AMARGUES SOLITUDS EN COMPANYIA

La reina de la bellesa de Leenane és avui ja un text clàssic de McDonagh. Fa vint anys, quan l’obra era pràcticament contemporània, en vam poder veure una versió inoblidable, a la Sala Villarroel, dirigida per Mario Gas. Julio Manrique, que va conèixer aquella versió, ha entomat la direcció d’aquest nou muntatge, a la Biblioteca de Catalunya, espai on s’estrena com a director. L’obra pertany a un gènere que s’ha definit com a teatre de la crueltat, va ser la primera obra d’un autor que ha assolit després molts èxits i ha encetat camins diversos, també en el cinema. Forma part de la primera trilogia de McDonagh, The Leenane Trilogy, amb La calavera de Connemara, que vam poder veure fa poc a La Villarroel, i The Lonesome West.

La versió actual recupera el text adaptat per Vicky Peña, qui va ser la Maureen de 1999, en un equip inoblidable format per ella mateixa, Montserrat Carulla, Àlex Casanova i Jacob Torres. El muntatge actual està interpretat per Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Tots estan excel·lents ens els seus papers i les dues dones protagonistes, sobre les quals recau el pes del conflicte, extraordinàries. Marta Marco és una actriu en plena maduresa interpretativa i Marissa Josa, una gran veterana en el mon de la interpretació, que entoma un personatge molt desagradable amb una versemblança que arriba a neguitejar. Potser caldria matisar una mica l’excessiu histrionisme del personatge interpretat per Enric Auquer.

Els vint anys passats no han tret gens de força a un text que reflecteix les misèries de l’ànima humana, l’egoisme que en ocasions ofega les relacions familiars i la manca de coratge que no ens deixa prendre decisions, a la recerca d’una llibertat imprescindible per sobreviure. Tot i que l’obra porta al límit la situació dels personatges qui més qui menys coneix situacions d’aquest tipus. La família pot ser un suport però també un llast. No sabem si en el passat les coses van ser, per aquesta mare i filla, diferents, però se’ns explica que les altres dues germanes van aconseguir fer la seva vida i fugir d’aquest univers sufocant.

Les petites comunitats, en ocasions mitificades, poden ser un mon tancat i ranci, per més inserides que estiguin en un context paisatgístic bonic. Però tampoc les ciutats son amables. L’estada de Maureen lluny de casa la va enfonsar psicològicament i Pato no sembla massa satisfet del camí triat. Les referències a l’anglès i a la situació d’Irlanda o al idioma imposat troben avui una nova dimensió, en comparació amb aquell final de dècada de l’estrena.

Aquesta mare abusadora i víctima, que no es bona ni per a ella mateixa i que s’estima més una situació angoixant, mantinguda a base de trampes, mentides i traïdories, que no pas una previsible solitud, no ens resulta del tot estranya. A diferents nivells, en moltes relacions, existeixen aquest tipus de situacions sadomasoquistes d’estar per casa que poden degenerar en violència física, després de la violència psicològica i que no son tan sols exclusives en les relacions de parella.

McConagh ha fet moltes coses després però aquesta obra, escrita en plena joventut, té un pes i una frescor amarades de perversió continguda que no tenen textos seus posteriors. La Biblioteca de Catalunya continua oferint obres de gruix, moltes de les quals clàssics contemporanis, i s’ha consolidat com un espai teatral de referència. La direcció de Manrique, un altre home de teatre en plena maduresa, d’aquesta generació que es troba avui en un moment de creativitat a l’alça, molt bona, com sempre.

Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi.

ÈDIP, ORGULL, LUCIDESA I FATALITAT

"Oh, els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l'home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d'espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l'últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol"

Fragment d'Èdip, rei

Traducció de Carles Riba.

No havia anat encara a veure l'Èdip del Romea, potser perquè en els darrers alguns dels grans clàssics patien versions excessives o minimalistes, poc reeixides. La casualitat va fer que aquest diumenge en truqués una amiga, tenia dues entrades i la persona amb la qual havia d'anar al teatre havia tingut un ensurt relacionat amb la salut. La salut és un bé fràgil, un do que no valorem qual el tenim i l'enyorem quan ens manca, ni que sigui en petites dosis. Sabem que és un valor temporal i que el pas dels anys és un dels seus enemics més evidents, però costa d'admetre que la seva conservació no depengui dels nostres esforços.

A la cua de l'entrada ens vam trobar la Mònica Miró, cosa que em va semblar una molt bona profecia de l'oracle sobre la nostra anada al teatre.

