TOT ÉS MENTIDA

Henry Kamen (Yangon, 1936) tot i ser de cultura anglosaxona compta amb diferents orígens personals. Va néixer a Birmània, d’uns pares ben situats i que tenien, entre els seus avantpassats, persones de diferents procedències. Va estudiar a Oxford, va ensenyar a diferents universitats angleses, dels Estats Units i d’Espanya. Entre moltes altres activitats professionals va ser professor del CSIC, a Barcelona, des de l’any 1993 fins el 2002, en què es va jubilar tot i que va continuar mantenint una gran activitat. Des de fa molts anys viu, durant llargues temporades, a Barcelona. 

Ha escrit diferents llibres biogràfics i d’assaig sobre temes de la Història d’Espanya. Aquest llibre és la seva darrera publicació i incideix en el complex tema dels orígens, els mites i els relats que conformen la idea que, en el present, tenim d’estats, nacions i països, centrant-se en el cas d’Espanya. Existeixen d’altres estudis sobre aquesta qüestió de la invenció històrica, com ara el clàssic L’invent de la tradició, de Hobsbawm, o, en el context hispànic, el més breu però interessant La invención del pasado, de l’historiador gallec Miguel-Anxo Murado, que repassa, sobretot, el tema de la suposada Reconquesta. 

Una gran part del que hem après a escola, fins i tot a la universitat, sobre història, sigui hispànica, universal o catalana, presenta com a fets històrics llegendes impossibles de verificar o fets dels quals podem trobar informacions controvertides, incoherents o contradictòries, que, com comenta Murado en el seu llibre, no és que siguin veritat o mentida, és que, senzillament, no podem saber com va anar. De tota manera, desmuntar certeses que durant anys s’han donat com a inqüestionables no resulta gens fàcil, en general, malgrat els esforços d’historiadors seriosos, una gran part dels quals, com Kamen, de cultura anglosaxona, encara que tinguin forts lligams amb Espanya i Catalunya. 

El llibre de Kamen toca molts temes relatius a la història d’Espanya, mites fundacionals, etapes glorioses i de decadència, llegenda negra, patriotisme exacerbat i aquesta mena de tendència a la poca confiança en les capacitats pròpies, que el llarg franquisme va accentuar. És un volum que cal llegir a fons i sense complexos, i sense treure de context determinats aspectes, com ara l’excés de mitologia relacionada amb la perversió i efectes de la Inquisició, o suposar que l’autor pren partit a favor o en contra de determinats fets, quan les matisacions i les referències aclaridores son constants en el llibre. 

El llibre també entra en el tema català i en la creació i recreació dels mites propis, menystenint la realitat històrica evident, com en el cas dels fets de 1714. Pot ser, doncs, que el seu contingut incomodi molta gent de diferents tendències i ideologies, tot i que ja s'han editat, a casa nostra, respectuosos llibres sobre el tema que esberlen moltes proclames patriòtiques.

Un risc seria pensar que aquesta invenció és específica de l’estat espanyol o de Catalunya, qualsevol país o estat modern se sol recolzar en un relat establert i manipulat i en tota una sèrie de mites i mitges veritats. Un altre tema és que la propaganda hagi estat més eficaç, a l’hora de reinventar la història. Durant el segon centenari de la Revolució Francesa va ser molt difícil, al país veí, explicar i difondre discursos diferents de l'oficial, sobre tot plegat.

Kamen no opina, es fonamenta en publicacions i investigacions diverses i fa servir una bibliografia impressionant, inclosa al final del llibre, on també hi podem trobar un bon índex onomàstic. Potser en algun moment expressa en excés la seva idea personal sobre determinats temes i hi ha aspectes, per exemple a l’entorn de les característiques dels espanyols, que es podrien debatre, sempre que fos un debat intel·ligent, seriós i fonamentat i no ens limitéssim a agafar allò que respon a les nostres dèries personals i refusar el que no ens vingui de gust. 

Recordo que fa anys, amb motiu d’una de les moltes reformes educatives, es va qüestionar, en uns cursos per a mestres, la necessitat o no d’incloure a l’educació elemental això que en diem història, acompanyada de mites, llegendes i la resta. Es proposava, per exemple, limitar l’estudi del passat a comentar l’evolució tecnològica, científica. Alguns experts, amb èxit, van insistir en què calia explicar aquesta mena de coses a escola, des del punt de vista català, evidentment, ja que tots ho fan i a tot arreu.

