FEMINISME, FEMINISMES, COSTUMS I DÈRIES

Ahir, com era d'esperar, el debat de Tot Història, sobre el llibre de Mary Beard que comentava en un post anterior, va ser mogut i viu. En el camp del feminisme  resulta inevitable recórrer en ocasions als tòpics i prejudicis que anem arrossegant des de fa anys i panys. Hi ha qui es declara no feminista perquè interpreta que feminisme s'oposa a masclisme, un error. De feminismes n'hi ha de moltes menes tot i que comparteixin un tret comú,  tan sols cal  llegir diccionaris i enciclopèdies per tal de meditar sobre la seva definició més habitual, segons la qual es tracta d'un conjunt heterogeni de moviments polítics, culturals, econòmics i socials, que té com a objectiu la recerca de la igualtat de drets entre homes i dones i l'eliminació de la dominació i violència dels homes sobre les dones, així com els rols socials, segons el gènere.

Crec que poca gent amb dos dits de front i democràtica podria titllar-se, doncs,  de no-feminista, però  hi ha qui ho afirma ja que confon el terme amb un radicalisme que, en ocasions, quan sol passar en temps de reivindicacions pendents, arriba a incomodar per la seva radicalitat. Sobre tot plegat hi ha molta cosa escrita, filmada i comentada. Hi ha qui vol creure, així mateix, que la història de la humanitat és progressiva, anem  sempre millorant, una fal·làcia. Les guerres i disbarats del segle XX, en molts aspectes, han superat les anteriors i mai no estem vacunats en contra de la tragèdia col·lectiva. Qui podia pensar que en un país amb tanta cultura com Alemanya sorgiria un Hitler i seria seguit per un munt de gent? Qui podia, a Espanya, en aquells anys trenta amb tantes esperances, pensar que acabaríem amb una dictadura de quaranta anys?

Jo crec que el moviment feminista ha revifat darrerament perquè s'havien fet inquietants passes enrere, que crec que encara cuegen. Un símptoma és el vestir, el retorn a cotilles simbòliques, com aquests talons impossibles que llueixen moltes dones, fins i tot quan fan feines serioses, i contra els quals va escriure sovint Mercè Piqueras al seu blog 'La lectora corrent'. A la pel·lícula VICE, que també comentava en un altre post, Lynn Cheney ha de substituir el seu marit en un míting electoral, ja que ell ha tingut un infart. Una de les seves frases contundents, molt aplaudida a la seva circumscripció electoral, explica que nord enllà, on la gent és més esquerranosa, les dones  cremen els sostenidors, però que ella se'ls posa, ja que és una dona de veritat. Cheney va ser un poder inquietant a l'ombra del poder aparent però la seva dona va ser una ombra a l'ombra. Era, és, una dona intel·ligent, preparada, activa i ambiciosa. Això sí, de dretes, en el sentit més profund de la paraula. Que no vol dir, avui, que es relegui la dona a un paper passiu, d'àngel de la llar, per cert. La filla gran de Cheney està ficada a fons en el mon de la política i segueix l'estela del papa, amb èxit.

Les que cremaven els sostenidors eren les dones dels seixanta, dels setanta. Però després els sostenidor van tornar, més encotillats i incòmodes que els anteriors, fins i tot. I com que allò que és moda no incomoda se'ls va posar la dreta i l'esquerra, el mateix que els talons impossibles. Dones molt feministes, àdhuc radicals, extremaven la seva aparença femenina com una manera de protestar, també. Em costa d'entendre, però és així. I ahir, en comentar aquest tema, algú, una dona, em va comentar que persones com Lídia Falcón anaven maquillades i amb talonassos. El mateix, afegeixo, que Carmen Alborch, a qui vaig admirar molt i que estic rellegint. Està molt bé disfressar-se de senyora de bon veure, ep, però depèn del moment i, en tot cas, jo crec que la moda reflecteix el moment històric i esdevé un símptoma.

La Revolució Francesa va propiciar una moda alliberadora, la moda imperi. Però amb el retorn a l'ordre van venir els mirinyacs, les cotilles i les crinolines. A l'escola és molt més còmode, pels infants, anar amb el cabell curt, però la  gran majoria de nenes i adolescents van amb cabelleres llargues, tan sols cal observar la realitat. Els anys vint, que també van representar un cert alliberament, van posar de moda el cabell curt, la moda a le garçon, que deien. La moda és tota una curiositat, allò que havíem vist lleig ho veiem bonic i a l'inrevés. El negoci ens fa passar garses per perdius i bous per bèstia grossa, vaja. Descartes ja es preguntava si  es podia estar segur de res quan en un tema tan banal com la moda es canviava d'opinió amb facilitat. En el seu temps la moda estava restringida a les classes altes, avui tot arriba a tot arreu, encara que sigui en versió econòmica.

