SOBRE LLIBRES I D'ALTRES ESTRIS INÚTILS

 

He llegit aquestes darreres setmanes de l'any el llibre Ojo de gato, de Margaret Atwood. Atwood és una gran escriptora, pel meu gust superior a Munro, que és una mica més gran i ja té el Nobel. Amb el temps això dels premis ja m'ha caigut de l'escambell, entenc que si te'ls donen fa il·lusió, sobretot si tenen una dotació econòmica interessant, i en aquests casos dels premis grossos donen un cert prestigi i, en teoria, durant un temps vens més. 

No conec tota l'obra de l'escriptora, que ha experimentat una difusió més interessant que la del Nobel gràcies a la serìe del Conte de la criada, que no és pas el meu llibre preferit d'ella. Em quedo encara amb L'assassí cec i amb els seus Nou contes, que, sembla, podien haver estat esbossos de futures novel·les llargues. Atwood és una persona amb una trajectòria personal molt interessant. 

Ull de gat és un llibre inquietant, he llegit que amb pinzellades autobiogràfiques, una mica irregular, pel meu subjectiu gust, i amb una part de gruix en la qual s'incideix en la crueltat infantil, en aquests capteniments que poden passar desapercebuts pels grans o als quals no se'ls donava massa importància en d'altres temps. No calien mòbils, per assetjar de forma subtil i perversa, en podria explicar molts casos, entre nenes la majoria, per raons òbvies i generacionals. L'assetjament que fan els nens, i no vull entrar massa en el tòpic, sempre injust, és més directe i visible, en alguns casos, i, per tant, més controlable en alguns aspectes. Tot i que he sentit històries esgarrifoses,  també. 

Possiblement hi ha una gran part de la personalitat i dels records de l'autora en aquest llibre però la part de més gruix és literatura i prou. La professió de la protagonista, que és qui ens explica les coses en primera persona, és de pintora, pintora reconeguda, és clar. I els capítols prenen el nom dels quadres que aquest personatge ha pintat al llarg de la vida. Atwood s'ha inspirat en l'obra de molts artistes, els quals menciona al final del llibre i que m'han donat a conèixer un gran nombre de pintura excel·lent que desconeixia. El mon infantil,  tan mitificat tot sovint, és complex, espinós, cruel, a l'escola i a l'institut sovint ens han fet patir més els companys i companyes que no pas el professorat. El pitjor de tot, un aspecte que el llibre descriu amb profunditat inquietant, és que el pas de víctima a botxí és subtil i habitual, també a l'inrevés. Una de les grans servituds de  la infantesa és l'absoluta dependència que tens dels adults.

Malgrat la realitat del mon escolar i les limitacions de l'educació, així com la relativa eficàcia del que es pot ensenyar en els primers nivells, encara s'insisteix, quan hi ha qualsevol problema social, fins i tot polític, en què tot s'ha d'ensenyar a l'escola, fins i tot a l'escola bressol, des de la perversió de la violència domèstica a la lluita pel canvi climàtic o la cultura de la pau. Talment sembla que a l'escola ensenyem la gent a ser dolentota, més aviat. Em resulta gairebé emotiu pensar que tanta gent d'avui, molta de jove, creu de bona fe que l'educació pot canviar el tarannà de l'espècie humana i que, encara avui, on s'obre una escola es tanca una presó. 

Volia parlar més aviat del llibre però, com em sol passar, me n'he anat pels cerros de Úbeda o per les branques o he fugit d'estudi, tot i que aquestes expressions no son mai sinònimes del tot, per més que ens insisteixin els partidaris de defugir tot allò que no sigui nostrat, en la necessitat de canviar tendències lingüístiques populars.

Ojo de gato s'ha tornat a reeditar no fa gaire, ja havia conegut més d'una edició. Una de les promocions de la versió actual diu que ve amb una nova traducció. No acabo d'entendre això de la necessitat de les noves traduccions o de què les traduccions caduquin. Excepció feta dels casos en els quals les traduccions anteriors eren fluixetes o no havien estat fetes directament de l'original, cas de llibres russos, xinesos, que sovint havien passat per les versions anglesa o francesa. Per parlar en profunditat, és clar, hauria de poder comparar versions i veure què han canviat i per què, una feinada impossible, sobretot per endegar-la de forma voluntària. I també caldria conèixer l'idioma original a fons, és clar. Si conegués els idiomes originals no em caldrien les traduccions, de tota manera. 

