UN NIU DE TÒRTORES

 UN NIU DE TÒRTORES

Traducció de Josep Julià

Katherine Mansfield (1888-1923) va néixer a Nova Zelanda i va viure a Londres des de 1908. Des de la publicació del seu recull de contes In a German pension va ser reconeguda com una de les mestres de la narració curta en llengua anglesa. 

Podem trobar diferents reculls en castellà i, en català Una mica infantil i Un niu de tòrtores.   Enmig de situacions ordinàries, trivials, l'autora aconsegueix crear una atmosfera humana, vulnerable i sovint pessimista. Crec que en aquests darrers temps la seva fama ha rebrotat a casa nostre, més d'una persona m'ha recomanat els seus llibres i una amiga em va passar aquest Niu de tòrtores. També sembla que la narració curta ha experimentat una revifalla. En aquests reculls podem trobar contes per a tots els gustos, que ens ofereixen finals ambigus i inquietants. Un tipus de literatura que em fa plànyer no poder llegir en la llengua original.

LECTURES D'ESTIU: `COLORS DE COMIAT`, DE BERNHARD SCHLINK

Colors de comiat és el darrer llibre publicat per Bernhard Schlink (Bielefeld, 1944), un llibre de narracions, nou en total,  que de forma diversa i subtil, inquietant en ocasions, compten amb un nexe temàtic, el comiat, viscut de formes diferents. Hi trobem un ventall de personatges diferents en edat i circumstàncies, homes la majoria i, en molts casos, d’edat avançada i que evoquen circumstàncies diverses de la seva vida.

Els contes s’endinsen en la psicologia dels personatges, amb un estil aparentment planer però molt elaborat. Els fets quotidians, els records, els desenganys, els ressentiments o les culpes no superades acompanyen fragments de vides sacsejades per allò que no es va fer o allò que no es va dir. La naturalitat amb la qual ens introduïm en mons absolutament humans, inquietants en molts casos, fan que la lectura resulti àgil sense ser senzilla. En el fons hi sura per tot arreu la pèrdua, ja sigui de la joventut, de les il·lusions, de les seguretats, de les amistats o dels amors.

La complexitat de la prosa de l’autor fa difícil escriure sobre un contingut amb tants matisos, amb girs inesperats de guió, finals oberts o que semblen deixar la història inacabada i, als lectors, amb una sensació de misteri no resolt. Els títol son, en molts casos, simbòlics, pistes sobre el contingut de la narració que anem a començar. La vida està formada per fragments, per èpoques, però els petits arguments que conformen les biografies no tenen un final sinó una continuïtat. Allò que sembla abaltit, oblidat, sorgeix en un moment inesperat, a causa d’una paraula, d’un objecte retrobat, d’un fet imprevist.

Aquestes nou narracions, extraordinàriament ben escrites, tan lligades a l’experiència humana, inserides en un context de classes mitjanes ben situades, en general, neguitegen en molts moments. El passat no es pot canviar, no es pot recuperar, fins i tot el record dolorós potser no respon del tot a la realitat dels esdeveniments. Amb el pas del temps i el sedàs del record tot és menys rellevant del que semblava o potser, qui sap, molt més important del que ens havíem imaginat. La narració breu revifa sovint gràcies a reculls de qualitat com aquest, malgrat que ha passat per èpoques diverses, pel que fa a la valoració rebuda. 

CADA CASA ÉS UN MON I CADA PERSONA UN MISTERI

No he acabat de connectar mai del tot amb les pel·lícules de Nanni Moretti i, malgrat això, no puc dir que no m'hagin agradat. Sempre m'ha semblat que no acabaven de quedar rodones del tot, això pot ser una percepció subjectiva, és clar.

En tot cas tenia curiositat per aquests Tres pisos que provenen d'uns contes de l'autor israelí Eskhol Nevo que no he llegit. Moretti, segons he sentit, ha traslladat l'acció a Roma i ha establert lligams entre les tres històries. Abans, en general, Moretti feia servir guions originals seus.