A la tertúlia va sorgir la veu, sàvia i interessant, d'un dissident, un home jove, que ens va recordar dades terribles, com ara que el noranta-cinc per cent  de morts en accidents laborals afecten els homes, i que va incidir en coses com ara que si les dones, en el nostre mon occidental, tenen menys llocs de poder o es dediquen a feines relacionades amb això que ara en diuen la cura és perquè no  tenen tant d'interès en el poder o perquè, de forma biològica,  tenen tirada a determinades tasques. És així, no ho negaré, hi ha casos per a tots els gustos. No és obligatori estudiar  robòtica ni jugar amb camions ni anar a futbol, si ets una nena, A l'escola, sobretot en els primers nivells, s'insisteix força en el tema igualitari, de vegades forçant una mica la situació, però la realitat és que existeixen aquestes tendències. 

Pel que fa als accidents laborals, l'explicació és que es donen, majoritàriament, en sectors on treballen més homes i que sovint per a les dones tenen poc interès, com ara la construcció. I el nombre de dones mortes en accident laboral s'ha anat incrementant, en els darrers anys. També els homes tenen més addiccions i és  evident que el gruix del comportament violent també afecta els homes, molt més que no pas a les dones. O coses com la pederàstia es donen més en els homes, i no tan sols en els sectors educatius religiosos, el vuitanta per cent d'agressions sexuals a infants es produeixen a les llars, a les famílies. 

Hem viscut en un mon on tot s'atribuïa a l'educació i a la cultura però avui hem d'admetre que hi ha temes genètics i biològics. Tot pesa i entre tot plegat es fa una mena de garbuix. Les coses no son gens senzilles i els debats, per això mateix, son llargs, complexos i sense solució. La incorporació de la dona al mon actiu i a l'educació, en el mon occidental, però, ha crescut de forma progressiva i imparable. I fins i tot en mons que ens son més llunyans i menys democràtics es percep un canvi i un procés de presa de consciència important. 

És clar que cal, de tant en tant, meditar en tot plegat i admetre que allò que ens podia semblar normal i natural no ho és tant. Per exemple, la feina de mestre, quan els nens i nenes, en la nostra societat, estudiaven per separat, els nens tenien un professor i les nenes una senyoreta. Quan les escoles es van fer mixtes, de forma progressiva, els homes van anar abandonant el sector. La professió de mestre no tenia prestigi i hem arribat al fet de què les escoles de primària, un lloc on es congrien prejudicis diversos, no tant amb allò que s'ensenya com amb allò que es viu, compten amb una gran majoria de dones mestres. Això sembla no preocupar gaire. 

S'insisteix sovint, i em sembla molt bé, en què s'ha de fomentar l'accés de les noies a estudis tècnics, científics, però en cap moment es fan campanyes per fomentar l'accés dels nois a l'educació infantil i primària, a la recerca d'una paritat que seria molt saludable. A les escoles n'hi ha molt pocs, d'homes, sovint un d'ells és el professor de gimnàstica, per cert. Per molt que l'escola fomenti el tracte d'igualtat, que em consta que ho fa, el mirall professional evidencia que aquella és una feina de senyores. La medicina va pel mateix camí, per cert, al menys en algunes especialitats. Avui la feina de mestre no està pas tan mal pagada, en comparació amb d'altres. En el temps de l'EGB molts homes es concentraven a la segona etapa i molts es van passar a secundària obligatòria, quan va canviar el pla d'estudis. La percepció  de l'educació és que quan més grans son els alumnes més importància tens, vaja. Allò del cos únic d'ensenyants, com tantes coses, ha quedat en el llimb de les reivindicacions oblidades. 

Un altre sector feminitzat és, encara, la neteja. No existeix una formació professional seriosa que prepari per a fer feines de forma acurada quan es un treball comparable, crec jo, al d'un electricista, al menys. Per sort, finalment, alguns sectors han aconseguit organitzar-se, i em resulta admirable el moviment de les Kellys. És clar que ahir també es va parlar de què les neteges especialitzades,  aquestes que fan que s'hagi d'anar penjat netejant vidres, les fan senyors. No diré que no. Els motius son diversos, no tothom ho ha de fer tot i les feines perilloses s'han de controlar i millorar, per tal que les morts en accident laboral, tot i que s'han anat reduint, no siguin tan escandaloses. Un altre tema seria veure, avui, la procedència de molta gent que  treballa en sectors de risc, la construcció i la neteja son d'aquelles feines que acostumen a fer les persones que acaben d'arribar.