Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cristian Cortés. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cristian Cortés. Mostrar tots els missatges

20.6.19

MASTRETTA I LES DONES MEXICANES DEL PASSAT RECENT


A la darrera sessió del club de lectura dedicat a les relacions literàries entre Mèxic i Catalunya vam llegir el llibre Arráncame la vida, el primer èxit literari d'Ángeles Mastretta. No era l'opció prevista, ja que el conductor del grup, Cristian Cortés, havia triat Balún-Canán, de Rosario Castellanos, un gran clàssic mexicà. Doncs resulta que aquest títol no es troba -de moment- a les biblioteques. Ni a les llibreries, gairebé. Finalment, per curiositat, me'l vaig comprar en una d'aquestes llibreries virtuals de segona mà i el  tinc pendent de lectura.


Arráncame la vida pren el títol d'una coneguda cançó d'Agustín Lara. Avui, com vaig comprovar pels comentaris de gent del club de lectura, poca gent més jove que jo sap qui era Lara. Quan jo era petita, per la ràdio, es parlava molt d'ell i tothom ha escoltat cançons molt populars, cantades per intèrprets diversos, l'autoria de les quals és de Lara, que va ser anomenat en el seu temps com El Flaco de Oro, potser sense saber que eren seves. Un altre personatge, avui  encara menys recordat, que surt al llibre, és Toña la Negra, gran intèrpret de l'època, que va cantar molts temes de Lara.

Del llibre es va fer, fa uns deu anys, una pel·lícula relativament fidel, molt ben ambientada, que fins fa quatre dies havia estat la més cara del cinema mexicà. Malgrat això, tot i que el llibre és també pels nostres verals força llegit i conegut, no ens ha arribat la pel·lícula, que jo sàpiga, tot i que va ser presentada com candidata als óscars, sense massa sort. 
És un treball inútil comparar llibres i pel·lícules, son coses molt diferents. El llibre, com molta gent sap, sura per la història mexicana de la primera meitat del segle XX, a través de la vida d'una dona que es casa, sent una adolescent, amb un militar molt més gran que ella. Una dona rebel, però possibilista, molt interessant, que s'adona del que es vol adonar i fa el que pot en un context violent, masclista i complicat. Em sembla, pel que he llegit, que la pel·lícula deu incidir en excés en el tema amorós, fins i tot en els cartells promocionals, que evoquen un típic triangle amorós, a sota del títol, hi van escriure: en el corazón no se gobierna.  I, a més amés, van canviar el final, pel que fa a la mort del militar poderós, un personatge així mateix d'allò més interessant. No crec que sigui l'amor, precisament, el tema central de la novel·la, que és moltes coses menys una novel·la romàntica, de fet.

Al col·loqui es va parlar del melodrama mexicà i de la seva influència en la literatura de més volada. Vaig pensar en Jorge Amado, que va recollir també aspectes melodramàtics populars, en el seu cas a partir de la literatura de fil i canya, per a les seves grans novel·les. Es pot fer molta broma sobre el gènere però, amb els canvis causats per l'evolució en tendències, costums i hàbits de conducta, el melodrama gaudeix de bona salut tot que no es vulgui posar aquesta etiqueta, avui, a sèries, llibres o pel·lícules que pretenen ser tota una altra cosa.

Un bon final, doncs, per a un cicle lector divers i variat. Arriba l'estiu i tot s'acaba, canvia o s'abalteix, mai no he entès ben bé el perquè quan, pel meu gust, no hi ha res millor que les rutines habituals, trencades per períodes breus de canvi i no per llargs espais de temps ensopit. Sempre ens quedaran els llibres. I el cinema resistent.

23.5.19

EL MÈXIC DE PERE CALDERS I D'ALTRES EVOCACIONS



A l'excel·lent club de lectura de la biblioteca del barri, centrat en les relacions amb Mèxic, mirades a través de la literatura, vam comentar la novel·la breu Aquí descansa Nevares, seguida del recull de contes, Gent de l'alta vall. Avui Calders és un clàssic indiscutible, no sempre va ser així i el seu èxit popular va arribar després d'aquella magnífica posada en escena dels seus contes, l'Antaviana, de Dagoll Dagom. Ni l'escriptor ni el grup de teatre van ser el mateix des d'aleshores. Pocs espectacles del grup, tot i que en té molts de bons, han assolit la màgia d'aquella Antaviana, la primera, car anys després es va tornar a representar però els temps havien canviat i nosaltres, també.

Fins i tot recordo haver escoltat una filla de Calders admetent que va creure que el seu pare era un escriptor de segona fins que amb Antaviana es va adonar de què era un geni. No és l'únic cas en què una obra de teatre basada en textos d'un autor o uns poemes ben recitats o cantats o una bona adaptació al cinema ens il·luminen sobre escriptors o escriptores que havien passat desapercebuts fins aleshores. 

Després de la Guerra Civil hi va haver molts exilis diferents. A Mèxic van anar a parar intel·lectuals catalans amb estudis, capacitat de treball, iniciativa i alguns calerons, que van conformar un grup mític i fins i tot van aconseguir crear una mena de Catalunya intel·lectual a l'exili. No els nego valor i coratge ni en minimitzo les dificultats. D'aquell conjunt de persones Tísner i Calders van ser els més emblemàtics per a molta gent del país, ja que quan van retornar, durant els anys seixanta, van integrar-se amb força en la represa cultural, que ja cuejava, tot s'ha de dir, des de feia anys. Eren dues persones amb carisma, simpàtics, afables, queien bé i tots dos, en certa manera, es complementaven. La seva dèria havia estat sempre tornar a Catalunya.

Recordo haver escoltat algun fill o filla de Tísner, per la televisió, fa un munt d'anys, explicant com de petits els parlaven de Catalunya com si fos els paradís, i que en tornar van tenir una gran decepció, car havien crescut en el país d'acollida. Algun fill de Tísner crec que va restar a Mèxic i que va ser catedràtic a la Universitat d'allà. Alguns d'aquests joves de la segona generació admetien que aquells intel·lectuals nostrats no feien el que predicaven, aquí se suposava que la gent immigrada, aleshores de l'estat espanyol, s'havia d'integrar però ells no es van voler integrar mai del tot a les terres mexicanes.



Tot i la gran relació que tenien Tísner i Calders, van entomar de forma diferent la relació amb Mèxic i això es pot copsar en la literatura. Opoton, el vell, tot i que no és un llibre rodó mostra ambició a dojo i la fascinació que la cultura mexicana va exercir en Tísner. Calders evoca la gent d'aquell país amb grapa però amb una mena de distància encuriosida, titlla d'indis tots els pobres i ens n'explica facècies curioses però que ens enfronten amb una societat primitiva i inquietant en molts aspectes. Això jo crec que ho percep millor un mexicà que no pas un català. No ens agrada que, des de fora, facin lectures i interpretacions del nostre context, no és el mateix que criticar o valorar des de dins. 
Els temps van canviar però cal pensar que la gent de la generació de Calders, la dels meus pares, va créixer en un context en el qual la mirada vers l'altre era molt diferent. Avui hem inventat això del supremacisme però, sense arribar al racisme, cadascú és supremacista d'allò seu, poc o molt. En el llibre SAPIENS de Yuval Noah Harari és parla a fons de tot plegat i de com això de creure'ns millors, en unes coses o unes altres, que els del poble del costat, és un sentiment universal, que funciona a petita i gran escala. No és veritat que el racisme i aquesta mirada de complaent autoestima es curi viatjant, en ocasions s'incrementa, com he comprovat en escoltar les narracions sobre viatges turístics de coneguts i saludats. 

