Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carme Sansa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carme Sansa. Mostrar tots els missatges

21.3.21

DES DEL SEU RACÓ A MONTJUÏC, MANELIC ENS CONTEMPLA

 


Aquest dissabte pel matí es va fer una festa a Montjuïc d'aquestes que no surten als mitjans de comunicació o que hi surten de passada. Va ser un homenatge i una reivindicació. És possible que avui molta gent no sàpiga o hagi oblidat qui va ser Guimerà, la seva immensa popularitat, el seu èxit internacional i com el seu personatge més universal i emblemàtic, Manelic, és ja una icona, com diuen ara, un mite que hauria de tenir el pes d'un Quixot o d'un Hamlet. Malauradament som un país, és la meva subjectiva opinió, molt desagraït i molt fatxenda, a l'hora de 'fer el modern'.

Tot ha de ser nou, trencador, ja Espinàs, quan va començar tot allò de la Nova Cançó, cantava 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Doncs sí, ja hem perdut els records col·lectius, fins i tot la Nova Cançó, i no pas ara, la cosa ve de fa temps. La petita història de la Plaça del Manelic és un de tants exemples significatius i que confirmen les meves humils opinions de jubilada llegida.


L'any 1909 Guimerà era al cim de la seva fama. No tot el que va escriure es bo, té obres menors i de subsistència, li feien molts encàrrecs, també en castellà. Maria Guerrero li tenia devoció (Terra Baixa es va estrenar primer en castellà) tot i que, quan el va conèixer, va patir una decepció. Pensava que seria un home apassionat, com semblaven reflectir els amors desgraciats del seu teatre. Però li va semblar ensopit i silenciós. 

De Guimerà, que va ser a punt de guanyar el Nobel, n'hem oblidat el més justet i n'admirem les grans obres, sobretot Maria Rosa, Mar i Cel, La Filla del Mar i, per damunt de totes, Terra Baixa. Això del Nobel podia ser per ser català però a algú tan espanyol com Perez Galdós tampoc li van donar, 'gràcies' a les enveges, la política i la rància societat de l'època. Aquí sempre hi ha algú que protesta d'alguna cosa i les envegetes perjudiquen la comunitat, però per la resta de la Pell de Brau no ho fan pas millor. 


Terra Baixa es va traduir a un munt d'idiomes, se n'han fet milers de muntatges, pel·lícules, una de muda i la de la senyora alemanya nazi, que sembla que hi ha un gran interès en recordar, tot i que poca gent l'ha vista. Hi ha una òpera, en alemany, que va cantar la Callas, fent de Marta, i una altra, d'autoria catalana, inèdita.


L'actor de moda de l'època, Enric Borràs, va ser el model per a l'estàtua de Montjuïc. Avui potser trobaríem Borràs exagerat, la meva mare ja li trobava, de fet el personatge de Manelic es presta a l'excés. Un pastor típic del pessebre, amb el gaiato preceptiu, va ser sempre 'en Manelic', fins fa quatre dies. Avui el personatge més famós dels pessebres ha acabat per ser el 'caganer', que ja és gros.




L'homenatge de la primavera del 1909 va ser molt lluït, hi va anar el bo i millor de la societat catalana. El lloc era excel·lent, amb arbres, amb la urbanització del Laribal tot va estar connectat, la plaça d'en Manelic, una altra gran plaça que es va dir del Solstici, on, quan jo era petita, anaven jovenets aprenents de torero a practicar i, a l'altre costat, l'edifici de l'Escola del Bosc, amb un gran bosc de pins. Les obres de l'Exposició de 1929 van ser molt respectuoses amb l'indret, el van millorar i connectar amb les boniques escales que van al Teatre Grec i es va potenciar la Plaça del Solstici. 


Tot es va anar mantenint, més o menys. Les festes culturals van anar de baixa, això sí. Fins que es va plantejar la construcció de la Fundació Miró i sembla que no devien tenir un altre lloc que aquell, el cas es que es van carregar la Plaça del Solstici sense manies. L'indret de la Plaça d'en Manelic, uns anys després, es va voler reconvertir en Plaça de les Estàtues i les estàtues que hi van posar anaven més aviat relacionades amb el tema de la Fundació, coses rares, vaja. Rares pel meu gust provincià i poble-sequí, evidentment.

