NAVEGANT PEL MUSEU MARÍTIM, UNA TARDA D'ESTIU

 

Ahir per la tarda vaig visitar, al Museu Marítim, l'exposició 'Retrats de vaixells' comentada de forma planera i excel·lent per la seva comissària M.Teresa Sala Pietx. Una hora i escaig molt ben aprofitada i una exposició que té la mida justa que li cal per desvetllar a fons l'interès pel tema. A més a més, i per a mi no és aquest un tema banal, el museu disposa, com algun altre, de cadires plegables per al públic assistent.

El Museu Marítim és un lloc poètic, evocador, bellíssim. A banda del seu fons l'edifici és una meravella, el jardí, un lloc molt agradable per a aquests dies d'estiu, amb el seu estany i l'estàtua del pescador de pops, del napolità Edoardo Rossi, el restaurant, de categoria i qualitat, sense pretensions absurdes, molt bon servei i a un preu molt assequible. El Norai, nom del restaurant, és, de fet, molt més que un restaurant, forma part d'un projecte social i formatiu que cada any permet l'accés al mercat laboral de persones del barri del Raval en situació de vulnerabilitat. La botiga, també de mida humana, ofereix llibres temàtics sobre temes marítims, contes relacionats amb el mar i moltes coses més. 

Sobre l'exposició, ens introdueix en un tema poc conegut per a la gran majoria dels qui no tenim coneixements mariners ni d'història marítima. Des de l'antiguitat s'han fet representacions gràfiques de vaixells però poques vegades es pot identificar el vaixell, saber-ne el nom i la història. L'exposició mostra com han evolucionat els retrats de vaixells, amb els avenços tecnològics i els canvis socials, adaptant-se a les eines de representació del moment. Els motius per fer el retrat també han anat canviant, així com els perfils dels autors o la difusió de les imatges. 

L'exposició s'inicia amb una introducció breu, mostra alguns antecedents del segle XVIII i fa un recorregut cronològic que mostra com ha canviat la manera de fer els retrats i les tècniques utilitzades. Durant el segle XIX, amb el creixement de les grans empreses navilieres, va créixer la demanda i la producció dels retrats pintats. Actualment son importants els shipspotters, present als ports de tot el mon, i que comparteixen la informació tècnica de les embarcacions.

Hi ha intenció d'endegar més endavant una web que ens parli més a fons dels pintors de vaixells, molts dels quals eren també naviliers, gent culta, polifacètica i entusiasta del tema dels quals sabem, en general, més enllà de les persones especialitzades, poca cosa. 

Ja podeu percebre que soc fan del museu i de l'indret, per sort el tinc relativament a prop de casa. Un lloc per anar-hi i tornar-hi, sense pressa i, fins i tot, sense cap intenció prèvia. 

ESCOLA, CULTURA, OBLIGATORIETAT I MUSEUS A DOJO

Per casualitat, ahir, en cercar informació sobre el llibre d'Artur Ramon que comentava, em vaig ensopegar amb una ressenya al blog Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern. L'autor del blog fa un comentari sobre el fet de què molta gent no ha tornat a trepitjar el MNAC des que no hi va anar de petit, amb l'escola.  Fent referència al tema, al blog hi ha penjat un comentari un senyor que es diu Jordi Doménech i Arnau, que m'ha semblat interessant perquè planteja un tema que podria ser objecte de debats diversos, això de la cultura passada pel sedàs escolar, a l'ensenyament obligatori:  

Certament dec ser una mica cínic quan he pensat en els meus fills en llegir: «Molts no han trepitjat el MNAC… des que ho feren de petits portats per l’escola». Els havia dut a molts museus, fins el punt que quan els preguntaven on havien anat de vacances contestaven:

—Hem vist vuit museus… (per algun motiu, comptar era una de les seves grans aficions).

Però, potser als deu anys, van començar a posar mala cara quan els dèiem d’anar a determinats museus. Quins? Els de la mena «Museu de la vida rural…», «Centre d’interpretació de la vall de…» i alguns de similars.

Per què? Per que eren la mena de museus que havien visitat amb l’escola i, en lloc de passar-s’ho bé com quan anaven amb nosaltres, s’havien avorrit. Manca d’explicacions interessants? Massa brogit d’altres nens? Obligació de fer treballs d’escola, absolutament superficials i allunyats dels seus interessos? Suposo que de tot una mica.