El cas és que, gràcies a grups d'esquerra que van aconseguir integrar la gent en moviments transversals, a l'evolució cultural i, és clar, a la convivència i desenvolupament de noves generacions, a més de l'arribada de gent de tot el mon als nostres barris, hem anat canviant. Alguns a millor però també han proliferat nous prejudicis i dretes lamentables i extremes, es clar. De fet, en algun moment, es devia titllar la visió de Calders, sobre els indis, de racista, fins el punt de què en el pròleg a diferents edicions actualitzades del recull Aquí descansa Nevares ell mateix es justifica de forma reiterada, explicant que a les narracions explica coses que ha viscut i que no té mala intenció en fer-ho sinó que tot plegat és literatura. 

La brillantor d'aquella gent de lletres o d'altres sectors, catalana, va fer que ens arribés allò tan absurd de què la llengua catalana era burgesa, sentiment atiat fins i tot per catalans nostrats i esquerranosos amb mala consciència. Malauradament aquest sentiment va fer forat, en obres, per altra banda excel·lents, d'alguns autors catalans però d'origen familiar castellà i que han escrit en castellà es pot copsar una mena de ressentiment vers el tema català, que ells mateixos em dirien que és una paranoia personal. De fet, en els barris modestos, que van créixer durant els seixanta, la majoria de la gent era d'origen immigrant i els catalanoparlants eren minoria i, en ocasions, minoria una mica marginada. És aquest un tema espinós, que encara desvetlla sentiments estranys, tot i que hem madurat força, en general. 

Vaig conèixer, fa molts anys, gent gran que havia retornat de l'exili mexicà i, tot i no ser del context intel·lectual de primera divisió, m'asseguraven sense complexos que els andalusos bevien i es comportaven de forma xarona en els transports públics. Jo, que sempre he treballat, i molt a gust, en escoles de barri del cinturó, vaig intentar esberlar aquells tòpics absurds, sense gaire èxit. Sobre els catalans, per l'altra banda, també he escoltat molts disbarats i encara n'escolto i llegeixo, hi ha una dèria en explicar-nos que de catalans també n'hi ha hagut de fatxes, aprofitats, rancis i corruptes, i això t'ho expliquen com si et descobrissin la sopa d'all. Com que això de què et toquin la família dol, aquesta mena de coses, que a nivell estatal espanyol han estat habituals i recurrents, fomenten molt més l'independentisme ranci que no pas les proclames patriòtiques dels polítics de torn.

Calders, a banda d'aquestes qüestions, és un escriptor imprescindible i extraordinari. Aquí el tema ideològic té molt de pes a l'hora de les valoracions professionals. Hi ha gent que m'ha assegurat que no vol llegir Vargas Llosa a causa de la seva ideologia personal actual. Ho entenc, jo vaig ser jove i tenia mania a Pla. Sagarra encara és rebutjat per gent de la cultureta a causa de la seva classe social, però autors d'esquerra van ser estalinistes i això sembla que no compta tant. Es fa difícil destriar el tema professional de l'humà, en els nostres contemporanis. En això hauríem d'aprendre una mica dels francesos, que son capaços d'integrar-ho tot i de premiar gent de moral tan dubtosa com Alain Delon, no sense algunes protestes, és clar, però sí sense que trontollin les bases de la cultura francòfona. 
Aquell exili no va ser tot l'exili. Fa anys vaig veure un programa per la televisió que feia referència a les criatures que van ser evacuades a Mèxic, a Rússia, amb motiu de la Guerra Civil i que, després, no van poder retornar ni retrobar-se amb la família, sinó al cap de molts anys. Els de Mèxic explicaven que el seu exili va ser molt més difícil i dolorós que no pas el d'aquelles criatures que estaven amb la seva família i podien fer una vida convencional i amable, fins i tot. Em va sobtar i preocupar que els exiliats ben situats no haguessin sentit cap mena d'empatia vers aquells infants, catalans o castellans, espanyols tots ells, deixats de la mà de Déu i amb tants problemes. No hi havia pràcticament cap relació, amb poques excepcions, entre els uns i els altres. Entenc que en moments difícils cadascú escombri cap a casa però, quan les coses es van anar estabilitzant, aquesta indiferència em preocupa. 

