Homo sum: humani nihil a me alienum puto (Terenci)
Fa anys es van fer molts estudis a l'entorn del masclisme que existia en el llenguatge corrent i en els diccionaris canònics. Recordo a Montserrat Roig llegint exemples discriminadors en el Fabra, un dels quals era 'dona tafanera'. Avui els diccionaris s'han reformat una mica però les imatges que fan referència a la tafaneria, en castellà cotilleo, continuen mostrant dones tafaneres a dojo. Precisament ara s'han tornat a criticar els manuals escolars i les imatges que s'hi ofereixen, un tema antic. En la meva època en actiu més d'una vegada havíem manifestat a algunes editorials crítiques d'aquest tipus. El tema del llenguatge va fer que s'endeguessin directrius raonables per tal de millorar la discriminació evident però, com sol passar, la cosa va derivar fins a l'hilarant absurd actual, en el qual són especialistes els polítics, sobretot els polítics progres: ciutadans i ciutadanes, militants i militantes, membres i membresses...
Tornant a la tafaneria és una característica humana. La famosa frase d'una obra de Terenci la pronuncia un home, en un context absolutament domèstic i humorístic, però treta del seu lloc ha esdevingut una cita recurrent en tota mena de contextos eteris i filosòfics. Això passa sovint quan gent poc llegida, una gran majoria avui, vol quedar bé citant coses profundes, com ara allò unamunià del vencereu però no convencereu. Algunes frases famoses s'han convertit en una mena de dogmes, com ara allò de perdre els orígens i perdre identitat, sense que sapiguem ben bé de què va això dels orígens i, encara menys, el tema de la identitat. De vegades les frases provenen de cançons o de textos literaris passats per la música moderna, no sempre, ni de bon tros, són literàries. Les frases sí, que perden els orígens. Amb el temps m'he adonat de què moltes dites familiars recurrents provenien d'obretes de teatre, de sarsueles populars...
Les xarxes socials han estimulat la tafaneria però també han saturat la nostra capacitat tafanera. Ja fa temps de què sóc conscient del fet que penjar alguna cosa al mur o al blog vol dir que, d'alguna manera, admets que allò és utilitzable. Un detall és que si algú fa servir un text teu t'ho comuniqui o que, al menys, citi l'autoria, però això no sempre és així. Abans ja es copiava i plagiava, sense tants mitjans, i fins i tot resultava molt més difícil descobrir el fet. Ara els buscadors i les hemeroteques en xarxa són molt útils i costa més fer la viu-viu encara que també costi menys escampar brames.
Fa uns dies una persona que conec va escriure al mur una valoració negativa sobre l'actuació d'un jove esportista nostrat, en relació amb el tema dels presos polítics. L'escrit es va reproduir en un diari virtual, citaven l'origen però no havien demanar permís a l'autora, la qual es va queixar i va aconseguir que el despengessin del mitjà en qüestió. Però el text, de forma epistolar, ja corria per tot arreu, ahir em va arribar al watshap un parell de vegades, i em temo que continua rodant. Ens movem entre la necessitat de donar a conèixer allò que pensem i una inútil exigència de discreció i responsabilitat generalitzada. Hi ha gent la qual, al contrari del que explico, se sent satisfeta quan algun diari canònic, virtual o en paper, cita la seva opinió.
Jo tinc força clar que les xarxes són un món obert, altrament tindrien poc sentit, tot i que, s'hi vols, pots fer que allò que escrius arribi a quatre coneguts i prou. Un altre tema és què faran els coneguts amb les teves informacions. L'eficàcia de les xarxes és relativa. Mentre unes coses s'escampen i fan fortuna d'altres, per més que s'escampin, serveixen per a poca cosa. La setmana passada havia de participar en una taula rodona, en un centre cívic del barri, amb tres persones més, a l'entorn del tema de la dona i els moviments veïnals. Va venir una persona, de públic, i, com és lògic, ho vam deixar córrer. La directora del centre estava amoïnada i ens va insistir en què havia penjat l'esdeveniment a tot arreu, en paper i de forma virtual. Són coses que passen, vaja.
