ENYORATS ENTUSIASMES EFÍMERS

 

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

Incerta glòria (Joan Sales)

A contarles vengo la última noticia
Que en el mundo entero la atención merece:
Hoy la vieja España es republicana
Y ya no es monarca don Alfonso XIII.

Después del gran triunfo de las elecciones
Y por el camino de la acción civil,
Los republicanos, que ya eran legiones,
Tumbaron el trono el 14 de abril.

España, España, tu valentía
La monarquía ya destruyó;
España, España, tu vieja historia
Tiene otra gloria por tu valor.

Sin haber desorden, sin algarabía,
Cuando en el destino se llegó la hora,
En la paz completa a la Monarquía
Derrotó con votos Alcalá Zamora.

Cuando la derrota era irremediable
Dicen que el Monarca dijo a Romanones
La paz de la Patria es lo indispensable,
Me voy al destierro con mis tradiciones.

España, España tu valentía
La monarquía ya destruyo
España, España tu vieja historia
Tiene otra gloria por tu valor...

La República en España, fragment, corrido mexicano (Guty Cárdenas, 1905-1932)

DIJOUS SANT I DIA DE LA REPÚBLICA, EVOCACIONS SENSE NOSTÀLGIES INÚTILS

Avui, Dijous Sant, dia en el qual la gent de la meva generació, al menys una bona part, anava a 'seguir monuments', o sigui, d'església en església a mirar els muntatges fets amb palmons i palmes que commemoraven l'Eucaristia. El millor de tot plegat era l'olor de farigola, a les portes de les esglésies les gitanes venien ramells d'aquesta planta i, a més a més, alguns aparadors mostraven mones espectaculars i això animava la tendència tràgica de les celebracions.

A moltes cases hi havia, al menjador, alguna reproducció barateta, una estampa gran, de fet,  del Sant Sopar, un sopar d'homes que ha tingut una gran trascendència i que es va acabar malament, malgrat la germanor que traspuen les imatges. Un entreteniment era cercar Judes, amb la seva bossa amagada, més lleig i ajupit que la resta. 

Avui també fa anys de la proclamació de la República i sempre em ve al cap el famós fragment d'Incerta Glòria. Més que de República el text m'evoca els inevitables entusiasmes juvenils que tots i totes hem viscut en algun moment, pel motiu que sigui, els primers Onze de Setembre, les manifestacions del 'Procés', contra alguna guerra... Com els protagonistes del fragment de Sales, de jove pots arribar a pensar que has vingut al mon per canviar-lo i que la gent d'abans eren una colla de rucs irresponsables.

I també, tal dia com avui, em ve al cap el famós 'corrido' del malaguanyat Guti Cárdenas, la meva mare el cantava ja que quan era petita el tocava un cec, en un orguenet, pel Raval. En aquella època no tenien ràdio, encara. Els humans i les humanes hauríem d'estar ben escaldats pel que fa als entusiasmes col·lectius però, res de res. Fa angúnia recordar com van acabar, la República i Guti Cárdenas. 

En tot cas encara em sorprèn que el tema republicà no suri amb més insistència. Malgrat els molts errors que es van cometre i com va acabar el tema, em sobta que es reivindiquin personatges i fets però no s'insisteixi molt més en la recuperació d'aquella república i de les seves bones intencions i excel·lents projectes impossibles. Tenim molta tendència a la queixa i la crítica als polítics de tota mena però poca tirada a mirar les coses en positiu i proposar allò que pugui ser possible, en lloc de fer volar colomets a dojo. 

De tota manera, ai, tota glòria és, sempre, ben incerta.

Joan Sales

Incerta glòria

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

CORRIDO REPUBLICANO (Guti Cárdenas)

https://www.youtube.com/watch?v=H-4ZEw38al8

LLIBRES EMBLEMÀTICS I REEDICIONS EVOCADORES

S'ha reeditat, en català i castellà, un llibre d'aquells que van més enllà de la literatura i que jo crec que té, avui, fins i tot, un valor sociològic i evocador d'un temps i d'un país, El Crist de nou crucificat. Ara podem comptar, al menys en castellà, amb traduccions en directe, com les de Selma Ancira, però això era difícil fa anys, amb rares excepcions, i els traductors havien de recórrer a les versions en anglès i francès.

En català el llibre ens va arribar molt aviat, l'any 1959, a  punt d'encetar-se una dècada prodigiosa que atiaria moltes esperances i obriria moltes finestres. No estic  d'acord, però, amb allò que ha afirmat Maria Bohigas, editora de la versió catalana actual i neta de Joan Sales, editor i traductor de la primera versió, avui  força revisada: 'El Crist de nou crucificat' és una de les obres primordials de la literatura catalana en temps franquistes. Álvaro Muñoz, qui comentava fa poc aquest llibre al blog cultural Llegir en cas d'incendi es mostrava també una mica sorprès per l'afirmació. El tema de què és o no és literatura catalana ha portat sovint, però, a debats inútils i estèrils i potser és millor no entrar-hi.

És cert que el llibre va representar una fita important i va ser tot un èxit de vendes. Una edició una mica anterior, en castellà, havia estat publicada a Mèxic i no era fàcil de trobar. Avui, segons el meu parer, el fet de què les edicions en català i castellà, siguin traduccions o originals,  es publiquin de forma simultània en català i castellà perjudiquen una mica el nostre nostra minso mon cultural i ja no es valora tant allò de la llengua original. Però vaja, no soc experta en el tema editorial.

El Crist de nou crucificat i Alexis Zorba són els llibres de Kazantzakis més populars, coneguts i llegits. En va escriure molts més, no tan sols de narrativa, alguns dels quals, difícils de trobar. Pot semblar estrany que aquest llibre d'èxit català passés la censura a través d'un jesuïta intel·ligent, això sí, després d'eliminar o moderar els fragments amb sexe. Poca broma. A mi no m'estranya gens, doncs, ja que el llibre, que com totes les obres de pes té moltes lectures, pot connectar amb gent diversa. Persones vinculades a l'església havien estat mortes o perseguides durant la guerra civil i alguns casos exemplars es podien considerar també Crists de nou crucificats. 

L'obra responia a una exigència, relativa, de cristianisme modernitzat, més enllà de les faramalles dels nostres popes propis. Malauradament la mort de gent innocent i bona s'esdevé a tot arreu i en totes les èpoques, i va més enllà de religions, ideologies i polítiques. Allò de la pau universal  ens ho vam creure una mica els joves dels seixanta, però era un miratge. A més a més al llibre hi surt el tema dels refugiats, tan actual avui i, per desgràcia, sempre. No crec que sigui un llibre polític, en el sentit restrictiu de la paraula, hi trobem personatges que responen a tarannàs diferents, comparables en molts aspectes als que trobem en les versions genuïnes de la passió de Jesús. No tan sols els poderosos son els dolents, allò que vulgarment es titlla de populatxo és fàcil d'enredar i atiar, amb una bona dialèctica.

El cinema ha tingut un gran pes a l'hora de difondre les obres més rellevants de Katzantzakis. Poc abans de la publicació en català de El Crist de nou crucificat, Jules Dassin havia rodat una versió interessant del llibre, Celui qui dout mourir,  amb un repartiment divers i amb l'aportació grega de Melina Mercouri, que seria la musa i l'esposa de Dassin. Dassin va acabar per ser gairebé grec i, de fet, va morir a Atenes, molt vellet. Tot i que la pel·lícula està prou bé  crec que Cacoyannis, qui, al cap de pocs anys, ens va oferir aquell extraordinari Zorba li hauria tret més suc. Del llibre, passat per la pel·lícula, m'han dit que  fins i tot se'n va fer més endavant una versió per a la televisió, protagonitzada per Julián Mateos. 

Els llibres, aleshores, eren cars, en relació amb els ingressos de la gent normaleta. A mitjans dels seixanta una companya de feina me'n va deixar uns quants, estava força al cas del que s'anava publicant en català, gràcies a ella vaig llegir aquest llibre, el de Zorba, La meva illa i el Doctor Zhivago. I també d'altres educatius, era una mica més gran que no pas jo i em volia orientar, com ara aquell inefable Diari de Dani o un d'educació sexual que va tenir molt d'èxit, també publicat en català, Quan l'amor neix, francès, com el Diari de Dani, d'un tal doctor Jouvenroux. 

Joan Sales, l'editor, havia publicat Incerta glòria, però era un llibre que, aleshores, es considerava pesadet. En canvi la seva reedició actual ha tingut més èxit i també versió, força lliure i discutible malgrat les bones interpretacions, en cinema. Joan Sales mereixeria una biografia llarga i acurada, va ser tot un personatge immens, amb ombres, llums i contradiccions. Ell, i tot el seu entorn de coneguts, editats i saludats. Malauradament les biografies sobre la nostra gent, literats, polítics o el que sigui, defugen els temes espinosos i les referències sexuals, amb alguna lloable excepció, com la que va fer Agustí Pons sobre Maria Aurèlia Capmany. Una llàstima, ja que es pot parlar de tot amb respecte i determinats aspectes personals fan la gent més humana i mítica i no pas al contrari.

El tema religiós va tenir un gran pes en aquells anys, a la recerca d'una religiositat autèntica i compromesa. Va arribar el Concili Vaticà II, cal recordar-ho, i els joves inquiets i lletraferits llegíem moltes publicacions cristianes i s'anava molt a Montserrat i a xerrades sobre el tema. Hi havia un altre mon, ja aleshores, més arrauxat i alliberat, i menys lligat al cristianisme en renovació, però jo no el vaig arribar a conèixer. Les parròquies es van modernitzar, els capellans també. 

Molts d'aquells capellans joves d'aleshores van acabar per penjar la sotana, ja en desús. Jordi Pujol,  algú que no sabíem ben bé qui era, la gran majoria, però el nom del qual veiem escrit, de forma clandestina, als murs, exemplificava allò dels Crists de nou crucificats. Més enllà del tema del català i de les noves edicions i els nous autors, alguns exiliats retornaven i també publicaven. El Crist de nou crucificat es va editar en el moment oportú i això explica el seu èxit editorial en temps, encara, ombrívols.

Un dels darrers llibres de Kazantzakis, que va tenir, així mateix, versió en cinema, controvertit i una mica desconcertant, és aquell de La darrera temptació de Crist.  La pel·lícula és de finals dels vuitanta i es va estrenar en un altre mon, molt diferent, fins i tot, del que va viure l'escriptor. Amb allò del Concili tot es va revisar i fins i tot es van suprimir coses com ara processons multitudinàries. Avui moltes s'han recuperat, el folklore i la tradició tenen el seu pes. 

Una pel·lícula per la qual tinc una devoció afectiva especial, El Judas, d'Iquino, un director que no va aprofitar el seu potencial inicial i va anar al negoci, jo creia que s'havia inspirat una mica en el llibre de Kazantzakis, ja que li trobo alguns paral·lelismes evidents, però, curiosament, és anterior, així que podria ser va ser a l'inrevés... si se'm permet la ironia. En tot cas la humanitat continua estossinant, deixant morir i crucificant a tort i a dret i potser hem de viure amb aquesta mena de pecat original, qui sap.

CASTANYES I D'ALTRES EVOCACIONS ESTACIONALS

Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans...

Girona a la tardor, Josep Maria de Sagarra (fragment)

Avui celebrem la Castanyada. La celebració d'aquest vespre, a pagès, segons narracions del meu pare, en la seva nombrosa, religiosa i modestíssima família rural consistia en el res de les tres parts del rosari.  Ço vol dir els misteris de goig, de dolor i de glòria,  cent cinquanta avemaries més lletanies i la resta, o sigui, parenostres introductoris, glòria patris finals i lletanies i oremus. Llegeixo que Joan Pau II hi va afegir els misteris de Llum, però, per sort, en aquells anys llunyans de la infantesa del pare encara no existien. Tothom badallava però, de forma estoica i esforçada, no és menjava ni una castanya ni es tastava el moscatell que no s'hagués acabat amb la pràctica obligatòria. 

Els panellets, quan jo era petita, resultaven cars i no en menjàvem gairebé mai. Tampoc menjàvem moniatos, no ens feien el pes. Per cert, durant un temps alguns dels meus alumnes petitons s'insultaven dient-se moniato frito, innocent penjament que em feia molta gràcia.

Les  castanyeres d'avui no van vestides com les que el tòpic reprodueix als murals escolars de temporada, arriben que  encara fa calor però  aviat ve el canvi de temps, pels volts de Tots Sants, si fa no fa. He repassat el blog i veig que sovint he escrit sobre costums, castanyes, castanyeres i difunts, tal dia com avui. Resulta inevitable, és clar.  Un altre tema és que tingués la pretensió d'escriure sobre la rebel·lió dels joves, com el jove Soleràs a Incerta Glòria. En un divertit fragment del llibre a la redacció de Mirador diu a l'aspirant  a escriptor, abrandat de joia juvenil i que ha aconseguit publicar un article sobre el tema:

Jove, d'articles sobre La rebel·lió dels joves només en publiquem un cada any, no s'hi faci il·lusions. Més d'un article sobre aquest tema, els lectors no ho suportarien. És un article, ¿com li diré?, com aquell altre de 'Ja s'han vist les primeres castanyeres'. Potser li diria que torni l'any que ve, quan hi hagi una altra vegada saragata a la universitat i els estudiants tornin a ser notícia; però resulta que cada any l'autor de l'article 'La rebel·lió dels joves ha de ser nou'; no és com el de les castanyeres, que el pot fer cada any el mateix redactor.

El llibre de Sales és irregular i recordo que em va agradar molt quan el vaig llegir per primera vegada. Després, amb el temps i noves lectures, ja no em va fer tant el pes. La pel·lícula té poc a veure amb l'esperit del llibre i en el trasllat s'ha perdut força càrrega irònica, la veritat, però és que possiblement Villaronga, un gran director amb el qual no connecto, no està per bromes. El seu cinema és interessant, però feixuc i cruel. Procuro no comparar llibres i pel·lícules però en moltes ocasions no hi puc fer més.

Per fer un treball, un estri d'aquests que en diuen, amb certes pretensions, llibre d'artista, havia de triar, l'any passat, una olor. El vaig fer sobre l'olor de la farigola, lligada a la primavera, tan present al llibre, quan es parla de la proclamació de la República i la Trini explica que tot el món feia aquella olor esplèndida. La farigola floreix per la primavera, la tinc associada a l'antiga celebració del dijous sant però també a l'hivern, a causa de les sopetes senzilles i aromàtiques que em feia la mare i que jo encara faig de tant en tant. 

Jo no podria escriure sobre la rebel·lió dels joves perquè un dels idiomes més difícils d'entendre és el de les  generacions diferents. Ara no pots dir que ets vella, et miren malament. Tothom vol ser jove i tenir l'esperit jove i fer com els joves. Bé, tothom potser no, però sí molta gent. O potser és que queda bé dir que tens el cor jove i d'altres ximpleries  semblants. Però la vida passa i la tardor, amb la inevitable evocació dels difunts, ens mostra l'evidència de la brevetat vital. Per molt que et sentis jove les generacions portem, cadascuna, les nostres pròpies ulleres. 

Les meves castanyades juvenils estaven molt bé, trobades al centre parroquial, ja sense haver  de  resar cap rosari, fent representacions d'aquestes tipus foc de camp kumbaia. Tot semblava millorar, malgrat la grisor. El món sembla teu, quan ets adolescent, jove. Tot fa olor, de farigola, de camamilla o de  menta fresca. Ara no sé si he perdut olfacte o que, de fet, moltes plantes són de viver, ni tan sols en aquests llocs on les venen a dojo notes l'aroma penetrant del passat botànic. Ara bé, hem perdut en aromes però hem guanyat en quantitat i presència floral i arbrada. La ciutat es plena d'arbres i de flors, durant tot l'any, gràcies al clima i als esforços municipals. Una de les flors lligades a aquesta època són els pensaments, tan bonics, que  avui compten amb un munt de varietats i colors.