El cas és que, potser per accident o de forma més o menys intencionada, l'estàtua d'en Manelic va desaparèixer cap a mitjans dels noranta. Per sort hi va haver veus autoritzades que van protestar, una de les més importants la d'Albert Marjanedas, una gran persona i un savi, expert en jardins i arbrats, poc recordat avui. Van tornar a posar l'estàtua del Manelic, encara bo. La Fundació es va ampliar, l'Escola del Bosc també, en Manelic, compartint espai de gra o per força amb estàtues 'modernes' va perdre importància i mitologia


L'acte d'aquest dissabte va ser una reivindicació estètica, ètica i política. Jaume Mallofré va parlar, amb ironia, sobre les estàtues modernes i el pobre Manelic, Jaume Comas va explicar la història del monument i el context de l'època. Carme Sansa i Enric Majó van llegir fragments de Terra Baixa, ells també han estat una gran Marta i un gran Manelic. Tot gent gran, ja ho veieu. 

Al final es va cantar una sardana dedicada a Guimerà i Els Segadors i hi va haver crits a favor dels presos polítics. Es van recollir firmes demanant la rehabilitació del lloc i la dignificació del monument, obra de Josep Montserrat (1860-1923), un gran escultor català, amb obra per tot el mon. Per sort l'estàtua porta gravat el seu nom ja que no hi ha cap placa que recordi el seu nom ni les circumstàncies lligades al monument.



He escrit sobre en Manelic de Montjuïc en diferents ocasions, ho vagi fer ja quan l'estàtua va 'desaparèixer'. Era aquell un indret molt estimat pel meu pare, hi anàvem sovint, els diumenges, també li feia gràcia veure els humils aspirants a torero, la meva cultura familiar era molt eclèctica i integradora. He vist moltes versions de Terra Baixa, per la televisió, al teatre. També n'havia escoltat versions radiofòniques. Avui potser, amb tanta ecologia, això de matar el llop, ni que fos un llop simbòlic, ho censurarien i tot. 

Algú molt relacionat amb l'època i amb Guimerà, que compta amb un relat recurrent en clau catalanista, relacionat amb el Nobel, és Echegaray, un personatge a reivindicar, el millor matemàtic espanyol del seu temps, també un gran físic, i qui, amb la seva obra teatral, que la gran majoria de gent no coneix, va tenir un gran èxit popular i va ser molt conegut a nivell europeu.  

Va traduir moltes obres de Guimerà, de qui era un gran amic. Va rebre per tots costats, els del 98 el van deixar verd i pels nostres verals, també. A sobre va haver de compartir el premi amb Mistral, i és que els francesos, que tan poca cura tenen de les 'llengües regionals', a l'hora de les promocions es belluguen com cal. Em sorprèn com es repeteixen relats incomplets que ja s'han 'dogmatitzat' i tots tan contents.

Moltes de les fotografies que he penjat son obra de Ferran Baile, avui imprescindible i actiu poble-sequí, que tan be coneix el mon del teatre i tantes activitats interessants endega, amb la seva Sònia, a la BiblioCineMusiTeca.

Més coses sobre en Manelic i la seva 'desaparició temporal', de l'any 1998, podeu comprovar que de les demandes expressades en el manifest d'Albert Marjanedas, res de res.


13.12.18

QUATRE LLUNES, I UN INSTANT



Resultado de imagen de Carme Sansa cova del drac





Resultado de imagen de Cam Barret cova del drac



L’emblemàtic espai del Teatre Eòlia acull durant molt pocs dies aquest espectacle de petit format, destinat a homenatjar aquelles cançons de fa cinquanta anys, que vam poder escoltar, inserides en intel·ligents espectacles de cabaret català, a la mítica Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona, a finals de la dècada dels anys 60 i meitat dels 70 del segle passat. I moltes de les quals es van editar en discos de vinil, per cert. L’època coincideix, més o menys, amb la que ens evoca l’exposició temporal Liberxina, al MNAC. I és que el temps fa que moltes iniciatives es redescobreixin, assoleixin una certa categoria mítica i rebin el reconeixement que mereixen. 

Resultado de imagen de Carme Sansa cova del drac
La companyia Ca, Barret es va inspirar en el cabaret alemany però, com es constata a l’audiovisual que acompanya l’espectable, també va pouar en el cabaret italià, més proper al nostre tarannà mediterrani. Aquella petita companyia la dirigia Josep Anton Codina i va comptar amb textos brillants, escrits per gent com Maria Aurèlia Capmany, de la qual enguany celebrem el centenari del naixement, Vidal Alcover o Palau i Fabre i molts altres, potser no tan coneguts però igualment brillants. 

