EL MÈXIC DE PERE CALDERS I D'ALTRES EVOCACIONS

A l'excel·lent club de lectura de la biblioteca del barri, centrat en les relacions amb Mèxic, mirades a través de la literatura, vam comentar la novel·la breu Aquí descansa Nevares, seguida del recull de contes, Gent de l'alta vall. Avui Calders és un clàssic indiscutible, no sempre va ser així i el seu èxit popular va arribar després d'aquella magnífica posada en escena dels seus contes, l'Antaviana, de Dagoll Dagom. Ni l'escriptor ni el grup de teatre van ser el mateix des d'aleshores. Pocs espectacles del grup, tot i que en té molts de bons, han assolit la màgia d'aquella Antaviana, la primera, car anys després es va tornar a representar però els temps havien canviat i nosaltres, també.

Fins i tot recordo haver escoltat una filla de Calders admetent que va creure que el seu pare era un escriptor de segona fins que amb Antaviana es va adonar de què era un geni. No és l'únic cas en què una obra de teatre basada en textos d'un autor o uns poemes ben recitats o cantats o una bona adaptació al cinema ens il·luminen sobre escriptors o escriptores que havien passat desapercebuts fins aleshores. 

Després de la Guerra Civil hi va haver molts exilis diferents. A Mèxic van anar a parar intel·lectuals catalans amb estudis, capacitat de treball, iniciativa i alguns calerons, que van conformar un grup mític i fins i tot van aconseguir crear una mena de Catalunya intel·lectual a l'exili. No els nego valor i coratge ni en minimitzo les dificultats. D'aquell conjunt de persones Tísner i Calders van ser els més emblemàtics per a molta gent del país, ja que quan van retornar, durant els anys seixanta, van integrar-se amb força en la represa cultural, que ja cuejava, tot s'ha de dir, des de feia anys. Eren dues persones amb carisma, simpàtics, afables, queien bé i tots dos, en certa manera, es complementaven. La seva dèria havia estat sempre tornar a Catalunya.

Recordo haver escoltat algun fill o filla de Tísner, per la televisió, fa un munt d'anys, explicant com de petits els parlaven de Catalunya com si fos els paradís, i que en tornar van tenir una gran decepció, car havien crescut en el país d'acollida. Algun fill de Tísner crec que va restar a Mèxic i que va ser catedràtic a la Universitat d'allà. Alguns d'aquests joves de la segona generació admetien que aquells intel·lectuals nostrats no feien el que predicaven, aquí se suposava que la gent immigrada, aleshores de l'estat espanyol, s'havia d'integrar però ells no es van voler integrar mai del tot a les terres mexicanes.

Tot i la gran relació que tenien Tísner i Calders, van entomar de forma diferent la relació amb Mèxic i això es pot copsar en la literatura. Opoton, el vell, tot i que no és un llibre rodó mostra ambició a dojo i la fascinació que la cultura mexicana va exercir en Tísner. Calders evoca la gent d'aquell país amb grapa però amb una mena de distància encuriosida, titlla d'indis tots els pobres i ens n'explica facècies curioses però que ens enfronten amb una societat primitiva i inquietant en molts aspectes. Això jo crec que ho percep millor un mexicà que no pas un català. No ens agrada que, des de fora, facin lectures i interpretacions del nostre context, no és el mateix que criticar o valorar des de dins. 

Els temps van canviar però cal pensar que la gent de la generació de Calders, la dels meus pares, va créixer en un context en el qual la mirada vers l'altre era molt diferent. Avui hem inventat això del supremacisme però, sense arribar al racisme, cadascú és supremacista d'allò seu, poc o molt. En el llibre SAPIENS de Yuval Noah Harari és parla a fons de tot plegat i de com això de creure'ns millors, en unes coses o unes altres, que els del poble del costat, és un sentiment universal, que funciona a petita i gran escala. No és veritat que el racisme i aquesta mirada de complaent autoestima es curi viatjant, en ocasions s'incrementa, com he comprovat en escoltar les narracions sobre viatges turístics de coneguts i saludats. 

