UNA ENTREVISTA NO HAURIA DE SER UN DEBAT

Admeto que no vaig veure l'entrevista que va fer el senyor Sanchís a la senyora Arrimadas però he llegit molt sobre el tema. De fet veig poques entrevistes en l'actualitat, i no pas a causa de crides al boicot, com va ser el cas, sinó perquè la majoria de periodistes entrevistadors, amb poques excepcions, em posen nerviosa.

En aquest cas, però en podria citar molts altres, sembla que l'entrevistador va endegar un debat, més que no pas una entrevista. No  m'agrada que aquestes entrevistes generin mal rotllo i tensió. Un bon periodista ha de treure el que cal amb una certa subtilesa, sense crispar el tema i, sobretot, sense que se li vegi a ell mateix el llautó, o sigui, la ideologia. Però, això, avui, sembla molt difícil. Si el periodista vol fer un debat amb la seva víctima cal que porti un moderador, al menys.

Això ja fa temps que dura i també passa a la ràdio, fins i tot amb temes banals, més enllà de la política. Els qui menen els mitjans es veuen capacitats, sembla, per esmenar la plana a tothom. Recordo alguna ocasió, quan es feia aquell programa del senyor Cuní als vespres, com aquest contradeia el propi expert en cinema que col·laborava amb l'espai. Quan determinats periodistes assoleixen un cert renom ja pontifiquen i acaben per creure que són ells, els importants, i no pas l'entrevistat o els possibles col·laboradors. Malauradament aquest procés esdevé força general, avui. 

Hi ha una certa moda mediàtica lligada al periodisme agressiu, es manifesta, sobretot, en el camp de la política, però afecta molts altres sectors. Les entrevistes semblen sovint poc o mal preparades, el cas és fer soroll. Si l'entrevistat és un gat vell, en ocasions, es menja l'entrevistador. Tot i que els periodistes de la modalitat llisquen cap al debat, de vegades s'empipen si l'entrevistat els pregunta directament, a ells, alguna cosa. Recordo alguns casos concrets en els quals el o la periodista tallava a l'agosarat dient que qui preguntava era ella. I dic ella perquè era la senyora Terribas, en aquell cas.

El pitjor és que sembla que els i les periodistes amb agressivitat visceral tenen el seu públic. Al capdavall una entrevista a una persona del camp de la política hauria de fer-nos replantejar coses i fins i tot portar-nos a pensar que, per molt errada que estigui, potser té les seves raons en determinats temes. És clar que els polítics també són, sovint, lamentables, pel que fa al poder de convicció i al nivell de raonament. Altrament no caurien en paranys absurds i se'n sortirien amb ironia o, fins i tot, amb sarcasme fi. De polítics n'hi ha dels que s'empipen i dels que no responen a allò que es pregunta sinó que se'n van pels cerros de Úbeda i esgoten la paciència del periodistes, gràcies al cansament que provoquen. I hi ha els hàbils, que crispen perquè el periodista no pot amb ells.

Això passava amb un profe que vaig tenir a la Normal, un capellà amb una gran capacitat dialèctica, que no s'alterava quan algun alumne progre de pa sucat amb oli el volia provocar amb preguntes fora de to. És clar que aquelles eren relacions asimètriques i les entrevistes de la tele se suposa que són entre gent adulta i amb una certa experiència. O  no?

En el cas concret de la senyora Arrimadas i el senyor Sanchís era previsible el resultat. Arrimadas és una dama amb pocs recursos, que sovint repeteix la sonsònia prevista sense sortir-se del guió partidista i Sanchís un periodista controvertit en molts aspectes, el nomenament del qual ja va generar protestes diverses. Però és que, de fet, els directors dels canals, públics i privats, responen a directrius polítiques concretes i són uns manats, tot i que de vegades alguns d'ells ens han sorprès ja que, més enllà de la seva ideologia, han sabut entomar una certa pluralitat. Són excepcions i acostumen a durar poc en el càrrecs.

Malgrat  el que dic, admeto que en determinades circumstàncies el  periodisme pot ser una professió de risc. La seva importància, avui, en els països democràtics, és, però, molt relativa. El periodisme de denuncia no acostuma a fer caure governs ni a fer canviar tendències de vot, ens movem en d'altres paràmetres. Una periodista joveneta, a més a més, em va explicar en una ocasió el gran nombre de contractes escombraries, de precarietat i d'explotació que hi ha en el sector. No és l'únic sector on passa això, és clar. I molta gent de les noves fornades han de fer moixoni si no es volen tancar portes, és la vella història de la lluita per la supervivència, vaja. I al darrera dels periodistes hi ha, sempre, els qui manen de veritat, les empreses grans i els qui remenen les virolles, no tant del poder polític com de l'econòmic.