I així va ser, ens  va agradar molt la versió del mite que ha fet Broggi, amb Manrique, un actor en alça i amb ambició. Tot l'equip que l'acompanya és excel·lent, ningú no grinyola, la dicció dels actors i actrius és remarcable, cosa poc habitual avui, i encara que sigui una versió austera conserva la grandesa de l'original de Sòfocles, amb alguns afegitons que potser no calien. 

Llegia ahir mateix una entrevista amb el protagonista en la qual valorava en l'Èdip clàssic la cerca de la veritat per damunt del mite freudià, tan frivolitzat i exagerat i sobre el qual s'han fet tota mena de grollers acudits, com ara un de la meva joventut que feia: els fills de Sofia Loren tenen complex d'Edip.

L'actualitat del mite ens ve donada per aquesta necessitat, tan humana, d'accedir al coneixement, encara que aquest ens perjudiqui i ens tregui de la zona de comfort. I per la impotència davant d'un mal que no hem volgut provocar o d'un atzar que ens sacseja i posa en qüestió la nostra suposada llibertat personal. 

L'esperança que ens podria desvetllar la jove Antígona, qui podria simbolitzar l'esperança en el futur dels joves, neguiteja, ja que coneixem el seu tràgic destí. Potser no arribarem a foradar-nos els ulls per no veure el món que ens envolta però al capdavall hi ha moltes coses que no ens agrada contemplar a fons, és allò de la tàctica de l'estruç, que sempre m'ha semblat profundament racional. Èdip és un home ambiciós i dominat per l'orgull, tot compta, en el seu tràgic destí.

Quan era adolescent vaig veure, per la televisió en blanc i negre, un impressionant Èdip Rei, n'he trobat molt poques referències però em va inquietar fins al punt de recordar-lo, després de tants anys. Jocasta era Margarita Lozano, una actriu de gran categoria, i Èdip era un altre Julio, Julio Núñez, ja desaparegut. En aquells temps rancis i reprimits em va estranyar el fet de què Lozano semblava no dur sostenidors sota la túnica, coses de l'època. La història em va trasbalsar, gairebé no en sabia res, aleshores, del personatge. Lozano tenia més o menys la mateixa edat que Núñez però semblava més gran i ell, potser, més jovenet. O així m'ho va semblar aleshores. 

No era encara el famós Estudio 1 sinó el seu precedent, Gran Teatro. Al contrari del Romea, on el nombre de gent en escena és molt reduït, una constant dels nostres temps que fa que alguns actors hagin de fer més d'un paper, en aquell muntatge de la tele hi sortien unes cinquanta persones. Es va fer amb molt pocs mitjans i dues càmeres. La va dirigir un dels grans, Juan Guerrero Zamora i era l'any 1962. Aquí n'he trobat una referència, no crec que en quedi cap gravació.  Més endavant, a principis dels vuitanta, encara ens en van oferir una altra versió televisiva, però era una gravació feta a Mèrida i no és el mateix que quan l'obra es fa pensant en la petita pantalla. 

Una altra tele és possible i ja ho va ser, vaja.

Passolini també va fer una revisió molt personal del mite. No sóc incondicional d'aquest director, de tràgic final, amb qui sovint no connecto, però no se li pot negar originalitat. Recordo poc aquella versió i l'hauria de tornar a veure per poder-la valorar. Passolini també ironitzava amb el complex freudià, deia que, en tot cas, ell hauria d'haver estat enamorat del pare i no pas de la mare. El recurs als mites clàssics per part de la psicoanàlisi s'hauria de revisar a fons, reflecteix les dèries i els problemes de gent com Freud o Jung, més aviat.

QUAN EL TEMPS S'ATURA

Encara es pot veure, fins al gener, a la Sala Villarroel, La Treva (Time Stands Still), de Donald Margulies, amb un gran èxit de públic i que funciona a més a més a base del boca-orella, molta gent ens en remarca les virtuts i això compta força. De virtuts en té unes quantes, la més evident, el repartiment. Els quatre actors estan tots ells molt bé en el seu paper. Selvas, Segura i Madaula ens són ben coneguts i la jove Mima Riera està a l'alçada de la resta. Un altre punt important és el tema, molt actual, per desgràcia, tot i que l'obra es va estrenar el 2009: el paper del periodisme, gràfic i escrit, en les grans tragèdies del món contemporani.