Ara estic jubilada però a l'escola, haver de meditar cada any en decoracions i celebracions lligades a les festes, era una creu. Cargols, bolets, fulles seques, sortides a la muntanya per veure la tardor, car sembla que la tardor barcelonina no té pes específic, contes de por, de por moderada, i cançons com aquella estranya troballa del Marrameu. Quan comences a treballar a l'escola tot fa molta gràcia però després ja n'estàs fins al monyo, la veritat, és allò que deia el poeta: Ser en la vida romero, romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos...  L'aprenentatge escolar de l'anglès ha  introduït això del Halloween, avui som diversos i coincidents i tot es barreja i s'ha de barrejar.

Tinc poca fe, però, per si un cas, en un vespre com aquest, recordaré allò que havia escoltat repetir a la meva gent gran, quan jo era petita: ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes. 

LA INCERTA GLÒRIA DEL CINEMA NOSTRAT

Fa ja uns quants anys, gairebé deu, ja que el temps vola que dóna gust, vam tenir en aquest blog i alguns altres un debat literari improvisat sobre el llibre Incerta glòria. S'havia reeditat i va generar molts entusiasmes, eren temps aquells, així mateix de molta vida blogaire. Un temps després el vaig rellegir, a causa de la participació en un club de lectura, i em va grinyolar una mica. La valoració de la novel·la ha estat irregular, com ho és el mateix llibre, però personalment crec que té fragments genials i, en tot cas, fins i tot Tolstoi em grinyola una mica, hores d'ara, deu ser l'edat.

Aquests dies, amb molta propaganda, car s'han generat moltes expectatives a l'entorn de la pel·lícula i la seva promoció, amb dolls de publicitat i la resta, s'ha estrenat de forma oficial al cinema, tot i que s'havien fet alguns passis previs. He llegit critiques entusiastes sense matisos, no em refio d'aquestes devocions incondicionals, la veritat. Malauradament per a molta gent del país encara funciona allò de puix parla català, Déu li dó glòria (ni que sigui incerta, afegeixo, fent un acudit lamentable). No pots criticar ni La Riera, que ja és gros.

A mi m'ha agradat sense excessos,  a l'enllaç del final podeu llegir la crònica més aprofundida que he endegat a l'entorn d'aquesta versió, dirigida per Villaronga i que aprofita l'èxit multitudinari de Pa negre.

No li nego grapa ni professionalitat al director però a mi no em fa el pes, ja que sol donar una versió molt ombrívola i sòrdida de la vida. Tot i amb això Incerta glòria m'ha agradat més que Pa negre, pel·lícula de la qual no en podies dir cap penjament després de tants premis i tant d'èxit de públic. Ara bé, jo ja no m'esperava pas trobar-hi el llibre. I això val per a la majoria de pel·lícules que s'inspiren en llibres coneguts. 

Malgrat els tòpics vigents, no sempre és millor el llibre que la pel·lícula, són dues coses diferents que poden no tenir res a veure, amb algunes notables excepcions. Hi ha pel·lícules, moltes, que han millorat a bastament llibres mediocres, el primer exemple que em ve al cap és la dels Ponts de Madison. Fa poc va morir el seu autor, jo el llibre el vaig trobar lamentable i carrincló. En una entrevista de fa anys, quan encara era futbolista, Guardiola va explicar a la tele que ell era molt romàntic i que l'estava llegint i l'endemà la novel·leta es va vendre a dojo. En canvi, d'aquell llibre en va sortir una peli maqueta, ben interpretada, rodona i romàntica de forma seriosa i no pastosa. 

Portar al cinema Incerta glòria, salvant les distàncies, és com voler portar-hi, en dues hores, La muntanya màgica, per exemple. El llibre de Sales conté molta filosofia, molta reflexió, molts elements d'una cosa que avui no està de moda, esperit cristià. Per raons comprensibles la pel·lícula se centra en les relacions personals i mentre que la Trini i la Carlana resulten convincents, els dos personatges masculins crec que no tant, en especial aquest Soleràs suposadament outsider. Per tal de donar força, suposo, al desenllaç, hi ha un recurs dramàtic final que no crec que fos del gust de l'autor, no explico res més, que la gent es queixa, vaja.

Una de les virtuts de la pel·lícula és l'ambientació. Aquest Aragó convertit en un no-lloc, ple de runes, esglésies cremades, animals morts, gent decadent i ancestral, una mostra d'aquella Espanya rural endarrerida, tan diferent de la Barcelona moderna d'on ve el jovent. Potser per això, i perquè són molt bons, els secundaris de luxe d'una certa edat es mengen totes les escenes on surten. També m'ha agradat prou la visió de la guerra, no és ben bé la del llibre però deunidó. Ja no estem entre bons i dolents sinó enmig d'un absurd, de l'atzar, del caos i de la incertesa. 

Amb l'ambientació, en el cinema català i hispànic, s'ha guanyat molt en els darrers anys, des dels temps en els quals la Colometa-Munt vestida de tergal vermell anava a cercar feina de minyona. Fa uns dies, per curiositat, vaig anar a veure El guardián invisible, tot i que no m'agraden les novel·les de la Redondo i diria que, en general, passo per una època de saturació i rebuig de la novel·la negra. L'ambientació és excel·lent, llàstima que els personatges, en ocasió, sembla que recitin la lliçó, com aquests del CSI, suposo que al llibre la parrafada passa més desapercebuda, no ho recordo, tot i que el vaig llegir fa temps. 

Els protagonistes joves de Incerta glòria, sobretot els dos xicots, també en ocasions sembla que recitin, crec que la dicció del Soleràs hauria d'haver estat més acurada o és que potser el text no resultava prou convincent a l'actor que l'interpreta, qui sap.

