Per casualitat, ahir, en cercar informació sobre el llibre d'Artur Ramon que comentava, em vaig ensopegar amb una ressenya al blog Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern. L'autor del blog fa un comentari sobre el fet de què molta gent no ha tornat a trepitjar el MNAC des que no hi va anar de petit, amb l'escola. Fent referència al tema, al blog hi ha penjat un comentari un senyor que es diu Jordi Doménech i Arnau, que m'ha semblat interessant perquè planteja un tema que podria ser objecte de debats diversos, això de la cultura passada pel sedàs escolar, a l'ensenyament obligatori:
Certament dec ser una mica cínic quan he pensat en els meus fills en llegir: «Molts no han trepitjat el MNAC… des que ho feren de petits portats per l’escola». Els havia dut a molts museus, fins el punt que quan els preguntaven on havien anat de vacances contestaven:
—Hem vist vuit museus… (per algun motiu, comptar era una de les seves grans aficions).
Però, potser als deu anys, van començar a posar mala cara quan els dèiem d’anar a determinats museus. Quins? Els de la mena «Museu de la vida rural…», «Centre d’interpretació de la vall de…» i alguns de similars.
Per què? Per que eren la mena de museus que havien visitat amb l’escola i, en lloc de passar-s’ho bé com quan anaven amb nosaltres, s’havien avorrit. Manca d’explicacions interessants? Massa brogit d’altres nens? Obligació de fer treballs d’escola, absolutament superficials i allunyats dels seus interessos? Suposo que de tot una mica.
Passats vint anys, quan han hagut de viatjar a altres indrets en grup, tots dos són dels que s’hi separen per anar a veure museus en solitari. Però encara es miren amb una certa aprensió, els de les menes que els hi duien amb l’escola. Suposo que les comparacions són odioses. Entre la manera de visitar museus amb l’escola i les altres. O per ser correcte, entre alguna manera de visitar museus amb l’escola… Segurament, si només haguessin anat a museus amb l’escola, seria diferent. I no vull especular en quin sentit.
El comentari no entra a fons en el tema però insinua que això de les visites escolars té un costat poc afavoridor per a la cultura. L'escola, des de fa algunes dècades, ha entomat el consum cultural dels nostres temps, les criatures i els adolescents surten molt. A museus, però també al teatre, a concerts,a la muntanya i a tot arreu. L'oferta que es fa a les escoles és aclaparadora i, segurament, si algun centre decidís no fer sortides ni colònies ni res de tot això, seria molt criticada per això que en diuen la comunitat escolar.
Però és que l'escola és un reflex de la societat, com tot, al capdavall. Per altra banda, els grups que podem veure fent visites a museus o itineraris o el que sigui són força transversals, sovint massa nombrosos. A banda dels grups escolars hi ha grups familiars, grups de jubilats i grups amb una gran diversitat d'interessos, edats i procedència.
Les visites afavoreixen que els museus, avui, siguin més sorollosos, és clar, però també més vius i que comptin amb uns recursos segurs. El mateix pel que fa al teatre. La gent, en grup, adults o infants, fa més soroll que quan va amb la família o amb algun amic, som així. De visites escolars a museus o d'anades al teatre n'he fet moltes, amb els meus nens i nenes de l'escola, variades i diverses, l'interès dels infants i joves sovint té menys a veure amb el fet d'anar a aquests indrets amb l'escola que no pas amb el tipus d'explicacions i activitats que se'ls ofereixen.
Com que tots som diferents, les mestres el mateix, també compta la motivació que s'ha fet abans, a les aules. En ocasions interessant i, en d'altres, inexistent o gairebé. Pel que fa als treballs posteriors, aquests treballs superficials i allunyats dels seus interessos, doncs hi ha de tot, depèn. En general tothom opina de l'escola, de l'escola elemental, sobretot, a partir del que ha viscut amb els seus fills i filles i de la seva pròpia experiència. No es fa referència a enquestes serioses sobre resultats i tot això. En el tema educatiu hi ha un excés d'experts d'estar per casa i, fins i tot, d'experts amb màsters sobre pedagogia. I molt poc coneixement de la realitat i del dia a dia.
Jo estic en contra de tot el que sigui obligatori. Fins i tot, si hi hagués alternatives serioses, estaria en contra de l'escola obligatòria i del treball obligatori. Les anades a museus amb la família poden ser tan avorrides o més que les que es fan amb els companys i companyes de la classe. Tot s'hauria de fer quan es té prou maduresa per entendre les coses i segons els gustos individuals i les eleccions personals. Però també les anades on sigui, amb la família, son obligatòries, quan ets petit.