El pitjor és que no tan sols compta l’escola, en la construcció del relat, el cinema o la literatura també contribueixen a exaltar mitologies patriòtiques i heroïcitats inversemblants, com també ho ha fet la pintura,  i això no tindria cap importància si no fos que sembla difícil situar cada cosa en el seu context propi. L'autor cita, per exemple, algunes dèries d'escriptors con Pérez Reverte, a l'hora de reivindicar hispanitats glorioses, i com molts fets històrics els tenim més aviat relacionats amb pintures emblemàtiques que no tenen res a veure amb la realitat.

De fet, fa encara més anys, ja em vaig adonar de què la política i l'oportunisme polític manipulaven història, llenguatge i el que fos. Vaig assistir, d'estudiant, a moltes xerrades, suposadament fonamentades i impartides pels inevitables experts del que sigui, sobre la necessitat d'educar els infants en la seva llengua materna, a partir de la qual es feia imprescindible demanar català a l'escola. En aquella època no n'arribaven ni engrunes, més enllà d'alguna cançoneta nadalenca.

Va resultar, quan la cosa començava a tirar endavant, que en un gran nombre d'escoles públiques d'aleshores, d'aquelles construïdes de forma apressada i amb moltes mancances, la gran majoria, per no dir la totalitat de l'alumnat, tenia com idioma matern el castellà. I aleshores va resultar, segons em va dir un d'aquells experts de l'època, en unes altres xerrades per a mestres (sempre ens tracten d'ignorants, als del sector, i ens han de reciclar avui sí i demà també) que allò de la llengua materna era una estratègia i que semblava mentida que ens ho haguéssim empassat.

Avui això de la llengua materna ja ha passat a millor vida, sobretot perquè, més enllà de posicionaments polítics o teories didàctiques, la realitat actual ha fet vessar totes les teories. Les llengües maternes son moltes i, per altra banda, les variants dialectals han anat recuperant dignitat. Un dels temes del llibre és així mateix el de la llengua, en referència a l'espanyol, la seva hiperbòlica consideració per part de sectors acadèmics però també populars, i la manipulacio política de la qual ha estat objecte, ni més ni menys que d'altres llengües, afegeixo.

És aquest un llibre imprescindible i molt interessant, com tots el de l’autor, sempre, això sí, que siguem capaços d’entendre que les coses potser no son com ens han dit o com, fins i tot, ens han volgut ocultar de forma malèvola, que es el que afirmen, avui, a casa nostra, alguns estranys grups d’historiadors alternatius. De tota manera, ja es poden escriure bons llibres del que sigui, canviar les nostres pròpies creences, lligades al nostre propi imaginari, no ha resultat mai gens fàcil.

REIS D'ABANS, TERTÚLIES D'AVUI

La història seriosa acostuma a ser incòmoda. No respon als tòpics ni a les lliçons escolars, les quals, a més a més, en el cas dels qui ja som grandets, van lligades al franquisme oficial. Encara més, la novel·la històrica, la televisió i el cinema han acabat d'emmascarar realitats complexes, que no són senzilles d'explicar ni d'entendre, des del present. En ocasions hi ha fets provats els quals, en desmentir les nostres opinions, no volem acabar de creure.

Per això, per a qui tingui afició a la història seriosa, resulta imprescindible acostar-se a llibres fets amb rigor, que aprofundeixin tant en els personatges com en el context en el qual  van viure. Enguany fa cinc-cents anys de la proclamació de Carles I com a sobirà d'uns territoris complicats i diversos. Pel febrer de 1519 Carles va ser a Barcelona, es va reunir amb les Corts per a negociar l'aportació econòmica corresponent, i el debat sobre el tema es va allargar gairebé un any. Al grup de Tot Història estem llegint aquest llibre, que comentarem el proper divendres.