Amb totes les seves servituds Incerta glòria és, però, una pel·lícula que caldrà veure i comentar, el mateix que cal llegir el llibre sense complexos, tot i que espero que no el posin com a lectura obligatòria a secundària, cada cosa s'ha de llegir en el moment adient i per convicció pròpia. Un altre tema és que se'n llegeixin i comentin fragments, com es feia abans amb les antologies del meu temps. 

Incerta glòria, el llibre, ens parla d'un temps i d'un país i de l'espècie humana, en general. La pel·lícula ens parla del present, de fet, del nostre temps i de com es rellegeix la història i la literatura intentant evocar el passat, cosa que és, crec jo, una tasca excitant però impossible. Al capdavall l'Aute ja cantava allò de què tota la vida és cinema i els somnis, cinema són... 

http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/03/incerta-gloria-joan-sales-agusti-villaronga/

JOAN SALES I LA GLÒRIA EFÍMERA

Durant la Diada, una de les llegidores oficials de l'acte magne de la Ciutadella va citar Sales, amb una frase que ha estat molt celebrada sobre imbècils i catalans. Com se sap, Joan Sales és un dels autors centenariats aquest 2012. Els centenaris serveixen per a poca cosa, alguns actes oficials, quatre reedicions, poca cosa. Som un país petit per a poder pair tanta cultura i cultureta, no donem abast. A més, els escriptors no són tan rendibles com els arquitectes o els pintors, la veritat.

Jo també sóc citadora de frases i he d'admetre que normalment, fora de context, qualsevol frase perd sentit i fins i tot es pot tergiversar. Sales també va escriure en algun lloc que la gent s'hauria d'unir pels sentiments i no pas per les ideologies i que el futur és dels imbècils i que benaventurats ells, ja que es faran amos del món. O sigui, que ben mirat, qui sap si no és rendible continuar essent imbècil o fent l'imbècil, un adjectiu que per cert, no m'agrada gens. De fet ve d'un mot llatí que significa bastó i en el seu origen feia referència a persones febles. També es va utilitzar com a mot mèdic, en el camp de la psicologia.

Volia rellegir, ni que fos a bocinets, Incerta Glòria, ja que demà toca comentar el llibre a les tertúlies de Meteora. Fa anys, car el temps passa rabent, vam tenir per aquest blog, amb coneguts i saludats, un debat sobre la novel·la, va ser amb motiu de la seva reedició, a mitjans de 2007. Gregorio Luri, al seu blog, va dedicar un gran nombre d'interessants entrades a Sales. Incerta glòria, com és sabut, ha estat un llibre reeditat, completat, revisat unes quantes vegades. El títol d'una novel·la de Pedrolo és Darrera versió, per ara, titol que podria ser un subtítol de les darreres i promocionades edicions d'aquesta novel·la -o el que sigui- inclassificable i monumental.

No he pogut rellegir el llibre enguany pel fet que no l'he trobat per casa, crec que el dec haver deixat en préstec a algú. Ja fa temps que no reclamo el retorn dels llibres que deixo. Aquells que no vull perdre ja no els deixo i aquells que deixo m'és igual que es perdin i que passin per altres mans. Jo mateixa en porto de tant en tant a la Biblioteca, a un caixó que hi han posat  per tal que la gent abandoni allà els llibres que no pot o no vol conservar, per si a algú li fan el pes. 

Els llibres ja no són aquells objectes sacralitzats que s'heretaven, un bé escàs i cobejat per molta gent de classe humil o mitjana baixa. Ara, com la roba i gran part del menjar, s'han convertit en productes de la novetat i del consum, fan nosa i acumulen pols. Els penjaments sobre les al·lèrgies provocades pels habitants dels llibres vells no existien fa anys però ara aquests conjunts de paperassa relligada s'han convertit, a més, en un perill, i no pas a causa del contingut sinó del continent. Continuem cremant llibres, ni que sigui amb una intenció higiènica, vaja. O els reciclem, horrible paraula del nostre temps. En tot cas, si no el trobo l'agafaré a la biblio o me'l tornaré a comprar qualsevol dia, en paper o en ebook, al capdavall també s'ha de vendre alguna cosa de tant en tant. Precisament he sentit explicar que els ebooks i la música d'aquest tipus no podrà ser heretada pels nostres descendents, ben mirat els farem un favor si no els donem feina.

Avui tothom lloa Sales però durant la meva joventut no va ser ben bé així. El món del catalanisme, fins i tot del catalanisme resistent, ha tingut les seves misèries, que no s'expliquen a cap història de la literatura catalana, el mateix que el camp de la música; ara mateix estava escoltant un programa de Ràdio 4 d'aquests tan bons que fa en Jordi Roura i que recorden els nostres músics i Núria Feliu en feia cinc cèntims, de totes aquelles miopies ideològiques dels mandarins del moment. Era aquell un món elitista i tancadet. En alguns fragments d'Incerta glòria es percep la incomprensió vers els immigrants, vers les minyones forasteres, coses així, que sobten. Sales, que no volia publicar textos immorals pujats de to eròtic ni apologies de la homosexualitat, mereix una biografia aprofundida, crec que hi estan treballant. Una altra cosa serà que ens ho expliquin tot i una altra que generi el debat que caldria la seva publicació. Estem massa atrafegats llegint novel·la negra, darrerament, per fer atenció a les coses realment interessants.