Passats vint anys, quan han hagut de viatjar a altres indrets en grup, tots dos són dels que s’hi separen per anar a veure museus en solitari. Però encara es miren amb una certa aprensió, els de les menes que els hi duien amb l’escola. Suposo que les comparacions són odioses. Entre la manera de visitar museus amb l’escola i les altres. O per ser correcte, entre alguna manera de visitar museus amb l’escola… Segurament, si només haguessin anat a museus amb l’escola, seria diferent. I no vull especular en quin sentit.

El comentari no entra a fons en el tema però insinua que això de les visites escolars té un costat poc  afavoridor per a la cultura. L'escola,  des de fa algunes dècades, ha entomat el consum cultural dels nostres temps, les criatures i els adolescents surten molt. A museus, però també al teatre, a concerts,a la muntanya i a tot arreu. L'oferta que es fa a les escoles  és aclaparadora i, segurament, si algun centre decidís no fer sortides ni colònies ni res de tot això, seria molt criticada per això que en diuen la comunitat escolar. 

Però és que l'escola és un reflex de la societat, com tot, al capdavall. Per altra banda, els grups que podem veure fent visites a museus o itineraris o el que sigui són força transversals, sovint massa nombrosos. A banda dels grups escolars hi ha grups familiars, grups de jubilats i grups amb una gran diversitat d'interessos, edats i procedència.

Les visites afavoreixen que els museus, avui, siguin més  sorollosos, és clar, però també més vius i que comptin amb uns recursos segurs. El mateix pel que fa al teatre. La gent, en grup, adults o infants, fa més soroll que quan va amb la família o amb algun amic, som així. De visites escolars a museus o d'anades al teatre n'he fet moltes, amb els meus nens i nenes de l'escola, variades i diverses, l'interès dels infants i joves sovint té menys a veure amb el fet d'anar a aquests indrets amb l'escola que no pas amb el tipus d'explicacions i activitats que se'ls ofereixen. 

Com que tots som diferents, les mestres el mateix, també compta la motivació que s'ha fet abans, a les aules. En ocasions interessant i, en d'altres, inexistent o gairebé. Pel que fa als treballs posteriors, aquests treballs superficials i allunyats dels seus interessos, doncs hi ha de tot, depèn. En general tothom opina de l'escola, de l'escola elemental, sobretot, a partir del que ha viscut amb els seus fills i filles i de la seva pròpia experiència. No  es fa referència a enquestes serioses sobre resultats i tot això. En el tema educatiu hi ha un excés d'experts d'estar per casa i, fins i tot, d'experts amb màsters sobre pedagogia. I molt poc coneixement de la realitat i del dia a dia.

Jo estic en contra de tot el que sigui obligatori. Fins i tot, si hi hagués alternatives serioses, estaria en contra de l'escola obligatòria i del treball obligatori. Les anades a museus amb la família poden ser tan avorrides o més que les que es fan amb els companys i companyes de la classe. Tot s'hauria de fer quan es té prou maduresa per entendre les coses i segons els gustos individuals i les eleccions personals. Però també les anades on sigui, amb la família, son obligatòries, quan ets petit.

Recordo un escrit molt divertit de Fernando Fernán Gómez en el qual es queixava de les anades al teatre dels grups d'adolescents, més interessats en flirtejar o  fer broma que no pas en escoltar el monòleg de l'Alcalde de Zalamea. Un altre aspecte son les lectures obligatòries, aquests suposats clàssics indispensables que es fan llegir en edats en les quals no tocarien. Les bones antologies, que t'apropaven als textos sense tenir la necessitat d'accedir a la totalitat, han desaparegut del mapa, en algun moment es va creure que formaven més aviat tastaolletes.

I, al capdavall, tot depèn de cadascú. Hi ha alumnes en els quals aquestes llavors escolars fructifiquen en el seu moment i d'altres que potser ni llegiran gaire ni aniran a museus mai més, per decisió personal i perquè no tothom ha d'entendre la cultura de la mateixa manera. A una escola on vaig treballar una mestra acostumava a portar-los cada any al museu del Barça, la visita tenia un gran èxit, tot i que va anar a menys l'oferta, amb el temps, i cada vegada ens feien passar més accelerats pels sagrats indrets del futbol de culte, però va haver d'entomar crítiques de sectors de mestres i pares d'aquests que pensen que la cultura és la cultureta. 

