PÀTRIES I PÀRIES

Segons el senyor Macron, el nacionalisme és tot el contrari del patriotisme, la seva traïció. Sembla que el patriotisme és generós i el nacionalisme, egoista. Tant una paraula com l'altra poden voler dir moltes coses, bones i dolentes, i poden provocar rebuig o devoció. Tot plegat en el marc de la faramalla, absurda, excessiva i prescindible, organitzada per commemorar una carnisseria col·lectiva fomentada, precisament, pel patriotisme mal entès, el militarisme salvatge i la guilladura generalitzada. Fa angúnia, la veritat. És clar que jo no sóc ni patriota ni nacionalista, sinó tot el contrari, vaja.

Aquests dies, per tal que no ens amarguem massa la vida, es magnifiquen gestos com aquell dels soldats dels dos bàndols els quals, per Nadal, van fer barrila junts. D'iniciatives d'aquestes, espontànies, n'hi sol haver a moltes guerres, els qui maneguen el desastres s'afanyen a prohibir-les i amagar-les però després, amb el pas del temps, s'expliquen per constatar que un altre món és possible... si et deixen. Tan sols cal veure aquella terrible pel·lícula, Camins de glòria, per copsar una petita part d'aquella tragèdia, de la qual en van venir moltes més. Enviar gent jove a guerres on no volen anar és tractar-los com esclaus, la veritat. O pitjor i tot, ben mirat.

Una bona amiga em deia, en una ocasió, que de jove pensava que una de les pitjors desgràcies era tenir un fill o una filla deficient, però que amb el temps -i ho pot dir amb coneixement de causa, s'ha dedicat professionalment a l'educació especial, precisament- s'adonava de què el pitjor era viure una guerra. La guerra és fins i tot pitjor que una situació dictatorial, en la qual hi ha una cotilla definida, per galdosa i rebutjable que sigui. La guerra és una situació absurda de manca de govern sòlid, depens de l'atzar, dels coneguts, de la casualitat, i, a sobre, va acompanyada de fam i d'altres malvestats. I es presta a què els més arrauxats, cruels i violents arribin a fer bitlles i a manar, a nivell general o local.

A França, però, els agrada molt, als governants, el patriotisme. Han esquitxat el país, sobretot el país profund, de monuments amb llistes dels morts de la pàtria, curiosament molt nombrosos als indrets on podien sorgir els maleïts nacionalismes dolents. El país té devoció per algú com Napoleó, que va portar Europa al desastre i la misèria i al qual vam vèncer, fins i tot, que ja és gros, els espanyols. I no sap què fer per reivindicar gent patriota, com Petain, de poc ha anat que no ens el santifiquen. 

Tot és absurd i tot es pot explicar al gust del consumidor, malauradament l'admiracio per les guerres compta amb molts afeccionats a seguir rutes bèl·liques, museus de la violència i coses d'aquest tipus. La lluita encara té el seu component suposadament heroic, de sacrifici i tot això. Jo no vull que ningú no es sacrifiqui per mi, ni per la meva llibertat ni pel futur de la meva descendència. Admiro més l'home -en això hi ha sempre més homes que dones- que es queda a casa cuidant els fills petits i fent bullir l'olla familiar, la veritat, no sé si m'explico, avui s'ha d'anar amb compte, tot es pot interpretar a la tremenda.

A la tertúlia d'història de la qual formo part vam llegir Ében. Havia llegit el llibre fa anys, quan al seu autor el van passejar per aquí amb allò del premi Astúries, un premi, com tants altres, lliurat fins ara a molts homes i poques dones. En els darrers anys s'han criticat alguns aspectes de l'obra de Kapuscinski i de la seva personalitat, cosa inevitable quan un assoleix fama i calerons, però sigui com sigui el llibre continua sent dels millors d'ell i les situacions que explica, en alguns llocs d'Àfrica, fins i tot s'han agreujat. Les guerres no s'acaben mai, si no són aquí seran allà. I els patriotismes i els nacionalismes i els tribalismes, dolents, -perquè potser n'hi ha de bons, com passa amb el colesterol-, segueixen fent de les seves en les mentalitats excessivament febles i influenciables dels éssers humans. 

