EL MURMURI DE L'AIGUA I MOLTES COSES MÉS

 

Els llibres de Maria Belmonte tenen un encant especial, barregen opinions, informació històrica, la seva experiència viatgera i una descripció encisadora dels llocs relacionats amb el contingut. I tot plegat amarat d’una poesia especial que potser és el que me’ls fa tan atractius. Possiblement per als qui coneixen els llocs descrits i ‘viscuts’ el llibre tingui un valor diferent però, fins i tot si els llocs es desconeixen, i malgrat que potser no tindrem ocasió d’anar-hi, no hi fa res. El plaer lector és important, sigui com sigui. 

En aquest volum Belmonte no se centra en una localització geogràfica, en un trajecte concret, sinó que pren el tema de l’aigua com element central del contingut. Avui, en el mon occidental, obrim l’aixeta i, en general, tenim aigua a l’abast de forma còmoda, però això no ha estat sempre així ni de bon tros. Encara ens trasbalsa la visió de l’aigua a la natura, les fonts, els rierols, però des d’un punt de vista, en general, més estètic que no pas utilitari.

L’aigua ha tingut relació, des de l’antigor, amb totes les civilitzacions, en aquest llibre ens endinsem en la seva relació amb les divinitats, amb la religió, a través de diferents períodes, el llibre se centra a l'inici en Grècia i Roma i ens porta fins el Renaixement i el Barroc, bàsicament situant-nos a Itàlia.

Després d’una introducció passem per Grècia, on fonts, coves i nimfeus poblaven l’imaginari d’un mon mític evocat pels poetes i narradors. Roma ens aporta el pes civilitzador en el qual ja trobem enginyeria aplicada, arquitectura pràctica, a través, per exemple, dels aqüeductes. Les ciutats romanes precisaven d’infraestructures com ara clavegueram, banys i termes. Tot i que els poderosos també la feien servir com a mostra de la seva riquesa, amb espectacular espais i jardins a les mansions de luxe. Resulta molt evocadora la referència a la vil·la Pliniana.

Ja en el Renaixement ens ensopeguem amb Petrarca, en la recerca de manuscrits clàssics, tot i que ens apartem, en aparença, de l’element central del llibre. El pas pels jardins renaixentistes ens retorna a l’harmonia i la purificació i al protagonisme de l’aigua. I acabem en el Barroc, en una Roma papal en la qual s’opta per la construcció de noves fonts ornamentals, plenes d’obra escultòrica que mostra el poder terrenal dels qui les han encarregat. Seguim els passeigs de l’autora per llocs diversos, alguns ben populars, com la Fontana de Trevi, però també per indrets menys coneguts i més recòndits. Ens ensopeguem amb un munt de referències i en ocasions no resulta senzill orientar-nos en l’imaginari de Belmonte.

Crec que en més d’una ocasió es deixa una mica de banda el tema central per a diversificar-se a través de personatges i indrets diversos, sobretot en els capítols del Renaixement i el Barroc. Malgrat tot paga la pena, el plaer de la lectura ens atrapa, sigui com sigui. L’aigua pot esdevenir una de metàfora del poder papal. Un dels apartats, molt interessant i extens, és el que ens evoca la figura del gran Bernini, tan implicat en la construcció, entre d’altres elements, de fonts monumentals. El llibre ens ofereix un epíleg interessant i referències al mon contemporani, com ara un apunt personal sobre la pel·lícula ‘La gran bellesa'. Al final del llibre l’autora s’endinsa una vegada més en les seves experiències personals i el clou amb una extensa bibliografia. De forma inevitable, en ocasions, l’excés porta a la dispersió i a un excés d’erudició, sempre, però, comptant amb la visió personal de l’escriptora. En tot cas per la xarxa es poden trobar un munt de ressenyes sobre el llibre, entrevistes a l'escriptora i tota mena d'informació adient.

El llibre, al capdavall, ens fa connectar amb l'experiencia pròpia, amb les 'nostres' fonts, monumentals i populars, i amb el nostre propi imaginari.

Maria Belmonte té d’altres llibres, tots ells publicats per Acantilado. Fins ara, per diferents motius, encara ‘Peregrinos de la belleza’ és el meu preferit. Però s’ha d’admetre que és una escriptora que crea lectors i que va molt més enllà de la divulgació històrica convencional.