Totes aquestes reflexions i evocacions em venien al cap a partir de la lectura del llibre de Calders i dels comentaris que va generar. Calders sembla divertit i amable però té una part ombrívola, la seva ironia, en ocasions, angoixa força. Va viure grans trasbalsos i uns anys molt difícils. La fugida vers l'exili, però, no va ser la mateixa per als intel·lectuals acollits a llocs com Roissy-en-Brie, o per aquells que van comptar amb l'ajuda dels seus partits, com alguns comunistes, que per a la resta. 

No va ser el mateix exili el de Negrín que el de Perico de los Palotes, confinat a Argelers, i víctima d'uns i altres. Per això dono més valor a les històries individuals que no pas a les grans lectures col·lectives de la història, la veritat. En tot cas, això no vol dir que no estem parlant d'un mon intel·lectual d'una gran volada, ells també van canviar i encara que retornessin l'experiència mexicana els va marcar en molts aspectes. Nevares i la Gent de l'alta vall, indis o no, són personatges que ens resulten propers i entranyables. I és que la gent pobra s'assembla molt a tot arreu i, en cas de necessitat, catalana, castellana o extra-terrestre, si cal i no té un sostre sòlid, s'arrauleix sense manies en una cova o en una tomba, ves. 
Malgrat les justificacions de Calders i la visió que puguem tenir dels seus contes inspirats en Mèxic, en aquests contes hi ha amor, poesia, i, també, fascinació per unes maneres de fe molt determinades, i és que, rere els tòpics localistes i costumistes, reflecteixen l'ànima universal dels humans, tan semblant a tot arreu, ens agradi o no. No és estrany que, després de veure Antaviana, a La Villarroel, fa quaranta anys, quan tot semblava nou i possible enmig d'aquella, avui qüestionada, transició, tot ens ho miréssim d'una altra manera. És clar que érem més joves, tot compta, en els colors dels paisatges pintats.

Havia llegit aquestes històries de Calders fa anys. Les relectures ens donen noves visions de la literatura, ja que nosaltres també canviem. Es  com visitar un lloc on ja vam estar, tot canvia perquè cada moment és diferent i nosaltres, també. Hi ha gent viatgera que m'explica que no li agrada repetir destinacions, talment com si el mon fos una col·lecció de cromos. Amb això de les lectures hi ha qui fa el mateix i, en ocasions, hauríem de fer com el Luard de Sagarra, aquell pescador que tan sols té un llibre i el llegeix i rellegeix i sempre hi troba coses noves i motius per a somniar i gaudir i congriar noves esperances. 
Existeix una bona biografia de Calders, obra d'Agustí Pons, pel meu gust no tan bona com la que va escriure sobre Maria Aurèlia Capmany, i és que de vegades l'excessiu respecte pels nostres personatges, encara més  si existeix descendència directa que es pot sentir afectada, fa que aquestes biografies s'amarin d'una certa fredor acrítica. Calders va ser  un home molt familiar, cosa que també me'l fa simpàtic i mai no va oblidar ni deixar de tenir cura del primer fill, el del seu primer matrimoni. Les seves fotografies familiars en les quals la seva dona, Rosa Artís, em sembla d'un atractiu irrefutable i retira una mica a Shelley Winters, m'encanten. Qui no hauria volgut néixer i viure en una família com aquella, ni que fos a l'exili?

10.4.19

SOR JUANA INÉS DE LA CRUZ, EL BARROC AMERICÀ


La tercera sessió del club de lectura sobre Mèxic versus Catalunya ens va situar en plena època colonial, a través de la figura de Sor Juana Inés de la Cruz. Aquesta monja em sembla un personatge cada dia més fascinant, durant anys vaig creure que era una mena de secundària de luxe del barroc hispànic, gràcies a intel·lectuals com Octavio Paz, i a la revalorització de dones amb pes específic en qualsevol camp, la seva figura no ha fet res més que créixer.

