LLIBRES EMBLEMÀTICS I REEDICIONS EVOCADORES

S'ha reeditat, en català i castellà, un llibre d'aquells que van més enllà de la literatura i que jo crec que té, avui, fins i tot, un valor sociològic i evocador d'un temps i d'un país, El Crist de nou crucificat. Ara podem comptar, al menys en castellà, amb traduccions en directe, com les de Selma Ancira, però això era difícil fa anys, amb rares excepcions, i els traductors havien de recórrer a les versions en anglès i francès.

En català el llibre ens va arribar molt aviat, l'any 1959, a  punt d'encetar-se una dècada prodigiosa que atiaria moltes esperances i obriria moltes finestres. No estic  d'acord, però, amb allò que ha afirmat Maria Bohigas, editora de la versió catalana actual i neta de Joan Sales, editor i traductor de la primera versió, avui  força revisada: 'El Crist de nou crucificat' és una de les obres primordials de la literatura catalana en temps franquistes. Álvaro Muñoz, qui comentava fa poc aquest llibre al blog cultural Llegir en cas d'incendi es mostrava també una mica sorprès per l'afirmació. El tema de què és o no és literatura catalana ha portat sovint, però, a debats inútils i estèrils i potser és millor no entrar-hi.

És cert que el llibre va representar una fita important i va ser tot un èxit de vendes. Una edició una mica anterior, en castellà, havia estat publicada a Mèxic i no era fàcil de trobar. Avui, segons el meu parer, el fet de què les edicions en català i castellà, siguin traduccions o originals,  es publiquin de forma simultània en català i castellà perjudiquen una mica el nostre nostra minso mon cultural i ja no es valora tant allò de la llengua original. Però vaja, no soc experta en el tema editorial.

El Crist de nou crucificat i Alexis Zorba són els llibres de Kazantzakis més populars, coneguts i llegits. En va escriure molts més, no tan sols de narrativa, alguns dels quals, difícils de trobar. Pot semblar estrany que aquest llibre d'èxit català passés la censura a través d'un jesuïta intel·ligent, això sí, després d'eliminar o moderar els fragments amb sexe. Poca broma. A mi no m'estranya gens, doncs, ja que el llibre, que com totes les obres de pes té moltes lectures, pot connectar amb gent diversa. Persones vinculades a l'església havien estat mortes o perseguides durant la guerra civil i alguns casos exemplars es podien considerar també Crists de nou crucificats. 

L'obra responia a una exigència, relativa, de cristianisme modernitzat, més enllà de les faramalles dels nostres popes propis. Malauradament la mort de gent innocent i bona s'esdevé a tot arreu i en totes les èpoques, i va més enllà de religions, ideologies i polítiques. Allò de la pau universal  ens ho vam creure una mica els joves dels seixanta, però era un miratge. A més a més al llibre hi surt el tema dels refugiats, tan actual avui i, per desgràcia, sempre. No crec que sigui un llibre polític, en el sentit restrictiu de la paraula, hi trobem personatges que responen a tarannàs diferents, comparables en molts aspectes als que trobem en les versions genuïnes de la passió de Jesús. No tan sols els poderosos son els dolents, allò que vulgarment es titlla de populatxo és fàcil d'enredar i atiar, amb una bona dialèctica.

El cinema ha tingut un gran pes a l'hora de difondre les obres més rellevants de Katzantzakis. Poc abans de la publicació en català de El Crist de nou crucificat, Jules Dassin havia rodat una versió interessant del llibre, Celui qui dout mourir,  amb un repartiment divers i amb l'aportació grega de Melina Mercouri, que seria la musa i l'esposa de Dassin. Dassin va acabar per ser gairebé grec i, de fet, va morir a Atenes, molt vellet. Tot i que la pel·lícula està prou bé  crec que Cacoyannis, qui, al cap de pocs anys, ens va oferir aquell extraordinari Zorba li hauria tret més suc. Del llibre, passat per la pel·lícula, m'han dit que  fins i tot se'n va fer més endavant una versió per a la televisió, protagonitzada per Julián Mateos. 

Els llibres, aleshores, eren cars, en relació amb els ingressos de la gent normaleta. A mitjans dels seixanta una companya de feina me'n va deixar uns quants, estava força al cas del que s'anava publicant en català, gràcies a ella vaig llegir aquest llibre, el de Zorba, La meva illa i el Doctor Zhivago. I també d'altres educatius, era una mica més gran que no pas jo i em volia orientar, com ara aquell inefable Diari de Dani o un d'educació sexual que va tenir molt d'èxit, també publicat en català, Quan l'amor neix, francès, com el Diari de Dani, d'un tal doctor Jouvenroux. 

Joan Sales, l'editor, havia publicat Incerta glòria, però era un llibre que, aleshores, es considerava pesadet. En canvi la seva reedició actual ha tingut més èxit i també versió, força lliure i discutible malgrat les bones interpretacions, en cinema. Joan Sales mereixeria una biografia llarga i acurada, va ser tot un personatge immens, amb ombres, llums i contradiccions. Ell, i tot el seu entorn de coneguts, editats i saludats. Malauradament les biografies sobre la nostra gent, literats, polítics o el que sigui, defugen els temes espinosos i les referències sexuals, amb alguna lloable excepció, com la que va fer Agustí Pons sobre Maria Aurèlia Capmany. Una llàstima, ja que es pot parlar de tot amb respecte i determinats aspectes personals fan la gent més humana i mítica i no pas al contrari.

El tema religiós va tenir un gran pes en aquells anys, a la recerca d'una religiositat autèntica i compromesa. Va arribar el Concili Vaticà II, cal recordar-ho, i els joves inquiets i lletraferits llegíem moltes publicacions cristianes i s'anava molt a Montserrat i a xerrades sobre el tema. Hi havia un altre mon, ja aleshores, més arrauxat i alliberat, i menys lligat al cristianisme en renovació, però jo no el vaig arribar a conèixer. Les parròquies es van modernitzar, els capellans també. 

Molts d'aquells capellans joves d'aleshores van acabar per penjar la sotana, ja en desús. Jordi Pujol,  algú que no sabíem ben bé qui era, la gran majoria, però el nom del qual veiem escrit, de forma clandestina, als murs, exemplificava allò dels Crists de nou crucificats. Més enllà del tema del català i de les noves edicions i els nous autors, alguns exiliats retornaven i també publicaven. El Crist de nou crucificat es va editar en el moment oportú i això explica el seu èxit editorial en temps, encara, ombrívols.

Un dels darrers llibres de Kazantzakis, que va tenir, així mateix, versió en cinema, controvertit i una mica desconcertant, és aquell de La darrera temptació de Crist.  La pel·lícula és de finals dels vuitanta i es va estrenar en un altre mon, molt diferent, fins i tot, del que va viure l'escriptor. Amb allò del Concili tot es va revisar i fins i tot es van suprimir coses com ara processons multitudinàries. Avui moltes s'han recuperat, el folklore i la tradició tenen el seu pes. 

Una pel·lícula per la qual tinc una devoció afectiva especial, El Judas, d'Iquino, un director que no va aprofitar el seu potencial inicial i va anar al negoci, jo creia que s'havia inspirat una mica en el llibre de Kazantzakis, ja que li trobo alguns paral·lelismes evidents, però, curiosament, és anterior, així que podria ser va ser a l'inrevés... si se'm permet la ironia. En tot cas la humanitat continua estossinant, deixant morir i crucificant a tort i a dret i potser hem de viure amb aquesta mena de pecat original, qui sap.