EVOCACIONS POLÍTIQUES I POPULISMES EVOLUCIONATS

Demà faig una xerrada, en el marc del grup d'història local del barri (CERHISEC) sobre Lerroux i la seva relació amb el Paral·lel i el Poble-sec. Fa algun temps va anar a terra un garatge rònec del carrer Poeta Cabanyes i s'hi han construït uns apartaments de luxe una mica misteriosos. Abans de la guerra aquell indret va ser la seu de l'Ateneu Radical del Poble-sec, un de tants centres lligats al polític, on la gent es reunia, conspirava, feia Jocs Florals, teatre i el que calgués. 

Una activitat habitual dels seguidors del polític van ser els berenars, als Tres Pins però, sobretot, al Coll, multitudinaris i que forjaven sentiments de pertinença. Rusiñol els va satiritzar en una obreta de teatre de les seves, tan lligades a l'època, La merienda fraternal. A l'obra tothom és català menys el líder, Don Prudencio, alter ego del senyor Lerroux, que es dedica a fer tota mena de discursos abrandats sobre revolucions i la  resta.

En aquests temps és relativament habitual que es compari determinats personatges amb Lerroux, o que s'evoquin coses com ara el falangisme, lligant-les al present. El cert és que van ser aquells uns temps molt diferents i que encara que això de lerrouxisme hagi fet història és una mica com allò del maquiavelisme, que ja té poc a veure amb Maquiavel.

Lerroux va ser un personatge singular i jo diria que irrepetible. Era un populista oportunista que potser, fins i tot, en els seus primers temps dedicats a la política tenia bones intencions. Per exemple, quan va ser dels pocs que es va interessar, des de la capital del regne, en els presoners de Montjuïc, sotmesos a tortures terribles, a causa de les bombes de l'època, en concret de la de Canvis Nous. 

El cert és que molts catalans de sectors obrers i humils van seguir-lo, al centre del Poble-sec es feien molts actes en català. I és que el catalanisme incipient anava lligat a la Lliga, valgui la redundància, i era ranci, injust, temorenc, classista i elitista. Lerroux va abduir el record de gent com Abdó Terrades i tenia, i això ho reconeixia gent que no el podia veure ni en pintura, un poder de convocatòria i una làbia incommensurables. Gent com la mateixa Teresa Claramunt o Ferrer y Guardia avui, des del present, hi ha qui els podria considerar anticatalans si es treuen de context escrits i declaracions. La cosa té explicació en el marc d'aquella aspiració a una mena d'universalitat de la revolta i tot s'ha de situar en el seu temps, cosa que sovint no és així.

De les primeres corrupteles d'aquell líder n'hem sabut detalls amb el pas del temps, però ell mateix va ser molt hàbil per reinventar-se. I quan algú té devoció per un personatge no  es fa cas ni de les evidències, tot i que les evidències sempre son fràgils. Aquells centres socials de barri van unir la gent i la van encarrilar, van generar escoles i centres assistencials, ho hem d'admetre. 

Lerroux va anar fent la seva deriva a la dreta, va incrementar el seu anticatalanisme en el moment en què sorgeix la Solidaritat però després es va moderar quan tocava, ja que en ell allò de la natura d'anguila era un element gairebé genètic. Durant tota la seva vida va saber dir una cosa i la contrària i resultar creïble. Hi ha qui lliga el seu èxit a la ignorància del poble però aquesta és una visió elitista, gent amb molts estudis i molt sàvia ha cregut coses pitjors, podria posar molts exemples.

Va fer calerons i es va treure, en un dia, el títol d'advocat. Va arranjar la seva biografia com li va abellir i, per als aficionats a les interpretacions psicològiques, en la seva infantesa i joventut es poden trobar les claus de la seva evolució. Els seus descendents, de forma discreta i seriosa, encara es dediquen a l'advocacia. En va fer de tots colors i el pitjor de tot va ser la seva participació en la deriva dretana de la República, lligada a les repressions salvatges de 1934. Però crec que el pitjor de tot, de cara al seu prestigi personal, van ser les corrupteles destraleres, allò de l'estraperlo i el cas Nombela, menys conegut. 

Va patir exili i presó en diferents ocasions, en els seus primers anys d'activitat. I va ser fora del país sempre que anaven mal dades, en el moment de la Setmana Tràgica, durant la Guerra Civil... segurament els dos bàndols haurien acabat amb ell, d'ensopegar-se'l aleshores, de fet gent propera al seu partit, amb moltes menys responsabilitats, va ser assassinada en aquell Madrid de juliol de 1936. Va fer la pilota a Franco, tot i que aquest el va mantenir a una prudent distància i el va deixar tornar a la pàtria el 1947, sempre que no fes soroll. Va morir, vell i ric i, segons van dir els manaies d'aleshores, en pau amb el Senyor, havent rebut els Sants Sacraments i la resta, a Madrid, l'any 1949.

Hi ha dos llibres clau sobre Lerroux que se centren, sobretot, en els seus anys d'èxit, quan era l'Emperador del Paralelo. Molta gent que escriu o comenta coses sobre ell crec que no se'ls ha llegit o ni tan sols no els ha fullejat. De fet encara queden molts aspectes a esbrinar, sobre aquells anys complexos. Lerroux és un home del XIX que mor a mitjans del XX, tot pesa. Un d'aquests llibres és d'Alvarez Junco i l'altra el de Joan B. Culla, una ampliació de la seva tesi doctoral. Tots dos historiadors han escrit sovint sobre el tema i la seva relació amb l'actualitat, intentant, no sempre amb èxit, desfer tòpics recurrents, escrits de vegades, fins i tot, en aquestes revistes actuals de divulgació història o emesos i repetits en programes de ràdio dedicats a evocar el passat. 

Més enllà de Lerroux és interessant fer un passeig acurat per una època plena de sotracs, violències i trasbalsos, que potser té algun element comparable amb el present però que és absolutament diferent, pel que fa al context, al component humà o a la situació econòmica, social i política de la gran majoria de la gent. Afortunadament.