22.11.18

ESCOPINADES MÍSTIQUES

Resultat d'imatges de dejad que los niños se acerquen a mi

Algú em va comentar en alguna ocasió que no és pas que els grans siguem, en ocasions, com infants, sinó que més aviat són els infants els qui són com adults, en molts aspectes.  En una classe de primària, àdhuc d'educació infantil, se solen reproduir les mateixes misèries i dèries que en el món dels grans, lideratges, dependències, crueltats encobertes, traïdories... No sempre els mestres ens adonem del que passa, la veritat. No és tan senzill. La literatura i el cinema són plens de nens i nenes rarets, capaços de fer-ne de molt grosses,  inquieten però sembla que tenen un cert atractiu morbós, què hi farem. 

Durant la meva infantesa estaven de mode les estampetes religioses, fins i tot en fèiem col·lecció. N'hi havia de boniques, algunes reproduïen quadres famosos i interessants, d'altres eren una mica kitsch pero ens encantaven. Una imatge molt coneguda era aquella que reproduïa el Jesús tòpic envoltat de criatures, en general molts nens i poques nenes, si és que n'hi havia alguna. Tot perquè en una ocasió expliquen que Nostre Senyor va dir allò de què deixessin que els nens se li acostessin ja que d'ells era el regne dels cels

La relació amb els infants ha canviat i evolucionat però, de fet, és un reflex, de vegades estrafet, de com van les coses en el món dels adults. Avui, per cert, en el món modern, un Jesús  envoltat de xicotets, alguna dona de mal viure i criatures, potser seria mal vist i desvetllaria inquietud als políticament correctes, qui sap. I, de fet, des de temps ancestrals que s'han fet acudits grollers i irreverents a l'entorn del context evangèlic.

Pel que fa a les criatures actuals, malgrat que en més d'una ocasió s'ha dit que se suprimiria la publicitat dirigida als infants, això no ha anat així. Encara més, els nens i nenes no tan sols anuncien joguines i llaminadures sinó també productes dirigits als adults, com ara aquest brou de pollastre envasat o les pizzes nostrades. El cinema, ho entenc, en ocasions necessita infants però això també seria qüestionable, el mateix que la utilització dels infants en la televisió o en l'espectacle, en general. La publicitat amb nens i per als nens -i nenes- arriba en aquests temps pre-nadalencs a cotes inquietants.

Els infants no poden treballar però, evidentment, hi ha grans excepcions, segons convé. Se'ls ha de protegir dels riscos però sembla acceptable, per exemple, que participin en els castells nostrats fent d'enxanetes. Jo tremolo quan els veig enfilar-se allà dalt, o en mig del foc dels diables festeros, però sembla que a la gran majoria li fa molta gràcia la seva participació, suposadament positiva i desitjable. En general, avui, els enxanetes són nenes i una amiga fins i tot em va comentar que eren nenes valentes. 

L'excusa, en molts casos i en moltes circumstàncies, és dir que les criatures ho volen fer. Però com deia un vell refrany català: què fan els infants? el que veuen fer als grans. De petit depens per a tot dels adults i vols que aquests estiguin contents i orgullosos de tu. Aprens aviat a manipular-los i en copses les contradiccions amb facilitat, tot i que no n'ets conscient. Et diuen que s'ha de ser sincer i els grans menteixen a tort i a dret. Però t'alimenten, et vesteixen i, si són normals, t'estimen, et protegeixen i tot això, encara que hi hagi terribles excepcions en el món mundial.

Fa temps que el camp polític s'està convertint en una mena d'escola disbauxada. La presidenta del Congrés de Diputats hispànic va manifestar que ha escoltat insults masclistes, referits a la seva persona, i mofes dient-li institutriz. Això no sembla un insult però com que tot està relacionat amb el context la referència anava lligada, és clar, a evocacions de personatges antipàtics, com ara la mítica Rottenmeier. 

A mi em cau molt bé Pastor, pateixo quan vol fer callar la gent i no li fan cas, per deformació professional m'hi identifico i constato que el Parlament és com una aula difícil, en la qual costa que la gent calli i escolti. Els qui ens hem dedicat a l'ensenyament obligatori sabem com va, encara que molts no vulguin reconèixer el que han arribat a patir. Jo tinc un malson recurrent, em passa en diferents llocs i amb gent diferent, i és això d'entrar en una aula, voler fer classe i que ningú no t'escolti i que la gresca no minvi, ans al contrari.