Sales va ser un home del seu temps, amb les seves grans virtuts, grans dèries, grans objectius i grans limitacions. Carca en alguns aspectes, convers al catolicisme després del trasbals de la guerra civil, cosa que, hem d'admetre, li va anar prou bé per a la supervivència en aquell món de l'època, ens va descobrir i promocionar autors com Rodoreda, que aleshores eren discutits i avui no es poden ni valorar una mica objectivament, si no vols que et lliurin a les flames infernals dels no creients en el cànon nostrat.  Però, ai, per damunt de totes les limitacions humanes, impossibles de bandejar, Sales va escriure un monument que cal llegir més d'una vegada, sense pressa i sense complexos, amb ànim d'anar endavant i endarrere quan calgui, reflexionant a l'entorn de coses tan poc de moda com els ideals, les creences religioses, la condició humana, el sentit de la vida. Recordo una de tants entrevistes en les quals s'empipava quan li deien que, fet i fet, només havia escrit una novel·la, potser excessiva. 

En cada moment hi ha hagut l'expert que donava certificats d'ortodòxia: un no és prou compromès, l'altre no és prou catalanista, el de més enllà ha flirtejat amb el régimen i la veïna de dalt gaudeix cantant cobla andalusa o ha votat en Mas. Una mica com va fer D'Ors amb els certificats de noucentisme, sempre hi ha els perfectes i els dogmàtics. Molts d'aquests experts, quan no tenen públic, s'emprenyen i marxen a Madrid. O, si els paguen millor, marxen encara que no estiguin emprenyats i fan allò que sempre havien dit que ningú no havia de fer.

No sé si assolirem la independència però m'agradaria que el país possible del futur fos obert, allunyat de mandarinatges, clientelismes, nepotismes, enxufismes i trepes. O sigui, un país, parafrasejant Sales, més unit per sentiments que no pas per ideologia. Entenent els sentiments com a expressió de la bondat humana, de la manca d'enveja, de la generositat. Per somniar que no quedi però, ai, humana sóc i humana és ma mesura. Els grans valors, àdhuc literaris de l'obra de Sales rauen en això, en la humanitat que traspua aquesta incerta glòria d'un temps i d'un país. Incerta glòria podria ser també el peu d'alguna fotografia d'aquesta nostra manifestació que tants entusiasmes ha desvetllat, la Incerta glòria d'un Onze de Setembre.

Després de la glòria...

Ja he acabat Incerta glòria, novel·la que el veí del Cafè ha promocionat a bastament, per convicció i no pas per afany de lucre. No som pas els únics, ell i jo, que hem retrobat o descobert aquest llibre. Fa poc es va presentar una nova traducció al francès, Francesc-Marc Alvaro en va parlar no fa massa a La Vanguardia i sembla que molta gent jove, interessada en la literatura, s’adona, ara, del seu valor immens. Paper de vidre reproduïa, fa pocs dies, una entrevista amb la vídua de Sales.

Jo no gosaré dir si és la millor novel·la sobre la nostra guerra civil publicada a Espanya, o la millor novel·la catalana de la postguerra, o la millor de qui sap quina classificació etèria, ja que tals afirmacions sempre són parcials. Aquestes lloances absolutes, sovint interessades, resulten tan gratuïtes que, en lloc de desvetllar curiositat pel llibre, generen una mena de rebuig. A més, qui sóc jo per qualificar de forma escolar qualsevol llibre? Ningú no ho hauria de fer, això, ni tan sols els crítics literaris, que sovint, com tothom, es deixen arrossegar per les seves dèries personals i amistats particulars. Hi ha llibres que tenen el seu moment i que s’eclipsen aviat. D’altres tenen el seu moment, s’eclipsen i després ressusciten amb força, amb la força dels clàssics immortals, que crec que és la força d’Incerta glòria. Sobre les guerres, en general, i sobre temes que freguen la història, cal llegir molts llibres diferents i escoltar molta gent, per tal de fer-nos una idea aproximada -i sempre inexacta- de la impossible veritat, perquè la història col·lectiva és un recull de moltes i molt diferents històries individuals. Respecte a la guerra, al menys, Sales fa un esforç de comprensió i objectivitat, de reflectir les misèries i les grandeses del gran fresc col·lectiu que la pateix. Com que el fresc col·lectiu compartit per cadascú és diferent, de forma inevitable, també se li escapen alguns elements. Malgrat això, no m’estranya que el llibre no resulti còmode a tant progre de pa sucat amb oli, dels que hem de patir avui dia en el món de la cultureta, ja que desmunta moltes teories, algunes d’elles literaturitzades en obres modernes de ficció, d’èxit popular remarcable.

Hi ha molts textos i webs que parlen de Sales i del llibre, així, doncs, afegir res de nou i original es fa difícil, si no és tan sols allò que va lligat a l’experiència de cadascú, personal i intransferible. La descoberta o redescoberta d’aquesta glòria incerta ha aconseguit que torni a traginar un llibre gruixut i pesat –en grams- amunt i avall, que em passi de parada d’autobús llegint, que em reconciliï amb la literatura de –més o menys- ficció, que hagi tornat a llegir un text de forma completa –he acabat llegint molts llibres pràcticament en diagonal, darrerament- i, a més, amb retorns a paràgrafs que m’havien impressionat i trasbalsat, que torni a subratllar fragments que em meravellen, i que hagi d’admetre els molts prejudicis que no em van fer valorar –crec que ni tan sols acabar- aquest llibre en una de les seves edicions antigues.

