OBRES MESTRES I MUSEUS IMAGINARIS

Artur Ramon, antiquari i galerista, és l’autor d’aquest llibre que mencionava en el post anterior,  de divulgació acurada, escrit amb rigor i amb amenitat, apte per a tot tipus de públic amb sensibilitat artística i curiositat a l’entorn del mon de l’art. L’autor, inspirant-se en els museus imaginaris de Malraux, ens passeja per una tria personal i eclèctica, en la qual aparella obres de diferents èpoques i estils i en fa una valoració subjectiva, n’explica anècdotes diverses, les ubica en el seu context i ens apropa als seus autors, si aquests son coneguts. Per començar, per exemple, ens relaciona el Tapís de la Creació amb les Constel·lacions de Miró i, després ens acostem a obres de tota mena, d’autoria catalana, algunes de les quals desaparegudes a causa de la guerra civil.

Artur Ramon reivindica el paper de l’antiquari, mirat, en ocasions, de cua d’ull per als qui no coneixen les característiques de la seva feina. Objectivament hem perdut molt més a causa de fets bèl·lics, com la nostra malaurada guerra, però també amb la desamortització del segle XIX, i fins i tot per ignorància o destraleria injustificable dels propietaris, que no pas a causa de la intervenció dels antiquaris vocacionals, amb una professió que els apropa a la dels propis artistes i artesans, i que requereix tota una sèrie de coneixements aprofundits sobre elements de tota mena, els quals han aconseguit sobreviure a las maltempsades. Sense la intervenció dels antiquaris o dels col·leccionistes interessats, com Marès, encara hauríem perdut moltes més coses, al llarg del temps.

Artur Ramon fa una tria molt personal, amb la qual es pot estar o no d’acord, de fet, cadascú de nosaltres en faria, segurament, una de diferent, lligada a les nostres experiències i al nostre imaginari sentimental. Incideix en el tema de les modes i les tendències, dels prejudicis i les valoracions lligades a l’oportunisme del moment. Potser el títol del llibre resulti una mica enganyós, les obres mestres de l’art català son moltes més, és clar. Una altra limitació son les il·lustracions, en blanc i negre i poc acurades. 

Podem ajudar-nos, avui, a través de la xarxa o, fins i tot, si disposem de temps, poden anar als museus o als indrets on es troben les més assequibles, però això de les males reproduccions es una constant que abarateix determinats llibres però que resulta una pràctica massa habitual avui. En reedicions de llibres antics, i així, d'entrada, em venen al cap la biografia de Verdaguer, de Juan Arbó, o els Paradisos Oceànics, d'Aurora Bertrana, o bé han desaparegut les entranyables il·lustracions en paper couché o les reproduccions son molt pitjors que no pas les de les primeres edicions.

L’autor reivindica museus encara poc visitats, com el de Lleida, el de Vic o el de Montserrat. I és que malgrat els esforços de divulgació fets en els darrers anys encara hi ha molta gent que valora més allò que pot trobar fora del país que no pas el que tenim a casa. Fins i tot el MNAC no es pas tan conegut com caldria, quan, per a la gent que vivim a Barcelona, hauria de ser un indret on s’anés tot sovint, de forma habitual. No s'hi val això del preu i la resta, hi ha descomptes diversos i horaris gratuïts, com ara, a molts llocs, els diumenges per la tarda.

El llibre recull la veu d’una persona entesa en art però que no és un crític ni un artista, de fet, i per aquest motiu connecta amb un públic molt ampli, que no cal que estigui especialitzat en res. Té un tot amable, de conversa distesa i no pretén pontificar, sinó opinar i acostar-nos a un univers personal, íntim gairebé, a través del qual aprendre i gaudir d’això que en diem art i que resulta impossible d’encotillar en qualsevol definició convencional, el mateix que això de la cultura. 

En mirar i analitzar definicions em sobta com parlem i discutim a l'entorn termes que ens semblen consensuats i evidents quan el seu contingut pot ser divers i, fins i tot, divergent. Cultura i art en son dos però també el terme llengua, a l'entorn del qual i de què era o no era una llengua vam tenir, en aquest blog, fa alguns anys, un debat pintoresc, són totalment interpretables i imprecisos. La cultura és un dels més manipulables i interpretables. Quan estudiava Humanitats recordo que un professor ens va explicar que algú s'havia entretingut en recollir més de dues mil definicions de la paraula en qüestió. Després passa allò de sempre, que parlant, la gent, més aviat no s'entén...