GALVANA CONSULTORA

 

En algunes ocasions, a l'escola o a casa, amb els fills, em sobtava la galvana consultora a l'hora de mirar enciclopèdies o diccionaris, volums, avui, en desús, gràcies a internet. Amb les criatures la cosa de la galvana té un passi, de fet la curiositat acadèmica, si no hi ha una motivació evident, no és una virtut generalitzada. Però és que amb els adults encara em sorprèn la mandra a l'hora de cercar el que sigui per internet.

Sovint llegeixo o escolto afirmacions, fins i tot per teles o ràdios, les quals, amb una breu consulta per la xarxa, no caurien en tòpics, bestieses o errades. De fet, en general, ningú no s'adona gaire de les errades si no és una persona especialitzada en algun tema, i encara. Això no és cosa dels nostres temps, hi ha qui pensa que abans la gent era neta, culta, desvetllada i feliç, encara que no visqués nord enllà.

Recordo una professora molt divertida i sàvia, tot i que amb un caràcter difícil, d'un institut. Era biòloga, impartia ciències natural, i em sap greu no recordar el context, crec que un locutor de la tele incipient dels seixanta havia dit 'corticoides' per 'coracoides' i ella va explicar que, de casa estant, li va etzibar 'coracoides, burro!!!'.

Hi ha qui, per justificar-se de no documentar-se sobre el que sigui, em diu que a viquipèdia i a la xarxa hi ha errades. Hi ha qui pensa que les antigues enciclopèdies eren perfectes quan, de fet, son plenes d'errades i, a més a més, aviat quedaven endarrerides, en molts temes. D'errors, mancances, oblits i tot això sempre n'hi haurà, de vegades, fins i tot, intencionats. Ahir mateix llegia Agustí Pons, que constatava com en el cas, concretament de Daladier, la viquipèdia no mencionava la seva responsabilitat en les lleis antisemites.

Les entrades a les enciclopèdies virtuals fan moltes coses d'aquest tipus, hi ha diferències substancials entre les entrades en català, en castellà o en d'altres llengües. No son errors ni mentides, més aviat, diria jo, oblits intencionats, maquillatges, com quan en una biografia desapareixen els referents al capteniment d'algú durant la guerra civil. En una història de fa anys de la ciutat de L'Hospitalet, en paper, és clar, que no estava malament, s'havien oblidat les víctimes, fins i tot les víctimes innocents, de l'època republicana.

Els avantatges actuals permeten contrastar fonts, trobar bibliografia, opinions diverses. Tenim tendència a quedar-nos amb les  opinions que coincideixen amb les nostres, tots som humans, però una cosa és una opinió i, una altra, una dada. Però les dades tampoc son sempre fiables. La història és una ciència interpretable i inexacta i la ciència evoluciona de pressa.

M'he trobat amb mals diagnòstics mèdics, fins i tot, els quals, si el metge hagués mirat una mica per la xarxa, l'hauria encertat millor. Hi ha gent que té fe cega en opinadors, periodistes, científics, historiadors, el que sigui, això que avui en diuen 'experts', el que passa és que no hi ha un expert en tot i existeix una tendència en creure que si un sap molt d'una cosa, sap de tot. 

La ciència es pot convertir, avui, fàcilment, en un dogma. No és fàcil moure'ns en la relativitat i la inseguretat però, caram, al menys una mica de cura. Per exemple, fa uns dies vaig constatar que de temperatures com les d'aquest any n'hi ha hagut en molts casos, des de fa anys, i això consultant, tan sols, alguna hemeroteca. Cosa que no vol dir, encara que hi ha qui ho pensa, que jo sigui negacionista. 

Abans la gent experta se suposava que era la font infal·lible de coneixement, avui a alguns doctors se'ls posen els pels de punta quan els pacients venen amb coneixements assolits, millor o pitjor, a la xarxa. La tafaneria va matar el gat, que diuen. Per voler saber massa, diu la Bíblia, vam perdre el paradís, que ja és gros. La ignorància té els seus avantatges, evidentment, però avui hi ha poques coses misterioses o secretes, en general.

Em costa d'entendre, en alguna gent adulta, el repelús a l'hora de consultar la xarxa per al que sigui, la veritat, comprovar si hi ha carrers dedicats a algú, la data d'un fet, l'autor d'una cita. I, en canvi, no hi ha massa complexos a l'hora d'escriure o dir el que ens sembla o de citar algun opinador expert sense valorar a fons la bondat del que ens explica. Què hi ha un excés d'informació? Segurament. Què això és un problema? Doncs, crec que no. Demana més esforç de tria, és clar, saber les fonts, tot això. Avui, pel telèfon, la gent envia moltes ximpleries, en molts casos sense comprovació, també coses sobre polítics i política, per exemple. 

La curiositat demana temps. Algú em deia que per internet perds molt de temps ja que en cercar una cosa te'n surten moltes més que et criden l'atenció. Jo no crec que això sigui perdre el temps, gràcies a internet cada dia aprenc coses, de fet. Sense internet potser també n'aprendria, però d'una forma més limitada i sense establir relacions. Internet desmitifica biografies, els herois i les grandeses es redueixen a nivells mínims. S'hi troben moltes coses perquè algú les hi ha posat però no pas totes. Hi ha gent que se'm queixa de què algun personatge o fet 'no hi son' i jo els dic que ho poden penjar ells mateixos en algun lloc, hi ha moltes possibilitats. Però, això sí, tot es feina. Entenc la galvana consultora, el que no entenc és que s'atribueixin a internet i les xarxes els grans mals del segle i que se suposi que les criatures i joves, avui, amb tots aquests recursos 'saben menys'.

Al contrari, saben molt, diria jo. I admeto que en tot plegat hi ha aquesta enveja indefugible quan veus que una criatura de pocs anys fa anar els estris moderns amb una facilitat que nosaltres ja no assolirem, em temo. D'alguna manera, al capdavall, coses que han passat sempre. Pensem que s'ha de saber el que nosaltres sabem però no pensem que la gent més jove sap moltíssimes coses que no sabem ni tenim interès en saber. La cultura també és un fet generacional. 

Ara acabo de veure en un diari que em volen recomanar lectures de tardor perquè no em perdi entre l'allau de novetats que m'espera. Sisplau, que ja cercaré jo el que em sembli, aquests recomanadors que, en el fons, volen vendre, em fan més por que una pedregada però hi ha qui els creu i els fa cas. Un altre aspecte del present és que tot ha de ser novetat o ho ha de semblar, per a trobar llibres que tenen més de dos anys has d'anar... a internet i a les webs de venda d'ocasió. 

La ignorància és molt agosarada, això ja ho deien els meus avis i besavis. Fa anys, en una escola d'estiu, algú va etzibar a Jordi Pujol, que havia vingut a una taula rodona i encara no era president de llarga durada, que ell no podia parlar perquè en determinats anys, on era? fent calaix, segur. Resulta que els anys de referència eren aquells en els quals havia estat empresonat i Pujol li va respondre, amb ironia, que consultés algú altre, no sé si Candel, que també era a l'acte, que ja li diria. Llàstima que no hi havia mòbils ni viquièdia, potser? No he estat fan pujolista però abans de dir segons què t'has d'informar, avui es fan afirmacions surrealistes sobre els polítics, Colau té la culpa dels desastres actuals però també dels de la llarga època socialista o dels del temps de Porcioles, segons alguns opinadors espontanis i tuiters arrauxats, per exemple. 

TAFANERIES, BRAMES I FALSEDATS ESCAMPADES

Homo sum: humani nihil a me alienum puto (Terenci)

Fa anys es van fer molts estudis a l'entorn del masclisme que existia en el llenguatge corrent i en els diccionaris canònics. Recordo a Montserrat Roig llegint exemples discriminadors en el Fabra, un dels quals era 'dona tafanera'. Avui els diccionaris s'han reformat una mica però les imatges que fan referència a la tafaneria, en castellà cotilleo, continuen mostrant dones tafaneres a dojo. Precisament ara s'han tornat a criticar els manuals escolars i les imatges que s'hi ofereixen, un tema antic. En la meva època en actiu més d'una vegada havíem manifestat a algunes editorials crítiques d'aquest tipus. El tema del llenguatge va fer que s'endeguessin directrius raonables per tal de millorar la discriminació evident però, com sol passar, la cosa va derivar fins a l'hilarant absurd actual, en el qual són especialistes els polítics, sobretot els polítics progres: ciutadans i ciutadanes, militants i militantes, membres i membresses... 

Tornant a la tafaneria és una característica humana. La famosa frase d'una obra de Terenci la pronuncia un home, en un context absolutament domèstic i humorístic, però treta del seu lloc ha esdevingut una cita recurrent en tota mena de contextos eteris i filosòfics. Això passa sovint quan gent poc llegida, una gran majoria avui, vol quedar bé citant coses profundes, com ara allò unamunià del vencereu però no convencereu. Algunes frases famoses s'han convertit en una mena de dogmes, com ara allò de perdre els orígens i perdre identitat, sense que sapiguem ben bé de què va això dels orígens i, encara menys, el tema de la identitat. De vegades les frases provenen de cançons o de textos literaris passats per la música moderna, no sempre, ni de bon tros, són literàries. Les frases sí, que perden els orígens. Amb el temps m'he adonat de què moltes dites familiars recurrents provenien d'obretes de teatre, de sarsueles populars...

