JULIE ADAMS I D'ALTRES HISTÒRIES DEL CINEMA

Dimarts, a la xerrada de CERHISEC que va fer Jordi Artigas,  sobre Francisco Macián, vaig estar parlant amb Ferran Baile, de la Bibliocinemusiteca, una altra associació cultural del meu barri en la qual, els dilluns, fan uns interessants passis de pel·lícules. Pel Ferran vaig saber que havia mort Julie Adams i que el proper dilluns li dedicarien la sessió amb el passi de l'entranyable pel·lícula La mujer y el monstruo. Julie Adams era gran, havia nascut l'any 1926, i havia envellit força bé però, per bé que envelleixis, la vida té data de caducitat. Les darreres vegades que l'havia vista havia estat en alguns capítols televisius de Se ha escrito un crimen, ja que feia el paper d'una amiga de la protagonista, Fletcher-Landsbury, del seu mateix poble, Cabot Cove, és clar.

Adams havia fet moltes coses, s'havia casat dues vegades i havia tingut un parell de fills. Però jo la tinc associada, sobretot, a una pel·lícula que havia vist en diferents ocasions, al cinema o a la tele, però també a l'escola, on en ocasions ens obsequiaven amb aquest tipus d'activitat. Les monges aprofitaven la sala d'actes per fer teatre i passis dominicals de cinema, en els quals et rebaixaven alguna cosa si abans anaves a doctrina una estoneta. Valia la pena, ja que amb l'estalvi econòmic podies comprar-te llaminadures, pipes, tramussos i d'altres meravelles gastronòmiques en una paradeta que també gestionava una monja. Tot quedava a casa.

Les pel·lícules acostumaven a ser prehistòriques, amb poques excepcions. Moltes eren del gordo y el flaco, d'en Xarlot i d'un temps que a mi em semblava aleshores l'any de la picor, d'abans de la guerra, vaja. D'altres eren més actuals, moralistes, històriques, La mies es mucha, Locura de amor, La canción de Bernardette. Acostumaven a ser en blanc i negre, amb poques excepcions. Però una de relativament moderna, que ens van passar en més d'una ocasió, va ser La guerra privada del Mayor Benson, amb Adams, Charlton Heston, encara jovenet, i un nen rosset molt bufó. 

La pel·lícula explota una fórmula recurrent, que sempre acostuma a funcionar en el cinema familiar, semblant a la del Poli de guarderia, la de l'home dur i cantellut amb el seu cor tendre, sacsejat per un innocent infant i per la noia de la pel·lícula. Adams no era el tipus d'actriu que, aleshores, ens feia el pes, ens hauríem estimat més assemblar-nos a Romy Schneider,  Carroll Baker o Sandra Dee, per exemple. Adams era allò que en deien tot un tipasso. 

Mentre Heston i Adams van tenir vides relativament llargues i exitoses no va passar el mateix amb aquell nen rosset que entendria el seriós Benson, Tim Hovey. Va ser músic, expert en ordinadors i d'altres coses però als quaranta-quatre anys es va suïcidar amb una sobredosi de drogues. Internet té aquest component, això de què puguis esbrinar sobre personatges dels quals, altrament, poca cosa en podries saber. Dos suïcidis més, d'actors que havien tingut un cert èxit de menuts, Trenton Lawson i Rusty Hamer, van portar Paul Petersen, també actor, a més de novel·lista, cantant i activista, a endegar una associació de suport a l'actor infantil, en el tema del seu pas a la vida adulta i  dels problemes que comporten els canvis i els oblits. Crec que hi ha associacions semblants que donen suport a d'altres professionals precoços, com ara els futbolistes.

Seria erroni considerar que això és habitual, hi ha hagut casos de tot, gent que s'ha sabut reconvertir o fer una vida convencional i feliç després dels seus èxits infantils o juvenils com ara Shirley Temple, però sovint ens venen al cap els casos més tràgics o dramàtics, encara que no acabin pas sempre en suïcidi. Afortunadament.

En tot cas, per més que La mujer y el monstruo sigui un títol de culte, jo sempre associaré Julie Adams amb aquella dama de caràcter que posava a rotllo el Mayor Heston.