EVOCACIONS CINEMATOGRÀFIQUES APTES PER A TOTS ELS PÚBLICS

 

He tornat a veure avui, al segon canal, La guerra privada del Major Benson, tan lligada als meus anys infantils i escolars, i m'he adonat de què ja havia escrit en alguna altra ocasió sobre ella. Salvant les distàncies li  trobo alguns paral·lelismes amb el Poli de guarderia, lligada, en aquest cas, als meus anys professionals en tardes plujoses. Això dels homes durs amb cor tendre sempre emociona. 

L'havia vist al cinema, el Benson, però a l'escola també ens la passaven de tant en tant. I això que hi ha alguns petons una mica apassionats per l'època, la Julie Adams està estupenda i ja representa una dona moderna, una doctora força agosarada a l'hora de prendre la iniciativa. No recordo que ens tallessin ni amaguessin els petons, aleshores, amb l'excepció d'una monja que es deia Madre Matilde i posava la mà davant de la càmera si la cosa s'escalfava massa, aconseguint una mena de rebel xivarri escolar.

El cinema de l'escola era una d'aquelles antigues sales d'actes amb un escenari modest i amb bona acústica, on es feien funcions escolars. Les cadires eren de fusta, com les del cinema de barri, adients per a fer soroll quan arribaven els moments emocionants o divertits. Era, amb tota la seva modèstia, un cinema-teatre de veritat i no una d'aquestes horribles sales polivalents. Els diumenges també feien cinema, baratet, si anaves abans a doctrina et feien rebaixa i una monja ens venia llaminadures, pipes i tramusos en una barraqueta improvisada.

La pel·licula és de l'any 1955, la devíem veure una mica més tard, suposo. El nen actor que hi surt, tan bufó, Tim Hovey, es va suicidar amb poc més de quaranta anys. Els problemes dels nens actors i els casos de suïcidi van fer que un d'ells, Paul Petersen,  fundés una mena d'associació de suport i ajuda, no sé si ha funcionat prou perquè encara n'hi ha avui que no entomen gaire bé el pas a l'edat adulta. De tot manera podem trobar casos molt diferents, Tim Considine, el nen una mica més grandet i repel·lent, ha fet una vida convencional i s'ha dedicat a moltes coses interessants. 

Sal Mineo també hi surt, era molt jovenet aleshores. Va morir assassinat, s'havia fet córrer molta tinta morbosa sobre el tema però sembla que va ser una desgràcia, un intent de robatori, i que l'assassí ni sabia qui era ell. Com que havia assumit la seva homosexualitat, en una època en la qual aquesta mena de coses encara escandalitzaven, i havia fet alguna obra de teatre innovadora i polèmica sobre el tema, el morbo va estar assegurat durant un temps. 

Heston tenia trenta-i-pocs anys, molta gent li té mania per allò del rifle però va ser un actor amb molts aspectes personals, alguns de ben progressistes, fins i tot. Va estar sempre casat amb la mateixa senyora, una fotògrafa i actriu que el va sobreviure deu anys, eren, si fa no fa, de l'edat dels meus pares. Jo  crec que és més bon actor del que diuen alguns que li tenen mania, va fer moltes coses i tenia un gran ofici, assolit a còpia de treballar. 

La pel·lícula és una producció amable i sense complicacions, tothom és bo, el Benson té mal geni però es reconverteix, la parella acaba junta i enamorada, les monges son un tros de pa, però amb caràcter, els militars son humans i a l'escola de cadets no fan novatades ni bromes pesades i el nen més mal intencionat també millora força. Ja saben que la vida és una altra cosa però un conte de tant en tant no fa cap mal. 