El súmmum del tema político-escolar va arribar ahir, amb això de l'escopinada, real o no, al senyor Borrell, i l'expulsió de l'alumne descarat, el graciós de la classe, que la va precedir. Des del túnel del temps professional em van arribar ressons evidents: senyo, m'ha escopit... Escopir és lleig i fastigós però les criatures es fan crueltats més terribles, en moltes ocasions. 

Vaig fer les pràctiques de magisteri a l'Escola Annexa a la Normal de Sants. Aleshores era tan sols, de nenes, i vaig retornar a l'antigor, ja que, amb algunes excepcions, les mestres actuaven com en temps pretèrits, encara que fóssim ja a principis dels setanta. La directora, quan vam acabar les pràctiques, aquestes pràctiques llargues que avui es volen recuperar, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all, ens va regalar a cadascuna de nosaltres, estudiants en pràctiques, uns  evangelis en castellà. 

Tot era en castellà, és clar. Com que érem estudiants del nocturn ens van permetre fer aquelles pràctiques per la tarda, per tal de poder-ho combinar amb la feina, i fins i tot ens les van pagar, amb algun endarreriment. He de dir que, en general, m'ho vaig passar força bé però també vaig patir, la majoria de professores que ens havien de tenir d'ajudantes m'inspiraven temor, unes més que les altres.  Tot era molt seriós.

Un dels grans calvaris del sistema eren les pujades i baixades a les aules. Hi havia una mestra gran, de l'equip directiu, que controlava el tema i aquell ritual s'havia de fer en silenci absolut i en un ordre inalterable. Si se sentia soroll o xerrameca, la dama aturava el descens fins que tothom feia moixoni. Una tarda, durant el procés de sortida, una nena es va acostar, empipada, a aquella professora i li va dir, molt enrabiada:

-¡¡¡Fulanita me ha escupido!!!!
La mestra va aturar la marxa i va dirigir una filípica a la suposada culpable, molt contundent:
-¡Escupido! Eso hacían los judíos con Jesús, ¿no lo sabes?
Crec que la cosa no va passar de l'esbroncada. Aquella mestra era parenta propera d'un cardenal  franquista, tot un pes pesat. Tot i aquelles filiacions i aquelles idees he de dir que eren bona gent i que, a la seva manera, ens van tractar bé. 

En aquella escola encara funcionava la llei vigent, es veu que, por decreto, als centres públics no podies dir ni un mot que no fos en espanyol ortodox. Jo em trobava a l'autobús una altra mestra de l'escola, també grandeta, i em parlava en català fins que no travessàvem la porta de l'escola, era ben bé com si li haguessin canviat el xip, que diuen ara. No se li escapava ni un bon dia, allà dins. 

Es bescanta molt, de forma general, l'escola religiosa, però jo, de petita, en els anys cinquanta i a les Monges del Sortidor mai no m'havia trobat amb aquells dogmatismes, les monges catalanes en ocasions et parlaven en català i cantàvem nadales catalanes i tot això, fins i tot, per les festes, acostumava a llogar una cobla sardanística, al pati. Un penjament habitual  que m'amollava una monja catalana, l'entranya Sor Crescència, molt rondinaire, era bunyolera, ja que ensenyava labors i jo, en labors i gimnàstica sempre he estat molt maldestra.

No sé si el senyor Borrell es va sentir tan ofès pel fet que potser de petit havia escoltat que  això d'escopir era cosa dels jueus malèvols, aquells que matàvem per Setmana Santa a toc de xerraca, sense saber ben bé el que fèiem i que Déu ens perdoni. Hi ha un estrany antisemitisme polític esquerranós encara, tan sols cal veure això que es va muntar fa quatre dies quan va venir un equip de noietes d'Israel a participar en un campionat de natació. Gairebé van haver  de competir d'amagat. 

Si filéssim prim i es rebutgessin els oriunds de països pecadors no es podria fer res i les Olimpíades perdrien sentit, si és que en tenen cap. Jesús diuen que va dir que qui fos lliure de pecat llencés la primera pedra a la dona adúltera. Jesús, que crec que també era jueu, cosa que ja, també en temps infantils, ens va fer veure un capellà comprensiu quan algú va sortir amb allò de si els jueus eren dolents i Déu els havia castigat. -Pero si él también era judío-, recordo que ens va fer entendre el mossèn. Aquell capellà també ens va dir que allò del limbo, on anaven els no batejats, era una bestiesa. Bé, ho va dir d'una forma més retòrica, ho admeto.