Molts bons escriptors d’aleshores van acceptar amb entusiasme col·laborar en aquella mena d’iniciatives, a través del que es cuinava a llocs com la Cova del Drac però també al teatre convencional dirigit a un públic popular i fet amb un sentit crític i un humor brillant, amarat de saludable ironia. Aquestes col·laboracions ja comptaven amb una llarga tradició, Guimerà havia escrit llibrets per a sarsueles i alguns cuplets, Sagarra, lletres per a les cançons de les revistes del Paral·lel, per posar dos exemples notables, tot i que se’n podrien trobar molts més. 
Resultado de imagen de Cam Barret cova del drac
El grup va arribar a estrenar en aquell període, relativament curt, nou espectacles. Alguns dels seus membres van anar variant però l’esperit es va mantenir. Era aquell un teatre de proximitat, de petit format, fet una mica, com ens cal fer les coses tot sovint, amb una sabata, una espardenya i molta imaginació, però que va aconseguir resultats sorprenents, emblemàtics, i que potser no hem sabut valorar com calia. Els integrants del grup original van ser l’extraordinària i polièdrica Carme Sansa, l’enyorat Pep Torrents, Enric Casamitjana i Elisenda Ribas. 

L’espectacle del Teatre Eòlia, que es podrà veure durant molt poc temps, si no és que alguna altra sala en recull el repte, aplega tres projectes diferents, en tres formats, el teatral, l’audiovisual i el discogràfic. El tercer, el discogràfic, s’endegarà quan els altres dos s’hagin consolidat. La intenció és rescabalar de l’oblit un material excel·lent, que no ha perdut pes específic, que s’adapta del tot al present i donar-li difusió, cosa, avui, força complicada. 

El responsable de la dramatúrgia i la direcció escènica, Pere Sagristà-Ollé (Reus, 1960) és un reconegut director de teatre, amb un llarg currículum amarat d’iniciatives d’aquest tipus, que també es dedica a l’ensenyament, a la recerca teatral i a l a recuperació i posada en valor d’autors, com ara Rossend Llurba o Càndida Pérez. I a reivindicar la memòria d’espectacles populars en català, situats en un passat molt més divers i apassionant del que ens pot semblar. 
Resultado de imagen de Ca Barret Carme Sansa
Avui existeixen, afortunadament, moltes iniciatives teatrals, petites sales, imaginació i molta gent, d’edats diferents, que s’embranca en projectes interessants. Però potser ens manca un cert respecte per la tradició, en massa ocasions les novetats menystenen el que es va fer abans i, el que és pitjor, les persones joves tenen poques ocasions de conèixer un bagatge teatral, musical i literari que els podria servir d’inspiració en moltes ocasions. 

A banda de les excel·lents lletres, els autors de la música van ser Josep Maria Martí, Josep Cercós i Joan Albert Amargós. Els joves intèrprets d’avui, excel·lents, son Isaac Alarcon, Maria Colom, Laura Fernàndez i Pol Rosell, acompanyats al piano per Núria Leiva, responsable de la direcció musical. Els enregistraments en vídeo, en els quals podem veure persones que van col·laborar en el projecte original, com ara la inoblidable Elisenda Ribes, són necessàriament breus, cosa que ens fa desitjar tot un documental més aprofundit on disposem de més estona per escoltar-los.


Algunes d’aquelles cançons van formar part dels espectacles de La Trinca, cosa que fa que en ocasions se'ls atribueix, de forma errònia, l'autoria. D’altres bons escriptors, com ara Joan Oliver, van escriure així mateix per a aquells projectes teatrals d’aleshores. De forma inevitable, la gent més gran sentirà un punt de nostàlgia imprescindible, i la gent de les darreres generacions descobrirà músiques i lletres o evocarà els ressons d’algun disc escoltat a casa, quan eren petits. Un problema de les moltes produccions teatrals d’aquest tipus que es fan avui, de petit format i en sales acollidores i relativament petites, és la difusió. I un altre problema és la poca durada de moltes d’aquestes iniciatives, un fet que propicia que el boca-orella no pugui funcionar com caldria, malgrat internet i les xarxes socials. 


Un espectacle totalment recomanable, doncs, i el qual, a més a més del seu valor històric és plenament vigent i capaç de distreure i encisar el públic del segle XXI, de totes les edats.

Per cert, un personatge relacionat amb el món del teatre i de la música que caldria recordar i reivindicar crec que és Emili Vendrell, pare, i les seves popularíssimes cançons catalanes, amb lletres de gent de pes. De joveneta tenia la percepció de què, a casa nostra, durant anys,  havia estat més popular que Carlos Gardel. I és que avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós i, ves m'ha vingut al cap la seva emblemàtica versió de la cançó. Lletra de Sagarra, música de Toldrà, poca broma.

Per altra banda, quan jo era petita, la gent cantava a tot arreu, mentre feinejava o s'estrijolava o collia raïm, i anaves assolint un repertori variat i transversal: cobla, cançó catalana tradicional, cançó picardiosa, sarsuela, cuplet, tango, òpera... Avui ens cal recórrer a suports diversos, vaja.