Malgrat un tema tan complex, l'obra se centra més aviat en els conflictes dels personatges. La parella protagonista retorna a casa, ella amb ferides que la limiten físicament, a causa de l'esclat d'una bomba. Aviat copsem les diferències que s'estableixen entre un home que comença a estar fart de córrer riscos i una dona en la qual predomina la vocació periodística per damunt de tot, fins i tot, en ocasions, per damunt de la necessària ètica professional. El tema del fotoperiodisme ha estat molt debatut en els darrers anys i ho continuarà estant, ja que hi conflueix el dret a la informació amb el dret a la intimitat d'unes víctimes convertides gairebé en un espectacle destinat a abaltir males consciències.

En l'univers d'aquesta parella incideixen els altres dos personatges, l'editor, vitalista i cínic, per al qual l'important és el negoci, i la seva nova parella, una noia aparentment ingènua, que fa de tòpic contrapunt a la resta, amb les seves convencionals ganes de viure i la seva joventut inexperta, tot i que es potenciï un cert estrany humor en les primeres intervencions d'aquest personatge, les quals desvetllen inquietants rialles entre el públic. També hi planeja l'ombra, una mica prescindible, d'un home, ara mort, de qui la dona es va enamorar en haver marxat la seva parella, a causa d'un trauma provocat per la feina. 

No ens trobem, doncs, davant d'un text a l'entorn de la guerra o de les injustícies del món sinó davant de dues parelles amb els seus conflictes íntims i els seus egoïsmes inevitables. En el fons, no ens enganyem, la feina de la periodista esdevé al capdavall, com li recorda la seva parella, una mena de borratxera, d'afany d'aventura que no contribuirà a millorar en res la vida de la gent que retrata. Les seves fotografies esdevindran imatges destinades a llibres on el tema artístic i de lluïment prevaldrà per damunt de la denúncia. Les opinions sobre d'altres aspectes actuals, com ara el cinema de terror i el seu possible simbolisme, es toquen molt de passada.

En l'actualitat, contemplant exposicions amb fotografies d'aquests tipus, molt bones, això sí, sovint ens hem plantejat un gran nombre d'interrogants. Interrogants que els protagonistes entomen de forma puntual, com ara el dret a la imatge de les víctimes i a retratar el que sigui sense el consentiment dels retratats, l'objectiu d'aquest tipus de periodisme, si serveix per alguna cosa i com sovint es confon l'afany d'aventura i la tendència vers el risc amb una mena d'ideals eteris dels quals es fa bandera. 

Mentre als famosos se'ls paga per deixar-se retratar o filmar i quan el dret a la imatge dels infants és avui un tema espinós en la nostra societat, sembla que la cosa és ben diferent quan els models són els qui pateixen, un dia rere un altre i sense possibilitat de sortir-se'n i tornar a casa, ni que sigui de forma temporal, les conseqüències de les tragèdies. L'excusa ja la sabem, el dret a la informació, la mentalització, crear una mena de mala consciència sobre la qual adverteix el tòpic personatge de la noia jove, les opinions de la qual, si esdevinguessin més elaborades en el text, propiciarien més profunditat al conjunt de l'obra.

Un altre punt feble són algunes servituds de la versió que se'ns ofereix en català, tot i que no conec l'original en anglès. Un excés insistent d'expressions con ara de puta mare, hòstia puta i coses així, en un intent d'aconseguir, m'imagino, verisme, més aviat fan que acabin per semblar posades amb calçador. El mateix pel que fa a utilitzar paraules com boda en lloc de casament o bueno per bé, de forma recurrent. Es tracta d'una estranya tendència actual que vol fer coincidir una certa normalització ortodoxa amb l'acostament a la parla quotidiana, cosa difícil i cantelluda. Em sobta que avui que mirem tan prim encara no s'hagi limitat l'ús d'una paraula amb tantes connotacions  masclistes i discriminatòries com puta. El tema de la normalització seriosa de les paraulotes encara està per resoldre.

També  crec, i aquesta és una opinió entenc que subjectiva, que a aquesta obra, de personatges, la perjudica la posada en escena centralitzada però, en general, jo sóc partidària del teatre a la italiana, que fa més fàcil la concentració del públic, la il·luminació i millora l'audició, tot i que avui sembli tot plegat passat de moda. 

Malgrat tot, sense esperar grans propostes sobre la temàtica de fons, paga la pena acostar-se a la Villarroel, sobretot per gaudir de la feina dels quatre actors, entre els quals Selvas s'emporta la part més gratificant, ja que el seu personatge permet un gran repertori de matisos i de girs imprevistos, en una obra en la qual moltes coses es veuen venir en excés des del principi. I, en tot cas, ni que sigui amb algunes servituds, entomar temes actuals i punyents, que motiven debats posteriors i, potser, fins i tot algunes reflexions aprofundides, sempre és interessant.