mica oblidada en els darrers anys, el mateix que la seva parella Jaume Fuster. Fa uns dies em preguntava per què amb tantes setmanes negres que es fan i es desfan no ens tornen a emetre aquelles historietes de La clau de vidre, per la tele, o aquelles de Qui? que ens van dir que continuarien i no ho van fer mai. Olga Xirinacs ha escrit també bona novel·la de gènere, obres interessants que es podrien fer en cinema, en televisió. Quan el Premi d'Honor li van donar a Benet i Jornet vaig manifestar la meva opinió sobre la concessió, que em va semblar una mica exòtica, i alguns coneguts seguidors de sèries de la tele se'm van empipar, així que faré mutis sobre qualitats i mèrits, al menys de moment.

Fa molts anys, el 1984, Olga Xirinacs va guanyar el premi Sant Jordi amb el llibre Al meu cap una llosa. Era aquella una època en la qual es generaven les polèmiques que he mencionat. Va haver-hi quatre finalistes d'un cert pes, Víctor Mora amb El tramvia blau, Miquel Ferrà amb No passaran, Josep Maria Carandell amb Prínceps i  Maria Antònia Oliver amb Crineres de foc. Es van editar els llibres finalistes incitant el públic lector a què jutgés si el premi era just o no i fins i tot Àngel Casas va portar al seu programa a tres dels escriptors  implicats però no hi va convidar la guanyadora. 

Els anys han fet que s'evidenciés la qualitat del llibre de Xirinacs, però en tot plegat hi havia una certa mala fe sorgida aneu a saber de quines capelletes culturals ocultes o no tant. Isidor Cònsul va escriure sobre el tema reivindicant la qualitat de l'obra premiada i no va ser l'únic. Si això dels finalistes es fes cada any no hi hauria res a dir però tan sols s'ha fet de tant en tant i sense fer soroll, jo també vaig quedar finalista del Sant Jordi uns anys després de tot allò i no em van publicar el llibre ni ningú va tenir interès en polemitzar sobre qualitats i justícies.

En tot cas caldrà continuar reivindicant la trajectòria d'una escriptora important, que avui sembla no estar de moda, el món literari ha canviat molt, el premi Sant Jordi ja no té la importància que havia tingut, es tracta d'un llibre més entre tants com en surten, sabem poca cosa dels finalistes i dels debats del jurat i es venen molt més d'altres volums ben promocionats i escrits per gent que normalment pertany al món mediàtic i que fins i tot és coneguda per motius extraliteraris. El nombre de publicacions diàries és immens, la literatura és avui efímera i líquida, com tantes altres coses. Ni tan sols és important el tema de la llengua, les obres es publiquen de forma simultània en català i castellà i ningú no es posa pedres al fetge amb aquest tema que en d'altres temps resultava, si més no, espinós.

Olga Xirinacs no és tan sols l'escriptora viva més important de la nostra literatura, també representa avui la memòria en actiu de tota una època literària amb llums i ombres però que cal recordar i conèixer una mica a fons. Crec que hauria estat molt bé que li haguessin donat el Premi d'Honor, no ha estat així i la continuarem reivindicant a la mida de les nostres possibilitats. Pel maig, el dia 11, farà vuitanta anys i estaria bé que repetíssim l'homenatge blogaire de l'any passat. En tot cas segur que el món cultural li dedicarà actes diversos i algun homenatge institucional, això sí. Si aquest actes no van acompanyats de reedicions i difusió de la seva literatura, malament. I és que això també passa, amb ella i amb una gran majoria d'autors i autores, i aleshores hem de recórrer, i encara bo, a les biblioteques i a les webs de segona mà. 

La literatura i l'art, vaig sentir dir en una ocasió a un professor, són com la borsa, pugen uns actius i en baixen uns altres, va com va. Hi ha llibres considerats molt bons que a mi no m'han fet ni fu ni fa i d'altres que a mi m'ha agradat i que d'altre gent ha trobat un rotllo. També nosaltres canviem de gustos, amb els anys i l'experiència, hi ha coses que et van semblar molt originals i després has sabut que  eren males còpies d'altres creacions anteriors. Aquesta relativitat ens pot consolar a alguns escriptors, quan no hem aconseguit surar en un mar tan imprevisible. La vida no és una novel·la ni una pel·lícula, per sort o per desgràcia. 

