25.1.19

MELCIOR FONT I MARSÀ (1902-1959), GUERRILLER CULTURAL


BOIRA

S'ha perdut un traginer,
sota tres mantes de boira.

S'ha perdut una destral
dins un tronc de fusta bona.

Cinc esquelles s'han perdut
i l'aire no les torna.

Melcior Font (1902-1959)


L'historiador Pau Vinyes i Roig ha escrit ja diferents biografies sobre personatges catalans del mon polític i cultural, que van viure els convulsos anys de la República i la Guerra Civil, entre es quals Joaquim Ventalló o Hilari Salvadó, el darrer alcalde republicà. Aquests dies està presentant una altra biografia molt interessant, la  de Melcior Font i Marsà, (1902-1959), poeta, escriptor, traductor, periodista, dibuixant i assessor en el mon del cinema. La mort prematura d'aquest personatge ha contribuït a què la seva figura sigui menys coneguda del que mereix. L'any 1959 encara surava  la foscor de la primera postguerra i, probablement, d'haver viscut la represa cultural dels seixanta i setanta, Font hauria continuat fent un munt de tasques de tota mena i avui seria tot un referent.


Melcior Font va néixer, com Pau Vinyes, a Sant Andreu de Palomar, la nit  de Nadal  de l'any 1902. De jove va ingressar al Seminari de Barcelona, on va tenir com a professors Carles Cardó i Lluís Carreras, amb els quals va mantenir una relació d'amistat al llarg de la vida. Va abandonar el seminari i va iniciar una brillant carrera periodística, col·laborant en diaris com ara La Publicitat, El Matí o La Nau. Més endavant va treballar a La Veu de Catalunya, com a responsable d'una secció literària. Va escriure molta poesia i va rebre guardons en diferents Jocs Florals, mentre seguia fent de periodista a un munt d'aquelles publicacions catalanes emblemàtiques, en aquella època d'esperances en ebullició.  

Les seves publicacions en el camp de la cultura compartien espais amb gent com Caterina Albert, Prudenci Bertrana o Josep Carner. Va ser un col·laborador habitual de Rovira i Virgili, que li va encarregar, el 1929, la direcció del setmanari infantil Jordi. Va encetar així mateix una gran tasca de traductor. Va fer diferents adaptacions de llibres per a infants i també va dibuixar cartells publicitaris amb motiu, per exemple, de l'Exposició de 1929. Va traduir i escriure obres de teatre i el 1934 va escriure una biografia de Josep Maria de Sagarra. 

Militant d'esquerra Republicana des dels seus inicis, el 1931 fou nomenat secretari del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol, càrrec que ocupà fins el 1936, excepte el temps en què foren destituïts i detinguts tots els integrants de la Generalitat, pels fets del 6 d'octubre de 1934. Amb motiu de l'esclat de la guerra va ajudar a sortir del país milers de persones perseguides per l'extremisme violent, de caire anarquista, un exili que encara està per explicar a fons. Ell mateix va estar amenaçat per membres de la FAI i va haver de marxar a França.

Va fer una estada a NIça, on va conèixer i forjar una amistat amb Marcel Pagnol i, més endavant, es va instal·lar a París. Va establir relacions amb el mon del cinema, en el qual feu de guionista, d'assessor literari i de representant de diferents companyies americanes. A París va continuar endegant tasques de suport als nacionalistes catalans, ara perseguits pel règim franquista, i l'any 1945 va formar part del comité organitzador del naixement de Jacint Verdaguer, al costat de Joan Alavedra, Armand Obiols i molts altres, presidit per Lluís Nicolau d'Olwer. Amb l'entrada dels alemanys a París va deixar aquesta ciutat i es va allotjar, amb la seva esposa, en una masia a prop de Sant-Martin-le Beau. A l'exili va tenir cura, amb Armand Obiols, de la publicació de la Revista de Catalunya. 


En el mon del cinema va col·laborar en pel·lícules tan rellevants com Journal d'un curé de campagne, de l'any 1951 i en la producció del doblatge al castellà de títols com ara El salari de la por, de Clouzot, l'any 1953. Va fer amistat amb actors com Ives Montand, Simone Signoret, Daniel Gelin, i amb el director Ricardo Muñoz Suay. Va col·laborar amb Buñuel, Berlanga, Bardem i d'altres, com a representant i promotor de les seves pel·lícules. Va continuar escrivint poemes i alguns textos per a Goigs. Problemes renals greus van fer que decidís tornar a Barcelona, ja malalt, per tal de poder morir a la seva ciutat natal. El 3 d'octubre de 1959 moria a Barcelona, on es va poder acomiadar d'amics de joventut com Marià Manent o Tomàs Garcés, que li van dedicar poemes. També Carles Sentís li va dedicar extensos i emotius articles a La Vanguardia i l'ABC.



La seva vídua, Magda Martí i Travé, va recopilar l'obra poètica, per publicar-la, amb la intenció de que Josep Carner la prologués. Malauradament aquests poemes es van perdre, per motius encara no aclarits. Font va ser un bon amic de Tarradellas qui, en retornar a Catalunya, l'any 1977, i segons testimoni de Carles Sentís, va exclamar: Si ara ens veiés en Melcior Font!

Melcior Font es mostra, al llarg de la seva vida, relativament breu, com un home d'amistats fermes, per damunt de les ideologies, amb interessos culturals polièdrics i una gran cultura. Aquestes persones, en temps difícils, incomoden els dogmàtics, però  el seu valor, a l'hora d'aplegar esforços i fer país, és imprescindible per a la societat. El llibre de Pau Vinyes, tot i no ser excessivament extens, aporta moltes més dades sobre la vida i l'obra de Melcior Font, un munt de material gràfic i un molt bon recull literari. L'ha editat Llop Roig i és un projecte personal de l'historiador, qui, en d'altres ocasions, va endegar algunes de les seves interessants biografies per encàrrec. 

Com comentava ahir, en aquest blog, amb motiu de la publicació de l'antologia d'Antoni Galícia, seria una llàstima que aquests llibres quedessin relegats a un barri o un poble i no obtinguessin la projecció merescuda, ja que recuperen la tasca d'uns secundaris de luxe que sovint ens fan entendre molt més a fons la història i la cultura que no pas els grans noms canònics.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Un il·lustre desconegut més, dels molts que tenim en aquest país, i que costarà de recuperar, malgrat esforços com el teu.

Salut

Júlia ha dit...

No és tant recuperar com que quedi constància, per això son importants llibres com aquests.