María Belmonte, El murmullo del agua. Fuentes, jardines y divinidades acuáticas. Editorial Acantilado, 2024, 195 páginas.

https://www.lavanguardia.com/cultura/20240307/9540675/maria-belmonte-el-murmullo-del-agua.html

SERVITUDS MÈDIQUES I DOGMES PRESCINDIBLES

Antoni Sitges-Serra (Barcelona, 1951) és catedràtic de Cirurgia de la UAB i cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar. Ha tingut diferents càrrecs professionals, ha publicat centenars d’articles científics i gairebé cent llibres. Va publicar articles a El Periódico des del 1997 al 2017, és fundador i vicepresident de Federalistes d’Esquerra, una associació cívica partidària de la reforma federal de la Constitució Espanyola i ha escrit llibres de poemes i anecdotaris. És, doncs, una d’aquestes persones de gran cultura i interessos polièdrics, una espècie que avui sembla en extinció, la dels savis de cultura científica i humanística a la vegada, amb curiositat constant i esperit crític.

És estrany que aquest llibre, Si puede, no vaya al médico (Debate), no hagi provocat debats espinosos a l’entorn dels molts temes que toca, relacionats amb la pràctica actual de la medicina. Hi ha moltes idees, pràcticament revolucionàries al llibre, que posen en quarantena molts dels tòpics admesos a l’entorn de la malaltia i la salut. Com ara la pressió a l’entorn de la innovació al preu que sigui, que sovint comporta riscos innecessaris per als pacients, o fins i tot la mort prematura, a més d’una despesa inútil i que afavoreix un munt de fatxenderia amb vernís suposadament científic. Hi ha molt d’això que en diuen avui postureig en el món de la medicina. I en molts altres, és clar, però els riscos són d’una altra volada. L’afany de protagonisme i de guany econòmic ha generat situacions dramàtiques, més o menys maquillades, de les quals Sitges-Serra ens n’explica molts exemples.

La medicina, determinada medicina, és avui un negoci, lligat a interessos comercials, dels grans laboratoris, però també a la conveniència política d’assolir clientelismes. Així, per exemple, s’han tornat obligatoris els cribats, gairebé inútils, a l’entorn del càncer de mama o de pròstata. Hi ha corrupteles conegudes, i no tan sols pels metges, qui més qui menys ha sabut casos a l’entorn de les comissions i regals acceptats a canvi d’introduir medicaments no sempre contrastats, al capdavall tenim molts visitadors mèdics a prop nostre. També, qui més qui menys, ha tingut notícies sobre articles escrits per negres a sou, destinats a engruixir currículums i, sovint, condicionats pels grans laboratoris.

Trobem aspectes inquietants, en camps com ara la medicina destinada a la dona, que en un determinat moment va produir problemes de gruix amb tractaments destinats a endarrerir la menopausa. Tenim el cas de les mamografies inútils, o el tema de la cirurgia estètica promocionada, així com l’afavoriment social de l’endarreriment de la maternitat, que comporta riscos però que també provoca guanys a través dels tractaments in vitro.

Un altre aspecte de l’excés mèdic es l’allargament de la vida, a tot preu, l’excessiva medicalització i hospitalització de la gent gran o les intervencions excessives a edats en les quals l’expectativa de vida, i de vida digna, és inexistent. Qui més qui menys ha viscut situacions d’aquest tipus en el si de la pròpia família. Sitges-Serra ens colpeix perquè dóna una veu autoritzada a moltes coses que havíem intuït, a través de l’experiència vital, nostre o de gent propera. Les veus sàvies i fonamentades, amb coneixements professionals, sempre ajuden a reblar les nostres conviccions.

Vivim malament amb la mort, avui. Paradoxalment, però, vivim molt millor que els nostres avantpassats però això no ens consola. Anar al metge quan no cal, quan no tenim símptomes ni malalties evidents, no fa res més que col·lapsar els sistemes sanitaris, avui un pou sense fons. Cada capítol d’aquest llibre ofereix un munt de possibilitats de reflexió sobre els dogmes del nostre temps i les seves corrupteles, que suren en tots els camps professionals, però que en el sanitari son més lamentables. La formació dels nous metges és tot un repte, i no va pels camins que caldria. Es menysté la praxis que funcionava bé, a la recerca d’aquesta sacralitzada innovació tecnològica. Sitges-Serra incideix en els pros i contres de la medicina pública i privada, i tot i que es manifesta a favor de la pública també en critica les mancances i limitacions. És aquest un llibre imprescindible, va més enllà del tema central, ja que aplega moltes referències culturals de tot tipus i defensa la necessitat d’una formació humanística al costat de la formació estrictament mèdica.

