FILOSOFIES PERSONALS D'ESTAR PER CASA

Qui més qui menys recorda la magnífica sèrie anglesa sobre l'emperador Claudi i els llibres de Graves dels quals procedia. Cal dir que els aspectes històrics s'han de relativitzar, al capdavall ens hem de refiar de la documentació que ha anat quedant al llarg dels segles i moltes històries sobre els emperadors i les seves famílies les van escriure els seus contraris, després. I és que la literatura és literatura i com a tal s'ha d'entomar. I la novel·la històrica és novel·la i pot ser, com en tots els gèneres, bona o dolenta. 

Recordo que a la novel·la, en morir Cal·lígula, Claudi es decep en veure que això que en diem el poble l'enyora i en recorda les facècies més agraïdes, com ara els grans espectacles gratuïts que els organitzava. Per sort, medita Claudi, la magna obra d'August fa que l'Imperi, més o menys, funcioni. Moltes vegades penso en com n'és, d'enganyós, el record del passat. Encara que el present no sigui molt galdós sempre hi ha un passat millor, en el qual els valors eren sòlids i tot això. Això ho pot dir gent de vuitanta, de seixanta, de cinquanta o de trenta anys. 

Així que ens fem adults copsem que al darrera ens empaiten noves generacions, immadures, menys preparades, sense valors. O això ens agradaria creure o ho creiem empesos pel nostre traïdor subconscient. Llegeixo sovint les moltes desgràcies que ens atabalen, les quals, en molts països més complicats que el nostre, serien poca cosa o el pa nostre de cada dia. Però les escoles obren, els hospitals també, amb totes les limitacions i retallades que es vulgui. Molts fills de famílies modestes poden estudiar. Hi ha serveis diversos, sempre insuficients, que ajuden gent gran, persones amb deficiències, criatures en situació de risc. La violència potser ha augmentat però, en comparació amb tantes ciutats complicades del mon mundial, no podem dir pas que visquem en un context altament insegur. 

Mengem cada dia, i, sí, hi ha gent que ho passa molt malament, però ni el més pobre de per aquí és tan pobre com molts pobres d'indrets on la vida no val ni cinc cèntims. En general, hi ha una tendència a magnificar la tragèdia, a la queixa tossuda... En general, els qui tenim seixanta, setanta anys, la gran majoria, podem recordar temps molt més foscos i amb grans mancances. Els meus pares i avis en podien recordar del molt pitjors. I si entrem en la situació de les dones en això ningú no pot negar que els canvis han estat revolucionaris.

Mirar enrere de forma una mica objectiva hauria de ser una obligació. La gent que ha vingut de països llunyans,  ves a saber enmig de quines dificultats, i que aconsegueix sobreviure i millorar, ens en pot explicar de molts colors. Les nostres queixes els deuen semblar les típiques dels polls ressuscitats. No sé com evolucionarà aquesta societat diversa, eclèctica, en construcció. No ho podem saber, qualsevol especulació és fer política ficció. Hi ha una mena de racisme ximplet que m'empipa força. Fa uns dies algú m'assegurava que els restaurants xinesos són una bírria quan jo he anat sovint a uns quants d'excel·lents, còmodes, nets, amb gent amable i ganes de fer-se una clientela, tots ells a prop de casa. Fa uns dies una coneguda em va botzinar, quan vaig dir-li que comprava roba al basar xinès del barri. Oh, si comprem a 'aquesta gent' els nostres fills hauran de tocar el dos per guanyar-se la vida, em va etzibar. M'han comentat coses així en castellà i català, ep, poca broma. I els xinesos, mira, encara. Aquest garbuix tan divers que encara hi ha qui titlla, així, en bloc, de moros desvetlla estranyes pors i reticències.

Gràcies a les botiguetes de queviures obertes del meu barri aquest té vida, una vida que durant els vuitanta s'havia decandit. Les escoles públiques del barri aguanten gràcies a una població infantil d'origens diversos,  i han millorat de forma exponencial gràcies als esforços d'uns equips de mestres entusiastes i admirables. Moltes criatures ja han nascut aquí i segurament moriran aquí, de vells i, espero i desitjo, en pau. La meva perruquera és del Brasil, el forn de la cantonada el porta una família del Marroc, he tingut alumnes de tot arreu i, encara que sembli un tòpic, a tot arreu hi ha de tot. La meva neta em preguntava fa uns dies on era el Pakistà, d'on és algun company de la seva classe. La terra, com deia aquella cançó, no es partida com un mapa mal pintat... Malauradament alguna cosa de tribalisme ancestral ens queda, els prejudicis van en tots els sentits i jo, que no he estat mai gaire patriota, em veig defensant el tema català un dia i un altre, perquè llegeixo i escolto coses molt estranyes que em demostren que hi ha una mena de visceralitat sobre el tema molt rareta, la veritat. Una mena de ressentiment poc raonat, que no és d'ara, les hemeroteques i la història ens en poden fornir molts exemples.

Fa anys determinada esquerra va fer córrer allò de què el català -la llengua- era 'burgès'. Em temo que alguna cosa n'ha quedat i encara cueja. I és que hi ha qui triaria Cal·lígula, per manar, amb tal, això sí, que no fos català ni portés barretina. Claudi, ai, segurament era convergent i tot. I la Messalina, ni us ho explico. Les dolentes, encara avui, sempre son elles.