Amos Oz, recentment desaparegut, va escriure en alguna ocasió que la família era la institució més misteriosa i fascinant del món. I de fet, en els seus llibres el tema familiar hi té un pes evident. Una altra cosa és què entenem per família ja que els llaços de sang no tenen el pes específic d'altres temps, o així m'ho sembla. Un refrany català antic deia allò de què on no hi sang botifarres no se'n fan. Però avui ens movem en uns altres paràmetres. Tot i amb això les lleis encara donen suport a la família de sang en moltes ocasions i la mitologia lligada a pares i mares funciona encara prou bé.
Koreeda, el director d'aquesta pel·lícula, Manbiki Kazoku, que aquí han traduït, de forma lliure i arbitrària, com Un asunto de família, ha incidit sovint en el tema familiar i aquí va una mica més enllà i es pregunta què és el que fa que un grup humà es pugui considerar una família. I és que això de família es fa servir en contextos fins i tot mafiosos. La pel·lícula ha rebut un bon acolliment i ens mostra un Japó suposadament diferent i amagat. Cosa discutible ja que hi ha pel·lícules japoneses antigues que ja ens mostraven el món del Japó humil i pobre. És clar que aquí, a més a més de pobre és contemporani, un món molt allunyat de la sofisticació de Murakami i fins i tot del Koreeda d'alguns altres dels seus títols emblemàtics.
És evident que amb les pel·lícules i llibres que provenen d'altres cultures ens trobem amb cert problema inicial de comprensió però, al capdavall, acabem trobant similituds diverses en allò que ens fa semblants, les relacions humanes. Aquí ens ensopeguem amb un grup humà marginal, heterogeni, del qual, fins a l'amarg desenllaç de la història, en desconeixem els lligams però que funciona com una família convencional i lumpen. En aparença hi trobem una iaia, una tieta soltera, un matrimoni, un fill. Però res no és el que sembla i potser hi ha un excés de relacions forçades, en tot plegat, i de desgràcies no resoltes, per tal de fer lligar la proposta. Tot trontollarà a partir de què la família es completi amb una nena, una petita nena maltractada, que s'afillen per compassió. I tan pobres com són...
Les feines són precàries, es viu de treballs puntuals, de robatoris de poca volada, de la pensió d'una velleta una mica ludòpata, a la minúscula casa de la qual malviuen. Però són més o menys feliços, a la seva manera, i no semblen tenir més ambició que sobreviure en pau i menjar cada dia, cosa gens senzilla. Al capdavall, en l'època de la modernitat, no és pot viure al marge de la llei, un dia o un altre les coses acabaran per fer-se evidents i, ai, arribaran aquests serveis socials higiènics, imprescindibles però també, en moltes ocasions, abusius o poc comprensius de la realitat. Professionals de la moralitat del present, vaja, tan rància com l'antiga, al capdavall. Els psicòlegs, els assistents socials o els pedagogs han substituït avui els mossèns ben intencionats i les monges de la caritat. I aquesta policia domèstica, volent fer les coses bé, acabarà per fer-les el pitjor possible, fins i tot en el cas d'aquesta pobra nena, que haurà de retornar amb la seva família, que ni la va voler ni l'estima.
Podem trobar casos semblants en el cinema i en la realitat. Al Japó i al costat de casa. Em venien al cap fragments d'aquella ja antiga peli francesa, Ça commence aujord'hui, de Tavernier, o de Gone baby gone, d'Affleck, amb aquella nena a la qual la llei, amb el suport dels medis sensacionalistes de comunicació, privava de futur, obligada a retornar, com a la pel·lícula japonesa, amb una mare impresentable. La celeritat abusiva amb la qual serveis assistencials, en ocasions, incideixen en el nucli familiar, sobretot quan hi ha suposat sexe pel mig, es va fer evident amb l'inflat cas de fa uns anys dels casos de pederàstia al Raval. A l'escola també he viscut situacions d'aquest tipus. La veritat és que defujo sovint les pel·lícules amb nens maltractats. Però en aquest cas vaig fer una excepció i s'ha de dir que Koreeda inquieta sense exageracions, quan toca aquest tema. És clar que potser seria molt pitjor que aquests serveis socials no existissin, ep.
Podem trobar casos semblants en el cinema i en la realitat. Al Japó i al costat de casa. Em venien al cap fragments d'aquella ja antiga peli francesa, Ça commence aujord'hui, de Tavernier, o de Gone baby gone, d'Affleck, amb aquella nena a la qual la llei, amb el suport dels medis sensacionalistes de comunicació, privava de futur, obligada a retornar, com a la pel·lícula japonesa, amb una mare impresentable. La celeritat abusiva amb la qual serveis assistencials, en ocasions, incideixen en el nucli familiar, sobretot quan hi ha suposat sexe pel mig, es va fer evident amb l'inflat cas de fa uns anys dels casos de pederàstia al Raval. A l'escola també he viscut situacions d'aquest tipus. La veritat és que defujo sovint les pel·lícules amb nens maltractats. Però en aquest cas vaig fer una excepció i s'ha de dir que Koreeda inquieta sense exageracions, quan toca aquest tema. És clar que potser seria molt pitjor que aquests serveis socials no existissin, ep.
Un asunto familiar compta amb la subtilitat elegant dels japonesos a l'hora de mostrar, fins i tot, com en aquest cas, ambients miserables. Ens trobem amb gent resignada al seu destí, conscient de com n'és, d'efímer, tot plegat. Gent amb mala sort. Hi ha, fins i tot, una breu escena de sexe explícit entre la parella protagonista, cosa poc habitual en el cinema japonès. Els actors són tots excepcionals, nen i nena inclosos, però si haig de destacar algú opto per Sakura Ando, aquesta mare-no mare excepcional, dolça i enèrgica, sensual i responsable, amarada de bonhomia fins i tot quan les coses han anat tan malament com es podia esperar. Impotent, davant el destí de la pobra nena, tan semblant al seu. Poesia social, vaja.
2 comentaris:
Bon any. De tot cor
Salut
Igualment, guapo!!!
Publica un comentari a l'entrada