No s’ha d’estar pas d’acord en tot el que planteja el llibre. Les referències al feminisme o a la gent jove d’avui potser mereixen matisos més acurats. En ocasions sembla, així mateix, tot i que no es digui ben bé així, que el metge d’abans tenia uns valors que s’han perdut, però els qui ja tenim tants o més anys que l’autor hem conegut professionals de tota mena, i sabem que la formació d’abans tenia moltes mancances, malgrat la població minoritària que accedia als estudis universitaris. Existia en alguns metges l’afany pel guany, amb d’altres paràmetres i en d'altres contextos, i la professió mèdica, en ocasions i segons on, estava excessivament sacralitzada i era intocable. És possible també que els independentistes se sentin al·ludits amb algunes referències a l’entorn de com aquest tema ha perjudicat l’atenció deguda a la sanitat.

Però això son detalls sense importància, en el conjunt d’un llibre excel·lent, crític amb el que cal i defensor d’allò que funciona. Estem davant d’un sistema que cal canviar i, per això, calen professionals amb ètica i valors evidents, capaços d’entomar reformes serioses i endegar controls que evitin disbarats i corrupció. Però cal que els consumidors de salut no ens deixem entabanar per les novetats, fent demandes absurdes o creient de forma devota que les revisions excessives, o les proves de tot tipus, ens faran longeus o immortals. Estem ara vivint una situació complexa i molts dels factors de la nostra mala educació es palesen de forma evident, com ara l’exigència de proves inútils o l’assistència als serveis d’urgència, sense necessitat.

És aquest un llibre per tenir, consultar i regalar. Tot i que, a més a més, hauria de ser un llibre que motivés un debat seriós i perllongat sobre la nostra societat i el nostre consum mèdic. I no tan sols mèdic, l’educació pateix així aquesta sacralització de la innovació, per exemple, i moltes bones pràctiques s’han menystingut i bandejat. L’ètica afecta els professionals de la medicina però ha d’arribar a molts sectors. Per molt ben pagats que estiguin molts joves amb futur haurien de negar-se, per exemple, a fer de redactors ocults d’articles mèdics. O arqueològics. Sempre es pot dir que no i intentar fer les coses de forma honesta, tot i que no sigui gaire fàcil, en determinades circumstàncies.

 Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (16/03/2020)

FREDORADES DEL PASSAT I INSEGURETATS DEL PRESENT

Aquest llibre porta com a subtítol: Historia de la Pequeña Edad del Hielo (1570-1700), así como del surgimiento del mundo moderno, junto con algunes reflexiones sobre el clima de nuestros días. Philip Blom incideix en aquest període històric, en les arrels intel·lectuals de l’Edat Moderna i fa una relativa comparació amb el mon contemporani. Blom ha esdevingut una figura excepcional, un escriptor molt llegit i divulgat, amb uns interessos polièdrics i una immensa cultura. S’ha interessat per diferents períodes de la modernitat europea, com ara la Il·lustració o el bel·licisme que va culminar en les dues grans guerres patides pel continent. Potser en algun moment aprofita materials d'altres llibres i, en aquest cas, hi hagi un relatiu oportunisme en l'intent de relacionar el passat i el present, però la grapa de l'autor és evident i els seus llibres ens fan pensar, recordar i aprendre. 

El terme Edat del Gel va ser popularitzat per un arqueòleg, Brian Fagan i d’altres autors com Geoffrey Parker han incidit en el tema que relaciona els grans canvis climàtics amb crisis, guerres, evolució de la mentalitat i transformacions profundes. I és que, fins on podem esbrinar i amb la documentació i senyals aconseguides, els canvis climàtics han estat molts i diversos, locals i generals, tot i que cada vegada sabem amb més certesa com tot allò que passa en un indret pot afectar-ne un altre de molt llunyà.

Blom se centra en el període comprès entre 1570 i 1700 i associa a aquella situació el sorgiment de coses com ara els avenços científics del XVII o les noves idees filosòfiques, perilloses en molts moments, en enfrontar-se als poders establerts. Agunes d'aquestes relacions han estat posades en dubte per d'altres autors però no deixen de ser teories estimulants. Estableix un relat interessant, viu i apassionat, a l’entorn dels inicis de la societat capitalista, relacionada amb el calvinisme europeu. El comerç pren una gran importància, les ciutats comencen a créixer i s’introdueixen nous conreus, que provenen del mon colonial. 

