MISÈRIES DE L'ESPÈCIE

Trobo bé que es donin a conèixer misèries del passat, si serveix d'alguna cosa. No em sembla bé la insistència exagerada en el morbo. Ahir mateix, cada vegada que engegava la tele, en un canal o un altre, em sortia aquest senyor d'un poble de Tarragona explicant el mateix, que el mossèn els grapejava. Tenies la percepció de què, en lloc d'un mossèn o dos es parlava d'un exèrcit de mossèns constantinians. L'home, que deia que allò no l'havia afectat personalment, no parlava dels anys cinquanta, ni dels seixanta, sino de principis dels setanta, del tardo franquisme. El més inquietant era que ho va dir a casa seva i li van donar una mena d'explicació bonista i tolerant. Encara més, tothom ho sabia. Tampoc no era, aleshores, un nen de sis o set anys, ja en tenia dotze.

Som, i sembla que així ha de ser, comprensius amb la nostra gent propera, pares, mares, avis: era l'època, l'església tenia un poder, als pobles tothom es coneix i tot això.  Però a mi em resulta tan condemnable l'actitud del mossèn com la de la massa silenciosa. Mots fets s'han denunciat quan els culpables ja son morts o molt vells, que no es denunciessin en el seu moment pot semblar -a mi no m'ho sembla-, comprensible. Però som al dos mil divuit i fa trenta, quaranta anys, que això es podia haver esventat sense riscos, la veritat.

La història dels grapeigs del mossèn, una més entre tantes com hem entomat gairebé tots i totes de petits i jovenets, en algun moment de les nostres vides, no s'havia esdevingut en els cinquanta ni en els quaranta, sinó en els setanta, quan les coses estaven canviant i a l'església, des d'allò del Concili Vaticà II, bufaven vents nous, tot i que ja entenc que no era el mateix la gran ciutat que la Catalunya profunda. Però no totes les famílies feien el sord. 

Sé de casos en els quals els pares, sense entrar en denúncies que potser, això sí, en aquell moment haguessin estat -no ho sé- inútils o complexes, evitaven que els seus fills -això passava més als nens, a les escoles i la resta- tornessin a tenir cap mena de contacte amb el tocador. També hi havia famílies que feien el mateix quan el problema era que a escola, pública o privada, la criatura havia topat amb un sàdic, d'aquells que pegaven a dojo, encara en quedaven molts i algun en vaig arribar a conèixer. O sigui, canviar d'escola.

També se d'algun cas en el qual fins i tot es va aconseguir, de forma discreta, que un rector abandonés l'indret i fos substituït per un altre. Una dita catalana antiga fa pecat amagat és mig perdonat. Cosa que no vol dir que no es faci alguna cosa, també amagada, per tal de neutralitzar les actituds condemnables, és clar. No sóc avui ni creient ni religiosa, el tema l'he arxivat a l'indret de les tradicions i la cultura indefugible. Però he de dir que vaig conèixer capellans i monges de tota mena, alguns d'admirables i comprensius, fins i tot, encara que sembli mentida. En un dels seus llibres, Rafael Nadal es veu obligat a dir que a l'internat gironí on va estudiar no el van tocar, en cap sentit. Ço és, ni li van pegar ni el van grapejar ni violar. Al meu pare, en una època molt diferent, en la mateixa escola, on va ser un temps alumne extern, no el van tocar, però el van estovar, a ell i a molts altres. Però Nadal ja parla d'uns altres temps i s'anava més amb compte. 

En general, per la meva experiència i la de gent que conec, de la meva generació, força anterior a la del senyor que s'ha decidit, l'any 2018, a explicar el tema i ha aconseguit que en sortissin uns quants més, músic popular inclòs, a casa, encara que no t'expliquessin ben bé d'on venien els nens sí que t'avisaven sobre el fet de què hi havia homes estranys que grapejaven i fins i tot dones que et  podien adduir i fer-te'n alguna de grossa. També hi havia un munt d'exhibicionistes, aquells de la gavardina, els quals, normalment, no passaven més enllà de l'exhibició però eren molt mal vistos. Quan vaig començar a treballar, en una empresa gran, tenia quinze anys, era a principis dels seixanta. El primer que em va dir un senyor que era el meu cap, a la secció de l'Arxiu, era que si algú es passava de rosca li digués de seguida. Això vol dir que el risc era real, vaja.  No vaig tenir problemes, tot s'ha de dir.

Es grapejava a les aglomeracions, als transports, al cinema i a les processons de Corpus. A les dones en general i a les criatures, en particular. Eren, però, els cinquanta, els seixanta. Jo  creia que a partir dels setanta la gent havia estat més valenta i el país menys contemporitzador amb les misèries del sexe no consentit.  Passar per davant d'una obra en construcció era horrible, et deien, ja de ben joveneta, tota mena de disbarats i també més d'un mirava de tocar el que podia. Però, és clar, això no vol dir que s'hagi de condemnar avui tot el gremi dels paletes. De tota manera penso que si els paletes humils del present, la gran majoria forasters extra-comunitaris, fessin allò d'aleshores, amb el racisme subliminal que rumbegem, els linxarien.  En aquella època molts manobres no eren catalans. Ni que resulti avui políticament incorrecte recordar-ho, cal dir que aleshores molts d'ells eren andalusos. 

Però en el temps de l'adolescència de la meva mare eren més catalans i feien si fa no fa. El meu avi, català del tot, de jove, per les festes en les quals la gent sortia al carrer, amb els amics, es dedicaven a anar a tocar culs al Passeig de Gràcia i la Rambla. He conegut catalans aparentment seriosos i cultes que tenien aquesta mena d'aficions, no ens enganyem. Una amiga meva va descobrir que un senyor del barri i de la parròquia, d'aquells amb certa cultureta i família admirable, que ens recitava poemes durant les festivitats, anava al tramvia i a l'autobús fent de les seves. Algunes nenes duien agulles de cap amagades, per punxar els agosarats, jo no n'hauria estat capaç però feien molt ben fet. Als centres d'ensenyament, instituts, universitats, sempre hi ha hagut algun professor ovella negra, en general, tots ho saben. I podríem entrar a fons en mons com ara el de la faràndula.

Malgrat tot, el vuitanta per cent dels abusos, de les violacions, parlem clar, no tant dels tocaments i grapeigs, a infants i adolescents, es donen a l'interior dels cercles familiars i d'amics. De vegades també se sap i es fa l'orni. Són abusos laics i no tenen el morbo de pertànyer a col·lectius religiosos. L'anticlericalisme té un pes,  des de sempre, i sovint és transversal. En aquestes horribles filmacions que va encarregar Alfons XIII, porno barat i de mal gust, un tema recurrent en explicar els rerefons de la monarquia, surten, és clar, capellans fastigosos, tot un símptoma de la manca de respecte vers el gremi, fins i tot per part del mateix monarca.

Que les societats tancades i jeràrquiques son indrets de risc se sap des  de sempre i això ha propiciat tot un gènere literari i cinematogràfic situat en internats, convents, casernes i acadèmies militars. Algú em diu que aquestes coses, si les fan capellans, son pitjors. Doncs jo crec que el pitjor es que es facin a les llars, en els ambients més íntims de la vida quotidiana. O que s'expliquin a les llars i el papa i la mama facin el desentès. He vist, en la meva vida professional, algun cas sospitós, mitja dotzena a tot estirar, una sola dona en el context. En algun cas, fins i tot, el professor inquietant era molt valorat per les famílies. També he entomat suposicions falses i injustes sobre pobres innocents. Ara tot ha canviat però, abans, que un mestre fos gran i solter ja el feia objecte de sospites. 

Algunes persones que saben que he escrit alguns llibres m'han narrat coses diverses, aparentment singulars, per si em manca la inspiració. Molts fets son d'aquest tipus. Una companya de feina que vaig tenir durant els setanta em va explicar, fa poc, com un oncle seu les tocava, a ella i la seva germana, i per això miraven de no quedar-se mai amb ell. Encara més, sospitaven que abusava de la filla, la seva cosina. Una meva parenta em va explicar que, amb la seva mare, van anar a veure un bon amic del poble, a l'hospital on l'havien operat. La mare  va sortir un moment de l'habitació i l'home la va grapejar. Era molt petita i no ho va explicar, no ho va entendre. Ah -em deia- si el meu pare se n'arriba assabentar, el mata! Era aquesta una reacció possible, en alguns casos. No tothom mirava cap a una altra banda, encara més quan no es depenia, ni professionalment ni econòmica, del grapejador.

En els anys vuitanta, a la ciutat i als pobles, es va estendre la plaga de la droga dura. Potser algun dia podrem saber d'on venia, qui la repartia i quina gent de pes hi sucava pa. Precisament al poble d'un d'aquests mossèns grapejadors la cosa de la droga va ser seriosa i alarmant. Encara avui passa, això, tot i que d'una forma menys absoluta, segons la meva percepció. Una amiga, d'un poble andalús, em deia  fa poc com el problema afectava el seu poble, i també, que tothom sabia qui la repartia. Tothom sap sempre coses, con en el cas dels polítics i la seva descendència aprofitada. Però tothom calla fins que algú parla, quan tot ha passat i ja s'hi pot fer poca cosa, més enllà de constatar que l'espècie humana, ai, té misèries i servituds. O quan convé a algú que les misèries surin. El que em sobta, encara, és que els temes que tenen relació amb el sexe desvetllin avui més morbo i tafaneria, que d'altres, tant o més greus. En general, aquells tocaments -no pas violacions,  aclarim-ho- en ocasions desvetllaven, en la meva època, tan sols comentaris de rebuig i mofes pre-adolescents sobre el culpable, un cotxino, un guarro, en llenguatge xaró, popular i poc normatiu.