4.6.19

LITERATURA, ENSENYAMENT, PROJECTES...



Aquest mes l'Enric Mestres m'ha fet una entrevista per a la revista de distribució gratuïta Oh Paral·lel!, que podeu trobar a biblioteques, centres cívics i alguns establiments del barri del Poble-sec.


Transcric l'entrevista, ja que, més enllà de la literatura, surten d'altres temes d'interès.


Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és una poeta i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis (1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i Retorn a les boires (1994). En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (1994), Rondalla del camí (1998), La descomposició de la llum (2007), L’inici del capvespre (2009) i La cendra dels anys (2010). Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull Indrets i camins (2005) i ha publicat els llibres de poemes La pols dels carrers (2006) i Les fràgils paraules (2015). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d’Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L’any 2006 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum. Júlia Costa manté alguns blogs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, Un balcó al Poble-sec i Tèrbol atzur. 



Com van ser els teus inicis al món de la literatura? 

Ja de petita m’agradava molt dibuixar i llegir; per Reis, pel meu aniversari, per Sant Jordi, pel meu sant, sempre demanava llibres, de regal. Més endavant fins i tot vaig guanyar un concurs de redacció que organitzava la Coca-Cola, a nivell de Catalunya. 

Quines eren aquestes primeres lectures? 

Recordo molt bé les novel·les com ara la sèrie de Mujercitas, les obres de Jules Verne, de Folch i Torres... M’ho llegia tot. En aquells temps recordo que anava a la llibreria Sabadell o a la Torradas a canviar llibres, revistes i tebeos. O als Encants de Sant Antoni, els diumenges. Comprar-ne de nous era car i a casa els pares eren gent treballadora i no sobraven els diners. 

Vas haver de treballar per pagar-te els estudis... 

Efectivament, estudiava batxillerat i més tard magisteri, en horari nocturn, i de dia treballava en una empresa d’accessoris de cotxe que es deia Harry Walker. No era fàcil, havies d’ajudar la família. 

Dius que vas estudiar magisteri, vas ser mestra? 

Sí, sempre a l’escola pública, vaig començar l’any 1972 a Molins de Rei i després a Sant Feliu de Llobregat i Abrera. L’any 1978 vaig obtenir plaça a L’Hospitalet on vaig romandre fins a la meva jubilació, el 2008. Vaig fer l’especialitat d’educació especial i més tard em vaig llicenciar en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida, he format part de grups de recerca pedagògica i vaig impartir cursos a l’Associació Rosa Sensat, sobre tot durant la dècada dels vuitanta. 

Has nascut i vius al Poble-sec, a tocar del Paral·lel. Què ens pots dir al respecte? 

Doncs, és veritat. Hi vaig néixer el 1948 i encara hi visc, amb un breu interval d’un parell d’anys. Sempre he estat vinculada a aquests carrers i a la seva gent. Això m’ha permès conèixer les interioritats del barri, viure en primera persona els canvis que hi ha hagut i els d’aquests darrers anys i tenir una visió global i crec que prou equànime. 

Canvis a millor o a pitjor. Com ho veus? 

Veig molt alarmisme, moltes queixes, però els canvis en la composició del veïnat, això de si ve gent de fora o si tenim massa turistes no crec que perjudiqui tant com es comenta, ja que té molts aspectes positius. Si les escoles s’han mantingut ha estat gràcies a la gent de tot arreu que viu avui al Poble-sec. Aquest és un barri amb una forta personalitat i sempre ha estat un barri d’acollida de les diferents onades migratòries, ho ha fet al llarg de la seva història, ja fa 150 anys. Va néixer per acollir els nou vinguts a Barcelona, amb el creixement de la ciutat. Crec que ha millorat en moltes coses com ara la remodelació dels carrers, la millora de les façanes, en oferta cultural i sobretot en educació, les escoles del barri, avui, són modèliques i funcionen d’allò més bé. He seguit força el treball dels equips de mestres i em sembla admirable. Això no vol dir que no hi hagi problemes o gent conflictiva, però això ni és d’ara ni és una exclusiva del barri.

I respecte al Paral·lel...

Crec que es mitifica molt el passat. El Paral·lel dels inicis era un Paral·lel de barraques molt humils i d’espais atrotinats, amb espectacles que avui potser ens posarien els pèls de punta. Durant els anys 20 i 30 va millorar molt a causa de la situació econòmica. El de la postguerra i dels anys 50 és el que més recordo de petita, amb els seus cinemes, revistes, cerveseries, i, més endavant, amb la revifalla del teatre. Encara conserva uns quants teatres i més que comparar-lo amb el seu passat cal comparar-lo amb d’altres espais de la ciutat, que han perdut gairebé tots els referents. Segueix tenint molta personalitat, la del segle XXI. Tenim la Sala Apolo, el teatre Apolo, el Barts, el Condal, el Victòria, i espais propers interessants, cadascun en el seu estil propi i singular, com ara el Bagdad o el Tantarantana. Les modes i les tendències canvien i de vegades mirar massa cap al passat no et deixa ser conscient dels aspectes positius del present. Això sense parlar de les petites sales alternatives del nostre barri, com La Vilella, per exemple. 

Parlem de literatura i de llibres. Quins són els teus autors preferits i quins suggeriries o recomanaries? 

