Els canvis urbans, constants i inevitables, es viuen de forma molt diferent amb el pas del temps. De jove fins i tot t'agraden. Que escenaris amarats de modernitat ocupin el lloc de l'antigor resulta excitant, semblen, en general, anunciar coses bones, el futur. De jove, encara que et puguis morir l'endemà, tens la percepció d'estar carregada de futur.
Després els canvis ja t'inquieten i et destorben. Enyorar el que es perd resulta un sentiment molt humà però ara penso que abans del que jo pugui enyorar molta gent va enyorar d'altres paisatges, que li pertanyien. Tot neix, creix, es decandeix i mor, vet-ho aquí. Hi ha paisatges urbans els quals intueixes que ja estan condemnats a una propera desaparició, a una transformació imparable. I això, sense grans malvestats, sense guerres, ni terratrèmols ni coses d'aquest tipus, ep.
Fa ja més de deu anys que em vaig jubilar i vaig començar a anar als cursos de dibuix i pintura de l'Escola de la Dona. Hi he assistit de forma constant, llevat dels dos anys en els quals vaig tenir cura de la meva néta. Podia haver-hi anat als vespres però m'agrada fer les coses pel matí, quan més aviat millor. El trajecte des del Paral·lel la Barri de Sant Pere l'acostumo a fer a peu, i, amb lleugeres variacions, passa pel carrer Sant Pau, per això puc dir que, a l'inrevés del que fa la dita popular, vaig de Sant Pau a Sant Pere, travessa la Rambla, passa per Cardenal Casañas, per la Plaça del Pi i pel carrer de la Palla.
Deu anys son pocs, o molts, segons com es miri. Aquest trajecte, en aquests anys, ha vist molts canvis. Els canvis no son res de nou. Quan era petita el meu avi comprava cada dissabte el Destino i els planys a l'entorn dels canvis a la ciutat eren habituals, per part de molts escriptors una mica grandets, d'aquests que assumeixen el paper de cronistes barcelonins, tota una especialitat en la qual es poden trobar experts de gruix i afeccionats de la darrera volada.
Un carrer emblemàtic, fa deu anys, era el de la Palla. Encara hi havia la botiga de joguines, molts antiquaris, la llibreria Batlle, la sala Artur Ramon... En poc temps tot ha canviat. No m'empipen tant els canvis en les orientacions comercials com el fet de què una botiga agradable i entranyable siguis substituïda per un d'aquests establiments de souvenirs poca-soltes o de cadenes comercials destinades a vendre ximpleries barates. Però així sol passar, com es pot comprovar per poc que es transiti per on sigui.
He llegit aquests dies el llibre d'Artur Ramon, Les obres mestres de l'art català, i, és clar, el nom de l'autor m'ha evocat aquell carrer i aquella sala d'art que ja no hi és, com tantes altres coses. La vella llibreria Batlle encara aguantava però no sé pas si serà per gaire temps. Els aparadors dels antiquaris m'encantaven i em produïen, tot s'ha de dir, una tristor lligada al temps que passa i a com les nostres coses poden acabar amuntegades en una parada o botiga de més o menys categoria. I encara gràcies. Molts dels nostres referents vitals acabaran per desaparèixer, com nosaltres mateixos.
El llibre d'Artur Ramon és encisador, inspirat en els museus imaginaris de Malraux, en certa manera. Tot i que trobo que el títol és enganyós, de fet l'autor ens explica la seva tria personal, limitada i subjectiva i, per això, tan interessant. Aplega, per parelles, obres d'art molt diferents, ens n'explica anècdotes, reflexiona sobre l'art i sobre els artistes, en descriu els detalls i, en general, el que és més important, et fa passar una molt bona estona amb les seves impagables evocacions i opinions, lligades al seu ofici i a la seva relació professional amb això que anomenem art i que resulta tan difícil de definir com cultura.