JORDI CARBONELL I EL PASSAT EFÍMER

Ha mort Jordi Carbonell, el mateix dia que Narcís-Jordi Arago. Carbonell tenia noranta-dos anys, feia temps que la seva salut era molt fràgil. Durant uns dies podrem llegir molts obituaris que lloaran la seva figura sense matisos, és el que sol passar quan algú de categoria reconeguda mor. Però ahir mateix, cercant per la xarxa, em vaig ensopegar amb alguns indrets de fa alguns anys on, amb motiu de la mort de Xirinacs, se'n qüestionaven algunes actituds i s'evocava l'època del BEAN i de les divisions internes.

Tot passa. Hi va haver un temps en el qual l'independentisme era gairebé pintoresc. Convergents i socialistes en el poder se'n fotien una mica i ERC feia allò que ha fet en més d'una ocasió, una mena de paper d'estrassa que no acabes d'entendre del tot. Hi va haver uns anys en els quals van sorgir partits que haurien pogut fer forat en el monolític panorama consensuat però no van rebre el suport popular que calia, a causa de divisions i personalismes, no ens enganyem, que no tots els mals vénen de fora.

El BEAN, el PSAN, quins temps aquells. Què s'ha fet d'aquelles flors? La possibilitat perduda que van ser aquells Nacionalistes d'Esquerra es va diluir en la realitat possible, al capdavall diuen que la política és la ciència d'allò que és possible. Coses com ara l'Assemblea de Catalunya acostumen a esdevenir flors de temporada però em temo que s'aprèn poc dels errors passats, les generacions i els líders canvien, tot va molt de pressa i l'oblit interessat reconverteix la memòria històrica en història contemporània i efímera.

Fa poc llegia per la xarxa un elogi sense matisos fet a Raimon Obiols i la seva època. Anem omplint el record d'intocables i inqüestionables i si no fos perquè vas viure moltes coses, ni que fos de resquitllada encara estaries més perplexa. Hi ha bones persones amb carisma i entusiasme que ensopeguen quan arriben al món real i cauen en contradiccions, o servituds mal enteses per als puristes. El món és com és i no pas com hauria de ser. Un dels moments més patètics i lamentables que he viscut, en el context de la política propera, va ser quan vaig escoltar Marta Mata, per sort davant d'un públic minoritari, intentant justificar de forma molt maldestra i poc convincent l'entrada a l'OTAN. 

Fa anys, molts, vaig fer un curs a l'escola d'estiu de Rosa Sensat, quan la trobada es feia als locals de la Patmos, una escola d'elit amb unes instal·lacions de categoria. Era sobre coneixement de Catalunya, matèria en la qual la majoria de jovenets érem encara molt ignorants, aclaparats de forma feixuga sota aquell franquisme sociològic, cruel i ridícul. El curs el donaven Carbonell, Cirici, Balcells. Jordi Carbonell ens emocionava, parlava amb una fe absoluta sobre el país i la seva història, li espurnejaven els ulls quan feia referència al fet català. Al curs ens hi vam apuntar quatre gats.

Amb els anys m'he tornat escèptica, aquestes emocions personals ja no se m'encomanen, però les respecto i les admiro fins i tot encara que no les comparteixi. Tot un univers es clou amb la mort de persones com Carbonell, era aquell un món que jo tenia idealitzat, en èpoques en les quals la gent amb carrera universitària era minoritària tot semblava de més volada. Fa uns dies comentàvem l'autoritat de molts capellans d'abans, i és que més enllà de la seva professió cal  considerar que eren gent amb estudis en un món en el qual la gran majoria sabia llegir i escriure de forma justeta.

Crec que va ser a la  revista El Món, una de tantes iniciatives de vida efímera lligades a la transició, que van entrevistar esposes de polítics de l'època, una d'elles va ser Hortènsia Curell, l'esposa de Carbonell. Totes aquelles dames, algunes de gran vàlua intel·lectual com la mateixa Curell, eren molt menys conegudes que els seus marits, tenien minyona, molts fills i vivien a la part alta de la ciutat. També això ha canviat força avui  i allò dels coneguts de casa, una intel·ligent ironia d'Ainaud de Lasarte, ja no és ben bé el mateix.

Hi ha una constant preocupant en el context del país, del nostre, però també del veí, la manca d'unitat en temps difícils. Pocs i mal avinguts, encara que de tant en tant sortim tots plegats al carrer, amb iaies i criatures, en estat de cofoïsme eufòric, a intentar que la prudència no ens faci traïdors, tot i que això de la prudència i la traïdoria es presten a interpretacions i s'han de contextualitzar.

