Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infància. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris infància. Mostrar tots els missatges

31.12.23

MATERNITATS, PATERNITATS, CÀSTIGS I PREMIS

 



El castigo és una pel·lícula xileno-argentina, dirigida per Matías Bize, amb guió de Coral Cruz i portagonitzada per Antonia Zeegers i Néstor Cantillana, amb Catalina Saavedra en un paper més breu però rellevant. Admeto que cap d'aquests professionals em sonava gaire abans de fer cas de les referències positives sobre aquesta història, intel·ligent, breu i amb molts motius a destacar. Ha rebut reconeixements diversos però no la van seleccionar per als óscars convencionals, cosa que tampoc no vol dir res, ben mirat. Es pot trobar a FILMIN.

L'argument s'ha titllat de poc original, tot i que les històries de ficció son sempre les mateixes, explicades i reinventades de forma diferent, segons el moment històric, l'indret i l'època. Una parella jove, després d'uns fets que coneixerem més endavant, ha deixat el seu fill de set anys sol, a tocar d'un bosc i al costat de la carretera, com a càstig. Un càstig breu, al cap d'un parell de minuts el volen recollir i el nen ha desaparegut. 

La pel·lícula està rodada en un llarg pla seqüència, es van fer set versions car calia rodar tota la història al capvespre, i es va triar la sisena. L'anècdota familiar esdevé un conte de por, davant de l'absència del nen, de patir la fosca que arriba i en saber que de nit cau la temperatura, la foscor és absoluta i al bosc hi pot haver, encara, algun puma perillós. El bosc és, des de temps ancestral, un indret misteriós, perillós i mític.

Pel mig, a causa de la tensió, la por, el dolor i el penediment, sorgirà la vida privada de la parella, els problemes d'un nen que per una banda ens sembla petit i indefens però que té problemes seriosos de conducta i que pot ser un d'aquests nens perversos i inquietants, manipuladors en molts casos i intel·ligents per damunt de la mitjana. Totes aquestes opinions son suposicions meves, és clar. També és un nen no desitjat per la mare, poc estimat per ella qui, no obstant, ha intentat tenir-ne cura i ha renunciat, a desgrat, a la seva vida professional.

La pel·lícula es mou en una mena d'ambigüitat moral, va més enllà del moviment actual que incideix en la tendència a admetre que hi ha qui no vol tenir fills, dones sobretot, i que la societat empeny el tema amb insistència, encara avui, com si la maternitat, àdhuc la paternitat, fossin coses desitjables i gairebé obligatòries quan el fet, inqüestionable, és que ningú no demana venir al mon. El pare és un home actual, ben intencionat, que no acaba d'entendre els sentiments, una mica extrems, de la dona, i que tampoc no vol acceptar del tot els problemes evidents de la criatura.

La pel·lícula es desenvolupa com una obra de teatre, en un únic decorat, al llarg de temps real, no hi ha visions del passat, tot se'ns explica segons la interpretació o la valoració de cadascú. El gran absent, que no arribarem a conèixer ni poder escoltar és aquest nen que, en algun moment, ens evoca aquell Kevin tan passat de voltes de Lynne Ramsay, fins i tot ens ve al cap el cop de porta de la Nora d'Ibsen, quan intuïm que les criatures, que ja devien estar força a càrrec de les mainaderes acabaran per dependre més, encara, del servei domèstic. Les criatures, nines per jugar, com admet la Nora i com avui costaria d'admetre a moltes dones i homes actuals, del nostre entorn.

Conec gent de la professió educativa, sobretot dels primers nivells, que parlen de les criatures amb una evident hipocresia ben intencionada, mai no han perdut els papers ni han odiat cap alumne, els 'nens' i 'les nenes' son tan macos! Pel que fa a pares i mares, també he vist de tot, la gent vol quedar bé i t'explica sopars de duro sobre els seus mètodes educatius o bé és tan autoexigent, en els temps que corren, que sempre li sembla que no ho fa prou bé. L'autoexigència educativa i afectiva, suposada o real, és molt del nostre temps i del mon occidental i ben peixat. 

No fa gaire escoltava algunes professionals de diferents camps que no han volgut tenir fills, sembla que les dones s'hagin, encara, de justificar. No tenir fills es lliga al tema econòmic però en èpoques difícils hi hagut increments natalistes i a l'inrevés. Al menys ara sembla que es gosa dir, en alguns casos, que no es volen fills, al menys durant una època de la vida. El problema és que, per a les dones, la cosa sembla més urgent i de vegades es cau en el parany de la urgència. El valor dels infants ha augmentat, en els desastres col·lectius sempre s'incideix en el tema de les criatures, fan més pena, desvetllen la nostra tendresa, mentre que els vells sembla que fan angúnia, altrament les morts a les residències, massives i terribles, haurien provocat molts més problemes. Potser ha de ser així, no ho sé. Per altra banda s'ha arribat a tolerar bé l'avortamment mentre l'eutanàsia ha estat més complexa. 