I això que, cal dir-ho, sabíem que existia. Fins i tot en el batxillerat superior dels meus temps se'n parlava, més o menys, i alguns poemes seus anaven inclosos en unes extraordinàries i enyorades antologies preceptives. Més enllà del camp académic sovint les dones rapsodes ens recitaven allò dels Hombres necios que acusáis... Era aquell un poema molt popular car en aquella època encara rumbejava la moralina a l'entorn de la castedat femenina i els pecats del sexe, tan asimètrics pel que feia a homes i dones.



Recordo fins i tot una companya de la meva primera feina, en un despatx, gens lletraferida ni amb aspiracions intel·lectuals, que se'n sabia molts fragments. Jo, aleshores, sabia poca cosa d'aquesta dama singular, que va surar en un mon d'homes, tot i que al capdavall no li van perdonar les aspiracions.

Sor Juana va ser una filla il·legítima però de bona casa. Molts detalls de la seva vida se saben pel seu testimoni i sobre el seu tarannà s'ha especulat sovint, però el fet és que la realitat no la podem copsar car l'època  era molt diferent de la nostra. La seva poesia no té res a envejar als grans noms masculins del barroc. Tenia la protecció de gent d'upa, dones amigues i ben situades, amb les quals l'unia una profunda amistat que cal situar en l'època, sense fer especulacions que no venen a tomb.

Em venia al cap, tot i que sigui un exemple de ficcio, com a la protagonista de La Regenta la bescanten i botzinen quan de joveneta gosa fer poemes... dedicats a la Mare de Déu! I és que, amb totes les limitacions, i considerant que aquella Vetusta se situa en el segle XIX, sobta pensar en el poc que han evolucionat les coses per a les dones i com, més aviat, en ocasions, hem anat cap enrere. No és estrany que allò dels hombres necios fos plenament vigent i gairebé revolucionari fins fa quatre dies i, encara, al mon occidental.

El responsable del club de lectura va incidir en la qualitat del pròleg de l'antologia, que reprodueixo a dalt, però es va plànyer de què el llibre no inclogui poemes humorístics, en els quals el vocabulari indigena hi sura de tant en tant, així com algun fragment de les seves obres teatrals, en concret de Los empeños de una casa. 

Tot plegat es pot arranjar amb facilitat, el portal virtual Cervantes recull l'obra d'aquesta dona singular, intel·ligent, encuriosida per tota mena de coses, fins al punt d'experimentar aspectes de física i química amb els elements que tenia a la cuina del convent. Va ser una monja amb certs privilegis, durant molt de temps. El tema dels convents és encara poc conegut, eren una sortida professional per a les dones, sobretot tenien el seu atractiu per a les dones de bona casa. Fins i tot Santa Teresa recorda a les seves monges que el convent els evita d'altres penes i riscos com els parts, fins fa quatre dies constants i inevitables i que sovint acabaven amb la vida de la mare, fos de la classe social que fos.

El poder masculí va voler incidir en el tema dels convents femenins, fins al punt d'aconseguir tancar-ne alguns. Recordo una visita de fa anys, el convent de Tulebras, a Navarra, on una monja extraordinària ens va explicar de forma molt fonamentada i interessant les pressions i limitacions que l'església oficial va anar estenent per damunt de les monges, fins a límits força cruels, en alguna ocasió.


Fa alguns anys, el 1990, es va estrenar una pel·lícula força digna sobre Sor Juana, Yo, la peor de todas. La protagonitzava Assumpta Serna i el seu rostre ha quedat, per a mi, lligat al personatge. La pel·lícula està inspirada en un assaig d'Octavio Paz, sobre la monja, Las trampas de la fe. La va dirigir una dona argentina, malauradament morta l'any 1995, de càncer, quan encara podia haver fet moltes coses, Maria Luisa Bemberg, una gran feminista militant. 