El futur és imprevisible, el passat és interpretable. Sembla que els nostres grans personatges no admeten encara biografies acurades ni documentals una mica aprofundits que no defugin les espines ni les penombres. La televisió fa obituaris de circumstàncies i a otra cosa, mariposa. Molts adolescents i joves d'avui no sabran ni qui era aquest senyor vellet i bonhomiós que ha mort tan gran i que mencionen de passada per la tele, aquí encara no fem bones pel·licules sobre tot plegat i tant interessants com podrien ser. Es clar que potser no fa falta saber massa sobre el passat, jo també en sabia poca cosa quan era jove. De vegades el passat reinventat i instrumentalitzat pels suposats experts pot esdevenir un pes excessiu i una font de ressentiments, frustracions i greuges. Allò de què si coneixes els errors passats no els repetiràs és una fal·làcia de tantes com ens n'amollen, què hi farem.

JIMMY'S HALL: ON PODEM TROBAR, ARA I AQUÍ, UNA SALA D'EN JAUMET EN CONDICIONS PERÒ QUE NO ESTIGUI CONDICIONADA?

És probable que les lloances que li va dedicar el senyor Moran al diari d'ahir contribueixin a què Jimmy's Hall no desaparegui massa aviat de les cartelleres. En tot cas fa poc ja havien eliminat, al Renoir, el passi de les quatre tot i que la petita sala que van destinar a la seva exhibició era plena de gom a gom. No sóc incondicional de Ken Loach i fins i tot matisaria moltes de les valoracions que fa aquest periodista polèmic, apreciat i odiat, però que no acostuma a deixar indiferents els seus lectors fixos o ocasionals, fins hi ha qui es compra La Vanguardia dels dissabtes, i en castellà, per llegir-lo en versió original. 

Aquí hem tingut molta badoqueria amb països com Irlanda. En vam tenir amb els jueus en anys pretèrits, quan la gent d'esquerres se n'anava a ajudar als kibbutz fins que es va creure que si s'era progre calia posar-se el mocadoret palestí per anar d'excursió. Amb el tema del referèndum d'Escòcia vam entomar escocianisme a gavadals fins que va sortir que no, sense qüestionar-nos per què no es fomentava una cosa semblant a Irlanda del Nord. Quan es va instaurar la immersió vam passar per una fase pedagògica de quebequisme i ara està de moda la pedagogia finlandesa. Sempre anem mirant algun veí en el qual emmirallar-nos, àdhuc la violència dels bascos radicals va ser admirada com exemplar fa anys, per part d'un sector reivindicatiu petit però influent. Mirant a tantes bandes oblidem sovint mirar cap a dins de casa, que és on toca.

Sobre l'admirada Irlanda, fa uns anys van començar a arribar pel·lícules de monges irlandeses dolentes i noies explotades a institucions on les volien posar a rotllo, terribles històries basades en fets reals que posaven els pèls de punta i que fins i tot feien relatius molts dels nostres patiments religiosos del passat, ja que d'alguns d'aquells fets tenien gairebé quatre dies. Jimmy's Hall està basada en un personatge real, James Gralton, un comunista. És habitual confondre l'estatalització perversa del comunisme amb les idees que van servir de motor social durant anys com també es confonen l'església catòlica oficial o els capellans pederastes amb les idees cristianes sobre l'amor universal. Quan les bones idees es converteixen en poder es perverteixen i només cal veure de quina manera s'ha interpretat un manament tan antic com el no matarás quan ha convingut estossinar els qui no creien, a Roma o a Moscú. Les idees de la Revolució Francesa eren contràries a la pena de mort i es van acabar tallant més caps per segon que durant el segle anterior de tan mitificats esdeveniments.  En tot cas, al capdavall, el que compta és cadascú a nivell individual i no pas la massa desfermada, arega o rebel per més que de vegades la individualitat s'hi dilueixi.