Les xarxes socials han estimulat la tafaneria però també han saturat la nostra capacitat tafanera. Ja fa temps de què sóc conscient del fet que penjar alguna cosa al mur o al blog vol dir que, d'alguna manera, admets que allò és utilitzable. Un detall és que si algú fa servir un text teu t'ho comuniqui o que, al menys, citi l'autoria, però això no sempre és així. Abans ja es copiava i plagiava, sense tants mitjans, i fins i tot resultava molt més difícil descobrir el fet. Ara els buscadors i les hemeroteques en xarxa són molt útils i costa més fer la viu-viu encara que també costi menys  escampar brames. 

Fa uns dies una persona que conec va escriure al  mur una valoració negativa sobre l'actuació d'un jove esportista nostrat, en relació amb el tema dels  presos polítics. L'escrit es va reproduir en un diari virtual, citaven l'origen però no havien demanar permís a l'autora, la qual es va queixar i va aconseguir que el despengessin del mitjà en qüestió. Però el text, de forma epistolar, ja corria per tot arreu, ahir em va arribar al watshap un parell de vegades, i em temo que continua rodant. Ens movem entre la necessitat de donar a conèixer allò que pensem i una inútil exigència de discreció i responsabilitat generalitzada. Hi ha gent la qual, al  contrari del que explico, se sent satisfeta  quan algun diari canònic, virtual o en paper, cita la seva opinió. 

Jo tinc força clar que les xarxes són un món obert, altrament tindrien poc sentit, tot i que, s'hi vols, pots fer que allò que escrius arribi a quatre coneguts i prou. Un altre tema és què faran els coneguts amb les teves informacions. L'eficàcia de les xarxes és relativa. Mentre unes coses s'escampen i fan fortuna d'altres, per més que s'escampin, serveixen per a poca cosa. La setmana passada havia de participar en una taula rodona, en un centre cívic del barri, amb tres persones més, a l'entorn del tema de la dona i els moviments veïnals. Va venir una persona, de públic, i, com és lògic, ho vam deixar córrer. La directora del centre estava amoïnada i ens va insistir en què havia penjat l'esdeveniment a tot arreu, en paper i de forma virtual. Són coses que passen, vaja. 

Una varietat negativa de la tafaneria és la calúmnia. Moltes proclames enceses dels polítics actuals d'extrema dreta són calúmnies, pures i dures. La calúmnia era un pecat molt gros, o això deien, tot i que es feia servir a tort i a dret. La calúmnia, quan s'escampa, ja no es pot fer enrere, sempre deixa dubtes al seu entorn, per això és tan perversa i perillosa.  

Quan jo era petita escoltava un programa per la ràdio en el qual narraven llegendes diverses. Una que recordo, per la por que em va fer, era el cas remot d'un jove que calumniava una noia que no li feia cas. Malgrat els eufemismes ja ens podem fer el càrrec de que el xicot, el que volia, era sucar. El noi escampava calúmnies sobre la noia, se suposa que també estaven relacionades amb el tema sexual, i tothom la rebutjava, fins al punt de què moria de pena.  El noi, penedit, tornava i es confessava i el capellà, com a penitència, el feia anar a vetllar el cadàver de la noia, a l'església. A la nit la difunta s'aixecava del taüt i encalçava el noi, li arrencava la llengua i aquesta es transformava en una serp. Aquella llegenda no l'he sabut trobar a cap llibre, crec que la situaven en algun poble català, per cert.

La tafaneria afecta homes i dones. Les dones ens situem més en el context de la premsa rosa i els homes en l'esport, sobretot en el tema futbolístic, malgrat que hi ha excepcions i cada dia més. Una gran pel·lícula antiga es deia La calúmnia, tenia el seu origen en el teatre i incidia en el tema del lesbianisme, en una època en la qual allò semblava molt escandalós i havia provocat drames personals seriosos. No tothom tenia l'empenta de Colette, vaja. Les calúmnies, encara avui, semblen de més gruix en el camp del sexe, tot i que hem anat canviat, però,  per exemple, si a algú l'etiqueten de pederasta, sense proves, ho té pelut i aquest és un tema que el cinema ha tractat en diferents ocasions. Les calúmnies polítiques, titllant de nazi a qualsevol, potser escandalitzen els afectats però no tenen, de moment, grans conseqüències efectives.