Una altra limitació del llibre, freqüent avui, es la mala qualitat de les reproduccions de les obres d'art. Avui, gràcies a internet, tot té solució, i suposo que una millor presentació de les imatges encariria el producte cultural. No ho sé, però darrerament em trobo amb bons llibres que tenen imatges lamentables. Fins i tot quan es fan reedicions de llibres del passat, d'aquells en els quals trobaves imatges molt maques en pàgines de paper couché, o n'eliminen aquestes imatges o en fan reproduccions de baratillo. De fet, en soc conscient, avui els drets per a aquestes reproduccions s'han complicat i encarit i es demanen burocràcies una mica pesadetes, en molts casos.
Tot canvia i canviarà. Encara que, com al poeta, ens exalti el nou i ens enamori el vell, perdrem moltes vellúries estimades i el nou acabarà per ser vell. Al meu barri hi ha un basar xinès d'aquests on venen de tot. En aquell lloc, quan jo era jove, hi havia hagut una botiga molt gran i emblemàtica, d'uns herbolaris. La dona era, a més, comadrona. Tenia molt mal geni però és qui va ajudar a venir al mon un munt de poble-sequins i poble-sequines, com jo mateixa o el meu germà. Als bateigs, aleshores, no hi acostumava a anar la mare, encara en repòs, i era la comadrona qui ens sostenia, coses de l'època.
Amb el pas del temps és molt possible que el basar xinès també desaparegui. Aleshores els infants d'avui del meu barri, de tants origens i procedències, segurament enyoraran aquella botiga de les meravelles a preu mòdic, on es podia trobar de tot i on sempre queia alguna joguina senzilla i recordada. Sic Transit Gloria Mundi.
Estar bé recordar i tot això, de fet, resulta inevitable fer-ho, però sense una melangia excessiva. La gent de l'època de Rusiñol, al menys una bona part, contemplaven amb angoixa el creixement d'aquest eixample que avui ja és vell i antic, modernista i tot això, i que acabava de forma ràpida i contundent amb una Barcelona limitada i, segurament, molt més xarona i menys romàntica del que volem imaginar. A mi em va passar una cosa així amb tot el tema de les Olimpíades i els cavis urbans que van comportar i que avui molta gent de l'edat dels meus fills recorda amb entusiasme i admiració. Tot és relatiu i generacional i a cada bugada es perd un llençol però, qui té veritable interès, en el fons, en conservar els llençols del seu aixovar juvenil?
Per cert, fa anys evocava aquests paisatges urbans, ja amb algunes pèrdues recents a l'inventari:
https://lapanxadelbou.blogspot.com/2009/09/passejant-per-barcelona-un-dimecres-cap.html
Tot canvia i canviarà. Encara que, com al poeta, ens exalti el nou i ens enamori el vell, perdrem moltes vellúries estimades i el nou acabarà per ser vell. Al meu barri hi ha un basar xinès d'aquests on venen de tot. En aquell lloc, quan jo era jove, hi havia hagut una botiga molt gran i emblemàtica, d'uns herbolaris. La dona era, a més, comadrona. Tenia molt mal geni però és qui va ajudar a venir al mon un munt de poble-sequins i poble-sequines, com jo mateixa o el meu germà. Als bateigs, aleshores, no hi acostumava a anar la mare, encara en repòs, i era la comadrona qui ens sostenia, coses de l'època.
Amb el pas del temps és molt possible que el basar xinès també desaparegui. Aleshores els infants d'avui del meu barri, de tants origens i procedències, segurament enyoraran aquella botiga de les meravelles a preu mòdic, on es podia trobar de tot i on sempre queia alguna joguina senzilla i recordada. Sic Transit Gloria Mundi.
Estar bé recordar i tot això, de fet, resulta inevitable fer-ho, però sense una melangia excessiva. La gent de l'època de Rusiñol, al menys una bona part, contemplaven amb angoixa el creixement d'aquest eixample que avui ja és vell i antic, modernista i tot això, i que acabava de forma ràpida i contundent amb una Barcelona limitada i, segurament, molt més xarona i menys romàntica del que volem imaginar. A mi em va passar una cosa així amb tot el tema de les Olimpíades i els cavis urbans que van comportar i que avui molta gent de l'edat dels meus fills recorda amb entusiasme i admiració. Tot és relatiu i generacional i a cada bugada es perd un llençol però, qui té veritable interès, en el fons, en conservar els llençols del seu aixovar juvenil?