Julie Adams va morir el 2019, amb més de noranta anys. A una associació del barri on fan activitats per a cinèfils, entre d'altres coses, li van dedicar un homenatge. Sempre va conservar el seu aspecte i el seu pentinat, va fer molta televisió i sovint la retrobàvem a la perruqueria del poble de la senyora Fletcher, fent petar la xerrada. La guerra privada del Major Benson té el perfum i els colors dels dies irrecuperables, què hi farem. Diuen que Cary Grandt volia fer aquesta peli però, no sé com, al final la va fer Heston. El director va ser Jerry Hopper, un professional eficaç que es va dedicar foça a la televisió.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/03/julie-adams-i-daltres-histories-del.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/06/militars-de-pellicula-nois-bufons-i.html

JULIE ADAMS I D'ALTRES HISTÒRIES DEL CINEMA

Dimarts, a la xerrada de CERHISEC que va fer Jordi Artigas,  sobre Francisco Macián, vaig estar parlant amb Ferran Baile, de la Bibliocinemusiteca, una altra associació cultural del meu barri en la qual, els dilluns, fan uns interessants passis de pel·lícules. Pel Ferran vaig saber que havia mort Julie Adams i que el proper dilluns li dedicarien la sessió amb el passi de l'entranyable pel·lícula La mujer y el monstruo. Julie Adams era gran, havia nascut l'any 1926, i havia envellit força bé però, per bé que envelleixis, la vida té data de caducitat. Les darreres vegades que l'havia vista havia estat en alguns capítols televisius de Se ha escrito un crimen, ja que feia el paper d'una amiga de la protagonista, Fletcher-Landsbury, del seu mateix poble, Cabot Cove, és clar.

Adams havia fet moltes coses, s'havia casat dues vegades i havia tingut un parell de fills. Però jo la tinc associada, sobretot, a una pel·lícula que havia vist en diferents ocasions, al cinema o a la tele, però també a l'escola, on en ocasions ens obsequiaven amb aquest tipus d'activitat. Les monges aprofitaven la sala d'actes per fer teatre i passis dominicals de cinema, en els quals et rebaixaven alguna cosa si abans anaves a doctrina una estoneta. Valia la pena, ja que amb l'estalvi econòmic podies comprar-te llaminadures, pipes, tramussos i d'altres meravelles gastronòmiques en una paradeta que també gestionava una monja. Tot quedava a casa.

Les pel·lícules acostumaven a ser prehistòriques, amb poques excepcions. Moltes eren del gordo y el flaco, d'en Xarlot i d'un temps que a mi em semblava aleshores l'any de la picor, d'abans de la guerra, vaja. D'altres eren més actuals, moralistes, històriques, La mies es mucha, Locura de amor, La canción de Bernardette. Acostumaven a ser en blanc i negre, amb poques excepcions. Però una de relativament moderna, que ens van passar en més d'una ocasió, va ser La guerra privada del Mayor Benson, amb Adams, Charlton Heston, encara jovenet, i un nen rosset molt bufó. 

La pel·lícula explota una fórmula recurrent, que sempre acostuma a funcionar en el cinema familiar, semblant a la del Poli de guarderia, la de l'home dur i cantellut amb el seu cor tendre, sacsejat per un innocent infant i per la noia de la pel·lícula. Adams no era el tipus d'actriu que, aleshores, ens feia el pes, ens hauríem estimat més assemblar-nos a Romy Schneider,  Carroll Baker o Sandra Dee, per exemple. Adams era allò que en deien tot un tipasso. 

Mentre Heston i Adams van tenir vides relativament llargues i exitoses no va passar el mateix amb aquell nen rosset que entendria el seriós Benson, Tim Hovey. Va ser músic, expert en ordinadors i d'altres coses però als quaranta-quatre anys es va suïcidar amb una sobredosi de drogues. Internet té aquest component, això de què puguis esbrinar sobre personatges dels quals, altrament, poca cosa en podries saber. Dos suïcidis més, d'actors que havien tingut un cert èxit de menuts, Trenton Lawson i Rusty Hamer, van portar Paul Petersen, també actor, a més de novel·lista, cantant i activista, a endegar una associació de suport a l'actor infantil, en el tema del seu pas a la vida adulta i  dels problemes que comporten els canvis i els oblits. Crec que hi ha associacions semblants que donen suport a d'altres professionals precoços, com ara els futbolistes.

Seria erroni considerar que això és habitual, hi ha hagut casos de tot, gent que s'ha sabut reconvertir o fer una vida convencional i feliç després dels seus èxits infantils o juvenils com ara Shirley Temple, però sovint ens venen al cap els casos més tràgics o dramàtics, encara que no acabin pas sempre en suïcidi. Afortunadament.

En tot cas, per més que La mujer y el monstruo sigui un títol de culte, jo sempre associaré Julie Adams amb aquella dama de caràcter que posava a rotllo el Mayor Heston.