En teoria jo crec que la millor traducció hauria de ser aquella contemporània de l'original però això no sol ser així, segons alguns experts que insisteixen en què les traduccions caduquen. La feina dels traductors em sembla de les més difícils que es poden trobar en el camp intel·lectual. Abans també hi havia correctors dogmàtics i destralers que feien correccions estranyes, recordo que una vegada van reeditar la Vida privada del Sagarra recuperant les expressions genuïnes de l'autor, ja que un corrector ortodox i destraler havia canviat algunes paraules segons el seu criteri, tan eficaç i fabrià com es vulgui, però amarat d'aquest dogmatisme que, quan afecta segons què, fa més mal que bé. 

Aquest llibre va comptar amb una versió en català que no s'ha reeditat, la traducció, en aquell cas, la va fer una dona. Avui, per sort, es poden trobar els llibres perduts a webs d'ocasió, a preus interessants, segons la demanda, com és lògic. Confesso que he llegit el llibre gràcies al servei online d'ebiblio, que faig servir força i que m'evita haver d'anar carregada pel mon amb el llibre en paper. No em costa gens, hores d'ara, llegir online, i ja he superat fa temps la sacralització que envoltava els volums convencionals en paper, tot i que si un llibre llegit online m'agrada mes del compte, cosa poc habitual, l'acabo comprant.

El llibre, avui, com objecte, aviat perd valor, com tantes altres coses que abans eren escasses i avui estan al nostre abast: el menjar, la roba, els electrodomèstics, la música, els viatges... Com em va dir un senyor molt educat que va venir a buidar el pis dels pares 'els llibres pesen molt i valen poc'. Ara bé, em pregunto en més d'una ocasió si la facilitat per trobar qualsevol llibre actual a les biblioteques no en perjudica les vendes. Crec que, al menys, els llibres actuals haurien d'exigir un pagament, ni que fos petit, quan es lloguen. Però el tema provoca moltes protestes, hi ha qui pensa que segons què ha de ser de franc, música, lectura... Encara que empipi tot es valora força pel cost, també avui. 

Més enllà de totes aquestes qüestions paraliteràries espero que Atwood, que ja és grandeta, tingui la satisfacciò, relativa, potser, d'aconseguir el Nobel, encara que pensar que els autors premiats amb el Nobel son els millors és com creure que Miss Univers és la mes guapa del mon mundial. Però, ai, en això dels premis, els literaris i els altres, tot és política, en el sentit més popular i negatiu del terme, tan malmès  tot sovint i reduït, en el nostre subjectiu imaginari, a una mena de manifasseria matussera. 

CONTES DE VELLS PER A GENT DE TOTES LES EDATS

He llegit en algun lloc que possiblement l'èxit de la sèrie El conte de la criada ha propiciat l'edició d'aquests contes breus de Margaret Atwood. Sigui com sigui, és una sort que s'hagi publicat en castellà un recull tan sorprenent. Atwood té una obra extensa, diversa i encara manquen traduccions de molts dels seus llibres. És canadenca, com Munro, i ja he manifestat en alguna ocasió, tot i que no m'agrada fer comparacions, que em sembla millor que la premiada amb el Nobel. Tot això dels premis és absolutament relatiu, condicionat per pressions, interessos i coses estranyes que sovint no podem valorar del tot. 

Dels llibres que he llegit d'Atwood, pel que fa a la novel·la, em continuo quedant amb L'assassí cec, que, per cert, també té traducció en català. Potser és que va ser el primer d'ella i em va impressionar força. Aquests nou contes extraordinaris representen un acostament, des del present, a l'obra eclèctica, personal i, en ocasions, desconcertant, d'aquesta escriptora magistral.