El cas és que, gràcies a grups d'esquerra que van aconseguir integrar la gent en moviments transversals, a l'evolució cultural i, és clar, a la convivència i desenvolupament de noves generacions, a més de l'arribada de gent de tot el mon als nostres barris, hem anat canviant. Alguns a millor però també han proliferat nous prejudicis i dretes lamentables i extremes, es clar. De fet, en algun moment, es devia titllar la visió de Calders, sobre els indis, de racista, fins el punt de què en el pròleg a diferents edicions actualitzades del recull Aquí descansa Nevares ell mateix es justifica de forma reiterada, explicant que a les narracions explica coses que ha viscut i que no té mala intenció en fer-ho sinó que tot plegat és literatura. 

La brillantor d'aquella gent de lletres o d'altres sectors, catalana, va fer que ens arribés allò tan absurd de què la llengua catalana era burgesa, sentiment atiat fins i tot per catalans nostrats i esquerranosos amb mala consciència. Malauradament aquest sentiment va fer forat, en obres, per altra banda excel·lents, d'alguns autors catalans però d'origen familiar castellà i que han escrit en castellà es pot copsar una mena de ressentiment vers el tema català, que ells mateixos em dirien que és una paranoia personal. De fet, en els barris modestos, que van créixer durant els seixanta, la majoria de la gent era d'origen immigrant i els catalanoparlants eren minoria i, en ocasions, minoria una mica marginada. És aquest un tema espinós, que encara desvetlla sentiments estranys, tot i que hem madurat força, en general. 

Vaig conèixer, fa molts anys, gent gran que havia retornat de l'exili mexicà i, tot i no ser del context intel·lectual de primera divisió, m'asseguraven sense complexos que els andalusos bevien i es comportaven de forma xarona en els transports públics. Jo, que sempre he treballat, i molt a gust, en escoles de barri del cinturó, vaig intentar esberlar aquells tòpics absurds, sense gaire èxit. Sobre els catalans, per l'altra banda, també he escoltat molts disbarats i encara n'escolto i llegeixo, hi ha una dèria en explicar-nos que de catalans també n'hi ha hagut de fatxes, aprofitats, rancis i corruptes, i això t'ho expliquen com si et descobrissin la sopa d'all. Com que això de què et toquin la família dol, aquesta mena de coses, que a nivell estatal espanyol han estat habituals i recurrents, fomenten molt més l'independentisme ranci que no pas les proclames patriòtiques dels polítics de torn.

Calders, a banda d'aquestes qüestions, és un escriptor imprescindible i extraordinari. Aquí el tema ideològic té molt de pes a l'hora de les valoracions professionals. Hi ha gent que m'ha assegurat que no vol llegir Vargas Llosa a causa de la seva ideologia personal actual. Ho entenc, jo vaig ser jove i tenia mania a Pla. Sagarra encara és rebutjat per gent de la cultureta a causa de la seva classe social, però autors d'esquerra van ser estalinistes i això sembla que no compta tant. Es fa difícil destriar el tema professional de l'humà, en els nostres contemporanis. En això hauríem d'aprendre una mica dels francesos, que son capaços d'integrar-ho tot i de premiar gent de moral tan dubtosa com Alain Delon, no sense algunes protestes, és clar, però sí sense que trontollin les bases de la cultura francòfona. 