Un dels factors més positius d'aquest club de lectura es que el seu conductor, Cristian Cortés, aconsegueix que et quedis amb ganes de continuar esbrinant sobre el llibre llegit, els seus autors i els seus personatges. 

20.3.19

OPOTON EL VELL ARRIBA AL POBLE-SEC




Ahir, segona sessió del club de lectura sobre les relacions entre Mèxic i Catalunya. A més a més d’un club de lectura tinc la percepció d’estar fent un interessant curs sobre cultura mexicana, cosa que ajuda a foragitar els tòpics habituals que qualsevol grup humà tenim respecte la resta del mon. Paraules d’Opoton el vell és un llibre complex i desordenat, difícil de llegir de forma convencional, però, de fet, això ja es va esdevenir amb Pedro Páramo.

Avel·lí Artís-Gener, ‘Tisner’, (1919-2000), va néixer i morir a Barcelona però entre aquestes dues dates va tenir una existència complexa, polièdrica i fascinant. Va ser escriptor, periodista, escenògraf, dibuixant... i moltes coses més. Va ser oficial de l’exercit republicà després d’haver hagut de fugir a França, amenaçat de mort per la FAI. 

Ell mateix explicava en alguna ocasió com, al front, va coincidir amb algun d’aquells que l’havien volgut estossinar. Va viure durant molts anys, com es sabut, a Mèxic, formant part d’aquell exili de culte que retornaria, en part, a Catalunya, a partir de mitjans dels anys seixanta. Un cop aquí es va integrar a fons en la represa cultural i va ser, per exemple, l’introductor del Scrabble en català. 

Molts de nosaltres tenim d’ell la imatge d’home gran, amb un ull cobert, murri i divertit, el factòtum d’uns mots creuats en català i castellà que eren un prodigi d’imaginació i que, segons la meva opinió, ningú més, amb tots els respectes per a tants enigmistes remarcables, ha aconseguit imitar a fons.


En algun lloc he llegit que l’Opoton podia haver estat el gran llibre de Tísner, però que no ho ha arribat a ser. Tot és opinable, jo crec que Tisner era més aviat un personatge immens, amb molts aspectes que convergien en el seu tarannà que no pas un escriptor convencional. Molts altres llibres seus es mouen entre la ficció, la crònica i l’autobiografia. A l’Opoton, inspirant-se en les cròniques sobre la conquesta d’Amèrica per part dels espanyols, fa un plantejament a l’inrevés, són els indígenes, un dels grups d’indígenes d’aquelles terres mexicanes, els qui descobreixen Europa, i arriben a Galícia, a Astúries i al País Basc. 

Jo crec que Tísner s’ho devia passar força bé escrivint aquest llibre i documentant-se. Va trigar, segons explicava, tretze anys en escriure’l. Com en d’altres casos, i ara em ve el cap Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany, hi havia qui creia que el que explicava al llibre era històric. El treball lingüístic m’ha evocat un llibre més recent, de ciència-ficció, sense que hi tingui res a veure, Michelíada, de Munné-Jordà. Tots dos llibres desconcerten i costen de llegir, però esdevenen un admirable treball sobre la llengua.

S’ha escrit a bastament sobre l’Opoton, hi ha qui en remarca uns aspectes i qui hi veu simbolismes que poden ser, fins i tot, divergents. Va molt més enllà de la paròdia i de la ironia. Incideix en aspectes plenament vigents com ara les dificultats en entendre perquè els altres veuen la vida d’una manera diferent de la nostra. Tísner va pouar en el náhualt, una de les llengües indígenes mexicanes més coneguda, i juga amb aquesta llengua a través de la visió d’aquest terrissaire singular, que en alguna ocasió, segons com, ens pot semblar, fins i tot, un alter ego de l’escriptor i el nom del qual vol dir Pudor. Opoton va aprendre a llegir i escriure gràcies als frares i va esdevenir l’únic supervivent de l’expedició que rememora en el seu escrit, de forma desordenada, potser afegint més pa que formatge al conjunt, car la memòria és traïdora, enganyosa i selectiva, sobretot quan et fas vell. 

Gràcies a la col·laboració d’un amic fuster van poder endegar un canoa immensa, i guiats pels oracles dels déus i amb una bona colla de voluntaris, Opoton i la seva gent van anar a la recerca de Quetzalcóalt. La història frega la ciència-ficció o la història-ficció però, de fet, en el conjunt hi ha moltes picades d’ullet que fan referència a la realitat dels catalans, sense que s’hi faci referencia explícita. Tísner desconeix alguns aspectes sobre la història i la llengua gallegues, no es pot saber tot, però tot plegat té poca importància, molta novel·la històrica grinyola en algun punt, malgrat que l’autor s’hagi documentat a bastament. La Galícia on arriba la gent d’Opoton és un mite, una recreació, i, certament, com han remarcat alguns comentaristes, era ja aleshores un indret amb una cultura important i en el qual es van generar moviments tan interessants com les irmandades. 

Pot ser Sant Yago un avatar de Quelzacóatl? Aquesta és una de les moltes preguntes que els expedicionaris es fan, en contemplar els nombrosos pelegrins d’aquell indret. El bisbe els diu que parlen com els bascos. Alguna estranya coincidència atzarosa sembla que hi ha entre la llengua basca, per cert, i algunes llengües indígenes americanes. En tot cas, sembla ben possible que déus diferents haguessin fet tasques semblants en uns llocs i uns altres. 

Troben dones espavilades, locals, com Donya Ximena, que ens evoca la mítica Malinche. S’ensopeguen amb un auto de fe, i estableixen paral·lelismes amb els seus sacrificis rituals. Passen per la terra dels asturs, arriben a la dels bascs, que no parlen pas com ells, i al capdavall la violència s’incrementa i dels més de tres mil homes que van marxar en tornaran tan sols vint-i-set. 

Hi ha molts detalls interessants i moltes situacions, divertides i no tant, en aquesta expedició, en la qual, de forma inevitable acaba per surar la violència. Les ressenyes sobre el llibre en fan interpretacions diverses, com ara establir relacions entre la parla indígena i el català, enfrontats al castellà. La situació d’una llengua i de l’altra, però, no tenen absolutament res a veure, ni tampoc té res a veure la situació històrica i política d’un indret i l’altre. Tísner, de forma lliure, estableix uns certs punts de contacte, ja que el tema de la llengua és un element important en el llibre i el tractament del castellà, idioma que es defuig de forma irònica, connecta del tot amb aquesta intenció.

Tísner va acabar aquest llibre quan ja havia tornat a Catalunya. Tot i que a Mèxic molts d'aquells exiliats van crear una mena de mon propi i que l’enyorament va tenir un pes en el seu retorn, a l’Opoton, com va remarcar, jo crec que molt encertadament Cristian Cortés, el factòtum del grup de lectura, s’hi percep un enyorament d’aquesta segona pàtria ja que l’experiència de l’exili i del contacte amb la cultura mexicana l’havia colpit a fons. A la vida passem per moltes pèrdues, la Catalunya del retorn no era la que havien abandonat perquè tot canvia quan no hi som, de forma irreversible. 

Fins i tot, i no és un tema menor, va acabar per acceptar la geminació normativa del seu nom, ell, que sempre havia signat com Avelí. Les lletres han de patir aquestes identificacions amb les essències, què hi farem. Passa una cosa així amb la ‘ñ’ espanyola. Les llengües no tenen la culpa de què les convertim en instrument de diferència i confrontació o d’identificació amb una classe social o amb un sector acadèmic poc flexible. 