Tant del llibre com de la pel·lícula en podreu llegir opinions molt diferents i per a tots els gustos. O potser val més no llegir res abans d'anar al cinema. Això és el que he fet jo i tot i que potser matisaria comentaris crítics sobre que Tres pisos 'es el pitjor Moretti' no m'ha fet el pes aquesta historia d'uns veïns benestants i amb un munt d'embolics i problemes, problemes que estableixen un ambient melodramàtic excessiu. Fins i tots alguns actors i actrius, tots ells prou bons, semblen en alguna ocasió estar una mica incòmodes en l'intent de donar versemblança a determinades situacions. 

Les famílies sempre han estat un gran nucli d'interès per a escriptors i cineastes. No estic d'acord amb allò tan repetit de Tolstoi sobre famílies felices i infelices. La gran majoria de famílies, crec, té moments i èpoques de tota mena. No estem tampoc davant d'una pel·lícula menyspreable, té moments molt bons i d'altres que freguen excessivament el tòpic. Les dones, fins i tot les nenes, en surten, en general, més ben tractades, son comprensives, treballadores, responsables, tolerants... Una d'elles, però, lliscarà pel trist camí de la malaltia mental potser hereditària. 

El tòpic del pare intolerant i massa seriós amb fill problemàtic i mare dependent del pare, o el del marit jove que cau de forma sobtada i imprudent en la trampa sexual d'una joveneta de bon veure, son coses que ja hem vist moltes vegades millor desenvolupades. També hi sura el tema de la pederàstia, que esquitxa un pobre avi que perd la xaveta, iaio, precisament de la noieta seductora i la sospita es convertirà en una mena d'obsessio absurda per part del pare de la criatura, una nena assenyadíssima, com totes les que surten, ep.

No és tant que les històries dels personatges puguin semblar inversemblants, la realitat no té perquè ser versemblant, diuen, i al mon passen coses molt raretes. El que passa és que hi manca autenticitat, pel meu gust, i que les narracions estan mal aprofitades. No t'acabes de creure segons què i això, per a mi, és defecte de fàbrica o de guió. Les històries passen, de forma una mica apressada, en deu anys, dividits en lustres, fent servir allò de 'cinc anys després...', per si et fas un embolic.  

En tot cas, sentir parlar italià és un goig, i ja justifica l'anada al cinema. Tot s'esdevé en un mitjà de classe alta, gent amb possibles i pisos macos, en un barri gens multicultural. Al final passa pel carrer un grup musical que toca un tango i al qual segueixen moltes parelles que dansen, una metàfora masa evident sobre el fet de què la vida és un tango, vaja. O sobre allo de què hem de ballar al son que toca. Per cert, el director-actor s'ha reservat un paper una mica antipàtic, de pare-jutge del noi problemàtic.

EN DEFENSA DEL RETORN DE LA MAINADERA

Per tradició familiar, gairebé cada Nadal, després de dinar, anem al cinema o al teatre. No som gaire exigents, en tan assenyalada data. És un d'aquells dies en els quals surts perquè ve de gust i com es diu de forma col·loquial castellana a lo que me echen. 

La nostra intenció era anar a l'Apolo, a veure allò del Sherlock Homes, per motius de proximitat geogràfica, però el Reguant i els de la casa s'han barallat i ho vam deixar córrer. Així que vam optar pel Renoir i la Mary Poppins, el retorn, en versió original, que tampoc no ens queda massa lluny.

Tot i que els fantasmes dels nadals passats em recorden que en tal data hem vist coses les quals, en un altre moment no-nadalenc serien rebutjables, des d'un punt de vista qualitatiu, sense que ningú de l'entorn proper s'hi posés pedres al fetge, en aquesta ocasió vam rebre molts consells ben intencionats, de parents i coneguts (que no havien vist la pel·lícula, tot s'ha de dir) sobre el fet que aquesta nova versió de la mainadera màgica, segons sàvies opinions llegides al diari, era una birria. 

