3.6.19

REALITATS INEXISTENTS I MITIFICACIONS POÈTIQUES


Hi ha una tendència humana, constant i indefugible, vers la mitificació del passat. Amb el pas del temps i les lectures, si t'agrada llegir, acabes entomant la realitat, tot és mentida i no sabem res. Ni tan sols podem refiar-nos de la memòria personal, car la nostra mateixa història familiar i individual està condicionada pels sentiments, els records imprecisos o les mitges veritats que ens van amollar els parents i amics. 

Una amiga coneix persones que son família d'un poeta català. Viuen a prop del domicili del poeta, ja  traspassat, i sembla que es diverteixen força escoltant el que s'explica en aquests itineraris històrics i literaris del nostre temps, que han proliferat de manera intensiva. I és que les biografies de gent coneguda també son objecte de mitificacions, desmitificacions i interpretacions, sovint poc acurades.
He estat llegint un llibre interessant, tot i que una mica feixuc, El fatal destino de Roma, de Kyle Harper, que ofereix una visió interessant sobre el tema, incidint en coses que tenen poc a veure amb governs i emperadors, com ara infeccions, plagues, canvis climàtics, pel que fa a tot allò de la caiguda de l'imperi. Quan el passat resulta remot i inabastable hi ha una tendència a simplificar, com si tothom, a tot arreu, fos si fa no fa. 

Unes versions modernes de la història de Catalunya han ofert interpretacions en clau conspiratòria de la nostra antiga realitat, segons la qual molts personatges i fets van ser obra nostrada i els malèvols espanyols es van apropiar de la veritat, com si la veritat fos alguna cosa palpable. El primer objecte de desig va ser Colom. 

M'ha arribat fa poc un escrit pintoresc sobre les verges negres i la resta, un tema tergiversat des de molts angles quan avui, en general, s'admet que les marededéus es van enfosquir a causa del temps, el fum i les malvestats. Hi ha qui se t'enfada si rebats aquesta mena de coses, així que millor fer moixoni. Uns historiadors van gosar dir el què  a la revista Sàpiens, sobre això de la història en clau mítica catalana, i els han deixat verds.
La memòria històrica, a curt o llarg termini,  és un mite i tot allò que es pot fer son aproximacions ben intencionades i tan fonamentades com sigui possible i no sempre és possible. També hi ha romanicòfils que s'inquieten quan se'ls explica  que les esglésies d'aquells anys remots eren acolorides, no sempre amb grapa, o si opines que el valor històric de la imatgeria romànica no té a veure amb els paràmetres, sempre subjectius, del bonic o el lleig. El mon del art és dels més relliscosos, vaja. I quan s'han establert determinats dogmes costa rebatre'ls tot i que també, de vegades, es va a l'altre extrem valoratiu, segons modes, tendències i negocis culturals.

Un historiador gallec va escriure un llibre imprescindible, breu i savi, La invención del pasado, en el qual posa en remull coses com ara això de la Reconquista. L'autor raona que no és que les coses fossin així o d'una altra manera, és que no ho podem saber del cert. Les mitificacions nacionalistes son un clàssic a tot arreu, malgrat que sempre sorgeixen persones amb bona voluntat que volen explicar les coses  d'una altra manera. 

Quan es va celebrar el segon centenari de la mitificada Revolució Francesa, el 1993, van sorgir algunes veus crítiques, franceses, i al país veí, molt  hàbils a l'hora d'interpretar-se en clau patriòtica, allò no va agradar gens. Quan treballava de mestra, en una Escola d'Estiu, es va criticar el recurs als mites catalanistes, en l'ensenyament, i als crítics se'ns va dir  que tothom ho feia. Ja quan jo estudiava van existir intents, per part d'alguns sectors de la UNESCO, d'endegar manuals escolars en clau europea, una mica objectius, i no se'n van sortir.


Pel que fa al tema personal, hi ha qui creu que llibres com Confieso que he vivido, de Neruda, s'haurien de dir Confieso que he mentido. En el fons, a la majoria, ens agradaria quedar bé amb la descendència i la posteritat, cosa complexa quan s'han viscut temps difícils, guerres, postguerres i la resta. Quan ets un infant o una molt jove estudiant t'ho creus tot, més endavant ja t'ho creus segons qui t'ho explica i després acabes per no creure res si no pots contrastar el tema i beure en moltes fonts. 

