QUATRE LLUNES, I UN INSTANT

L’emblemàtic espai del Teatre Eòlia acull durant molt pocs dies aquest espectacle de petit format, destinat a homenatjar aquelles cançons de fa cinquanta anys, que vam poder escoltar, inserides en intel·ligents espectacles de cabaret català, a la mítica Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona, a finals de la dècada dels anys 60 i meitat dels 70 del segle passat. I moltes de les quals es van editar en discos de vinil, per cert. L’època coincideix, més o menys, amb la que ens evoca l’exposició temporal Liberxina, al MNAC. I és que el temps fa que moltes iniciatives es redescobreixin, assoleixin una certa categoria mítica i rebin el reconeixement que mereixen. 

La companyia Ca, Barret es va inspirar en el cabaret alemany però, com es constata a l’audiovisual que acompanya l’espectable, també va pouar en el cabaret italià, més proper al nostre tarannà mediterrani. Aquella petita companyia la dirigia Josep Anton Codina i va comptar amb textos brillants, escrits per gent com Maria Aurèlia Capmany, de la qual enguany celebrem el centenari del naixement, Vidal Alcover o Palau i Fabre i molts altres, potser no tan coneguts però igualment brillants. 

Molts bons escriptors d’aleshores van acceptar amb entusiasme col·laborar en aquella mena d’iniciatives, a través del que es cuinava a llocs com la Cova del Drac però també al teatre convencional dirigit a un públic popular i fet amb un sentit crític i un humor brillant, amarat de saludable ironia. Aquestes col·laboracions ja comptaven amb una llarga tradició, Guimerà havia escrit llibrets per a sarsueles i alguns cuplets, Sagarra, lletres per a les cançons de les revistes del Paral·lel, per posar dos exemples notables, tot i que se’n podrien trobar molts més. 

El grup va arribar a estrenar en aquell període, relativament curt, nou espectacles. Alguns dels seus membres van anar variant però l’esperit es va mantenir. Era aquell un teatre de proximitat, de petit format, fet una mica, com ens cal fer les coses tot sovint, amb una sabata, una espardenya i molta imaginació, però que va aconseguir resultats sorprenents, emblemàtics, i que potser no hem sabut valorar com calia. Els integrants del grup original van ser l’extraordinària i polièdrica Carme Sansa, l’enyorat Pep Torrents, Enric Casamitjana i Elisenda Ribas. 

L’espectacle del Teatre Eòlia, que es podrà veure durant molt poc temps, si no és que alguna altra sala en recull el repte, aplega tres projectes diferents, en tres formats, el teatral, l’audiovisual i el discogràfic. El tercer, el discogràfic, s’endegarà quan els altres dos s’hagin consolidat. La intenció és rescabalar de l’oblit un material excel·lent, que no ha perdut pes específic, que s’adapta del tot al present i donar-li difusió, cosa, avui, força complicada. 

El responsable de la dramatúrgia i la direcció escènica, Pere Sagristà-Ollé (Reus, 1960) és un reconegut director de teatre, amb un llarg currículum amarat d’iniciatives d’aquest tipus, que també es dedica a l’ensenyament, a la recerca teatral i a l a recuperació i posada en valor d’autors, com ara Rossend Llurba o Càndida Pérez. I a reivindicar la memòria d’espectacles populars en català, situats en un passat molt més divers i apassionant del que ens pot semblar. 

Avui existeixen, afortunadament, moltes iniciatives teatrals, petites sales, imaginació i molta gent, d’edats diferents, que s’embranca en projectes interessants. Però potser ens manca un cert respecte per la tradició, en massa ocasions les novetats menystenen el que es va fer abans i, el que és pitjor, les persones joves tenen poques ocasions de conèixer un bagatge teatral, musical i literari que els podria servir d’inspiració en moltes ocasions. 

A banda de les excel·lents lletres, els autors de la música van ser Josep Maria Martí, Josep Cercós i Joan Albert Amargós. Els joves intèrprets d’avui, excel·lents, son Isaac Alarcon, Maria Colom, Laura Fernàndez i Pol Rosell, acompanyats al piano per Núria Leiva, responsable de la direcció musical. Els enregistraments en vídeo, en els quals podem veure persones que van col·laborar en el projecte original, com ara la inoblidable Elisenda Ribes, són necessàriament breus, cosa que ens fa desitjar tot un documental més aprofundit on disposem de més estona per escoltar-los.

Algunes d’aquelles cançons van formar part dels espectacles de La Trinca, cosa que fa que en ocasions se'ls atribueix, de forma errònia, l'autoria. D’altres bons escriptors, com ara Joan Oliver, van escriure així mateix per a aquells projectes teatrals d’aleshores. De forma inevitable, la gent més gran sentirà un punt de nostàlgia imprescindible, i la gent de les darreres generacions descobrirà músiques i lletres o evocarà els ressons d’algun disc escoltat a casa, quan eren petits. Un problema de les moltes produccions teatrals d’aquest tipus que es fan avui, de petit format i en sales acollidores i relativament petites, és la difusió. I un altre problema és la poca durada de moltes d’aquestes iniciatives, un fet que propicia que el boca-orella no pugui funcionar com caldria, malgrat internet i les xarxes socials. 

Un espectacle totalment recomanable, doncs, i el qual, a més a més del seu valor històric és plenament vigent i capaç de distreure i encisar el públic del segle XXI, de totes les edats.

Per cert, un personatge relacionat amb el món del teatre i de la música que caldria recordar i reivindicar crec que és Emili Vendrell, pare, i les seves popularíssimes cançons catalanes, amb lletres de gent de pes. De joveneta tenia la percepció de què, a casa nostra, durant anys,  havia estat més popular que Carlos Gardel. I és que avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós i, ves m'ha vingut al cap la seva emblemàtica versió de la cançó. Lletra de Sagarra, música de Toldrà, poca broma.

Per altra banda, quan jo era petita, la gent cantava a tot arreu, mentre feinejava o s'estrijolava o collia raïm, i anaves assolint un repertori variat i transversal: cobla, cançó catalana tradicional, cançó picardiosa, sarsuela, cuplet, tango, òpera... Avui ens cal recórrer a suports diversos, vaja.