I és que pels mitjans especialitzats s'han escampat unes crítiques absolutament piconadores de l'invent, algunes amb força verí. Les comparacions són odioses i la Poppins de la Julie Andrews és el passat, l'hem vista un munt de vegades, va lligada a la nostra joventut i ens en sabíem totes les cançons, fins i tot en versió catalana, gràcies al Salvador Escamilla. I en versió castellana, gràcies també a Escamilla i a Teresa Maria, un molt bona cantant de l'època. Per tant, fa de mal comparar una cosa amb tant de pes sentimental al damunt i una producció contemporània acabada de sortir de l'olla.

Per sort vaig escoltar per la ràdio alguns crítics que em mereixen cert respecte i que en lloaven valors diversos. Una de les valoracions més ponderades deia que era una pel·lícula més aviat dirigida als nostàlgics que no pas als infants d'avui, cosa que està pendent de comprovació, car els infants, en general, no escriuen als diaris. Fa pocs dies algú em va criticar el pessebre -o el que sigui- de la Plaça de Sant Jaume dient que no agradava a la mainada i tan sols cal donar un volt per allà per veure com xalen les criatures amb aquella estranya escenografia nadalenca, a la qual es poden enfilar sense problemes. Bé, sense problemes tampoc, ja que es veu que el forat de la cadira del caganer ha donat algun ensurt als pares amatents, en escolar-se algun infant per aquell pou negre.

Doncs a mi la Nova Mary Poppins em va agradar, la veritat. Em va agradar la protagonista i la resta del repartiment, em va agradar la música, les coloraines, i fins i tot li perdono l'excessiva dependència de l'original antic el qual, com sol passar, tenia poc a veure amb els llibres d'on va sortir el personatge. L'autora, com és sabut, no veia gens clar allò del cinema i no va estar gens d'acord amb el resultat. I de tot això de l'autora i el Disney, ves, també en van fer una pel·lícula. Tot és cinema o ho pot ser.

Disney, quan era viu i no estava congelat, -segons diu la seva llegenda pòstuma-, va rebre moltes crítiques i fins i tot una gran part de la progressia d'aleshores el desaconsellava, des d'un punt de vista educatiu. Els progres el trobaven filoamericà i pastós i les monges de la meva escola hi veien aspectes moralment rebutjables, com ara allò de que la parella de gossets de La dama y el vagabundo passés la nit fora de casa, fent aneu a saber quins pecats sexuals. 

Així com de Mujercitas, o d'allò  del Míster Scrooge o de tantes altres històries tendres n'hem vist versions per a tots els gustos i disgustos, la Poppins no havia tornat encara a les nostres sales convencionals de cinema. És una pel·lícula, ho admeto, feta a l'estil antic. Crec que guanyarà pes amb els anys i potser algun dia tindrà el seu culte particular, ha passat sovint, això. A mi, la veritat, aquella del La, la, land no em va agradar gens i, en canvi, va ser prou ben rebuda. 

L'antiga va comptar amb bons actors i va ser també una mena de desgreuge a l'Andrews per allò de no haver-la triat per a My Fair Lady. Però qui va pagar el pato va ser la Hepburn, a qui a sobre, van voler doblar, tot i que cantava bé, ja que l'Andrews li va arrabassar l'óscar. Un óscar el qual, recordem-ho tot, va tenir els seus detractors que deien, potser amb raó, que no n'hi havia per tant. A l'actriu li va costar desprendre's d'aquell personatge ja que va ser coneguda gràcies a la mainadera màgica. La Blunt ja ens es molt coneguda i no corre aquest risc.