Atwood és una gran observadora de l'espècie humana i el seu capteniment, i no defuig recórrer a elements fantàstics, inversemblants o macabres, si toca i cal. Amb més de vuitanta anys ha assolit una percepció encara més gran i aquí s'ha encarat amb el tema de la vellesa, que sura per la majoria d'aquest recull, de forma realista, irònica, tendra i cruel a la vegada. Tot i que la vellesa i l'escriptura ja eren uns temes importants a L'assassí cec. L'edició sembla que no respecta l'ordre original, tampoc respecta el títol, una cosa així com Matalàs de pedra, que és també el d'una narració del recull. Molts dels contes incideixen en el mon de la literatura, en això tan estrany dels èxits i els reconeixements, sovint atzarosos i sorprenents, fins i tot, per als mateixos beneficiats.

Els tres primers contes estan relacionats entre ells. Hi trobem una dona vídua, que ha endegat una saga fantàstica, d'aquestes que avui agraden tant, amb èxit de públic però no de crítica, en el mon de la qual ha aconseguit una mena de catarsi íntima, com ara revenjar-se de persones que la van ferir en algun moment. Després trobem l'antic jove amant de la dona, el seu primer amor, que la va trair i que ha esdevingut un poeta patètic però reconegut i lloat de forma oficial. La tercera narració d'aquesta sèrie ens explica la història de la primera dona amb la qual aquell poeta, quan era pobre, barrut i desconegut, la va trair. Les dues dones es retrobaran en un moment emotiu, el funeral del poeta. Tot és relatiu, el temps posa les coses a lloc, acabem per entendre motius i persones i, si som pietosos, perdonant el que sigui.

Als contes coincideixen molts temes però, sobretot, en la majoria, el de la vellesa, la fama literària atzarosa o efímera i el desig de revenja, exemplificat en un crim gairebé casual, endegat per una dona a qui un jove va violar i humiliar de joveneta, en retrobar-lo en un creuer. D'altres contes del recull potser no tenen la mateixa volada, tot i que són interessants. Atwood critica el refús de la diferència, a través d'un personatge amb una malaltia que li dona un aspecte repulsiu i provoca que l'hagin marginat. 

El darrer conte ens enfronta amb un tema que hauria d'estar d'actualitat, la sensació de la gent gran de ser sobrera i fer nosa. Uns avis, estadants en una residència de luxe, es troben amb l'atac d'uns joves incendiaris dedicats a calar foc a aquests tipus d'establiments, en el marc d'una revolta destinada a reivindicar espais i recursos per a  les joves generacions. Unes noves generacions les quals, quan tenen aquests recursos, se senten molt allunyades de la gent gran, encara que siguin els seus pares i mares i els estimin, perquè cadascú ha de viure la seva vida i entomar els seus problemes.

En aquest darrer conte Atwood, que ja ha traspassat la frontera d'això que eufemísticament hem titllat de tercera edat reflexiona amb la seva crua ironia sobre el tracte que es dona, suposadament amb bona intenció, als vells. Un tracte infantilitzat, amb restriccions absurdes en tots els camps, sovint ridícul i moltes vegades poc respectuós. Les activitats dels vells, en casals i residències, de luxe o públiques, remeten al mon escolar. Potser n'hi ha que no se n'adonen, d'això, malauradament també es perd memòria i seny, amb els anys. Però n'hi ha que se n'adonen perfectament, recordo una meva tia, molt gran, que anava al centre de dia, i a una amiga més gran que jo, que va patir un ictus del qual no s'ha recuperat, que se'm queixaven d'això d'haver de fer coses com si fossin a l'escola o del tuteig carinyós i ben intencionat, amb profusió de diminutius, que en molts casos sembla gairebé preceptiu i aconsellable. 

La traducció de Victoria Alonso, tot i que no la puc valorar a fons, em sembla molt bona. No deu ser fàcil traduir Atwood, la seva obra és plena de referents culturals diversos, de matisos subtils, d'expressions amb doble o triple sentit. Molts d'aquests contes podrien esdevenir una novel·la llarga, de material n'hi ha de sobres, però potser millor així. La narració breu permet unes llibertats i una frescor que l'excés de pàgines, en ocasions, perjudica.