Hi ha molts elements en aquest llibre que podrien generar un debat aprofundit sobre coses com ara les moltes semblances evidents entre els éssers humans i els grans esforços que fem per ser diferents dels altres. Malgrat les dificultats de lectura que comporta, el llibre porta un munt d’edicions, a casa nostra, i seria molt interessant comparar l’original amb les dues traduccions al castellà que se n’han fet. La ciència-ficció, gènere en el qual, d’alguna manera, podem adscriure l’Opoton, permet aquesta mena d’exercicis literaris així com una gran llibertat en els plantejaments.


Avui és molt habitual, aquí i allà, parlar des d’un punt de vista del present del tema americà. Tot s’ha de situar en el seu moment. Al capdavall, com va remarcar Sonia García, en la recent presentació de la biografia del tenor mexicà Héctor Sandoval, que comentava fa uns dies, el present és com és i la història de la humanitat, per desgràcia, no és pas cap jardí de roses, tampoc en el present. 

Cristian Cortés va desmitificar el tema dels pobles indígenes, no eren uns pacífics angelets, s’enfrontaven entre ells i alguns va donar suport als espanyols per anar en contra dels asteques. Al capdavall, els romans van fer el mateix amb tota la cultura pre-romana i no qüestionem pas el nostre origen lingüístic, a partir del llatí. El castellà, amb totes les seves variants, és la llengua de molta gent i una llengua de cultura ben important. Però les coses no son senzilles. 

Hi ha algunes llengües del mon els parlants de les quals s’entenen parlant però que, per diferenciar-se, han optat per fer servir sistemes diferents d’escriptures. De fet, les llengües romàniques, si no hi hagués al darrera el pes dels estats i els seus mandarinatges acadèmics, podrien considerar-se, fins i tot avui, com una sola cosa i parlant, això sí, a poc a poc i sense prejudicis, ens podríem entendre prou bé.

En tot cas avui a Mèxic i a d’altres països es valora a fons el tema de les llengües i formes dialectals que provenen de l’època precolombina i aquestes tenen un lloc, més o menys important, en les universitats. Som molt analfabets, en general, pel que fa a aquest tema. Un dels aspectes més lamentables és el rebuig, força generalitzat, de formes dialectals populars o la incidència exagerada entre bo i dolent, correcte i incorrecte, tot plegat, en el fons, ha servit per bastir barreres diverses, moltes de les quals lligades a la posició social o econòmica.
També l’exili català ha estat mitificat en molts aspectes. Fa algun temps vaig poder veure un reportatge en el qual alguns d’aquells infants que van ser evacuats a Mèxic durant la guerra i que, de sobte, es van trobar sense recursos suficients, en plena adolescència, es planyien del poc suport que els exiliats ben situats els oferien, el qual era, pràcticament, inexistent. 

Fa anys, molts, devia ser a principis dels setanta, vaig conèixer en un campament excursionista una parella d'aquests exiliats que havien retornat, ben situats, molt catalanistes, i em va doldre que parlessin amb menyspreu -tot i que això també passava per aquí, però potser no tant ni amb tants prejudicis- dels andalusos, sorollosos i bevedors. Sempre he comentat que més enllà del seny i la rauxa una de les característiques catalanes que hem de controlar és el cofoïsme, això de som els millors. En tot cas quan vens al mon no et pregunten on ho vols fer, no tens cap opció en triar, d'entrada.

Avui som capaços, o així ho voldria creure, de fer autocrítica, potser hem perdut innocència però hem guanyat en comprensió i en interpretació de la realitat o en la valoració d’un passat incòmode. La gent pot aplegar molts referents, moltes identitats, pot tenir una llengua familiar i escriure bé en una altra, per motius diversos. El dogmatisme no va a enlloc i pot esdevenir un perill evident. I inquietant.

El present, en molts llocs del mon, no és pas menys violent ni més plàcid, per desgràcia.  La pau i la bona convivència son fràgils i no en tenim la cura que caldria. Hauríem de mirar més el present que no pas cap al passat o el futur, vet-ho aquí. I mirar aquest present una mica més enllà dels nostres estimats melics, ep.