Una varietat negativa de la tafaneria és la calúmnia. Moltes proclames enceses dels polítics actuals d'extrema dreta són calúmnies, pures i dures. La calúmnia era un pecat molt gros, o això deien, tot i que es feia servir a tort i a dret. La calúmnia, quan s'escampa, ja no es pot fer enrere, sempre deixa dubtes al seu entorn, per això és tan perversa i perillosa.
Quan jo era petita escoltava un programa per la ràdio en el qual narraven llegendes diverses. Una que recordo, per la por que em va fer, era el cas remot d'un jove que calumniava una noia que no li feia cas. Malgrat els eufemismes ja ens podem fer el càrrec de que el xicot, el que volia, era sucar. El noi escampava calúmnies sobre la noia, se suposa que també estaven relacionades amb el tema sexual, i tothom la rebutjava, fins al punt de què moria de pena. El noi, penedit, tornava i es confessava i el capellà, com a penitència, el feia anar a vetllar el cadàver de la noia, a l'església. A la nit la difunta s'aixecava del taüt i encalçava el noi, li arrencava la llengua i aquesta es transformava en una serp. Aquella llegenda no l'he sabut trobar a cap llibre, crec que la situaven en algun poble català, per cert.
La tafaneria afecta homes i dones. Les dones ens situem més en el context de la premsa rosa i els homes en l'esport, sobretot en el tema futbolístic, malgrat que hi ha excepcions i cada dia més. Una gran pel·lícula antiga es deia La calúmnia, tenia el seu origen en el teatre i incidia en el tema del lesbianisme, en una època en la qual allò semblava molt escandalós i havia provocat drames personals seriosos. No tothom tenia l'empenta de Colette, vaja. Les calúmnies, encara avui, semblen de més gruix en el camp del sexe, tot i que hem anat canviat, però, per exemple, si a algú l'etiqueten de pederasta, sense proves, ho té pelut i aquest és un tema que el cinema ha tractat en diferents ocasions. Les calúmnies polítiques, titllant de nazi a qualsevol, potser escandalitzen els afectats però no tenen, de moment, grans conseqüències efectives.
4 comentaris:
En Pedagogía tuve un profe muy bueno. El primer día nos hizo salir del aula y llamó al representante, que era una chica, la Antonia. La hizo entrar y pidió que observara un cuadro enorme colgado de la pizarra compuesto por cinco imágenes. Le dejó cinco minutos con él, a solas. Acabado el tiempo y con la Antonia dentro del aula, ella le explicó el cuadro al siguiente alumno que llamaron entrar. Así, este siguiente alumno le explicaba el cuadro al siguiente, pero sin poder decir nada ni la Antonia ni el alumno anterior...entramos los 48 de la clase.
Cuando el que hacía de 47 le dijo al último que es lo que había visto la Antonia (versión adulterada de los otros 46 alumnos) el último alumno le explicó al profesor el cuadro (que estaba cubierto por una tela). De la primera versión a la 48 no había similitud alguna. Nada era lo que representaba el cuadro y todo era una adulteración.
Resultado: Ojo con lo que te cuentan. Ojo con lo que dices. Ojo con lo que ves porque aún y así te puedes engañar. De aquello no me olvidé jamás.
salut
...i la xarxa, 'las redes que arden constantmente', no és més del 8% de la població, encara que el seu efecte ens sembli massiu no deixa de ser una capelleta corporativa i endogàmica.
Miquel, había hecho experiencias de ese tipo en la Escuela Normal, es un poco como el juego del 'teléfono' aplicado a la pedagogía. Nos engañan y nos engañamos, a veces a posta y otras, sin mala intención.
Exacte, Francesc, la majoria de brames es difonen per altres mitjans.
Publica un comentari a l'entrada