Aquesta pel·lícula obre molts interrogants i molts aspectes del mon del present i dels problemes de les famílies modernes, cultes i ben peixades, en les quals, malgrat els avenços, la dona encara té cura dels infants, tot i que si anem al fons de la qúestió, i contra el cas de la pel·lícula, la dona és sovint qui vol fills, i, si pot ser, la parelleta. 

Una gran pel·lícula, original en molts aspectes, molt ben filmada, amb una actriu, Antonia Zeegers, en estat de gràcia, extraordinària, a tenir en compte i seguir. Ens provoca pena, odi, llàstima, compasió, antipatia, cau en contradiccions, com ens passa a tothom, i s'adona de què es va acomodar, massa aviat, al convencionalisme que se li demanava, ni que fos de forma indirecta. 

El castigo em va agradar molt tot i que em va provocar allò que en diuen vulgarment 'mal rotllo'. Son dies per triar coses més optimistes i amb finals clarament feliços. Tot i que ja se sap que el final feliç, com deia Welles,  depen d'on poses el punt i final, el The End. Qui pot assegurar que després del final de la pel·lícula no pot existir, per als personatges, un futur més sincer i més 'feliç'? 

31.12.18

FAMÍLIES POC NADALENQUES


Amos Oz, recentment desaparegut, va escriure en alguna ocasió que la família era la institució més misteriosa i fascinant del món. I de fet, en els seus llibres el tema familiar hi té un pes evident. Una altra cosa és què entenem per família ja que els llaços de sang no tenen el pes específic d'altres temps, o així m'ho sembla. Un refrany català antic deia allò de què on no hi sang botifarres no se'n fan. Però avui ens movem en uns altres paràmetres. Tot i amb això les lleis encara donen suport a la família de sang en moltes ocasions i la mitologia lligada a pares i mares funciona encara prou bé.

Koreeda, el director d'aquesta pel·lícula, Manbiki Kazoku, que aquí han traduït, de forma lliure i arbitrària, com Un asunto de família, ha incidit sovint en el tema familiar i aquí va una mica més enllà i es pregunta què és el que fa que un grup humà es pugui considerar una família. I és que això de família es fa servir en contextos fins i tot mafiosos. La pel·lícula ha rebut un bon acolliment i ens mostra un Japó suposadament diferent i amagat. Cosa discutible ja que hi ha pel·lícules japoneses antigues que ja ens mostraven el món del Japó humil i pobre. És clar que aquí, a més a més de pobre és contemporani, un món molt allunyat de la sofisticació de Murakami i fins i tot del Koreeda d'alguns altres dels seus títols emblemàtics. 

És evident que amb les pel·lícules i llibres que provenen d'altres cultures ens trobem amb cert problema inicial de comprensió però, al capdavall, acabem trobant similituds diverses en allò que ens fa semblants, les relacions humanes.  Aquí ens ensopeguem amb un grup humà marginal, heterogeni, del qual, fins a l'amarg desenllaç de la història, en desconeixem els lligams però que funciona com una família convencional i lumpen. En aparença hi trobem una iaia, una tieta soltera, un matrimoni, un fill. Però res no és el que sembla i potser hi ha un excés de relacions forçades, en tot plegat, i de desgràcies no resoltes, per tal de fer lligar la proposta. Tot trontollarà a partir de què la família es completi amb una nena, una petita nena maltractada, que s'afillen per compassió. I tan pobres com són...

Les feines són precàries, es viu de treballs puntuals, de robatoris de poca volada, de la pensió d'una velleta una mica ludòpata, a la minúscula casa de la qual malviuen. Però són més o menys feliços, a la seva manera, i no semblen tenir més ambició que sobreviure en pau i menjar cada dia, cosa gens senzilla. Al capdavall, en l'època de la modernitat, no és pot viure al marge de la llei, un dia o un altre les coses acabaran per fer-se evidents i, ai, arribaran aquests serveis socials higiènics, imprescindibles però també, en moltes ocasions, abusius o poc comprensius de la realitat. Professionals de la moralitat del present, vaja, tan rància com l'antiga, al capdavall. Els psicòlegs, els assistents socials o els pedagogs han substituït avui els mossèns ben intencionats i les monges de la caritat. I aquesta policia domèstica, volent fer les coses bé, acabarà per fer-les el pitjor possible, fins i tot en el cas d'aquesta pobra nena, que haurà de retornar amb la seva família, que ni la va voler ni l'estima. 