Aquell exili no va ser tot l'exili. Fa anys vaig veure un programa per la televisió que feia referència a les criatures que van ser evacuades a Mèxic, a Rússia, amb motiu de la Guerra Civil i que, després, no van poder retornar ni retrobar-se amb la família, sinó al cap de molts anys. Els de Mèxic explicaven que el seu exili va ser molt més difícil i dolorós que no pas el d'aquelles criatures que estaven amb la seva família i podien fer una vida convencional i amable, fins i tot. Em va sobtar i preocupar que els exiliats ben situats no haguessin sentit cap mena d'empatia vers aquells infants, catalans o castellans, espanyols tots ells, deixats de la mà de Déu i amb tants problemes. No hi havia pràcticament cap relació, amb poques excepcions, entre els uns i els altres. Entenc que en moments difícils cadascú escombri cap a casa però, quan les coses es van anar estabilitzant, aquesta indiferència em preocupa. 

Totes aquestes reflexions i evocacions em venien al cap a partir de la lectura del llibre de Calders i dels comentaris que va generar. Calders sembla divertit i amable però té una part ombrívola, la seva ironia, en ocasions, angoixa força. Va viure grans trasbalsos i uns anys molt difícils. La fugida vers l'exili, però, no va ser la mateixa per als intel·lectuals acollits a llocs com Roissy-en-Brie, o per aquells que van comptar amb l'ajuda dels seus partits, com alguns comunistes, que per a la resta. 

No va ser el mateix exili el de Negrín que el de Perico de los Palotes, confinat a Argelers, i víctima d'uns i altres. Per això dono més valor a les històries individuals que no pas a les grans lectures col·lectives de la història, la veritat. En tot cas, això no vol dir que no estem parlant d'un mon intel·lectual d'una gran volada, ells també van canviar i encara que retornessin l'experiència mexicana els va marcar en molts aspectes. Nevares i la Gent de l'alta vall, indis o no, són personatges que ens resulten propers i entranyables. I és que la gent pobra s'assembla molt a tot arreu i, en cas de necessitat, catalana, castellana o extra-terrestre, si cal i no té un sostre sòlid, s'arrauleix sense manies en una cova o en una tomba, ves. 

Malgrat les justificacions de Calders i la visió que puguem tenir dels seus contes inspirats en Mèxic, en aquests contes hi ha amor, poesia, i, també, fascinació per unes maneres de fe molt determinades, i és que, rere els tòpics localistes i costumistes, reflecteixen l'ànima universal dels humans, tan semblant a tot arreu, ens agradi o no. No és estrany que, després de veure Antaviana, a La Villarroel, fa quaranta anys, quan tot semblava nou i possible enmig d'aquella, avui qüestionada, transició, tot ens ho miréssim d'una altra manera. És clar que érem més joves, tot compta, en els colors dels paisatges pintats.

Havia llegit aquestes històries de Calders fa anys. Les relectures ens donen noves visions de la literatura, ja que nosaltres també canviem. Es  com visitar un lloc on ja vam estar, tot canvia perquè cada moment és diferent i nosaltres, també. Hi ha gent viatgera que m'explica que no li agrada repetir destinacions, talment com si el mon fos una col·lecció de cromos. Amb això de les lectures hi ha qui fa el mateix i, en ocasions, hauríem de fer com el Luard de Sagarra, aquell pescador que tan sols té un llibre i el llegeix i rellegeix i sempre hi troba coses noves i motius per a somniar i gaudir i congriar noves esperances. 

Existeix una bona biografia de Calders, obra d'Agustí Pons, pel meu gust no tan bona com la que va escriure sobre Maria Aurèlia Capmany, i és que de vegades l'excessiu respecte pels nostres personatges, encara més  si existeix descendència directa que es pot sentir afectada, fa que aquestes biografies s'amarin d'una certa fredor acrítica. Calders va ser  un home molt familiar, cosa que també me'l fa simpàtic i mai no va oblidar ni deixar de tenir cura del primer fill, el del seu primer matrimoni. Les seves fotografies familiars en les quals la seva dona, Rosa Artís, em sembla d'un atractiu irrefutable i retira una mica a Shelley Winters, m'encanten. Qui no hauria volgut néixer i viure en una família com aquella, ni que fos a l'exili?