Les virtuts de Jimmy's Hall rauen en el fet que es parla sobre la gent. Gent humil de pagès sotmesa als poders vigents. Era una altra època però moltes coses que es diuen ens empenyen a trobar paral·lelismes amb coses d'ara, desnonaments, clientelisme, condemna de cert tipus de difusió i d'orientació de la cultura i del lleure, por a l'autogestió, manipulació interessada de les essències de la pàtria o considerar que la pàtria estimada -i inventada- passa per davant de la classe social. La modernitat democràtica ha fet servir mètodes més subtils per abduir el lleure cívic i domesticar la gent, com ara les subvencions. Els Centres Cívics i d'altres serveis són municipals, de forma majoritària. Hem perdut la capacitat d'organitzar-nos de forma seriosa i coherent, amb poques excepcions, gratant-nos la butxaca si calia o col·laborant de forma responsable en les tasques que calia fer, això ho van aconseguir de forma breu els nostres pares republicans però s'han estudiat poc a fons -o s'ha donat poca difusió als estudis- aquelles iniciatives. En tot cas no han servit com a exemple com tampoc mai no s'ha reivindicat de forma efectiva la metodologia i la praxis de les bones escoles republicanes ni aquells plans de formació de mestres de la breu primavera educativa. Els qui es diuen hereus de moltes d'aquelles iniciatives farien esgarrifar als qui les van posar en pràctica aleshores.

Avui això de ser comunista es torna a demonitzar, és aquest un dels penjaments habituals que li endinyen al senyor de la cueta, tan temut per tantes bandes. Cap partit amb un cert seguiment s'autoqualifica avui com a comunista. I això que durant anys no podies ser crític amb cap comunista d'aquí o d'allà ni amb els seus mètodes quan exercien el poder, petit o gran, sense ser titllat de fatxa. Encara dura segons com, hi ha herois mitificats que no es poden tocar ni amb pinces, són dogmes de fe semblants als del catolicisme. El mateix o semblant passa amb l'anarquisme, calaix de sastre on s'hi pot posar de tot. L'obrerisem ha anat de baixa, és clar que avui ja costa trobar feina fins i tot d'obrer. No crec que avui sigui com ahir, res no es repeteix, bo ni dolent, més enllà del patiment humà, i tampoc no escarmenta ningú estudiant el passat segons aquella absurda dita de què així no es repetirà perquè el passat que estudiem està passat pel sedàs i la censura dels poders i dels mandarinatges, oficials o alternatius.

Molts discursos del mossèn del poble de l'esforçat i carismàtic Jimmy ens evoquen tronades prèdiques del passat recent i remot. Però fins i tot en això el guió no és del tot maniqueu, un capellà més jove ja no veu ben bé les coses de la mateixa manera i s'adona que allò que es fa és tirar benzina al foc de les llars. Potser sí que a la pel·lícula tots els pobres són bons i solidaris i els rics una colla de gent sense consciència, Loach és Loach i té les seves idees i les seves dèries. Però hi ha coses ben actuals, en aquesta història. Què passa quan s'ha lluitat en contra de l'enemic exterior i resulta que l'enemic interior és més difícil de percebre i controlar? Un pobre -o un obrer, o un aturat- irlandès, catòlic, català és més proper a un pobre -o un aturat, o un obrer- anglès, protestant, madrileny o andalús que no pas a un català amb idees, fins i tot suposadament d'esquerres però amb feina fixa, poder mediàtic, endolls diversos i un bon patrimoni? Incidir en aquesta temàtica és populista i demagògic? Volem pis propi sigui com sigui sense considerar que hi ha qui tindrà les millors habitacions i qui es quedarà com està ara o potser pitjor i tot? Si fóssim en d'altres temps aquesta pel·lícula seria d'aquelles de cinefòrum parroquial, de parròquia dels seixanta i setanta, evolucionada i progressista, això sí.

El periodista d'opinió, a més a més, es cura en salut ja que sap de sobres amb quines francesilles ideològiques jutjaran els fets cinematogràfics:

Sin la ambición de hacer una obra maestra, Ken Loach consigue un filme hermoso y consistente sobre un tema que quizá a los críticos al uso les parecerá manido. Ocurre como con la novela, nadie protesta de la superproducción de relatos de lo que antaño se decía de “policías y ladrones”, o la expresión catalana tan curiosa de “lladres i serenos”, o por los agobiantes filmes de futuribles de la ciencia ficción. Pero si usted relata la lucha de clases en un formato eficaz y tan evidente como la reconstrucción de un mundo que existió y aún sobrevive, ya aparecerá el moderno de turno para precisarle que los poderosos y sus lacayos que exhiben el filme carecen de matices... (Gregorio Morán, La Vanguardia 6-12-14)

