EN DEFENSA DEL RETORN DE LA MAINADERA

Per tradició familiar, gairebé cada Nadal, després de dinar, anem al cinema o al teatre. No som gaire exigents, en tan assenyalada data. És un d'aquells dies en els quals surts perquè ve de gust i com es diu de forma col·loquial castellana a lo que me echen. 

La nostra intenció era anar a l'Apolo, a veure allò del Sherlock Homes, per motius de proximitat geogràfica, però el Reguant i els de la casa s'han barallat i ho vam deixar córrer. Així que vam optar pel Renoir i la Mary Poppins, el retorn, en versió original, que tampoc no ens queda massa lluny.

Tot i que els fantasmes dels nadals passats em recorden que en tal data hem vist coses les quals, en un altre moment no-nadalenc serien rebutjables, des d'un punt de vista qualitatiu, sense que ningú de l'entorn proper s'hi posés pedres al fetge, en aquesta ocasió vam rebre molts consells ben intencionats, de parents i coneguts (que no havien vist la pel·lícula, tot s'ha de dir) sobre el fet que aquesta nova versió de la mainadera màgica, segons sàvies opinions llegides al diari, era una birria. 

I és que pels mitjans especialitzats s'han escampat unes crítiques absolutament piconadores de l'invent, algunes amb força verí. Les comparacions són odioses i la Poppins de la Julie Andrews és el passat, l'hem vista un munt de vegades, va lligada a la nostra joventut i ens en sabíem totes les cançons, fins i tot en versió catalana, gràcies al Salvador Escamilla. I en versió castellana, gràcies també a Escamilla i a Teresa Maria, un molt bona cantant de l'època. Per tant, fa de mal comparar una cosa amb tant de pes sentimental al damunt i una producció contemporània acabada de sortir de l'olla.

Per sort vaig escoltar per la ràdio alguns crítics que em mereixen cert respecte i que en lloaven valors diversos. Una de les valoracions més ponderades deia que era una pel·lícula més aviat dirigida als nostàlgics que no pas als infants d'avui, cosa que està pendent de comprovació, car els infants, en general, no escriuen als diaris. Fa pocs dies algú em va criticar el pessebre -o el que sigui- de la Plaça de Sant Jaume dient que no agradava a la mainada i tan sols cal donar un volt per allà per veure com xalen les criatures amb aquella estranya escenografia nadalenca, a la qual es poden enfilar sense problemes. Bé, sense problemes tampoc, ja que es veu que el forat de la cadira del caganer ha donat algun ensurt als pares amatents, en escolar-se algun infant per aquell pou negre.

Doncs a mi la Nova Mary Poppins em va agradar, la veritat. Em va agradar la protagonista i la resta del repartiment, em va agradar la música, les coloraines, i fins i tot li perdono l'excessiva dependència de l'original antic el qual, com sol passar, tenia poc a veure amb els llibres d'on va sortir el personatge. L'autora, com és sabut, no veia gens clar allò del cinema i no va estar gens d'acord amb el resultat. I de tot això de l'autora i el Disney, ves, també en van fer una pel·lícula. Tot és cinema o ho pot ser.

Disney, quan era viu i no estava congelat, -segons diu la seva llegenda pòstuma-, va rebre moltes crítiques i fins i tot una gran part de la progressia d'aleshores el desaconsellava, des d'un punt de vista educatiu. Els progres el trobaven filoamericà i pastós i les monges de la meva escola hi veien aspectes moralment rebutjables, com ara allò de que la parella de gossets de La dama y el vagabundo passés la nit fora de casa, fent aneu a saber quins pecats sexuals. 

Així com de Mujercitas, o d'allò  del Míster Scrooge o de tantes altres històries tendres n'hem vist versions per a tots els gustos i disgustos, la Poppins no havia tornat encara a les nostres sales convencionals de cinema. És una pel·lícula, ho admeto, feta a l'estil antic. Crec que guanyarà pes amb els anys i potser algun dia tindrà el seu culte particular, ha passat sovint, això. A mi, la veritat, aquella del La, la, land no em va agradar gens i, en canvi, va ser prou ben rebuda. 

L'antiga va comptar amb bons actors i va ser també una mena de desgreuge a l'Andrews per allò de no haver-la triat per a My Fair Lady. Però qui va pagar el pato va ser la Hepburn, a qui a sobre, van voler doblar, tot i que cantava bé, ja que l'Andrews li va arrabassar l'óscar. Un óscar el qual, recordem-ho tot, va tenir els seus detractors que deien, potser amb raó, que no n'hi havia per tant. A l'actriu li va costar desprendre's d'aquell personatge ja que va ser coneguda gràcies a la mainadera màgica. La Blunt ja ens es molt coneguda i no corre aquest risc.

Mary Poppins, la primera, o sigui Julie Andrews, sembla que no ha volgut sortir d'artista convidada en aquest retorn, tot i que sí que ho ha fet l'escura-xemeneies, i fins i tot la incombustible Landsbury ens ofereix un agradable cameo. De fet és aquest un conte adient per a aquests dies, amb una trama que potser mereixia una mica més d'esforç creatiu, no diré que no, i amb una música i unes coreografies les quals, a mi, m'han fet el pes, precisament pel seu regust clàssic,  tant és així que d'un moment a l'altre m'esperava veure ballar per Londres Leslie Caron o Gene Kelly. Tot són gustos. 

De vegades no entenc com es piconen determinades coses mentre d'altres es lloen a desdir. Recordo, per exemple, la darrera versió del Gatsby, que a mi em va agradar molt i que va rebre patacades d'experts, a dojo. Recordo que en el programa de tarda del Cuní, que feien aleshores, el crític Toni Vall va gosar dir que no estava malament i el senyor Cuní gairebé el va renyar. El pitjor es que quan un crític suposadament de culte condemna alguna cosa sembla que la resta, públic inclòs, no gosi contradir-lo. 

Cada vegada faig menys cas de recomanacions i tampoc no m'agrada recomanar. Per tant, encara que escrigui sobre llibres i pel·lícules, de tant en tant, insisteixo en què no es tracta de recomanacions. Encara més, trobo que el millor és acostar-se al que sigui, llibre, peli, concert, obra de teatre, una mica en estat virginal, sense haver-nos deixat influenciar pels suposats experts de torn. La història del cinema i de tantes altres coses és plena de fracassos que després han estat pelis de culte. I a l'inrevés. I és que tots som diferents i també el moment vital, històric i polític compta, en la percepció del que sigui.

Continuant amb la programació nadalenca és possible que avui vagi a veure el Súper López. També vola, crec. Ja us diré el què, subjectivament parlant.