La reina de la bellesa de Leenane és avui ja un text clàssic de McDonagh. Fa vint anys, quan l’obra era pràcticament contemporània, en vam poder veure una versió inoblidable, a la Sala Villarroel, dirigida per Mario Gas. Julio Manrique, que va conèixer aquella versió, ha entomat la direcció d’aquest nou muntatge, a la Biblioteca de Catalunya, espai on s’estrena com a director. L’obra pertany a un gènere que s’ha definit com a teatre de la crueltat, va ser la primera obra d’un autor que ha assolit després molts èxits i ha encetat camins diversos, també en el cinema. Forma part de la primera trilogia de McDonagh, The Leenane Trilogy, amb La calavera de Connemara, que vam poder veure fa poc a La Villarroel, i The Lonesome West.
La versió actual recupera el text adaptat per Vicky Peña, qui va ser la Maureen de 1999, en un equip inoblidable format per ella mateixa, Montserrat Carulla, Àlex Casanova i Jacob Torres. El muntatge actual està interpretat per Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Tots estan excel·lents ens els seus papers i les dues dones protagonistes, sobre les quals recau el pes del conflicte, extraordinàries. Marta Marco és una actriu en plena maduresa interpretativa i Marissa Josa, una gran veterana en el mon de la interpretació, que entoma un personatge molt desagradable amb una versemblança que arriba a neguitejar. Potser caldria matisar una mica l’excessiu histrionisme del personatge interpretat per Enric Auquer.
Els vint anys passats no han tret gens de força a un text que reflecteix les misèries de l’ànima humana, l’egoisme que en ocasions ofega les relacions familiars i la manca de coratge que no ens deixa prendre decisions, a la recerca d’una llibertat imprescindible per sobreviure. Tot i que l’obra porta al límit la situació dels personatges qui més qui menys coneix situacions d’aquest tipus. La família pot ser un suport però també un llast. No sabem si en el passat les coses van ser, per aquesta mare i filla, diferents, però se’ns explica que les altres dues germanes van aconseguir fer la seva vida i fugir d’aquest univers sufocant.
Les petites comunitats, en ocasions mitificades, poden ser un mon tancat i ranci, per més inserides que estiguin en un context paisatgístic bonic. Però tampoc les ciutats son amables. L’estada de Maureen lluny de casa la va enfonsar psicològicament i Pato no sembla massa satisfet del camí triat. Les referències a l’anglès i a la situació d’Irlanda o al idioma imposat troben avui una nova dimensió, en comparació amb aquell final de dècada de l’estrena.
Aquesta mare abusadora i víctima, que no es bona ni per a ella mateixa i que s’estima més una situació angoixant, mantinguda a base de trampes, mentides i traïdories, que no pas una previsible solitud, no ens resulta del tot estranya. A diferents nivells, en moltes relacions, existeixen aquest tipus de situacions sadomasoquistes d’estar per casa que poden degenerar en violència física, després de la violència psicològica i que no son tan sols exclusives en les relacions de parella.
McConagh ha fet moltes coses després però aquesta obra, escrita en plena joventut, té un pes i una frescor amarades de perversió continguda que no tenen textos seus posteriors. La Biblioteca de Catalunya continua oferint obres de gruix, moltes de les quals clàssics contemporanis, i s’ha consolidat com un espai teatral de referència. La direcció de Manrique, un altre home de teatre en plena maduresa, d’aquesta generació que es troba avui en un moment de creativitat a l’alça, molt bona, com sempre.
Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada