REIS D'ABANS, TERTÚLIES D'AVUI

La història seriosa acostuma a ser incòmoda. No respon als tòpics ni a les lliçons escolars, les quals, a més a més, en el cas dels qui ja som grandets, van lligades al franquisme oficial. Encara més, la novel·la històrica, la televisió i el cinema han acabat d'emmascarar realitats complexes, que no són senzilles d'explicar ni d'entendre, des del present. En ocasions hi ha fets provats els quals, en desmentir les nostres opinions, no volem acabar de creure.

Per això, per a qui tingui afició a la història seriosa, resulta imprescindible acostar-se a llibres fets amb rigor, que aprofundeixin tant en els personatges com en el context en el qual  van viure. Enguany fa cinc-cents anys de la proclamació de Carles I com a sobirà d'uns territoris complicats i diversos. Pel febrer de 1519 Carles va ser a Barcelona, es va reunir amb les Corts per a negociar l'aportació econòmica corresponent, i el debat sobre el tema es va allargar gairebé un any. Al grup de Tot Història estem llegint aquest llibre, que comentarem el proper divendres.

El llibre d'Henry Kamen ens acosta a una figura d'un pes extraordinari en el seu moment, conscient de la gran responsabilitat que aplegava, situat en una Europa que viuria el naixement i desenvolupament del protestantisme a més de l'amenaça musulmana, ben real i propera. Va arribar a parlar, de forma raonablement correcta, moltes llengües, tot i que la seva, d'origen, va ser el flamenc. Per diferents motius i circumstàncies, després d'una vida gairebé nòmada, amb estades aquí i allà,  i sovint acompanyat d'un seguici de tres milers de persones. Va morir a Yuste, després d'abdicar en el seu fill, Felip II, a qui havia volgut preparar a fons pel que li venia al damunt.  El mosaic de territoris era divers i cadascú es governava a la seva manera. Els adversaris, un dels més constants va ser Francesc  I de França, no s'estaven de provocar de forma constant i les guerres eren freqüents i inevitables. 

Va tenir sort amb la parella, com diríem ara, tot i que la va perdre de forma prematura. A l'emperadriu Isabel li va ser fidel durant el matrimoni, tot un mèrit en aquella època. Els seus fills il·legítims i amors per darrere l'església van ser durant les seves èpoques de solter i de vidu. El llibre de Kamen ens mostra un home conscient de la seva responsabilitat, amb llums i ombres, encerts i errades, i absolutament humà. El llibre incideix força en figures femenines de molt de pes, que van representar un suport important per a un home que es passava la vida anant amunt i avall per motius polítics i bèl·lics. Va passar sovint per Catalunya, per Barcelona. Un altre tema controvertit és la relació amb la seva mare, Joana, reclosa a Tordesillas i amb problemes mentals que han estat objecte de grans especulacions. I fins i tot de cobles populars.

Les grans figures femenines de l'entorn de l'emperador, tieta, germanes, filles, la seva dona, van exercir el poder de forma intel·ligent, no sempre d'acord del tot amb les directrius de l'emperador, però amb una gran fidelitat. Per la part que ens toca cal parar compte al pes dels Requesens, de fet Estefania de Requesens i Juan de Zúñiga, el seu marit, van pujar Felip II, que es trobava molt bé amb ells, al palau de Molins de Rei, ja que sembla que eren gent afable i acollidora. Kamen té una biografia sobre Felip II on també es fa força referència a la importància d'aquesta relació i a l'amistat de Felip amb Lluís de Requesens, de la seva edat i que va acabar havent d'acceptar un destí molt incòmode, als Països Baixos. I, de jove, les burles que el jovent noble li endegava, a la Cort castellana, a causa del seu accent català. 

Henry Kamen viu a Barcelona i ha escrit un munt de llibres sobre la història d'Espanya, desmuntant tòpics a l'entorn de personatges o d'institucions com ara la Inquisició. Ha opinat tot sovint, sobre Espanya i Catalunya, avui. En aquestes opinions no pot defugir el seu origen anglosaxó i pot ser que algunes idees seves incomodin als convençuts del que sigui. Ha criticat coses com ara les sèries històriques fetes aquí i la poca gràcia dels actors i actrius que han donat vida als grans reis i reines. 

La història peninsular ha tingut des de sempre molta grapa i atractiu per als historiadors anglosaxons. Ja quan estudiava, de joveneta, recordo que una molt bona professora d'història ens comentava que un dels grans motius d'aquestes dèries historiadores era el gran volum de documentació existent, a partir de l'època dels Reis Catòlics, molta de la qual, al menys aleshores, encara per ordenar i  estudiar.

Un altre historiador de referència, de la mateixa procedència, és Geoffrey Parker, recentment ha publicat també un llibre sobre Carles I, molt més extens, que no he llegit i que pot ajudar a acabar d'arrodonir el coneixement sobre el personatge, si es disposa de temps i ganes per a intentar entrar a fons en una època mal explicada i mal coneguda. Com totes, vaja. L'afició historiadora dels anglosaxons, lligada a Espanya, es fa extensiva a temes com la Guerra Civil, per cert.

Àngel Casals, historiador català, té un llibre, fruit de la seva tesi doctoral, a l'entorn de la relació de Carles amb Catalunya. Pel que fa als Requesens, van acabar a la cort hispànica i, per motius polítics explicables, van abandonar el català originari. Hi ha publicada uns epistolaris d'Estefania de Requesens i la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, imprescindibles a l'hora d'acostar-nos al context més casolà i amb visió femenina d'aquella aristocràcia amb una gran consciència de classe però amb una gran habilitat per moure's en el mon real, a tots nivells, des de pledejar per a uns territoris fins a endegar remeis per a malalties diverses o produir seda per al consum propi. Acostar-nos al passat de forma positiva demana paciència, lectures, curiositat i manca d'idees preconcebudes.