Podem trobar casos semblants en el cinema i en la realitat. Al Japó i al costat de casa. Em venien al cap fragments d'aquella ja antiga peli francesa, Ça commence aujord'hui, de Tavernier, o de Gone baby gone, d'Affleck, amb aquella nena a la qual la llei, amb el suport dels medis sensacionalistes de comunicació, privava de futur, obligada a retornar, com a la pel·lícula japonesa, amb una mare impresentable. La celeritat abusiva amb la qual serveis assistencials, en ocasions, incideixen en el nucli familiar, sobretot quan hi ha suposat sexe pel mig, es va fer evident amb l'inflat cas de fa uns anys dels casos de pederàstia al Raval. A l'escola també he viscut situacions d'aquest tipus. La veritat és que defujo sovint les pel·lícules amb nens maltractats. Però en aquest cas vaig fer una excepció i s'ha de dir que Koreeda inquieta sense exageracions, quan toca aquest tema. És clar que potser seria molt pitjor que aquests serveis socials no existissin, ep.

Un asunto familiar compta amb la subtilitat elegant dels japonesos a l'hora de mostrar, fins i tot, com en aquest cas, ambients miserables. Ens trobem amb gent resignada al seu destí, conscient de com n'és, d'efímer, tot plegat. Gent amb mala sort. Hi ha, fins i tot, una breu escena de sexe explícit entre la parella protagonista, cosa poc habitual en el cinema japonès. Els actors són tots excepcionals, nen i nena inclosos, però si haig de destacar algú opto per Sakura Ando, aquesta mare-no mare excepcional, dolça i enèrgica, sensual i responsable, amarada de bonhomia fins i tot quan les coses han anat tan malament com es podia esperar. Impotent, davant el destí de la pobra nena, tan semblant al seu. Poesia social, vaja.

7.1.15

INFANTS, NATALITAT I CRIATURADES


El dia de Reis és, a casa nostra, encara i malgrat els poc reeixits intents de fa anys de substituir els regals dels tres senyors pels del Pare Noel, la festa de les criatures. En la nostra societat, amb una natalitat a la baixa, els infants, en general, són, ells sí, els reis de la casa. Al seu volt s'ha estès la generositat de tota la família en la qual acostumen a ser un bé escàs. No a tot arreu és així i tampoc aquí era així en anys no tan llunyans, com ho palesen dites com ara quan siguis gran menjaràs ous. La literatura és plena d'exemples que mostren crueltat amb els infants i crueltats dels infants entre ells, dels grans vers  els petits, dels nens vers les nenes. El costumari recull bromes pesades que es feien a la canalla quan començava a créixer, en diades com la del Reis. Els fills eren una càrrega i una necessitat i les famílies nombroses eren habituals fins fa quatre dies. Recordo que quan viatjaves per carretera i passaves per pobles i poblets, durant la meva infantesa, es veien molts infants per tot arreu. 

Durant els anys de la immigració d'altres parts d'Espanya recordo alumnes andalusos, extremenys, que encara pertanyien a famílies nombroses i se sorprenien de què a Catalunya hi hagués tantes famílies amb la parelleta, jo crec que des de la seva ingenuïtat pensaven que potser alguna cosa no rutllava, per aquests verals. Però ben aviat ells mateixos van començar, també, a limitar el nombre de fills. Avui una família de quatre germans ja es considera molt nombrosa i fins i tot es mira una mica de cua d'ull la parella que passa dels dos o els  tres, talment com si pertanyés a alguna estranya secta. 

A l'altre extrem hi ha una teoria sobre els mals dels fills únics, teoria que molts estudis seriosos han combatut, sense èxit, ja que els tòpics són molt del gust de les nostres dèries. Un comentari que havia escoltat fa anys, horrible, era allò de què et podia passar si tenies un sol fill i se't moria. Jo, a escola, he tingut de tot i no he vist diferències entre els fills de famílies nombroses, de parelleta o amb fill únic, en general. Les diferències són a nivell individual i depenen de moltes circumstàncies. Els governs han condicionat sovint la natalitat, a favor o en contra, segons convingués a l'economia, de vegades sense sortir-se'n ja que a la gent, en general, no li agrada que li encotillin aspectes de la vida personal.

Fa uns dies emetien per televisió l'entranyable La familia y uno más, continuació de La gran familia. Contemplades amb ulls crítics aquelles històries de ficció, que se salvaven gràcies a un planter d'actors i actrius excel·lents, semblen ben bé fetes a la mida de la política natalista del temps d'en Franco. Precisament ahir, quan em disposava a escriure sobre famílies nombroses, nombrosíssimes, La lectora corrent evocava una pel·lícula de família nombrosa basada en personatges reals, cosa que jo ignorava, Trece por docena. Aquesta pel·lícula comptava amb una parella d'actors que agradaven molt a la meva mare i a molta gent de l'època, Clifton Webb i Myrna Loy. Myrna Loy va tenir un munt de marits. A Webb se'l considerava homosexual, tot i que aleshores això era un secret. De fet sembla que més aviat era un home asexual, amb una gran devoció per la seva mare, amb qui va viure tota la vida. Era un senyor fi i elegant i jo el vaig veure sempre fent ja de galan madur. El tema de la sexualitat és un altre que sempre es vol etiquetar i classificar, sense èxit.

Les famílies nombroses eren habituals, en tots els sectors socials, fins fa quatre dies. Els condicionants pels quals la gent tenia tants fills, cosa que encara s'esdevé en algunes cultures i en sectors minoritaris de casa nostra, eren diversos. De tota manera a les zones urbanes ja hi havia durant els anys vint i trenta qui s'espavilava com podia i en tenia menys. La meva àvia paterna que en va tenir tretze assegurava de gran que si hagués anat a Barcelona no hauria tingut tants fills. El que em sorprèn és que gent amb molta cultura tingués a la dona parint i criant en tot moment, considerant els riscos de salut que comportaven els parts. Un cas ben conegut és el de Maragall, el poeta, per exemple.

Fa poc per BTV han emès un documental molt interessant sobre Sayrach, arquitecte i moltes coses més. Era un home inteligentíssim i també un pensador brillant. La seva dona es va casar amb ell als vint anys i va morir als vint-i-sis, havia tingut ja sis fills, un per any. El tema religiós tenia un gran pes però també els sectors mèdics veien els parts freqüents, en general, com quelcom saludable i natural. Al menys en les religions poligàmiques una sola dona no ha d'entomar tanta criança, segons com es miri fins i tot deu resultar pràctic compartir feina, fillada i obligacions sexuals amb més dones, en determinades societats. Per a la gent pobre, al camp, els fills eren una mena d'assegurança, recordo un antic gravat francès on es veu on pobre pagès amb moltes criatures al volt i en el qual hi deia: els fills són la riquesa dels pobres.

Homes suposadament espavilats, casats amb dones de categoria, tenien fills a dojo, ara mateix em venen al cap el cas de Rosalia de Castro, de Clara Schumann. Els homes ploraven les morts de les dones però es tornaven a maridar sovint i, au, a tenir més mainada. Això de la violació a dins del matrimoni és cosa del nostres temps, en d'altres les senyores no podien dir que no ni se'ls acudia i al capdavall el matrimoni era allò que Sant Pau en deia un remei per a la concupiscència. El capellà del poble del meu pare proferia grans amenaces morals a aquells sants matrimonis que evitessin concebre. En les memòries del doctor Estapé ell mateix explica com volien anar a consultar el Dexeus més jove, que ja predicava el control de natalitat i un germà més gran d'aquest, també metge, els va assegurar que el germà petit utilitzava tècniques condemnables i poc aconsellables.

La nostra societat del present ha aconseguit que, al menys, siguem lliures pel que fa al pensament. La dona ha assolit fites inimaginables fa anys. Aquests dies ens han regalat uns llibres que recullen textos i imatges de revistes com el Papitu i la imatge de la dona en aquelles publicacions era absolutament lamentable. Acudits que fa anys ens feien gràcia avui resulten políticament incorrectes, que diuen, i per més que s'hagi abusat de la definició la veritat és que la nostra sensibilitat  ha canviat força. Un dels temes pendents i no resolts és el de la prostitució, sobre la qual s'ha vessat molta tinta sense arribar a res concret ni definitiu per tal que en el sector del comerç sexual s'elimini l'explotació. Per a justificar l'existència d'aquest comerç, fa anys, els homes honrats explicaven que existien prostitutes per necessitat i prostitutes per vici. Las que ho eren per necessitat resultaven redimibles i l'anarquisme i el teatre popular van incidir sovint en la possibilitat redemptora. Les del vici ja eren tota una altra cosa. S'obviava que fins i tot les vicioses no podien triar amb qui volien viciar-se, ja que allò al capdavall era una feina per bufar cullera.