EXPOSICIONS, CINEMA, LECTURES I SENTIMENTS DIVERSOS

Ahir pel matí vaig anar a veure l'exposició que hi ha a la Fundació Miró sobre l'època de la Primera Guerra Mundial i com es vivia a casa nostra. Tot i que ja he escrit manta vegades sobre les limitacions d'aquestes exposicions del nostre temps, mai innocents i sempre amb mancances i excessos, no pots deixar de sortir-ne amb el cor encongit en evocar la tragèdia d'aquella guerra i constatar el fet que quan uns pateixen, els altres se n'aprofiten. Una de les coses que em va neguitejar de nou va ser la visió d'aquelles propagandes patriòtiques dels països en conflicte i fins i tot dels neutrals, que utilitzaven tot el que calia i tenien a l'abast per menjar el coco de la gent, com ara aquelles ingènues postals de l'època, els cromos de la xocolata i els grans cartells, un gènere que començava a despuntar amb força.

Com que aquests dies llegeixo moltes coses sobre sentiments patriòtics, algunes de tan irracionals que fan esgarrifar, a tort i a dret, malgrat que de moment no ens demani ningú la sang i la vida a favor de l'etèria pàtria, aquell món no es troba encara tan lluny del nostre. Sobretot perquè en aquella època els sentiments de la Renaixença, consolidats en el breu oasi polític de la Mancomunitat, ens van començar a fer ser com som ara, ens agradi o no i va aconseguir substituir els rancis mites hispànics pels propis i intransferibles.

Per la tarda vaig anar a veure Deux jours, une nuit, dirigida per Jean-Pièrre i Luc Dardenne i protagonitzada per Marion Cotillard. Molts escenaris pertanyen a la Bèlgica de parla francesa tot i que els podríem trobar a tocar de casa. La pel·lícula mostra de forma real  i eficaç com actua la gent quan van mal dades, fins i tot quan té poca cosa a perdre més enllà de diners, aleshores surten els covards, els dolents, els indiferents i les poques bones persones, com sempre. Potser aquests treballadors i treballadores d'una empresa petiteta que mostren les seves pors i les seves misèries, fins i tot la seva crueltat, quan els toquen la butxaca, ben segur que en èpoques de vaques grasses sortien tots al carrer el dia del Primer de Maig units de forma solidària i cridanera per la mística sindical del moment i la seva simbologia. També és ben interessant com el pensament individual es troba mediatitzat pel gregarisme i les pors al rebuig: què diuen els altres? què voten els altres? què pensen, els altres? pregunten de forma insistent aquests treballadors a la noia acomiadada, que els vol fer repensar una decisió presa en calent i condicionada a la intoxicació informativa, parcial i interessada d'un encarregat manipulador.

Al vespre vaig continuar llegint un llibre que ja estic a punt d'acabar, us en copio un paràgraf, al capdavall tot sembla que es relacioni d'alguna manera. O sóc jo, que tot ho barrejo.

El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. Això no és cap mentida. És imaginació. Com els diners, les societats anònimes de responsabilitat limitada i els drets humans, les nacions i les tribus de consumidors són realitats intersubjectives. Només existeixen en la nostra imaginació col·lectiva però tenen un poder immens. Mentre milions d'alemanys creguin en l'existència de la nació alemanya, s'emocionin davant la visió dels símbols nacionals alemanys, relatin els mites nacionals alemanys i estiguin disposats a sacrificar diners, temps i extremitats per la nació alemanya, Alemanya continuarà sent una de les potències més fortes del món.

La nació s'escarrassa per amagar el seu caràcter imaginari. Moltes nacions argumenten que són una entitat natural i eterna, creada en una època primigènia barrejant la terra de la mare pàtria amb la sang de la gent. Aquestes afirmacions, però, normalment són exagerades...

(...)

He copiat un fragment tret de context, amb totes les limitacions que això comporta, del magnífic llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari, al qual en ocasions una ironia fina i de vegades gruixuda perjudica la percepció de les moltes i profundes reflexions sobre el nostre món i la nostra espècie que aplega. Després d'incidir sobre els nous vincles que estableix avui l'existència de les tribus de consumidors (fans d'equips de futbol, de cantants, de coses com ara l'ecologisme), l'autor conclou: Ells es defineixen sobretot a partir del que consumeixen. És la pedra angular de la seva identitat. Probablement, un vegetarià alemany preferirà casar-se amb una francesa vegetariana que amb una alemanya carnívora. Una visió actual i menys transcendent de tot allò de la germanor universal de la classe obrera per damunt de les fronteres convencionals.