No son aquests uns contes malvats, precisament. Hi ha molta bonhomia escampada per aquestes històries, un gran doll de tendresa i, sí, també mala intenció en molts casos, amb la justificació de coses com ara la revenja, ni que sigui tardana, quan el mal provocat ha estat immens. Al capdavall, sembla dir-nos l'escriptora, la vida passa, sigui com sigui, l'èxit, personal i professional, és atzarós i, moltes vegades, injust i casual. Ens topem amb molts personatges que ens evoquen gent coneguda, com ara aquesta jove periodista que va a entrevistar el vell poeta però que, en realitat, el que vol és saber coses de la seva vida personal i juvenil amb l'escriptora famosa de ciència-ficció, gènere que li és més proper que no pas una poesia antiga que no ha sabut entendre ni interpretar. 

M'han recordat, entre d'altres situacions, una vegada en la qual Espriu es queixava del fet, sembla que habitual, que una jove periodista que l'havia anat a entrevistar no l'hagués llegit, ni a ell ni a tants altres. O a aquell Pla lloant les cames de Montserrat Roig, per damunt de la seva tasca d'entrevistadora intel·lectual. Atwood incideix en el capteniment d'homes i dones però intensifica el sarcasme a l'entorn dels senyors i la seva vanitat resistent, lligada, gairebé sempre, al tema sexual o a actituds misògines de diferent intensitat, que quan ets jove i ingènua fins i tot et poden arribar a semblar, ai, genialitats.

ATWOOD, CANADENCA UNIVERSAL, I LA VIDA FRÀGIL DELS CARGOLS SENSE CLOSCA

Margaret Atwood és canadenca, com Alice Munro. Totes dues han sonat sovint com a candidates al premi Nobel, Munro el va aconseguit el 2013 però Atwood ha continuat sent l’eterna candidata. En això de la literatura, com en tot, els gustos són diversos però personalment i encara que admeto que no conec a fons tota l’obra, ni de l’una ni de l’altra, pel que he anat llegint jo hauria triat Atwood, que em sembla de més volada i més arriscada en els seus plantejaments i arguments de ficció.

L’any passat Lumen va publicar un llibre d’Atwood que ja té alguns anys i el qual, per aquestes estranyes circumstàncies que mouen els mercats editorials, no comptava amb cap traducció al castellà o al català. De vegades l’èxit de vendes de determinat llibre d’un autor fa que es recuperin d’altres  textos seus, no sempre els millors. Però també en algunes ocasions passa el contrari,  l’èxit dels autors fa que escriguin sota demanda coses que ens deceben. Això es pot fer extensiu als pintors, als músics.  En tot cas Nada se acaba es troba a l’alçada de la gran majoria de llibres d’una autora inclassificable i potser per això mateix, en ocasions, desconcertant.

Atwood incideix un cop més en la vida quotidiana, en les petites misèries entre les quals ens movem les persones, dones i homes sacsejats per la feina, els sentiments, la necessitat de bandejar la solitud, i que a la recerca de plenituds etèries caiem sovint en la mesquinesa. Res no acaba i tot comença sempre, sempre hi ha esperança i sempre hi ha decepció i covardia. Els dinosaures, presents en el llibre a través de la feina d’una de les protagonistes, simbolitzen aquesta realitat, han estat vius i ara són fòssils, esquelets, evocacions inexactes d’un món que va ser real i que avui és gairebé mític.

Llegir aquest llibre és, així mateix, passejar per aquells anys de finals dels setanta i mostra com n’és de difícil la versemblança quan algú vol recrear el passat en alguna novel·la que situa en dècades passades però en la qual els costums i les mentalitats són contemporànies. Els personatges fumen molt, fins i tot mentre dinen, beuen, parlen de fets i circumstàncies relatives al Canadà de l’època i als seus trasbalsos, esperances i servituds. Canadà ha estat una mena de paradís mitificat, amb bonics paisatges i al qual se  suposava gairebé lliure de tensions.

La immersió lingüística es va inspirar en la metodologia que es feia servir al Quebec i també ens hem emmirallat en aquell país quan s’ha parlat de referèndums. Aquestes inspiracions polítiques i socials són absurdes, és com quan es vol aplicar a les escoles el sistema finlandès. Encara que en puguem adaptar algunes coses s’ha de comptar amb una realitat que no té res a veure, començant pel caràcter i la història de la gent. I, sobretot, amb les possibilitats reals d’aplicar mètodes forans. No seria millor pensar en projectes que es fonamentessin en l’ara i aquí i en la política, àdhuc la cultural, com a ciència d’allò que és possible?