Hem millorat molt pel que fa a les possibilitats de pensar i escriure de forma més o menys lliure sense que ens condemnin a la foguera, temporal o eterna. Un altre tema és que ens amollin nous dogmes i que tinguem una certa tendència humana a entomar adoctrinaments per totes bandes. No volem acceptar que en la vida personal ens condicionen també les modes i les tendències del moment però és ben bé així, fins i tot pel que fa a això dels fills i la maternitat. La dona que no tenia fills i els volia ha estat objecte, també, de molta literatura. Així, d'entrada, em venen al cap La Regenta i la Jacinta galdosiana. 

En aquest país som estranys, vam passar de ser el més natalista d'Europa a ser el que menys criatures acull. Les raons econòmiques no em convencen, en èpoques pitjors la gent tenia més criatures. HI ha molts factors que contribueixen a la natalitat o a la seva reducció i endarreriment, més enllà dels diners i fins i tot de la seguretat laboral. Un d'important és el canvi en el paper de la dona, és clar. Però potser també existeix, avui, una manca de fe en el món del més enllà, al capdavall portar persones al món a les quals no pots assegurar la felicitat i a les quals, quan siguin velles i febles, ja no podràs protegir, té poc sentit. Abans se suposava que feies un bé als teus fills i filles portant-los a aquest món, encara que s'acceptés que era una vall de llàgrimes. Avui això ja resulta més dubtós i inquietant. Aquests dies, quan a la gent els preguntaven què farien si els tocava la loteria, molts deien que ajudar els fills. I és que volem tenir fills però després ens angunieja molt el seu futur i la responsabilitat nostra amb aquest futur que no podem controlar, que tampoc no arribarem a conèixer del tot. 

Les il·lusions infantils del dia de Reis són il·lusions dels adults. En el fons tot és un conte fantàstic que repetim sense manies, perquè així recuperem no sé ben bé quin espai màgic i pur del passat. Insistim en ensenyar els infants a no mentir i tot és mentida i la vida social s'aguanta damunt de mentides, mitges veritats i simulacions acceptades i consentides. No tots els infants són feliços, és clar. La situació econòmica i cultural té un pes però no ho és tot, l'atzar fa que caiguis aquí o caiguis allà i per tant la llibertat és també un miratge. El caràcter dels pares hi fa molt, en el resultat de les infanteses. Però el caràcter també va lligat a la genètica. En tot cas avui no em puc ni imaginar aquelles dones d'abans, parint i criant sempre, ni tan sols aquelles que tenien una bona posició econòmica, dides i mainaderes. Fins i tot la dona de Lluís XV es queixava de l'avorriment que representava el tema i això que el seu home tenia un munt d'amants i devia empipar-la ben just per complir amb allò de tenir descendència reial. 

Sobre l'instint maternal, tan mitificat, s'han fent estudis que demostren que era i és molt relatiu i que no tothom el té ni el tenia ni el feia servir. La infantesa d'avui és molt diferent de la d'altres temps però no és fàcil ser un infant, al capdavall per a tot depens dels adults i si bé fas molta gràcia de petitó aviat deixes de fer-ne. Et diuen què has de creure i pensar, et porten a manifestacions polítiques o a l'església, a l'escola que trien els grans i has d'aprendre el que et diuen i com t'ho diuen, no pots triar casa, ni país, ni llengua. És clar que les formes han canviat i que se suposa que et deixen triar, alguns mètodes pedagògics actuals expliquen que, per exemple, els alumnes petits trien centres d'interès. Però tot això, per poc que es grati en la superfície, és quedar bé amb poc gasto. Quan comences a créixer t'exigeixen coses diverses, que estudiïs, que treballis, que nedis, que facis esport, música, dibuix, fins que en algun moment s'adonen que ets un adult de forma definitiva i t'han d'acceptar, estimar i recuperar com ets i no com potser volien que fossis. Els fills i filles també acabem per haver d'admetre que els pares i mares eren humans i fràgils, imperfectes i no pas els herois que durant la seva infantesa ho podien fer tot, tot, tot. 

Fa anys no entenia com era que la protagonista de Casa de nines abandonava la fillada, a més a més del seu home, i reflexionava sobre el fet que els infants també havien estat la seva joguina, de la mateixa manera que ella havia estat la joguina del marit. Avui em sembla que ho entenc millor. Viure no és gens fàcil, ni de petit ni de gran, tot i que uns tenen molta més sort que els altres. No és cert que els grans, de vegades, siguem com criatures. Són les criatures les que són com els grans i en el seu món s'hi repeteixen les il·lusions, dèries i misèries del món adult.