Mary Poppins, la primera, o sigui Julie Andrews, sembla que no ha volgut sortir d'artista convidada en aquest retorn, tot i que sí que ho ha fet l'escura-xemeneies, i fins i tot la incombustible Landsbury ens ofereix un agradable cameo. De fet és aquest un conte adient per a aquests dies, amb una trama que potser mereixia una mica més d'esforç creatiu, no diré que no, i amb una música i unes coreografies les quals, a mi, m'han fet el pes, precisament pel seu regust clàssic,  tant és així que d'un moment a l'altre m'esperava veure ballar per Londres Leslie Caron o Gene Kelly. Tot són gustos. 

De vegades no entenc com es piconen determinades coses mentre d'altres es lloen a desdir. Recordo, per exemple, la darrera versió del Gatsby, que a mi em va agradar molt i que va rebre patacades d'experts, a dojo. Recordo que en el programa de tarda del Cuní, que feien aleshores, el crític Toni Vall va gosar dir que no estava malament i el senyor Cuní gairebé el va renyar. El pitjor es que quan un crític suposadament de culte condemna alguna cosa sembla que la resta, públic inclòs, no gosi contradir-lo. 

Cada vegada faig menys cas de recomanacions i tampoc no m'agrada recomanar. Per tant, encara que escrigui sobre llibres i pel·lícules, de tant en tant, insisteixo en què no es tracta de recomanacions. Encara més, trobo que el millor és acostar-se al que sigui, llibre, peli, concert, obra de teatre, una mica en estat virginal, sense haver-nos deixat influenciar pels suposats experts de torn. La història del cinema i de tantes altres coses és plena de fracassos que després han estat pelis de culte. I a l'inrevés. I és que tots som diferents i també el moment vital, històric i polític compta, en la percepció del que sigui.

Continuant amb la programació nadalenca és possible que avui vagi a veure el Súper López. També vola, crec. Ja us diré el què, subjectivament parlant.

SOMNIS I MALSONS

Soñé que el fuego se helaba,
soñé que la nieve ardía,
y por soñar imposibles
soñé que tu me querías...
 (jota popular)

LLIBRE I 1     Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mas per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens desp­ullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejant­s solen dormir.      Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven fort llejament. (Lo somni, Bernat Metge)

Per alguna ignorada associació d'idees i d'imatges he somniat que em trobava a l'època dels romans, no sé si a Barcelona on en algun altre indret. Els somnis són estranys i per més explicacions lògiques que els busquem de vegades no resulten gens comprensibles. Això els somnis que podem recordar, que són molt pocs. 

Sembla, pel que llegeixo per la xarxa, que hi ha una sèrie d'elements que sovintegen en els somnis, més enllà de les cultures, les quals el que fan, més que res, és de decorat:
-En cada somni predomina una emoció concreta i abunden més les negatives.
-Els homes somnien més en temes relacionats amb l'agressivitat i els seus personatges acostumen a ser masculins.
-Tan sols un deu per cent té contingut sexual, en contra del que pensen els picardiosos.
-En un seixanta per cent de casos hi ha històries o situacions repetides.
-Alguns temes recurrents són l'escola, arribar tard, caure, perdre's, la mort d'una persona coneguda, un accident...

Tot plegat em sembla molt general i discutible. Jo somnio de tant en tant en l'escola però al capdavall era la meva feina. El decorat és diferent en cada cas, -canvien l'aula, els alumnes, el centre, el context-, però repeteixo una situació angoixosa que he viscut en alguna ocasió real:  els infants, més petits o més grans segons el somni, no em fan cap cas, no m'escolten, no treballen, no creuen, vaja. I jo em desespero davant de la meva impotència i del fet que la gent de l'escola sentirà soroll, els infants se m'escaparan de la classe i els pares criticaran la feblesa professional que rumbejo.