Mentre neixen i creixen noves idees la crueltat i l’absurd produeixen efectes terribles per a la gent sense recursos, esclavitzada i explotada en el món colonial, i fenòmens com ara els assassinats massius de persones, més dones que no pas homes, considerades bruixes i responsables de la mala meteorologia. Les cremes de bruixes van ser molt altes als països centreeuropeus i a França però la creença popular les situa encara avui, erròniament, a llocs com Espanya. I a la península, agradi o no, els processos, atiats més aviats pel veïnat que no pas pels poders religiosos, van ser més nombrosos a l'àrea pirenaica, Catalunya inclosa, però també al País Basc. I es van iniciar a partir de prèdiques de clergues fanàtics francesos. Un altre tema interessant és l’origen jueu de molts pensadors, fugitius dels indrets on se’ls perseguia. Malauradament l’antisemitisme irracional és un sentiment que revifa de tant en tant, de forma inquietant. Costa poc caure en el parany de culpar els grups humans, siguin els que siguin, de les desgràcies individuals o col·lectives i en això no hem millorat gaire.

La gran diferència d’aquells canvis amb els actuals son el nombre de població, que ha augmentat de forma exponencial durant les darreres dècades, i la responsabilitat directa de l’ésser humà en aquests canvis. Pot ser que la humanitat sigui encara ignorant i irresponsable però algunes coses han canviat, al menys a nivell ideològic, i es pot expressar en molts països occidentals, de moment, sense grans riscos, la crítica i el descontent. Ja no podem justificar alegrement l’explotació de la gent, encara que se la continuï explotant, i les idees racistes que consideraven que els pobres ho eren perquè ho mereixien, perquè Déu ho volia, o perquè la gent dels països explotats era inferior i propera als animals, avui ens semblen una aberració, al menys a una gran part de persones. Estan mal vistes, vaja, cosa que no vol dir pas que hagin desaparegut a nivell general i que no revifin quan convé a determinats grups de poder.

Blom, incidint en aquells fets i en la biografia de molts personatges històrics, alguns més coneguts que d'altres, ens passeja per una història poc amable en la qual una cosa son les bones idees, a nivell individual o col·lectiu, i, l’altra, la realitat del capteniment humà. I és que les persones ens movem sovint de forma irracional i instintiva, altrament, com reflexiona l’autor, davant de la realitat del mon i dels fets evidents de la història, hauríem renunciat, majoritàriament, a reproduir-nos.

Blom s’ha convertit en un autor de culte, fa una divulgació seriosa i aprofundida, els seus llibres estimulen la curiositat sobre èpoques i personatges i, encara que no s’estigui d’acord del tot, en alguna ocasió, amb els seus plantejaments, la reflexió que ens provoca ens atrapa i ens incomoda. I és que ens hem acostumat, com Diderot i d’altres personatges del passat, a viure immergits en una doble moral, a preferir el nostre benestar que no pas a intentar de forma seriosa que aquest estigui més ben repartit i que la distribució de la riquesa sigui justa. Tot i que també un excés de bonisme innocent ens pot portar a efectes no desitjats. L'infern, diuen, està empedrat de bones intencions. I en nom de les bones idees s'han fet molts disbarats.

No podem saber com evolucionarà el futur ni quins seran els efectes dels canvis actuals, ja que la vida humana és relativament breu, encara que la longevitat augmenti, al menys en el mon ben peixat però també a indrets menys afavorits. Aquest llibre, tot i fent un cop d’atenció vers el present, el relativitza, en enfrontar-nos amb la realitat d’un passat en el qual, al capdavall, l’afany pel guany i els avenços de tota mena es van bastir damunt del patiment de molta gent, sacsejada per lluites, esclavitzacions, genocidis i explotació justificada de forma oportunista, quan calia. Llegint aquest llibre arriba a sorprendre que haguem reeixit i no haguem acabat per estossinar-nos mútuament fins a la desaparició de l’espècie. Ans al contrari, la població ha augmentat de forma sorprenent durant els darrers segles, malgrat les grans pèrdues de població, la inseguretat, les guerres d'extermini o les malalties.

Una de les poques limitacions del llibre és la mala qualitat de les il·lustracions, que en alguns apartats son una referència obligada. Per sort avui podem comptar amb internet per tal de gaudir-ne. La humanitat, contradictòria i irracional, també ha pogut fer de la necessitat virtut, com es palesa en aquestes descripcions dels alegres mercats damunt del Tàmesis glaçat, o en aquestes pintures extraordinàries en les quals la gent balla, menja, estima i es diverteix, en mig d’un paisatge nevat i inhòspit. Cal remarcar l’excel·lent traducció de Daniel Najmía.