Som en una època en la qual el consum cultural té prestigi. Això d'anar a museus no vol dir res, als museus s'hi hauria d'anar amb un interès concret en una època, en un artista, de la mateixa manera que quan vas a la biblioteca no pretens pas llegir-ho tot. Però entenc l'afició que fa que grans masses de turistes del nostre temps deambulin per les sales de prestigi, en un temps rècord i per indrets als quals potser no tornaran mai. 

La gent creix, madura i decideix. Allò que es fa a l'escola, malgrat el que s'escrigui i el que es pontifiqui, no té un pes excessiu, a la vida. Jo he entès molts aspectes de la meva escola, i això que era l'escola rància i sense sortides, més enllà d'anar a menjar la truita el dijous gras, a Montjuïc, amb el pas del temps. Sempre he tingut afició a llegir però moltes companyes meves d'escola tot just llegien un parell de contes per any, si no  era que els hi obligaven.  També pot passar, i, de fet, passa, que miris de cua d'ull o amb un cert rebuig allò que identifiques amb l'escola. 

Em costa d'acceptar, però, que una colla de criatures s'avorreixin amb els museus de la vida rural o amb els centres d'interpretació, i no pas perquè no puguin ser, les explicacions i activitats, ben avorrides en algunes ocasions, sinó perquè a l'escola, més enllà del que et facin fer, al que s'hi va és a fer amics i amigues, a xerrar, jugar i viure, al capdavall. Admiro aquest senyor que aconseguia que les anades familiars a museus fossin tan divertides, la veritat. 

Una vegada vaig tenir un curs de cinquè excel·lent, d'aquests amb els quals t'ho passes bé i que responen a qualsevol iniciativa. Vam anar a fer un tomb per la Barcelona romana, museu, muralla i la resta. Anàvem amb el curs paral·lel i una mestra amiga, molt divertida i professional, però el seu era un curs amb menys interès per la cultura. Després vam fer els treballs inevitables, potser superficials i allunyats dels seus interessos, ho admeto. Tot i que els adults, pares, mares o mestres, creiem, sovint, que els interessos dels menuts són aquells que nosaltres voldríem que fossin.

Molts alumnes del meu curs van explicar molt bé el que havíem vist de forma oficial, el tema dels romans, de Barcino i tot això. Els de l'altre classe, una gran majoria, van explicar més aviat que pel camí havien vist uns gats que encalçaven coloms, una moto d'alta cilindrada i coses d'aquest estil. Poesia pura. I és que la mestra proposa i l'alumnat disposa, i assimila allò que menys t'esperes. De fet, en general, reivindico així mateix una certa dosi d'avorriment, a la vida, no sempre ens hem de divertir, vaja.

EL MNAC ES RENOVA I EL RENAIXEMENT I EL BARROC REVIFEN

El MNAC va remodelant a fons les seves col·leccions. La remodelació comporta fins i tot un canvi de mentalitat, durant anys semblava que el que comptava, a casa nostra, era el Romànic, identificat amb una mena d'essència identitària lligada a uns improbables temps d'esplendor nostrada. De fet, el MNAC havia estat, sobretot, el Museu d'Art Romànic, -encara que hi hagués Gòtic-, i la resta s'aplegava al Parc de la Ciutadella. Tinc un bon record d'aquell discurs museogràfic d'aleshores, tot s'ha de dir, si és que en aquell moment es podia parlar de discurs. Serrat, a l'entrevista que li van fer darrerament a TV3, va amollar una frase molt incisiva sobre el fet de què allò que és bo per als barris és dolent per als records. Aquesta frase es pot aplicar a moltes coses, també als museus. Els museus han millorat però els meus records  d'aquells museus d'abans, silenciosos, rancis, misteriosos, temibles, deserts i empolsinats, s'ha fet miques. Una visió literària de l'antic MNAC es pot recuperar a la famosa novel·la La Marge ja que el seu turmentat protagonista, a més a més de deambular pel Barri Xino també s'arriba al museu i medita sobre el tema.

Quan jo era joveneta la gent anava poc als Museus, els primers diumenges de mes eren de franc i amb una amigueta, quan tot just teníem tretze o catorze anys, havíem anat sovint als de Montjuïc, al Parc de la Ciutadella, al Marés, que ens encantava. Les sales eren gairebé buides, llevat d'algun bidell endormiscats i les nostres passes ressonaven enmig del pes del passat. També vam anar a la Virreina, quan hi van instal·lar el llegat Cambó. Avui, la presentació de totes aquelles obres d'art i el context dels museus ha millorat molt, però l'evocació del respecte amb el qual deambulaven meravellades per aquells grans espais em produeix un cert grau de melangia lligat al temible i inevitable pas de la vida. Tampoc el meu sentit del sagrat, que abastava un munt de temes culturals, és el mateix, en queda poca cosa.