Més enllà de consideracions i valoracions crec que ens cal tenir molt més present l'obra, extensa i diversa, d'Olga Xirinacs, amb premis o sense. Un dels mèrits afegits és que Olga Xirinacs ha continuat publicant sempre i no sempre li ha estat fàcil i que manté contacte habitual amb el seu públic a través d'un blog personal i interactiu, ja em direu quin escriptor nostrat fa el mateix, hores d'ara.

[...] Olga Xirinacs fou la justa guanyadora, al meu entendre, d'aquesta edició del Premi Sant Jordi que comentem. La seva novel·la Al meu cap una llosa, manlleva el títol suggestiu de la segona part d'un vers del poeta anglès William Cowper: "Amb l'herbei sobre el pit i al meu cap una llosa." El títol és una troballa amb un doble encert: s'adreça, d'una banda, al cor mateix de la narració, i n'avança, de l'altra, l'estil poètic i entranyable. Olga Xirinacs ha bastit una novel·la lírica i intimista a partir de la confluència de tres elements. D'una banda, els butlletins de notícies de la BBC concreten el marc històric que encapçala cada un dels divuit capítols. Som a la segona Guerra Mundial, a l'entrada de la primavera de 1941. [...] El segon component de la novel·la serveix per a dibuixar la geografia física i humana d'una contrada d'East Sussex, a la vora del riu Ousse. I tots dos elements no són altra cosa que el bastiment que necessita Olga Xirinacs per a situar-hi la seva creació més original i captivadora, l'aura de Virginia, la figura que dóna vigor i personalitat a la narració. La claror i l'ombra de Virginia Woolf, ofegada a les aigües de l'Ousse, que l'acolliren durant tres setmanes. Aquestes tres setmanes són el temps de la novel·la i, mentre el cos rodola riu avall, l'aura de Virginia surt del riu i ressegueix la contrada, fa estada a la casa vora els objectes, es fixa de prop en els personatges i medita sobre la llibertat i la bellesa de la pròpia mort. La novel·la no és, en cap moment, ni una narració històrica ni un exercici biogràfic. [...] 

Al meu cap una llosa és, bàsicament, un bellíssim monòleg amb un feix de suggeriments. Diria que Olga Xirinacs ha trobat la mesura exacta per a lluir les virtuts més pregones de la seva capacitat literària. [...] Personalment no tinc cap dubte que és la més sòlida i acabada de les cinc novel·les. 

(Isidor Cònsul: "Entorn del premi Sant Jordi, 1984. Dracs, aranyes i polèmica",Serra d'Or, novembre 1985) 

Per tal d'animar el món de la cultureta també es podrien donar a conèixer els altres noms en joc a l'entorn de la concessió del premi i que el poble jutgés, amb l'ajuda de debats televisius, com en aquell Sant Jordi de 1984, per proposar que no quedi. Per cert, d'entrada eliminaria els senyors, toquen quaranta anys de dones, ara. I després, ja en parlarem.

PREMIS I CÀSTIGS (1962-2012)

Entrevista a Pedrolo manllevada del blog-homenatge a Manuel Del Arco

Llegeixo avui que Màrius Serra ha guanyat el Sant Jordi de novel·la, i, entre d'altres premis repartits en aquesta nit literària resistent i entranyable, l'escriptora i amiga Maria Carme Roca s'ha emportat el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Felicitats!!!

Em temo que els premis ja no són el que van ser ni el que podien haver estat. El món editorial i les vendes de llibres no es troben en un bon moment i els premis grossos ja fa anys que aposten sobre segur, es lliuren a gent coneguda o que té una certa presència en els mitjans. Hi ha poques sorpreses. El camp juvenil i infantil és un altre món, molt diferent.