He escoltat moltes bestieses, inexactituds i la resta, amollades per gent de la universitat, saberuda, fatxenda i amb prestigi. Les carreres estan absolutament sobrevalorades, cosa que en gent com els mestres o els metges, fins i tot els arquitectes, pot resultar altament inquietant.

Tampoc no és ben bé que la història l'expliquin els vencedors, això pot ser així després de la victòria bèl·lica, però sempre sorgeixen revisionistes i perdedors revanxistes que també l'escriuen, quan poden i els deixen, i tenen una gran tendència a la parcialitat, com tothom. Ens agrada pensar que ens van enganyar i, que, finalment, hem accedit als secrets del passat tergiversat pels dolents i els oportunistes, què hi farem. Un altre tema és la literatura o el cinema, en el camp de la ficció es pot permetre la invenció, sempre que els consumidors tinguin clara la frontera.  I no sempre és així. Una amiga m'assegurava, fa poc, que el jovent reflectit en una sèrie catalana és ben bé així, avui dia.  Promiscu, sobretot. 
Una matèria de moda, en efervescència actual, és la crònica barcelonina. En temps en els quals la cultura era poc accessible existien cronistes barcelonins oficials i inqüestionables però avui hi ha molta gent que escriu i fa xerrades o itineraris sobre Barcelona i els seus misteris. Llegeixo i escolto coses sorprenents, que contradiuen fets viscuts de forma directa tot i que, ja dic, tampoc no em refio de la meva memòria. 

Fa poc que he acabat el molt bon llibre d'Eva Espinet sobre els setanta-cinc anys de la Sala Apolo, recull un munt d'anècdotes i és seriós a l'hora d'aportar dades i citar noms concrets. No sempre és així i el Paral·lel i els seus espais diversos ha esdevingut un lloc mitificat i  reinterpretat a dojo, des de punts de vista que en ocasions esdevenen fins i tot contradictoris.
Hem de viure amb aquest tipus de limitacions, què hi farem. Una història que ha tingut èxit és la religiosa, malgrat que es demostri que un gran nombre d'aspectes del tema son invenció i mitologia. Tenim Papes i no tindrem Mames, durant anys i panys. Al capdavall, tot, no tan sols la religió, és qüestió de fe. I hi ha qui pensa que es millor viure amb fe que ser una descreguda absoluta, ep. Qui sap, potser tinguin raó. Però allò de tan sols sé que no sé res, que expliquen que va dir Sòcrates i que ves a saber d'on ho va treure,  hauria d'esdevenir la divisa imprescindible de tota persona amb aspiracions a assolir unes engrunes de saviesa de consum.

De tant en tant et topes amb algú que comparteix dubtes, cosa molt gratificant. En una excursió a les restes d'unes esglésies de l'any de la picor, pel  Pallars, la noia que ens feia els comentaris va admetre que ens explicava unes coses però que potser un dia tornàvem a fer la visita i ens n'explicaria unes altres. Falsificar documentació es veu que és, per raons òbvies i d'interessos, una pràctica ancestral. 

La gent del camp de la ciència insisteix en l'objectivitat del seu camp de coneixement però també, de forma inevitable, les interpretacions s'humanitzen i la cosa no és tan senzilla. En tot cas algú pot ser relativament objectiu en un camp molt concret en el quan té un cert coneixement, que sempre serà limitat, però qui sap sobre una cosa té tirada a opinar sobre moltes altres, tot un risc. La humilitat positiva no és pas una virtut gaire habitual, per part dels experts en el que sigui. I, per desgràcia, a més a més, hi ha camps en els quals els experts sorgeixen com bolets i saben què s'hauria de fer: l'educació, el futbol, la política...

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el passat sol ser inventat o estucat al gust del consumidor. Sabem que qualsevol temps passat fou pitjor, nomès que erem més joves.

Júlia ha dit...

Ni pitjor ni millor, en tot cas els antics no tenien amb què comparar. I tot s'ha de situar en el seu context.