Bé, doncs resulta que el paradís, com tot els paradisos, tenia ombres i segurament les té encara, aquí del Canadà en sabem poca cosa més enllà de quatre tòpics o de les narracions dels amics turistes que s’hi desplacen i hi fan una estada de quinze dies a tot estirar. Però si bé totes les pàtries són diferents hi ha elements del caràcter humà que són universals i amb els quals ens identifiquem. Nada se acaba compta amb tres personatges principals i alguns secundaris, entre els quals un parell de nenes que serveixen quan cal de justificació per al capteniment dels protagonistes. La novel·la segueix un ordre cronològic, amb alguns salts en el temps, els capítols tenen una data exacta, situada entre els anys 1976 i 1978 i cadascun d’ells fa referència a un dels  tres personatges principals: Nate, Elizabeth i Lesje.

Nate i Elizabeth són una parella que ha tingut dues filles, s’ha distanciat afectiva i sexualment però continua vivint plegada, de forma civilitzada, per les nenes o aquesta és l’excusa que troben tots dos per no assumir responsabilitats amb noves parelles i també pel fet que s’han creat uns llaços que no són fàcils de trencar. Tot trontolla quan un amant de la dona se suïcida. A partir d’aquest fet ens immergim en un món domèstic ple de trampes, gelosies no admeses, desitjos, solituds i febleses. L’home enceta una nova relació amb una altra dona, la fràgil i jove Lesje. Hi ha pel mig egoisme, inseguretat, Nate és ja una mena de paradigma de cert home modern, gairebé depèn econòmicament de les dones, no és capaç de prendre decisions definitives, és bona persona però fa patir sense mala intenció. Tots els personatges semblen bona gent en aquesta història però en el món real amb la bondat no n’hi ha prou.

La narració, en tercera persona, incideix en el passat de tot tres, infanteses difícils, problemes familiars de relació amb els adults els quals, al capdavall, també resulten comprensibles quan els anem coneixent. Som com som o com creiem que som però som també com ens veuen els altres i les relacions de dependència esdevenen subtils i servils en moltes ocasions. Les contradiccions dels personatges són així mateix les del país, amb la seva pintoresca policia muntada, en aquell moment immergida en un escàndol i no ha estat el darrer, amb una xenofòbia passada pel sedàs de la suposada integració, amb les religions com a pes pesat que pot condicionar moltes decisions, amb un classisme rebutjat però del qual s’aprofiten els privilegiats atrets per la diferència, la qual en ocasions té un cert atractiu sexual fins que l’exotisme es manifesta com un miratge vital més.

Hi suren molts temes en aquest llibre, la presència de la mort, la solitud de la infantesa, el suïcidi com a sortida, l’autoengany, la impossibilitat de prendre decisions massa arriscades, el pes del passat, una mena de vampirisme en les relacions, l’excusa vital lligada a la procreació mitificada, fins i tot la violació en l’àmbit domèstic, l’evolució de la família o de la situació de l’home i la dona en el món actual. Encara que el llibre tingui ja uns quants anys i els costums hagin canviat i ja no es fumi tant hi ha aspectes humans que són ben persistents. Dones amb poder però encara mirades de cua d’ull, homes en crisi existencial que ja no són el pal de paller de la llar, que volen ser sensibles i tampoc són ben acceptats en un paper més fràgil del que els tocaria. I el sexe, com a força indefugible, lligat a la necessitat afectiva més pregona i amb el qual de vegades es juga de forma una mica inconscient pel fet que també amolla poder.

No em fa el pes la coberta del llibre, però, vaja, tot és opinable. Tampoc m'agrada la traducció del títol, en la versió original Life Before Man, La vida abans de l'home. I una tafaneria, expliquen els entesos que l'escriptora es va inspirar per al personatge d'Elizabeth, potser el més complex, contradictori i treballat del llibre, en Shirley Gibson, l'exdona de la seva parella des de fa molts anys, Graeme Gibson. Això del títol de l'entrada fa referència a una frase de l'inici del llibre, ep. I pel que fa al Canadà, cal admetre que amb tots els seus pecats és un dels deu països menys corruptes del món i amb els seus ulls voldríem plorar.