PÀTRIES I PÀRIES

Segons el senyor Macron, el nacionalisme és tot el contrari del patriotisme, la seva traïció. Sembla que el patriotisme és generós i el nacionalisme, egoista. Tant una paraula com l'altra poden voler dir moltes coses, bones i dolentes, i poden provocar rebuig o devoció. Tot plegat en el marc de la faramalla, absurda, excessiva i prescindible, organitzada per commemorar una carnisseria col·lectiva fomentada, precisament, pel patriotisme mal entès, el militarisme salvatge i la guilladura generalitzada. Fa angúnia, la veritat. És clar que jo no sóc ni patriota ni nacionalista, sinó tot el contrari, vaja.

Aquests dies, per tal que no ens amarguem massa la vida, es magnifiquen gestos com aquell dels soldats dels dos bàndols els quals, per Nadal, van fer barrila junts. D'iniciatives d'aquestes, espontànies, n'hi sol haver a moltes guerres, els qui maneguen el desastres s'afanyen a prohibir-les i amagar-les però després, amb el pas del temps, s'expliquen per constatar que un altre món és possible... si et deixen. Tan sols cal veure aquella terrible pel·lícula, Camins de glòria, per copsar una petita part d'aquella tragèdia, de la qual en van venir moltes més. Enviar gent jove a guerres on no volen anar és tractar-los com esclaus, la veritat. O pitjor i tot, ben mirat.

Una bona amiga em deia, en una ocasió, que de jove pensava que una de les pitjors desgràcies era tenir un fill o una filla deficient, però que amb el temps -i ho pot dir amb coneixement de causa, s'ha dedicat professionalment a l'educació especial, precisament- s'adonava de què el pitjor era viure una guerra. La guerra és fins i tot pitjor que una situació dictatorial, en la qual hi ha una cotilla definida, per galdosa i rebutjable que sigui. La guerra és una situació absurda de manca de govern sòlid, depens de l'atzar, dels coneguts, de la casualitat, i, a sobre, va acompanyada de fam i d'altres malvestats. I es presta a què els més arrauxats, cruels i violents arribin a fer bitlles i a manar, a nivell general o local.

A França, però, els agrada molt, als governants, el patriotisme. Han esquitxat el país, sobretot el país profund, de monuments amb llistes dels morts de la pàtria, curiosament molt nombrosos als indrets on podien sorgir els maleïts nacionalismes dolents. El país té devoció per algú com Napoleó, que va portar Europa al desastre i la misèria i al qual vam vèncer, fins i tot, que ja és gros, els espanyols. I no sap què fer per reivindicar gent patriota, com Petain, de poc ha anat que no ens el santifiquen. 

Tot és absurd i tot es pot explicar al gust del consumidor, malauradament l'admiracio per les guerres compta amb molts afeccionats a seguir rutes bèl·liques, museus de la violència i coses d'aquest tipus. La lluita encara té el seu component suposadament heroic, de sacrifici i tot això. Jo no vull que ningú no es sacrifiqui per mi, ni per la meva llibertat ni pel futur de la meva descendència. Admiro més l'home -en això hi ha sempre més homes que dones- que es queda a casa cuidant els fills petits i fent bullir l'olla familiar, la veritat, no sé si m'explico, avui s'ha d'anar amb compte, tot es pot interpretar a la tremenda.

A la tertúlia d'història de la qual formo part vam llegir Ében. Havia llegit el llibre fa anys, quan al seu autor el van passejar per aquí amb allò del premi Astúries, un premi, com tants altres, lliurat fins ara a molts homes i poques dones. En els darrers anys s'han criticat alguns aspectes de l'obra de Kapuscinski i de la seva personalitat, cosa inevitable quan un assoleix fama i calerons, però sigui com sigui el llibre continua sent dels millors d'ell i les situacions que explica, en alguns llocs d'Àfrica, fins i tot s'han agreujat. Les guerres no s'acaben mai, si no són aquí seran allà. I els patriotismes i els nacionalismes i els tribalismes, dolents, -perquè potser n'hi ha de bons, com passa amb el colesterol-, segueixen fent de les seves en les mentalitats excessivament febles i influenciables dels éssers humans.