Recordo un escrit molt divertit de Fernando Fernán Gómez en el qual es queixava de les anades al teatre dels grups d'adolescents, més interessats en flirtejar o fer broma que no pas en escoltar el monòleg de l'Alcalde de Zalamea. Un altre aspecte son les lectures obligatòries, aquests suposats clàssics indispensables que es fan llegir en edats en les quals no tocarien. Les bones antologies, que t'apropaven als textos sense tenir la necessitat d'accedir a la totalitat, han desaparegut del mapa, en algun moment es va creure que formaven més aviat tastaolletes.
I, al capdavall, tot depèn de cadascú. Hi ha alumnes en els quals aquestes llavors escolars fructifiquen en el seu moment i d'altres que potser ni llegiran gaire ni aniran a museus mai més, per decisió personal i perquè no tothom ha d'entendre la cultura de la mateixa manera. A una escola on vaig treballar una mestra acostumava a portar-los cada any al museu del Barça, la visita tenia un gran èxit, tot i que va anar a menys l'oferta, amb el temps, i cada vegada ens feien passar més accelerats pels sagrats indrets del futbol de culte, però va haver d'entomar crítiques de sectors de mestres i pares d'aquests que pensen que la cultura és la cultureta.
Som en una època en la qual el consum cultural té prestigi. Això d'anar a museus no vol dir res, als museus s'hi hauria d'anar amb un interès concret en una època, en un artista, de la mateixa manera que quan vas a la biblioteca no pretens pas llegir-ho tot. Però entenc l'afició que fa que grans masses de turistes del nostre temps deambulin per les sales de prestigi, en un temps rècord i per indrets als quals potser no tornaran mai.
La gent creix, madura i decideix. Allò que es fa a l'escola, malgrat el que s'escrigui i el que es pontifiqui, no té un pes excessiu, a la vida. Jo he entès molts aspectes de la meva escola, i això que era l'escola rància i sense sortides, més enllà d'anar a menjar la truita el dijous gras, a Montjuïc, amb el pas del temps. Sempre he tingut afició a llegir però moltes companyes meves d'escola tot just llegien un parell de contes per any, si no era que els hi obligaven. També pot passar, i, de fet, passa, que miris de cua d'ull o amb un cert rebuig allò que identifiques amb l'escola.
Em costa d'acceptar, però, que una colla de criatures s'avorreixin amb els museus de la vida rural o amb els centres d'interpretació, i no pas perquè no puguin ser, les explicacions i activitats, ben avorrides en algunes ocasions, sinó perquè a l'escola, més enllà del que et facin fer, al que s'hi va és a fer amics i amigues, a xerrar, jugar i viure, al capdavall. Admiro aquest senyor que aconseguia que les anades familiars a museus fossin tan divertides, la veritat.
Una vegada vaig tenir un curs de cinquè excel·lent, d'aquests amb els quals t'ho passes bé i que responen a qualsevol iniciativa. Vam anar a fer un tomb per la Barcelona romana, museu, muralla i la resta. Anàvem amb el curs paral·lel i una mestra amiga, molt divertida i professional, però el seu era un curs amb menys interès per la cultura. Després vam fer els treballs inevitables, potser superficials i allunyats dels seus interessos, ho admeto. Tot i que els adults, pares, mares o mestres, creiem, sovint, que els interessos dels menuts són aquells que nosaltres voldríem que fossin.
Molts alumnes del meu curs van explicar molt bé el que havíem vist de forma oficial, el tema dels romans, de Barcino i tot això. Els de l'altre classe, una gran majoria, van explicar més aviat que pel camí havien vist uns gats que encalçaven coloms, una moto d'alta cilindrada i coses d'aquest estil. Poesia pura. I és que la mestra proposa i l'alumnat disposa, i assimila allò que menys t'esperes. De fet, en general, reivindico així mateix una certa dosi d'avorriment, a la vida, no sempre ens hem de divertir, vaja.
Molts alumnes del meu curs van explicar molt bé el que havíem vist de forma oficial, el tema dels romans, de Barcino i tot això. Els de l'altre classe, una gran majoria, van explicar més aviat que pel camí havien vist uns gats que encalçaven coloms, una moto d'alta cilindrada i coses d'aquest estil. Poesia pura. I és que la mestra proposa i l'alumnat disposa, i assimila allò que menys t'esperes. De fet, en general, reivindico així mateix una certa dosi d'avorriment, a la vida, no sempre ens hem de divertir, vaja.