Perquè, malgrat la gran tasca editorial de Sales, jo vaig tenir per aquest món de la cultura catalana, arrecerada en els seus inicis, gairebé, en una mena de marginalitat elitista, un injust rebuig, ho admeto. Em semblaven una colla de burgesos, gent de missa, de la crosta, en el fons, conservadors que s’havien vist arrossegats a l’exili pel catalanisme, -un catalanisme excloent-, més que no pas per un republicanisme progressista i igualitari, persones que no volien saber ni compartir els canvis que afectaven la Catalunya subdesenvolupada del desenvolupament, canvis lligats als immigrants i a la gent pobra, que duia els fills a escoles públiques atapeïdes d’infants –infants que als catorze o molt abans anys ja treballaven-, mentre ells es muntaven escoles catalanes de luxe i, això sí, molt avançades pedagògicament. Gent que s’editava a sí mateixa, del món universitari que, aleshores, era molt i molt minoritari i tancat. Tot plegat potser anava amarat, també, d’un cert ressentiment, de l’admiració soterrada per un món al qual jo no tenia accés. Però certament, ja abans de la guerra, el món de la immigració castellana i d’una bona part de la nostra ruralia, la més miserable, restava gairebé sempre bandejat del que reflectien els literats cultivats, llevat d’alguna pinzellada pintoresca acompanyada d’un cert menyspreu. Vallmitjana havia intentat reflectir la misèria, encara catalana, dels anys anteriors, per cert. Penso també en el sotrac que van representar els primers llibres d’Arbó, que mostraven la situació dramàtica dels arrossars, en aquella societat urbana i barcelonina que volia ser europea i que no acabava de copsar la realitat, fins i tot, d’una bona part de la ruralia catalana. El llibre que es va editar fa alguns anys, amb un recull d’articles de la periodista Irene Polo, recull uns fets inquietants, d’enfrontaments entre catalans i castellans immigrants, per la zona de Sallent. Crec que molt suport subcosncient al senyor Montilla ve de la sensació, subjectiva, que ja mana algú ‘dels altres’, perquè els senyors Pujol, Maragall i molts polítics d’abans, als quals no nego per aquest fet concret, cap valor polític, pertanyen a aquesta burgesia catalana cultivada, catòlica, i estaven fins i tot emparentats entre ells, cosa que el fet de ser famílies nombroses, en general, facilitava força.

He de dir que un bri d’aquesta malfiança em burxava encara quan, llegia en una carta a Màrius Torres, Sales manifesta que la criada i la seva dona li estan fent la maleta, o quan la Trini fa referència a la noia de servei, per exemple, de qui parla poc i de forma superficial, em sembla, -no té ni tan sols nom- si considerem que hi conviu en una època que, precisament, devia generar estranyes i diverses solidaritats, i en comparació a l’interès humà que li desvetlla l’altra gent. Perquè eren, molts d’aquests catalans de la represa cultural, no pas tots, gent amb servei, de famílies força arregladetes. Respecte a la qüestió lingüística, en la relació amb la carlana, Sales recorre a una ficció, que ella li parli català perquè ha viscut a Catalunya, per exemple, i així salva la versemblança del diàleg, ja que reflectir una realitat bilingüe sempre és un tema espinós, a l’hora de novel·lar, sobretot en les converses en estil directe. Aquest bonhomiós anarquista que és, en el llibre, el pare de la Trini també fa alguna consideració por raonada sobre les masses violentes i foranes, encara que un dels personatges més oportunistes i repugnants de la història sigui, precisament, el seu mateix fill. L’exili, per a un bon grapat d’intel·lectuals catalans, no diré que fos daurat, tampoc no és això, però sí que va ser privilegiat, en comparació a molta altra gent, més humil i menys preparada. Els pocs contactes que vaig tenir de jove amb alguna persona lligada a aquest món em van desplaure, per aquesta mena de rebuig per la realitat del suburbi, per l’elitisme, i crec que encara no s’ha aconseguit agermanar del tot aquestes nombroses Catalunyes, la veritat. Un dels punts febles del psuc gloriós, crec, va ser aquesta divisió entre uns i altres, també, encara que crec que en l’època daurada es va fer un esforç important d’agermanament. El fet de no voler entendre perquè, encara, grups com Estopa canten en castellà... per exemple. O que Justo Molinero i el seu món són una part essencial de la nostra realitat global. Costa d’admetre que hi ha, encara, un sentiment català que parla en castellà –parlava, perquè ara parla en molts colors-, per motius diversos i complexos, i que cal assumir aquesta llengua, també, com a nostra, segons com i on, si no volem encendre ressentiments o perdre aportacions molt valuoses al conjunt, sempre complex, del nostre món cultural. Recordo unes entrevistes, fa molts anys, en una revista catalana d’aleshores, a les esposes dels polítics catalans de la transició, totes vivien a la part alta i tenien minyona. La majoria, esposes i marits, pertanyien a famílies, no sempre riques, però sí il·lustrades i ben relacionades, no ens enganyem. Els catalans pobres no hem acabat de saber mai on havíem d’ubicar-nos. La visceralitat no és bona, però de vegades és inevitable.

