ADÉU A CONRADO SAN MARTÍN, ELEGANT I BEN PLANTAT

M'assabento avui de què va morir, el dia 24 d'abril, dia del meu aniversari, per cert, Conrado Sant Martín. Fa poc, en una associació del barri, passaven Apartado de Correos 1001 i no hi vaig poder anar. És una pel·lícula que he vist moltes vegades, la  majoria de les quals per la tele o en video. A la pantalla gran la vaig veure de petita, a la terrassa estival de la Bohèmia del Paral·lel i tan sols recordo que em va fer molta por, cosa que em resulta sorprenent, hores d'ara, quan tantes coses pitjors i molt més terrorífiques es poden contemplar per tot arreu. 

San Martín m'ha anat agradant més quan m'he fet grandeta i cinèfila impenitent, en la meva adolescència i joventut estaven més de moda altres tipus de xicots, tirant a l'estil americà, vaja, despentinats i amb la samarreta suada. Quan l'he vist en aquelles antigues pel·lícules dels cinquanta m'ha semblat un gran actor, que millora el conjunt, fins i tot. Va ser molt popular però també seriós i la premsa de tafaneries no es va poder ficar amb ell. Va treballar en coses molt diferents, westerns, pèplums i la resta i fins i tot va intervenir en una versió catalana, no gaire reeixida, dels contes de Calders. Ell era l'amo del jardí on es troba la misteriosa mà i van ambientar la història al Jardí Botànic de Blanes. Era gran i encara feia molt de goig, ser alt té un plus afegit.

Si no hagués estat per la guerra probablement hauria fet estudis superiors i qui sap a què s'hauria dedicat. Es va iniciar en la boxa, una activitat molt popular durant la seva joventut. La seva il·lusió, explicava, era haver interpretat el Cid, però van triar el Heston, que aleshores feia tots els papers de l'auca de les superproduccions. Per moltes coses que aconsegueixis a la vida sempre en queden de pendents, somnis impossibles, vaja. 

No fa gaire temps comentava amb el meu germà que San Martín devia tenir ja gairebé cent anys. No ha arribat a la centena però deunidó, jo ja firmaria. Una pel·lícula d'ell que m'agrada molt per diferents motius -sempre s'ha d'escombrar, d'aquell cinema, la moraleja final, això sí-  és Sin la sonrisa de Dios. Es neorealisme hispànic rodat a Barcelona, i té moments impagables, com ara quan un senyor d'una escola privada el vol fitxar, amb un bon sou, per tal que faci de ganxo per a les mares d'alumnes benestants.

Com que això del cinema té alts i baixos, quan va veure que no comptaven tant amb ell es va dedicar als negocis immobiliaris, què hi farem. Aquí hi ha un munt de grans actors i actrius que han hagut de viure amb l'etiqueta franquista sí o sí. Alguns van aconseguir reconvertir-se, gràcies a algun director de prestigi. San Martín va tenir la seva pròpia productora, va intervenir en produccions internacionals, va fer televisió, després d'un temps apartat del cinema. Un dels motius va ser un accident que va patir, en muntar a cavall, mentre rodava Simón Bolivar. Tenia un paper important però no el principal, interpretat per Maximilian Schell. 

Havia nascut l'any 1921, era dos anys més gran que la meva mare. Va treballar, com qui diu, fins fa quatre dies. Quan va fer els vuitanta anys la seva dona i la família, té cinc fills, li van organitzar una festa i un homenatge, entre els responsables hi havia Rabal, Galiardo... Després dels vuitanta encara va fer moltes coses, fins i tot teatre. Les teles i els diaris han estat molt gasius amb el seu record, considerant la gran popularitat que va arribar a assolir en els bons temps i la seva llarga trajectòria, així com la seva gran professionalitat. Descansi en pau i que al cinema el puguem recuperar, ni que sigui de tant en tant.