CONTES DE VELLS PER A GENT DE TOTES LES EDATS

He llegit en algun lloc que possiblement l'èxit de la sèrie El conte de la criada ha propiciat l'edició d'aquests contes breus de Margaret Atwood. Sigui com sigui, és una sort que s'hagi publicat en castellà un recull tan sorprenent. Atwood té una obra extensa, diversa i encara manquen traduccions de molts dels seus llibres. És canadenca, com Munro, i ja he manifestat en alguna ocasió, tot i que no m'agrada fer comparacions, que em sembla millor que la premiada amb el Nobel. Tot això dels premis és absolutament relatiu, condicionat per pressions, interessos i coses estranyes que sovint no podem valorar del tot. 

Dels llibres que he llegit d'Atwood, pel que fa a la novel·la, em continuo quedant amb L'assassí cec, que, per cert, també té traducció en català. Potser és que va ser el primer d'ella i em va impressionar força. Aquests nou contes extraordinaris representen un acostament, des del present, a l'obra eclèctica, personal i, en ocasions, desconcertant, d'aquesta escriptora magistral.

Atwood és una gran observadora de l'espècie humana i el seu capteniment, i no defuig recórrer a elements fantàstics, inversemblants o macabres, si toca i cal. Amb més de vuitanta anys ha assolit una percepció encara més gran i aquí s'ha encarat amb el tema de la vellesa, que sura per la majoria d'aquest recull, de forma realista, irònica, tendra i cruel a la vegada. Tot i que la vellesa i l'escriptura ja eren uns temes importants a L'assassí cec. L'edició sembla que no respecta l'ordre original, tampoc respecta el títol, una cosa així com Matalàs de pedra, que és també el d'una narració del recull. Molts dels contes incideixen en el mon de la literatura, en això tan estrany dels èxits i els reconeixements, sovint atzarosos i sorprenents, fins i tot, per als mateixos beneficiats.

Els tres primers contes estan relacionats entre ells. Hi trobem una dona vídua, que ha endegat una saga fantàstica, d'aquestes que avui agraden tant, amb èxit de públic però no de crítica, en el mon de la qual ha aconseguit una mena de catarsi íntima, com ara revenjar-se de persones que la van ferir en algun moment. Després trobem l'antic jove amant de la dona, el seu primer amor, que la va trair i que ha esdevingut un poeta patètic però reconegut i lloat de forma oficial. La tercera narració d'aquesta sèrie ens explica la història de la primera dona amb la qual aquell poeta, quan era pobre, barrut i desconegut, la va trair. Les dues dones es retrobaran en un moment emotiu, el funeral del poeta. Tot és relatiu, el temps posa les coses a lloc, acabem per entendre motius i persones i, si som pietosos, perdonant el que sigui.

Als contes coincideixen molts temes però, sobretot, en la majoria, el de la vellesa, la fama literària atzarosa o efímera i el desig de revenja, exemplificat en un crim gairebé casual, endegat per una dona a qui un jove va violar i humiliar de joveneta, en retrobar-lo en un creuer. D'altres contes del recull potser no tenen la mateixa volada, tot i que són interessants. Atwood critica el refús de la diferència, a través d'un personatge amb una malaltia que li dona un aspecte repulsiu i provoca que l'hagin marginat. 

El darrer conte ens enfronta amb un tema que hauria d'estar d'actualitat, la sensació de la gent gran de ser sobrera i fer nosa. Uns avis, estadants en una residència de luxe, es troben amb l'atac d'uns joves incendiaris dedicats a calar foc a aquests tipus d'establiments, en el marc d'una revolta destinada a reivindicar espais i recursos per a  les joves generacions. Unes noves generacions les quals, quan tenen aquests recursos, se senten molt allunyades de la gent gran, encara que siguin els seus pares i mares i els estimin, perquè cadascú ha de viure la seva vida i entomar els seus problemes.

En aquest darrer conte Atwood, que ja ha traspassat la frontera d'això que eufemísticament hem titllat de tercera edat reflexiona amb la seva crua ironia sobre el tracte que es dona, suposadament amb bona intenció, als vells. Un tracte infantilitzat, amb restriccions absurdes en tots els camps, sovint ridícul i moltes vegades poc respectuós. Les activitats dels vells, en casals i residències, de luxe o públiques, remeten al mon escolar. Potser n'hi ha que no se n'adonen, d'això, malauradament també es perd memòria i seny, amb els anys. Però n'hi ha que se n'adonen perfectament, recordo una meva tia, molt gran, que anava al centre de dia, i a una amiga més gran que jo, que va patir un ictus del qual no s'ha recuperat, que se'm queixaven d'això d'haver de fer coses com si fossin a l'escola o del tuteig carinyós i ben intencionat, amb profusió de diminutius, que en molts casos sembla gairebé preceptiu i aconsellable. 

La traducció de Victoria Alonso, tot i que no la puc valorar a fons, em sembla molt bona. No deu ser fàcil traduir Atwood, la seva obra és plena de referents culturals diversos, de matisos subtils, d'expressions amb doble o triple sentit. Molts d'aquests contes podrien esdevenir una novel·la llarga, de material n'hi ha de sobres, però potser millor així. La narració breu permet unes llibertats i una frescor que l'excés de pàgines, en ocasions, perjudica.

No son aquests uns contes malvats, precisament. Hi ha molta bonhomia escampada per aquestes històries, un gran doll de tendresa i, sí, també mala intenció en molts casos, amb la justificació de coses com ara la revenja, ni que sigui tardana, quan el mal provocat ha estat immens. Al capdavall, sembla dir-nos l'escriptora, la vida passa, sigui com sigui, l'èxit, personal i professional, és atzarós i, moltes vegades, injust i casual. Ens topem amb molts personatges que ens evoquen gent coneguda, com ara aquesta jove periodista que va a entrevistar el vell poeta però que, en realitat, el que vol és saber coses de la seva vida personal i juvenil amb l'escriptora famosa de ciència-ficció, gènere que li és més proper que no pas una poesia antiga que no ha sabut entendre ni interpretar. 

M'han recordat, entre d'altres situacions, una vegada en la qual Espriu es queixava del fet, sembla que habitual, que una jove periodista que l'havia anat a entrevistar no l'hagués llegit, ni a ell ni a tants altres. O a aquell Pla lloant les cames de Montserrat Roig, per damunt de la seva tasca d'entrevistadora intel·lectual. Atwood incideix en el capteniment d'homes i dones però intensifica el sarcasme a l'entorn dels senyors i la seva vanitat resistent, lligada, gairebé sempre, al tema sexual o a actituds misògines de diferent intensitat, que quan ets jove i ingènua fins i tot et poden arribar a semblar, ai, genialitats.