Els somnis ens impressionen força quan els recordem, si somnio que m'enfado amb algú proper estic una estona realment molesta amb aquella persona. Explica una història medieval que un noble va matar la seva dona pel fet que havia somniat que li era infidel, que ja és gros. És clar que per matar la dona, aleshores encara més, amb poca cosa n'hi havia prou. A la gent li agrada explicar els somnis rarets, els que es poden explicar, però no hi ha res més avorrit que escoltar l'explicació dels somnis dels altres pel fet que pertanyen a la fantasia més absurda i no ens hi podem identificar.

Es fa difícil saber tot allò què somniem, tan sols en recordem una petita part i encara, d'aquestes pel·lícules il·lògiques que poblen les nostres nits. Moltes vegades reconeixem en els somnis situacions i persones però de vegades són coses ben allunyades de la nostra experiència immediata. Jo, per exemple, amb això dels romans, he somniat aquesta nit que era joveneta, gairebé una adolescent, i un senyor gran però de bon veure em deia si m'abelleria de casar-me amb ell, que em demanaria al meu pare si hi estava d'acord. Com que fa molt de temps que no llegeixo novel·les de romans ni veig pèplums la cosa té la seva gràcia i el seu misteri. El cas és que m'he despertat sense haver arribat a casar-me amb aquell senyor, el qual, en aparença, tenia calerons, propietats i esclaus a desdir.

Les males digestions provoquen somnis més estranys encara i per això és millor sopar poc i pair bé, que ja se sap que de grandes cenas estan las sepulturas llenas. Tot i que els somnis surrealistes serveixen d'inspiració als escriptors i escriptores, no sé on vaig llegir que Mary Shelley sopava grans entrecots pel fet que aleshores tenia malsons i se li acudien coses com el Frankestein. O sigui, una mica com drogar-se, però de forma legal i tolerada. Jo en alguna ocasió, quan he recordat somnis singulars, he anotat alguna coseta però després no sé on ho he anotat o bé al cap d'una estona ja no em sembla tan interessant. Una vegada vaig somniar que somniava que somniava, una mena de nines russes de somnis, em va semblar una cosa original però més endavant em vaig assabentar que aquest era ja un tema explotat en la literatura. 

La meva mare, quan ja no estava gens bé, un dia em va dir, mig en secret i de forma confidencial, que aquella nit havia somniat que viatjava amb un senyor asturià, molt contenta. Em vaig alegrar d'aquell somni, encara més en la seva situació, els somnis també consolen de vegades, quan la realitat és feixuga, dolorosa i irreversible. No sé per què era asturià el seu acompanyant, però... qui pot saber del cert l'imaginari dels nostres parents i coneguts, fins i tot dels més propers! I sobre els pares i mares, sempre seran un misteri i així ha de ser.

Això dels romans  m'ha estranyat ja que fa temps que no somnio coses situades en d'altres èpoques històriques tot i que llegeixo molts llibres sobre el passat. En canvi, quan anava a escola i estudiava batxillerat elemental, somniava de tant en tant coses inquietants relacionades amb els continguts històrics. Una vegada, després d'haver escoltat una explicació sobre els pirates, els navegants i l'escorbut, vaig somniar que em queien totes les dents i em ballaven a dins de la boca. Per sort em vaig despertar de seguida! 

En una altra ocasió vaig somniar que Robespierre em condemnava a la guillotina i gairebé vaig notar que em tallaven el coll però la cosa tenia una explicació física, en aquella època es duien els pentinats bufats, els crepats, i com que jo tinc el cabell molt fi i en els anys joves estàs carregada de manies, cada nit del món em posava rulos i pinces per tal d'aconseguir una bona perruca estofada l'endemà. Era incòmode i havia de dormir de costat. Doncs resulta que tenia una pinça del cabell encastada al clatell. D'aquests dos somnis me n'he recordat sempre però n'he oblidat molts altres, per sort. Només tinc por de tornar a trobar-me en una immensa classe plena de criatures que no em fan cas car aquesta situació sembla que no la dec haver superat encara del tot, ni tan sols de jubilada.