El llibre d'Henry Kamen ens acosta a una figura d'un pes extraordinari en el seu moment, conscient de la gran responsabilitat que aplegava, situat en una Europa que viuria el naixement i desenvolupament del protestantisme a més de l'amenaça musulmana, ben real i propera. Va arribar a parlar, de forma raonablement correcta, moltes llengües, tot i que la seva, d'origen, va ser el flamenc. Per diferents motius i circumstàncies, després d'una vida gairebé nòmada, amb estades aquí i allà,  i sovint acompanyat d'un seguici de tres milers de persones. Va morir a Yuste, després d'abdicar en el seu fill, Felip II, a qui havia volgut preparar a fons pel que li venia al damunt.  El mosaic de territoris era divers i cadascú es governava a la seva manera. Els adversaris, un dels més constants va ser Francesc  I de França, no s'estaven de provocar de forma constant i les guerres eren freqüents i inevitables. 

Va tenir sort amb la parella, com diríem ara, tot i que la va perdre de forma prematura. A l'emperadriu Isabel li va ser fidel durant el matrimoni, tot un mèrit en aquella època. Els seus fills il·legítims i amors per darrere l'església van ser durant les seves èpoques de solter i de vidu. El llibre de Kamen ens mostra un home conscient de la seva responsabilitat, amb llums i ombres, encerts i errades, i absolutament humà. El llibre incideix força en figures femenines de molt de pes, que van representar un suport important per a un home que es passava la vida anant amunt i avall per motius polítics i bèl·lics. Va passar sovint per Catalunya, per Barcelona. Un altre tema controvertit és la relació amb la seva mare, Joana, reclosa a Tordesillas i amb problemes mentals que han estat objecte de grans especulacions. I fins i tot de cobles populars.

Les grans figures femenines de l'entorn de l'emperador, tieta, germanes, filles, la seva dona, van exercir el poder de forma intel·ligent, no sempre d'acord del tot amb les directrius de l'emperador, però amb una gran fidelitat. Per la part que ens toca cal parar compte al pes dels Requesens, de fet Estefania de Requesens i Juan de Zúñiga, el seu marit, van pujar Felip II, que es trobava molt bé amb ells, al palau de Molins de Rei, ja que sembla que eren gent afable i acollidora. Kamen té una biografia sobre Felip II on també es fa força referència a la importància d'aquesta relació i a l'amistat de Felip amb Lluís de Requesens, de la seva edat i que va acabar havent d'acceptar un destí molt incòmode, als Països Baixos. I, de jove, les burles que el jovent noble li endegava, a la Cort castellana, a causa del seu accent català. 

Henry Kamen viu a Barcelona i ha escrit un munt de llibres sobre la història d'Espanya, desmuntant tòpics a l'entorn de personatges o d'institucions com ara la Inquisició. Ha opinat tot sovint, sobre Espanya i Catalunya, avui. En aquestes opinions no pot defugir el seu origen anglosaxó i pot ser que algunes idees seves incomodin als convençuts del que sigui. Ha criticat coses com ara les sèries històriques fetes aquí i la poca gràcia dels actors i actrius que han donat vida als grans reis i reines. 

La història peninsular ha tingut des de sempre molta grapa i atractiu per als historiadors anglosaxons. Ja quan estudiava, de joveneta, recordo que una molt bona professora d'història ens comentava que un dels grans motius d'aquestes dèries historiadores era el gran volum de documentació existent, a partir de l'època dels Reis Catòlics, molta de la qual, al menys aleshores, encara per ordenar i  estudiar.

Un altre historiador de referència, de la mateixa procedència, és Geoffrey Parker, recentment ha publicat també un llibre sobre Carles I, molt més extens, que no he llegit i que pot ajudar a acabar d'arrodonir el coneixement sobre el personatge, si es disposa de temps i ganes per a intentar entrar a fons en una època mal explicada i mal coneguda. Com totes, vaja. L'afició historiadora dels anglosaxons, lligada a Espanya, es fa extensiva a temes com la Guerra Civil, per cert.

Àngel Casals, historiador català, té un llibre, fruit de la seva tesi doctoral, a l'entorn de la relació de Carles amb Catalunya. Pel que fa als Requesens, van acabar a la cort hispànica i, per motius polítics explicables, van abandonar el català originari. Hi ha publicada uns epistolaris d'Estefania de Requesens i la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, imprescindibles a l'hora d'acostar-nos al context més casolà i amb visió femenina d'aquella aristocràcia amb una gran consciència de classe però amb una gran habilitat per moure's en el mon real, a tots nivells, des de pledejar per a uns territoris fins a endegar remeis per a malalties diverses o produir seda per al consum propi. Acostar-nos al passat de forma positiva demana paciència, lectures, curiositat i manca d'idees preconcebudes.