OBRES MESTRES I MUSEUS IMAGINARIS

Artur Ramon, antiquari i galerista, és l’autor d’aquest llibre que mencionava en el post anterior,  de divulgació acurada, escrit amb rigor i amb amenitat, apte per a tot tipus de públic amb sensibilitat artística i curiositat a l’entorn del mon de l’art. L’autor, inspirant-se en els museus imaginaris de Malraux, ens passeja per una tria personal i eclèctica, en la qual aparella obres de diferents èpoques i estils i en fa una valoració subjectiva, n’explica anècdotes diverses, les ubica en el seu context i ens apropa als seus autors, si aquests son coneguts. Per començar, per exemple, ens relaciona el Tapís de la Creació amb les Constel·lacions de Miró i, després ens acostem a obres de tota mena, d’autoria catalana, algunes de les quals desaparegudes a causa de la guerra civil.

Artur Ramon reivindica el paper de l’antiquari, mirat, en ocasions, de cua d’ull per als qui no coneixen les característiques de la seva feina. Objectivament hem perdut molt més a causa de fets bèl·lics, com la nostra malaurada guerra, però també amb la desamortització del segle XIX, i fins i tot per ignorància o destraleria injustificable dels propietaris, que no pas a causa de la intervenció dels antiquaris vocacionals, amb una professió que els apropa a la dels propis artistes i artesans, i que requereix tota una sèrie de coneixements aprofundits sobre elements de tota mena, els quals han aconseguit sobreviure a las maltempsades. Sense la intervenció dels antiquaris o dels col·leccionistes interessats, com Marès, encara hauríem perdut moltes més coses, al llarg del temps.

Artur Ramon fa una tria molt personal, amb la qual es pot estar o no d’acord, de fet, cadascú de nosaltres en faria, segurament, una de diferent, lligada a les nostres experiències i al nostre imaginari sentimental. Incideix en el tema de les modes i les tendències, dels prejudicis i les valoracions lligades a l’oportunisme del moment. Potser el títol del llibre resulti una mica enganyós, les obres mestres de l’art català son moltes més, és clar. Una altra limitació son les il·lustracions, en blanc i negre i poc acurades. 

Podem ajudar-nos, avui, a través de la xarxa o, fins i tot, si disposem de temps, poden anar als museus o als indrets on es troben les més assequibles, però això de les males reproduccions es una constant que abarateix determinats llibres però que resulta una pràctica massa habitual avui. En reedicions de llibres antics, i així, d'entrada, em venen al cap la biografia de Verdaguer, de Juan Arbó, o els Paradisos Oceànics, d'Aurora Bertrana, o bé han desaparegut les entranyables il·lustracions en paper couché o les reproduccions son molt pitjors que no pas les de les primeres edicions.

L’autor reivindica museus encara poc visitats, com el de Lleida, el de Vic o el de Montserrat. I és que malgrat els esforços de divulgació fets en els darrers anys encara hi ha molta gent que valora més allò que pot trobar fora del país que no pas el que tenim a casa. Fins i tot el MNAC no es pas tan conegut com caldria, quan, per a la gent que vivim a Barcelona, hauria de ser un indret on s’anés tot sovint, de forma habitual. No s'hi val això del preu i la resta, hi ha descomptes diversos i horaris gratuïts, com ara, a molts llocs, els diumenges per la tarda.

El llibre recull la veu d’una persona entesa en art però que no és un crític ni un artista, de fet, i per aquest motiu connecta amb un públic molt ampli, que no cal que estigui especialitzat en res. Té un tot amable, de conversa distesa i no pretén pontificar, sinó opinar i acostar-nos a un univers personal, íntim gairebé, a través del qual aprendre i gaudir d’això que en diem art i que resulta impossible d’encotillar en qualsevol definició convencional, el mateix que això de la cultura. 

En mirar i analitzar definicions em sobta com parlem i discutim a l'entorn termes que ens semblen consensuats i evidents quan el seu contingut pot ser divers i, fins i tot, divergent. Cultura i art en son dos però també el terme llengua, a l'entorn del qual i de què era o no era una llengua vam tenir, en aquest blog, fa alguns anys, un debat pintoresc, són totalment interpretables i imprecisos. La cultura és un dels més manipulables i interpretables. Quan estudiava Humanitats recordo que un professor ens va explicar que algú s'havia entretingut en recollir més de dues mil definicions de la paraula en qüestió. Després passa allò de sempre, que parlant, la gent, més aviat no s'entén...