Es manté el tema, abans comentat i debatut, de l'excés de repartiment de premis en una mateixa nit, cosa que fa que sembli que n'hi ha uns de grossos, el Sant Jordi i el Carles Riba i després la pedrea, la resta, tots de rellevància però que es mencionen poc i de passada als mitjans que encara dediquen algun espai important a la festa.

Durant alguns anys la concessió del Sant Jordi anava acompanyada de discusions i polèmiques. El llibre guanyador era un dels pocs que s'editaven i difonien, aleshores, en català. Tot ha canviat molt. Una vegada vaig quedar finalista del Sant Jordi i en una altra ocasió d'un Víctor Català en hores baixes. Ignoro el profund motiu pel qual en determinat moment es va canviar el nom de Víctor Català pel de Mercè Rodoreda però tantes coses hem perdut que el record també ens cal perdre, com cantava Espinàs.

Cap d'aquests dos llibres finalistes de premis importants es va publicar per motius que encara no he acabat d'entendre però que crec que es resumeixen en un, la poca fe sobre la possibilitat de vendes que tenien un i l'altre considerant que a mi només em coneixien a casa. L'any que vaig quedar finalista del Víctor Català el guanyador va haver de fer-se una mena de campanya d'autopromoció car li van publicar i prou i ja se sap que no promocionar un llibre de forma adient és condemnar-lo a l'ostracisme i l'oblit. Com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu no es ven. Era l'any 1986 i aquest guanyador era l'escriptor Jordi Condal. El llibre, Els germans Pinçons.

Fa cinquanta anys, en aquell temps d'inundacions, nevades i esperances que no es van complir sobre una evolució més o menys democràtica del franquisme, va guanyar el premi Sant Jordi Manuel de Pedrolo, avui, em sembla, més oblidat del que caldria, amb Balanç fins a la matinada. M'agrada molt aquesta fotografia en la qual se'l veu jove i pinxo, somrient de forma irònica, envoltat de  noies maques, content. El de poesia el va guanyar Blai Bonet i he vist citat aquell premi amb moltes errades, de data, de títol del llibre. La fotografia de la portada de La Vanguardia mostra també el guanyador del premi d'assaig i el de monografia local. 

Fa temps que no envio textos a concursos d'aquests que demanen un munt de còpies, cosa que en temps d'internet em sembla un abús. Per sort per als escriptors no mediàtics i amb poques ganes d'invertir en somnis, els premis de Tarragona d'enguany permeten la tramesa per email. En castellà hi ha molts més premis que admeten aquest tipus de tramesa. De tota manera sospito que molts premis grossos, àdhuc aquest Sant Jordi que havia de ser el nostre Planeta, resulten molt difícils de guanyar als anònims-sense-coneguts-a-la-tele. O potser no, potser són transparents, justos, oberts i lliures i tot plegat són manies d'escriptora minoritària, ressentida i residual, ho admeto. Fa anys també era habitual que alguns exemplars presentats, si tenien algun interès, fossin objecte d'edició per part de les vocacionals editorials de l'època o que fins i tot algun membre del jurat t'enviés un amable comentari sobre les virtuts del teu llibre. Però els peixos grossos s'han menjat els petits i no som en temps de vaques grasses en el camp literari ni en cap altre. I si ja costa donar a conèixer i vendre els guanyadors, qui es pot preocupar de la resta d'anònims aspirants a passar a la posteritat literària?

Fa anys hi havia també molta tafaneria a l'entorn de tot plegat, es comentava en veu baixa els autors coneguts que es presentaven amb pseudònim per si un cas -com és que fins i tot quan el pseudònim és obligatori se sap qui es presenta?-, i també es publicaven les votacions i eliminacions a Serra d'Or.  També caldria saber per què no tots els premiats reben després la mateixa promoció als mitjans, hi ha grans diferències extraliteràries entre uns anys i uns altres i uns autors i uns altres. En el fons, com tantes coses, els coneguts i saludats tenen un gran pes en el futur dels Santjordis.