Per cert, fa anys evocava aquests paisatges urbans, ja amb algunes pèrdues recents a l'inventari:
https://lapanxadelbou.blogspot.com/2009/09/passejant-per-barcelona-un-dimecres-cap.html
8 comentaris:
El carrer de la Palla, Banys Nous... han fet molts canvis. Hi ha un moviment especulatiu a l'entorn dels edificis vells buits que ha afectat la llibreria Batlle que canviarà d'ubicació però encara es mantindrà. Ara hi ha les persianes baixades però segons notícies li han trobat un altre local a prop per a continuar l'activitat econòmica que durant vàries generalcions han portat a terme.
Tants carrers han canviat..., a Sabadell els últims 10 anys han tancat sis llibreries de vell, i no se n'obren de noves. Tot són botigues de paquis, o bars de xinesos, i algun tot a 100 - o a un euro -, ah! i franquicies, franquicies les que vulguis, que igualen la vulgar monotonia dels paisatges d'una ciutat a l'altra.
Hola Julia por si te interesa : este mes cierra "coses de Casa" de la plaza del Pino.... otra menos !
Galderich, em sembla que vaig llegir això en un rètol a la botiga, encara bo. Un altre tema és que en ocasions, si no hi ha aquests canvis, ningú no restaura els vells edificis.
Francesc, tot canvia i ha canviat sempre, les ciutats romanes eren totes iguals i monòtones i, de fet, les esglésies romàniques normaletes, també. Tot canvia, ha canviat i canviarà però jo no ho trobo tan monòton, afortunadament hi ha una mena d'ànima urbana que dura força.De fet tot ho mesurem segons la nostra pròpia vida, això mateix ja ho deien els nostres pares i avis, això dels canvis i la monotonia, vaja.
Chordi, ya lo he visto, pero esta tienda no es 'tan antigua', la vi estrenarse, no recuerdo en qué año, antes había algo más antiguo y fue, como otros establecimientos, un intento de ese 'neomodernismo' de los sesenta y setenta. Lo que pasa es que nos habituamos a ver las cosas y les tomamos cariño, el tiempo lo mejora todo en nuestro imaginario. La fachada neogótica de la catedral es de principios del siglo XX y había quién abominaba de ella y decía que debía destruirse, sin embargo ahora nos parecería una barbaridad hacer esto, ya forma parte de nuestro paisaje sentimental. Odié el Hotel Vela cuando lo construyeron pero ahora ya incluso me gusta. Muchos de mis abuelos y bisabuelos odiaban muchas cosas del modernismo, Pedrera incluída. El tiempo lo mejora todo, parece, se pasa de viejo a antiguo y ya parece 'de siempre', menos las personas, que duramos menos que los edificios.
Les llibreries de vell, avui, funcionen molt bé per la xarxa, no és el mateix, d'acord, però ho trobes gairebé tot. Sobre 'Coses de casa' al menys va ser una botigueta posada amb un cert gust, cosa que no sempre passa. Ens queixem dels canvis però en la nostra vida, en general, som molt poc conservacionistes, altrament en lloc de fer cuines i banys als nostres pisos modestos restauraríem els originals, lligats a un temps i una moda determinada. Josep Pla deia que es podien fer volar molts coloms però que els pagesos de la seva època, si podien, s'estimaven més una bona finestra d'alumini que no pas una de gòtica, per raons pràctiques. Si a més de pràctics i útils els espais i elements poden ser bonics -cosa que també va lligada a gustos i modes-, millor, és clar. De fet això del conservacionisme és una cosa de societats benestants, en èpoques d'escassedat tot es reaprofita i una catedral es fa a sobre de l'anterior i aprofitant les pedres que es poden aprofitar.
Ara bé, dit tot això, crec que Barcelona té una tendència una mica ximpleta a fer i desfer sense gaire lògica, d'altres ciutats tenen més tirada a conservar espais rancis, o així m'ho sembla. Tot i que avui les coses han canviat força i l'antigor més aviat es reconverteix en una mena de parc temàtic dirigit al turisme, turisme que, al capdavall, amolla certs beneficis en temps o llocs de poca diversitat productiva.
Publica un comentari a l'entrada