Alguns quadres ens van impressionar, aleshores, i no els podíem deixar de mirar. Un dels que més ens anguniejava és aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, davant del seu monestir, fàcil de reconèixer. Ens produïa neguit i curiositat malsana, car pel taparrabos del sant s'escapen i es poden filustrar zones piloses i això, aleshores, resultava molt inquietant. També recordo el Prado de la meva adolescència, on vaig poder anar gràcies a  haver guanyat el premi de redacció de la Coca-cola. A la porta hi havia un bidell que parlava madrileny, talment com sortit d'una sarsuela, i orientava els pocs turistes en un francès d'allò més pintoresc. En aquells anys els grans quadres els havíem vist mal reproduïts, sovint en blanc i negre, als llibres de text. Veure'ls en viu tenia un valor afegit i poques coses m'han trasbalsat tant com la primera visió de Les Menines, dels Boscos o dels quadres més emblemàtics de Goya.

El MNAC està fent uns grans esforços de promoció, amb uns pressupostos relativament modestos, molt bones exposicions temporals, remodelacions interessants, noves lectures del fons de sempre, redescobriments diversos i, si t'associes als seus Amics pots tenir a l'abast un munt d'activitats molt ben muntades. Les visites a exposicions, com els itineraris culturals, depenen de qui els mena. Del MNAC gairebé sempre n'he sortit molt satisfeta, amb poques excepcions. Avui, dilluns, sense públic turístic, he pogut visitar, per exemple, l'espai dedicat al Renaixement i Barroc, remodelat fa poc temps i m'ha encantat. Encara m'ha agradat més perquè hem comptat amb un comentador de luxe, Joan Yeguas, conservador dels béns culturals del Museu en l'Àrea de Renaixement i Barroc,una d'aquestes persones que sap molt més del que explica, cosa que avui no és gaire habitual. I a més a més, amb un subtil sentit de l'humor, molt saludable.

Ens ha explicat anècdotes diverses i ha incidit en la certa relativitat del discurs museístics, tot es pot fer de moltes maneres i també els artistes es valoren o no segons convé i toca, cosa que no els treu cap mena de mèrit. Potser ens prenem l'art, com tantes coses, massa seriosament. Al capdavall anem als museus, com a tants llocs, per passar-hi una bona estona, excepció feta del jovent que pot tenir algun interès acadèmic i professional més aprofundit i destinat a fer currículum. Avui he fet una passejada general però hi tornaré, com hi torno sempre, al MNAC. M'agrada el lloc, encara que sigui una mica desavinent, aquestes vistes de la ciutat, els turistes fent fotografies, Montjuïc. Tinc sort, no el tinc gaire lluny de casa, la pujada és feixuga i me la prenc amb tranquil·litat però de baixada és un plis plas. 

Passejar pel davant d'aquests quadres, retaules, estàtues, tapissos i la resta ens aboca a enfrontar-nos amb tot un munt de gent del passat, semblant a nosaltres ens molts aspectes i tan diferent en d'altres. Dividir l'art en capelletes, èpoques, tendències, pot ser útil però no sé si és gaire bo per a la nostra percepció del tema. No sabem ben bé què és o no és art, no hi ha definicions prou clares i, com en el tema religiós, una gran part de les nostres valoracions van lligades a la fe i a les percepcions temporals. Avui he tornat a veure el pobre Sant Cugat, que agonitza des de fa tants segles, i aquell notari tan simpàtic de Quentin de La Tour que vaig tenir el gust de conèixer, fa tants anys, a la Virreina i del qual, santa ignorància, ens vam riure sense compassió, amb aquella rialla espontània de l'adolescència, innocent i agosarada.

La remodelació de la col·lecció ha recuperat obres que estaven en el fons i n'ha apartat d'altres, però els museus, avui, són vius i tot pot canviar i així ha de ser. Els immensos fons han de tenir la seva oportunitat, de tant en tant. El bonic blau de les parets, proper al blauet tradicional que s'utilitzava a les llars de pagès, ressalta la visió de les  pintures i escultures i ha estat molt encertat bandejar aquell blanc de tota la vida.  De tota la vida anterior del Museu, és clar. 

Precisament a la tarda em vaig ensopegar amb un bon documental sobre El Bosco, pintor que havia sortit a la visita, i em va inquietar una mica com els entesos semblen reduir determinats aspectes de l'art a una mena de recerca de laboratori destinat a fixar, més que res, la possible autoria. Les disquisicions sobre sí determinada pintura és d'un pintor o de gent del seu taller o d'imitadors seus em semblen una mica bizantines però mouen molts esforços i sembla que provoquen debats encesos entre experts. En el fons a nosaltres, els espectadors, això no ens hauria de preocupar massa però tot fa forat en la nostra cultura col·lectiva. Com en unes al·legories materialitzades en tapissos de l'època, un dels quals es pot veure a la mostra, la Fama venç la Mort, però el Temps venç la Fama i tot acaba per ser cendra i poca cosa més.

Els Museus són llocs per anar-hi sovint, no sempre es pot fer, i per passejar-hi de forma lenta i tranquil·la. Fa anys un bon professor em va comentar que anar un Museu a veure-ho tot era com entrar en una biblioteca i voler llegir tots els llibres. És clar que també s'hi pot passejar sense cap intenció prèvia, a observar la gent i contemplar allò que ens crida l'atenció, sigui el que sigui, com si fóssim a la Rambla, però enmig d'un silenci més evident i perceptible. Llevat dels moments en els quals els escolars envaeixen els espais, una explosió de vida que també té la seva gràcia en aquell context, tot s'ha de dir.

SI VENIU PER MAL, NO PASSEU EL PORTAL (DRASSANES, 2013)

Ahir, com molta gent ja deu saber, es va fer una festa d'inauguració drassanenca, tot i que sembla que tot plegat no estarà a punt fins l'any 2014. L'esdeveniment continua avui. No vaig ser a l'acte oficial, on es van aplegar moltes personalitats, entre les quals el president Mas, que estava content pel fet que a la Generalitat les obres no li han costat ni un euro ja que han estat a càrrec d'altres entitats, com ara la Diputació o Foment. 

Es va poder traspassar el Portal de Santa Madrona i pujar als jardinets superiors. Aquests jardinets sembla que havien d'estar tancats per motius de seguretat. Jo era encara petita quan -devia ser a l'etapa Porcioles- els van inaugurar i crec que fins i tot van portar un elefant del parque per a gaudi de la mainada. Fa anys, en alguna ocasió molt i molt excepcional, també els obrien. Tota aquella zona, tan emblemàtica, ha estat molt menystinguda i que l'únic portal i tros de muralla supervivents no siguin un punt d'atracció turística, més enllà de la zona d'aparcament d'autocars en què s'ha convertit aquell tros de Paral·lel, fa plorar.

Bé, ara ho arreglarem tot. Ahir era dia de portes obertes al recinte i avui també ho és,  coincidint amb les festes de Santa Eulàlia, però s'haurien d'haver fet coincidint amb les de Santa Madrona que tot just seran el mes que ve, m'hauria semblat molt més adient. Sigui com sigui va ser una gran alegria poder voltar per aquelles naus immenses i tafanejar sense un excés de gent, al menys a l'hora que hi vam anar, després de dinar en un restaurant xinès proper, lluminós i agradable, el Gràcia, del Paral·lel, on tenen fins i tot una font monumental amb peixets de colors.

Jo no hi era, però he llegit i m'han explicat que el senyor Mas va aprofitar el context marítim per metaforitzar sobre tempestes previsibles i viatges difícils per mars patriòtics. Els paral·lelismes entre els vaixells i les realitats properes són molt recurrents. Vaig tenir un bon director a escola que sempre ens parlava del barco del Samontà -el Samontà era el centre educatiu- i de com havien de fer-lo navegar units i amb objectius precisos. De vegades fèiem broma sobre el  tema i sempre hi havia algú, quan ell no hi era, que feia un vaixell de paper i es fumia de la poesia marítima i pedagògica. Un parent meu treballava a una empresa que va anar a l'aigua i en els darrers anys de vida era habitual fer reunions amb tots els treballadors, una mena de performances laborals col·lectives on es comparava l'empresa amb un vaixell i es demanava a la gent que es mogués de forma oscil·lant i tot fent el pallasso. A aquests extrems de ximpleria hem arribat fins i tot en contextos seriosos i segur que els dinamitzadors cobraven de forma sucosa.

El món del mar és molt atractiu però és i, sobretot, ha estat, molt dur per als seus treballadors. El Museu Marítim ja fa anys que ha revifat amb grapa i amb exposicions titàniques però caldria que també fes atenció als naufragis més nostrats, que en tenim uns quants. Antigament els museus aplegaven moltes peces sense ordre ni concert, si es podia s'ensenyava tot el fons però ara es vol explicar alguna cosa i es fa una tria, gens innocent, en general. Tot plegat respon a la necessitat de què ens amollin la cultureta mastegada i digerida per al consum cultural dels nostres temps. Per això tenen tant d'èxit les visites comentades que poques vegades són comentades per veritables experts, sinó per monitors esforçats i mal pagats que fan aigües quan algú els demana més informació, o quan es topen amb un expert visitant, una mica fatxenda que en sap més que no pas ells.

Per les converses que escoltava ahir entre la gent em vaig adonar que hi havia qui desconeixia gairebé aquell espai i fins i tot aquella zona de Barcelona, que avui ha canviat tant. Uns quants xarlatans, ni que fossin falsos, -actors, per exemple-, col·locats a la vorera, davant del Portal, venent fulles d'afaitar, haurien estat molt adients i evocadors.  Jo sóc contrària a les teatralitzacions però en aquest cas, mira, encara estaria bé i no caldria disfressar-se de forma excessiva. 

Aquell tros de Paral·lel havia estat molt trist, fosc i decadent durant anys, així que no s'hi val fer la nostàlgica. Sigui com sigui, passar pel Portal de Santa Madrona em va fer molta il·lusió i és que en la meva navegació vital pel mar del món em conformo amb poca cosa, ja. Al davant mateix del Portal hi havia hagut la Platja de les Dones i recordo una vella fotografia que no he pogut trobar amb tot de senyores humils, amb mocador al cap, remullant-se als peus en aquell indret.

Aquí podeu veure una pel·lícula antiga amb xarlatan, per cert. Expliquen que quan la filmaven Manolo Morán, que fa el paper d'aquest professional, no era encara molt conegut i van fer-lo passar per venedor autèntic, o sigui, que el públic és real.

VULL SEURE!

Fa temps, en un programa sobre òpera d'aquests que fan a Catalunya Música Roger Alier i Marcel Gorgori, el senyor Alier ironitzava sobre l'excés de durada dels espectacles, tant d'òpera com de teatre, amb supressió d'antics entreactes, per exemple, i constatant que sembla que hi hagis d'anar a patir. Fer patir els qui tenen aficions culturals deu ser una tendència post-moderna força generalitzada.

Ara mateix vinc, feta pols, de l'exposició sobre el Paral·lel que fan al CCCB i que comentaré en una altra ocasió. De fet podria venir de qualsevol altra, del CaixaFòrum, per exemple, de qualsevol museu, d'una exposició temporal. Una constant, a tot arreu, és la manca de cadires i d'indrets còmodes per badar i descansar. Els qui ja som una mica grandets agrairíem l'augment de possibilitats d'observació tranquil·la i còmoda per poder fer, de tant en tant, una pausa, ben asseguts.

Precisament, quan jo era més joveneta, en més d'una ocasió entràvem, per exemple, a la Sala Parés, a descansar, ja que aleshores hi havia, al mig de la sala, uns sofàs esplèndids. 

L'exposició sobre el Paral·lel pot interessar molta gent gran, per a la qual encara és prou viu aquell món, cosa que en aquest cas agreuja la mancança de llocs per seure. M'hauria agradat poder contemplar amb comoditat els fragments de les pel·lícules de Raquel Méller, o poder escoltar els audios còmodament asseguda.

Això, ja ho he constatat, és una moda greu dels nostres temps. Sembla que et diguin: no t'entretinguis i ves per feina, cosa que contrasta amb l'excés d'informació que, generalment, t'amollen. A moltes d'aquestes exposicions hi torno més vegades, amb molt de gust. Hi tornaria igualment encara que m'hi fessin l'estada més agradable amb alguns bons seients -amb respatller, ep, ja que tot el que trobes, sovint, són bancs incòmodes sense possibilitat d'arrepenjar-te enlloc- en punts adients i estratègics. 

Avantatges d'envellir

Vaig anar a veure l'exposició sobre el realisme. Bé, hi ha bons quadres, tot i que el discurs no m'acaba de fer el pes i crec que els realistes catalans mereixen una exposició pròpia, sense Courbet al davant ni Tàpies al darrera.

Però no volia parlar d'aquest tema, avui. El cas és que vaig a la taquilla, disposada a pagar, i em trobo amb què els jubilats ho tenim de franc. Em sembla molt bé per la part que em toca però ho trobo injust, en general trobo injustos molts dels descomptes que es fan per tot arreu per ser gran, per ser jove, per tot allò que no sigui ser pobre, tot i que aquest és un concepte difícil d'aclarir.

En temps de retallades, no s'hauria de replantejar el tema, i també el preu dels teatres, per anar als quals t'has de perdre per internet cercant tot tipus d'ofertes? I, a més, comproves com molta gent amb coneguts i saludats hi va de franc, gairebé sempre.

Conec jubilats que dignament i tenen el seu patrimoniet, fan viatges d'imserso i de pagament, són del Barça, van a mirar tots els partits i paguen el que toca, car allà no es fan gaires excepcions, i troben molt bé que ens tinguin aquestes consideracions, que em semblen absurdes. Amollar dos o tres euros al museu no fa mal a ningú i ja que estem en temps de crisi potser pagaria la pena revisar aquests privilegis culturals, ni que siguin la xocolata del lloro. Del lloro de la tercera edat. Jubilat i jubilós.

Recomanació: un interessant blog asturià, per a no mirar-nos tant el melic.

Tendències culturals del nostre temps: teatralitzacions i d'altres iniciatives

En la meva darrera visita al refugi 307 del meu barri ens van comunicar que el tancarien aquest estiu, durant unes setmanes, per a fer-hi millores. L'excés de visites ha fet que s'esborressin els textos d'uns cartells amb recomanacions a les persones que s'hi acollien durant la guerra, però això no deu tenir massa importància, en tot cas sempre es poden tornar a pintar. Vaig recordar en aquesta darrera visita, ja molt domesticada culturalment, la primera vegada que hi vaig entrar, quan encara no se sabia què passaria amb l'espai, aleshores enrunat i fins i tot perillós en alguns trams, però autèntic i impressionant, amb una guia excel·lent, la Núria Burguillos, de l'Arxiu de Sants-Montjuïc.  Espero que les millores no comportin xaronades com aquestes que darrerament s'ofereixen en molts espais museitzats: teatralitzacions diverses, hologrames fantasmals, sorolls i olors prefabricats i el que toqui, encara que alguna cosa m'oloro, com, per exemple, que potser escoltarem des del seu interior les sirenes que ens avisen del bombardeig imminent.

Acabo de llegir que en un castell templer lleidatà ofereixen la possibilitat de ser templer per un dia i fins i tot de disfressar-te i fer algun dels papers de l'auca. Fa uns dies mirava amb una mica de vergonya aliena un programa de televisió on els participants, en aquest cas professionals del mitjà, es disfressaven de no sé ben bé què i passaven una estona en trinxeres de la Terra Alta. Tot aquest carnaval turístico-cultural està molt bé per a les criatures petites, per a les quals tot és un joc, però per als adults tot plegat em fa una mica d'angúnia. A més, els discursos històrics que acompanyen aquestes experiències acostumen a ser d'allò més pintorescos i fins i tot, en moltes ocasions, erronis, en voler comprimir temes de segles i fets complicats en una píndola d'hora i mitja o menys.

La primera vegada que vaig veure algú disfressat de l'època de la visita cultural va ser fa molts anys, a Empúries, en una visita dirigida a grups de mestres. Ens va sortir per allà una noia romana que ens va explicar la seva vida amb molta grapa, com que no ho havia vist mai i em va semblar una mena de broma, fins i tot em va fer gràcia. Més endavant recordo una visita, també de mestres, al reconstruït espai iber de Calafell, allà no hi havia cap iber, però sí que s'havien escampats olors sintètiques que permetien percebre sensacions ancestrals. Amb mestres vaig anar també a les mines de Gavà, encara en procés de recuperació. Quan hi he tornat he tingut un disgust, la veritat, s'ha fet un espai artificial fals, ja que l'excés de visites posaria en perill l'autèntic, per passar pel qual et fan posar un casc i tot. Per no parlar de l'excés audiovisual en espais on no et pots ni tan sols arrepapar amb comoditat, ja que un altre tema és aquesta manca de cadires i bancs en exposicions i museus.

Malauradament, el tema va transcendir aquelles primeres anècdotes i ara a tot arreu se't disfressen i t'amollen uns rotllos increibles sobre temes diversos: he vist romans, soldats de la guerra del francès, obrers industrials revolucionaris, senyors burgesos del XIX, cavallers medievals, tots ells vestits amb fibres sintètiques i molt ben peixats i llustrosos per a l'època. Les visites i itineraris han esdevingut una bona font d'ingressos, tant per als municipis organitzadors com per a grups ardits d'historiadors joves i actors, també joves, sense res millor per fer, de moment. Fa alguns anys se'ns va presentar a la societat d'història del barri una colla de gent que ens van comunicar, per si hi volíem col·laborar, uns eteris projectes consistents en viure també una mena de rols durant, per exemple, la guerra civil, i, segons van dir-nos, per impressionar-nos, era aquella una experiència que s'havia fet fins i tot... a Nova Iork! No els hem vist més, afortunadament, però he de dir que moltes persones ho van trobar interessant i tot perquè ens van endegar un discurs progre d'allò més acurat i pretensiós.

De vegades les persones que es disfressen, un parell o fins i tot una de sola, es van canviant el vestit segons per on passen, si la visita o l'itinerari comporten canvis d'època o de context social, en el més pur estil fregolià i fan tota la feina, com recordo que vaig veure al Museu de Terrassa i en un itinerari organitzat per les biblioteques. Els hologrames que sorgeixen del no-res en llocs com, per exemple, un monestir medieval molt conegut, han estat ja el súmmum. Tot és un espectacle i com que tenim mitjans humans i tècnics per tal d'aconseguir aquests estranys objectius de recreacions, doncs cada dia surten coses noves. 

El resultat és que s'estén un coneixement absolutament frívol de la història i que, pel meu gust, de vegades tot plegat em sembla una manca de respecte per a les persones reals del passat que patien, suaven, menjaven poc i tenien vides molt i molt dures. Les visites que més m'han impressionat han estat aquelles que he fet a espais potser malmesos pel temps i descurats, però que han comptat amb una sàvia explicació per part d'una persona seriosa, culta i coneixedora del tema, capaç de fer-nos entendre una mica la complexitat inevitable dels fets històrics i d'anar molt més enllà quan se li feien preguntes. Però vaja, em sembla que estic en minoria i que hauré d'entomar encara molta disfressa de tergal i molts recursos en tres dimensions destinats a promocionar el turisme i a fer pujar les audiències del consum cultural. 

Aquest tipus de visites serioses i tradicionals quedaran, si queden, per als experts o ens les faran tan sols a indrets on, de moment, no tenen prou subvenció per a endegar una cosa més excitant, moderna i lluminosa. I no entro en la moda en augment de les fires populars medievals, modernistes o el que sigui, seria tot un altre tema. Bé, no em semblaria malament si aquestes coses no tinguessin pretensions culturals; al circ, allò que és del circ, vaja. Encara que potser, al capdavall, a la vida també anem disfressats de nosaltres mateixos i, sense saber-ho, estem fent una teatralització inconscient, qui sap. 

Prodigios verán los hombres
en tres actos, y ninguno
a su representación
faltará por mí en el uso.
Y pues que ya he prevenido
cuanto al teatro, presumo
que está todo ahora; cuanto
al vestuario, no dudo
que allá en tu mente le tienes,
pues allá en tu mente juntos,
antes de nacer, los hombres
tienen los aplausos suyos.
Y para que desde ti
a representar al mundo
salgan y vuelvan a entrarse,
ya previno mi discurso
dos puertas: la una es la cuna
y la otra es el sepulcro.
Y para que no les falten
las galas y adornos juntos,
para vestir los papeles
tendré prevenido a punto
al que hubiere de hacer rey,
púrpura y laurel augusto;
al valiente capitán,
armas, valores y triunfos;
al que ha de hacer el ministro,
libros, escuelas y estudios.
Al religioso, obediencias;
al facineroso, insultos;
al noble le daré honras,
y libertades al vulgo.
Al labrador, que a la tierra
ha de hacer fértil a puro
afán, por culpa de un necio,
le daré instrumentos rudos. 
A la que hubiere de hacer
la dama, le daré sumo
adorno en las perfecciones,
dulce veneno de muchos.
Solo no vestiré al pobre
porque es papel de desnudo,
porque ninguno después
se queje de que no tuvo
para hacer bien su papel
todo el adorno que pudo,
pues el que bien no le hiciere
será por defecto suyo,
no mío. Y pues que ya tengo
todo el aparato junto,
¡venid, mortales, venid 
a adornaros cada uno
para que representéis
en el Teatro del mundo!


Calderón de la Barca (El gran Teatro del Mundo)