Andersen evoca en els seus contes l'homenet de la son, en castellà recordo que en deien el viejo conciliasueños. Aquest senyor llença com una sorra daurada a les cambres dels infants per tal que s'adormin i si s'han portat bé els obre al damunt un paraigües molt bonic que fa que somniïn coses maques. Si no és així n'obre un de negre i sinistre i aleshores es tenen tota mena de malsons. En algunes versions actuals del conte això del paraigües negre i els malsons s'ha suavitzat i gairebé censurat, el mateix que molts altres aspectes dels contes populars que avui poden semblar de mal gust i poc adients als nostres infants actuals. Andersen té un punt trist i inquietant però els contes tradicionals més antics, encara són molt pitjors. Aquest tema dels contes i els infants és complex i polèmic, així que ho deixo aquí. Que tingueu bons somnis aquesta nit i sempre.

TIONS INQUIETANTS I JOGUINES RARETES

He tingut aquests dies algunes converses virtuals i també en viu amb pares i mares joves que em defensen aquests horribles tions -ara en diuen 'cagations'- pel fet que als nens i nenes d'avui, que els han vist proliferar a tort i a dret, els fan gràcia i il·lusió. Admeto que quan ets pare o mare de criatures petites passes per coses que mai no hauries imaginat, des de comprar Barbies o Monstres de l'Univers a moltes altres coses semblants. Mires dibuixos horribles per la televisió, els portes al cinema a gaudir amb la darrera xaronada  i fas el que sigui per tal que els infants estiguin contents i il·lusionats en aquests màgics dies de Reis.

Precisament recordo com en una ocasió, fa molts, molts anys, a Perspectiva Escolar, van deixar verdes totes les joguines que havia demanat per Reis el meu fillet, eren lletgetes, cert, però crec que en aquelles crítiques suposadament educatives també hi havia molt d'antiamericanisme indiscriminat ja que algunes de les autores dels articles eren pedagogues pro-castristes, literalment parlant. Això va passar també i encara passa amb el tema Walt Disney, per cert.

Quan jo era jove es van posar de moda els jocs educatius i els pares mentalitzats vam començar a encarregar als Reis d'Orient -que no Mags- boniques joguines artesanals de fusta que als infants de l'època dels setanta i vuitanta no els feien cap mena de gràcia, com és natural.

Per cert, amb tanta campanya com hi va haver fa anys en contra de tot el fos bèl·lic o violent em pregunto si apallissar el Tió de forma despietada, quan aquest és avui ja una mena de personatge amb trets humans, no serà quelcom poc recomanable, la veritat.

Què hi farem. També m'he adonat que s'han posat de moda uns contes il·lustrats en un estil tètric, que fins i tot els entesos em diuen que són el súmmum i que allò de les Tres Bessones i el Ferrándiz ja resulta molt carrincló. Admetent tot el que calgui admetre i segura del fet que a la meva néta acabaré comprant-li, quan toqui, el que em demani, tots som humans, crec que s'ha d'acceptar la trista realitat, AQUESTS TIONS SÓN HORRIBLES, FAN POR I DESVIRTUEN ALLÒ DEL TRONC TRADICIONAL DELS NOSTRES AVANTPASSATS, el qual obsequiava poca cosa, quatre llaminadures, i encara bo. 

Els meus fills i nebots encara feien el Tió amb un tronc normal però aquest any la meva neboda-néta ja va tenir el Tió amb cara i ulls cosa que, en aquest cas, no és pas una millora en la tradició nostrada sinó més aviat tot el contrari. O tempora, o mores, o Tions!!! Això sí, han desaparegut del mapa les cigarretes de xocolata, que tant m'agradaven... 

Bé, sí, moltes nines de moda fan por i unes quantes de les antigues, també en feien... És veritat que de petit t'agrada passar por de tant en tant i que la infantesa té el seu costat fosc i l'hem d'admetre, ens agradi o no. Marieta, ja pujo l'escaleta...