Que el Congrés de Diputats funcioni, en ocasions, com una aula de primària o de secundària obligatòria no és dolent, ans al contrari. Mostra que els adults som com infants i que, per tant, hi ha esperança. Després de les escopinades i els insults es pot anar a més però també es pot retornar a la convivència pacífica i fins i tot, en algunes ocasions, els enemics d'ahir poden ser bons camarades i anar a menjar un suquet de peix a la Camargue, si és que allà en fan, que no ho sé. 

A mi em fa gràcia quan s'exigeix que els qui manen demanin perdó per nosequè, moltes vegades per fets del passat en els quals no van participar de forma directa. Un dels elements manipuladors que molts infants espavilats aprenen aviat és que si demanen perdó seran perdonats, i fins i tot admirats pels adults badocs i bonistes. 

La gent de la tele, de tant en tant porta criatures per tal que opinin de tot i més, suposo que en aquestes ocasions ja es fa un càsting previ i, si fem cas del que ens diuen els infants quan surten a la pantalleta o parlen pel ràdio, el món hauria de ser una bassa d'oli, cosa que evidencia que l'escola elemental funciona prou bé, hores d'ara. Però els infants  creixen i es manifesten com són en realitat, complexos, contradictoris, egoistes, ambiciosos, covards, humans, tanmateix.  Deixen de navegar amb Puff, el drac màgic, i fan la seva.

7 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

"Els infants no poden treballar però, evidentment, hi ha grans excepcions, segons convé."

A muchos padres se ve que les conviene, no hay más que mirar cualquier suplemento de diario o revista. Hay niños/as modelos de ropa, zapatos, complementos...Ahora veremos desfile de niños vendedores de juguetes, con esto de santa Claus o el Noel o los reyes o lo que sea.

Creo que la Señora Pastor es una de las personas más serias y capacitadas de aquella jungla. Medica rural en excedencia, dice mucho de su valía profesional, mucho más que los que se presentan con títulos que no tienen o los puestos a dedo para decir gritando lo que sus jefes no quieran ni saben orar. Ahora, cobrar todos saben, todos.

Han pasado la escena mil veces a cámara lenta. Uno puede llegar a imaginar más o menos, según su tendencia. desde que ha escupido a que ha inflado las galtas. Allá cada uno.
Lo que si no admito es que le impidan contestar y que en su lugar lo haga el Tardá a modo de defensa a ultranza, protegiendo una actuación nada positiva para ER.

PD: Por cierto, la cara de Tardá cuando hablaba el Rufián era un poema. Al final los mismos de ER defenestrarán a un individuo que les trae más inconvenientes que satifacciones.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, a veces pienso que todo eso de la política es teatro y que cada uno hace el papel que le ha tocado. Respecto a los niños trabajadores, es así, como he comentado en la entrada al blog, según conveniencia e intereses, en ocasiones los mismos papis y mamis los explotan, excusas sobran.

Júlia ha dit...

No puedo ser objetiva en el tema puesto que aunque no me guste como actúa Rufián Borrel me cae mucho peor, jeje.

Francesc Puigcarbó ha dit...

El que no m'agrada es que es digui el el Parlament es comporten com els nens al pati de l'escola, car els nens es porten molt més bé que ells.
Rufián no m'agrada, pero el puc tolerar, Borrell és un indigne i un impresentable, barrut i groller.

Júlia ha dit...

Ai, Francesc, es nota que no has fet de mestre a la segona etapa d'EGB ni a la secundària obligatòria, he, he. Si vols, ho pots dir a l'inrevés, els nens, al pati i a classe, en ocasions es comporten com el Parlament... Nens i adults són pastats de la mateixa matèria. Sobre Rufián i Borrell, totalment d'acord, en aquesta ocasió.

Chiloé ha dit...

Júlia, me pregunto qué os da la vida a cambio a los escritores. Y qué os  quita.

Júlia ha dit...

Chiloé, creo que eso de escribir es una afición como otra cualquiera, otro tema es cuando se vive de escribir y se convierte en una profesión. Nos quita tiempo y nos da satisfacción personal, creo.