Els arbres, doncs, no em van deixar veure aquest bosc immens que és Incerta glòria. Potser em calia tenir l’edat que tinc ara, per entendre moltes coses i circumstàncies. Moltes novel·les d’èxit, actuals, que agraden a molta gent, mostren una mena de guerra heroica, amb bons i dolents, sense matisos o fan filigranes per acabar demostrant la tesi que, malgrat que els dos bàndols feien disbarats, un d’ells no tenia raó, i, a més va fer-ne molts més i durant molt més temps, ja que va guanyar, és clar, però no sabem què hauria passat a l’inrevés en aquell context estalinista que dominava la qüestió. També, en ocasions, és fa una lectura monocromàtica, com si la guerra hagués estat contra Catalunya, -que potser, per alguns sectors, també- i que, en certa manera, és una tesi que sura en alguns fragments del llibre. Els matisos, les contradiccions, les incoherències i les violències gratuïtes no venen massa, avui, perquè la complexitat inquieta, neguiteja, i volem consignes clares i entenedores. No entenc que ens empassem tantes rodes de molí, però són llibres amb èxit, i no cal dir títols, ni autors, em sembla. No són humans, en el fons, perquè allò humà per excel·lència és ple de dubtes i contradiccions i temors, com aquest capellà vell que diu una missa clandestina davant d’aquesta Trini immensa, convertida i patidora. Són novel·les, aquestes que bescanto, que prenen partit de forma massa òbvia i descarada, encara que pretenguin moure’s dins de l’objectivitat, i que, crec, per aquest motiu resulten fins i tot inquietants ideològicament, ja que en alguns casos desvetllen sentiments revanxistes o somriures condescendents davant de la ingenuïtat que reflecteixen. A més, un llibre pot defensar una tesi que resulti dubtosa, que ens resulti, fins i tot, repugnant moralment, però ser un bon llibre, molt ben escrit, ambiciós, i, generalment, no és tampoc així en els casos que comento.

Incerta glòria és molt més que una novel·la sobre la Guerra Civil, és una novel·la sobre la condició humana, plena de paràgrafs que fan pensar, dubtar, matisar les pròpies conviccions, que ens fan, fins i tot, canviar. Llegeixo en una web que recull crítiques sobre el llibre el testimoni d’una persona jove, preguntant-se com pot ser que li hagin amagat aquest llibre durant anys. Jo també m’ho pregunto. Certament, no ha estat amagat del tot, mai, però sí situat en el camp ombrívol dels secundaris de luxe, singulars i una mica fora de lloc. No crec que el camí sigui, ara que sembla que hi ha una recuperació progressiva dels valors de la novel·la, fer-la llegir de forma obligatòria als instituts, això seria un crim intel·lectual. Incerta glòria demana professors ardits i convençuts, que en llegeixin fragments a l’alumnat amb contundència, en veu alta, i amb grapa; demana una antologia pròpia, un primer tast entusiasta que faci recórrer el camí cap a la totalitat de forma voluntària i entregada. Perquè si no és així, el mateix volum físic del llibre pot provocar, d’entrada, una al·lèrgia a aquests estudiants a qui hem acostumat –nosaltres, els adults- a considerar les institucions educatives com un lloc on l’esforç i la dificultat no són pas a la primera fila dels valors vigents i on sembla que els volums de més de vuitanta pàgines generen un rebuig imprevisible.

Sé de joves que han menystingut llibres tan immensos –literàriament- com La Regenta, a causa de l’obligatorietat acadèmica, lligada a treballs posteriors, també obligatoris i que al racó internàutic dels ganduls proliferen de forma important. Jo vaig accedir a aquest llibre, i a molts d’altres, a través de professors que me’ls havien comentat i que me n’havien llegir algun paràgraf sense demanar-me res més, ni la lectura completa, ni un treball posterior, però que creien i estimaven aquell text. Sisplau, que no passi amb Sales, això del treball obligatori! Fa poc llegia en algun lloc que en d’altres països n’haurien fet, ja, una pel·lícula. Quina por, sobretot pensant en la col·lecció de cromos acolorits en la qual van convertir La Plaça del Diamant. O en el pobre Tirant lo Blanc cinematogràfic. O en la fredor de Bearn a la pantalla. En tot cas, el llibre hauria de comptar amb un director extraordinari, agosarat i intel·ligent, fanàtic del text i capaç de xuclar-ne l’esperit sense limitar-se a endegar una sèrie d’il·lustracions en moviment, tot plegat, doncs, molt difícil.

No m’agrada recomanar llibres, ni restaurants, ni res de res, encara que de vegades, tots som contradictoris, caigui en el parany de fer-ho, d’alguna manera. Quantes vegades no hem anat al cinema o al teatre per la recomanació abrandada d’un amic o de molts amics i n’hem sortit amb un sentiment de decepció! No sempre, potser, pel valor intrínsec de l'obra, sinó perquè, fins i tot, no l’hem gaudit en el moment que calia. A Incerta glòria li hem de trobar el lloc, el moment, en la nostra vida. Un llibre per tenir, rellegir –tant sencer com a breus tasts-, comentar, i per assaborir amb tranquil·litat i sense pressa. Perquè l’important, en aquest cas, no és com acaba la història, ni on arribem, sinó el camí que fem i com el fem. És un llibre per a gaudir-ne de forma seriosa i adulta, i jo, personalment, si manés –més ben dit ‘si manés més del que mano, perquè jo ja mano lo meu’, com deia en Capri, un altre populista menystingut per les elits- intentaria posar com a condició, als centres educatius, no haver de fer-ne cap treball de síntesi al final.

He de dir, també, que no tot el llibre m’ha trasbalsat de la mateixa manera, si hagués de triar, em quedo amb les cartes de la Trini. No connecto -anava a dir no combrego, he, he- amb aquest cristianisme explicatiu de les malvestats, amb aquesta exaltació de la creu, que va ser, però, molt present durant força temps en la literatura i que ha generat obres immenses, present en autors com Dostoievsky i molts d’altres, impressionants. Però això és, ja, molt subjectiu, cosa meva. Com es diu, amb força vulgaritat, la novel·la no m’ha deixat indiferent i no crec que hi deixi ningú.