Sempre he tingut inclinació pels clàssics del segle XIX, per exemple Tolstoi, Dostoievski, Balzac. També m’agrada la literatura anglosaxona, centre-europea i hispanoamericana. En poesia tinc predilecció per autors catalans clàssics com Espriu i Sagarra. El que passa és que cada dia descobreixes nous llibres i nous autors i autores, afortunadament. No m’agrada fer recomanacions, ja que els gustos són molt diferents i les valoracions depenen del moment en el qual t’acostes a un llibre. Com que crec que en aquest camp les dones encara estan una mica oblidades, i per fer país, mencionaré autores catalanes, com ara Olga Xirinacs, entre les grans, en edat i categoria, més coneguda per la narrativa però que té una obra poètica d’altíssim nivell. Pel que fa al barri o a les seves rodalies, tenim a Sílvia Romero, del Poble-sec, tot i que ara viu a Sant Antoni, on també resideixen d’altres escriptores molt interessants, com Maria Barbal o Maria Carme Roca, que va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana. Una molt bona escriptora, amiga meva, és Montserrat Galícia, de Cornellà, una de les autores més importants en el camp de la ciència-ficció catalana. Podria fer una llista molt llarga i me’n deixaria moltes, per això he acabat per dedicar un dels meus blogs a dones escriptores, poetes catalanes, sobretot.

Veig que totes són dones. El fet de ser dona t’ha representat algun problema en la teva carrera literària? 

He recomanat aquestes autores perquè són actuals i no tan sols perquè siguin dones, però tot compta. Jo, personalment, no m’he sentit gaire discriminada pel fet de ser dona però no es pot negar que les dones han tingut menys reconeixement que els homes, en molts camps. Tan sols cal fixar-se en els guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Sant Jordi, els premis Nobel, amb una diferència inexplicable entre les concessions fetes a homes i dones, fins i tot en camps en els quals no es pot dir que no se’n trobin. I, malauradament, això es pot fer extensiu a molts altres àmbits de la cultura en general. En el món de l’art, de la ciència, de la pintura, de la música, del cinema, passa el mateix o pitjor. En els darrers anys hem sabut de l’existència d’un munt de pintores importants, per exemple, de totes les èpoques. 

Què opines d’aquells que parlen en femení sempre? Alguns polítics ho fan. 

S´ha arribat a un extrem que de vegades és ridícul però això és conseqüència directa del sexisme que ha imperat en la societat. En els antics diccionaris es podien trobar exemples i definicions clarament masclistes i discriminatoris. Quan treballava de mestra procurava recórrer a termes genèrics com ara alumnat, veïnat, ciutadania, persona... També ho intento quan escric, crec que les escriptores –i escriptors– tenen un paper important en les adaptacions de la realitat del present a un llenguatge correcte i igualitari però que no grinyoli. 

Ets més novel·lista que poeta o a l’inrevés? 

Són gèneres diferents tot i que en ocasions poden convergir. M’agrada escriure de tot, també articles de divulgació sobre història, per exemple, com els que publiquem als llibres de CERHISEC. També he escrit narracions breus i articles pedagògics. 

On estan ambientades les teves novel·les? 

Alguns textos narratius els situo en el Paral·lel, en el Poble-sec, a Montjuïc, en espais que conec bé, però també tinc una mena de paisatge rural, inspirat en els orígens dels meus pares i avis, amb noms inventats i una geografia que beu en moltes fonts. De poemes en tinc de més descriptius i realistes i d’altres que fugen de la realitat i evoquen imatges gairebé oníriques. 

Has estat guardonada amb diversos premis literaris i vas ser finalista del Premi Sant Jordi... 

Sí, amb la novel·la La descomposició de la llum. Però per diferents motius no es va publicar fins que no va guanyar el Premi Olga Xirinacs, el 2006. Una part de la novel·la transcorre al Paral·lel i a les barraques. Publicar, avui, és complicat. I encara ho és més la difusió de l’obra, quan s’ha arribat a publicar. 

I ara, què fas? Quins projectes tens? 

Col·laboro amb CERHISEC (Centre de Recerca Històrica del Poble-sec), amb Tot Història, amb el Zona Sec, que és el diari del Poble-sec. Pinto i dibuixo. Faig ressenyes literàries sobre cinema i teatre pel blog cultural Llegir en cas d’incendi. Tinc diferents blogs personals, entre els quals La Panxa del bou, Un balcó al Poble-sec i un dedicat a la poesia escrita per dones, amb prioritat per les autores catalanes, que es diu Tèrbol atzur. Respecte a projectes, estic revisant un parell de novel·les i un recull de poesia però no sé quan ho publicaré. Segueixo enfeinada. I en el tema literari, és millor no tenir pressa. 

ENRIC MESTRES 

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Una bona entrevista, en poc espai hi ha el resum de tota una vida dedicada a la cultura i la docencia. Enhorabona!

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc!

Chiloé ha dit...

Sí, realmente buena la entrevista, pero apenas nos permite entrever tu corazón (y no me refiero al órgano cordial, sino al sentimiento) Una autobiografía podría remediarlo. Piénsalo.

Tot Barcelona ha dit...

Me ha gustado mucho las referencias a autores del ámbito local, los del barrio (Poble Sec i Sant Antoni) poco conocidos.
Es un homenaje en toda regla.
Una abraçada.
Salut

Júlia ha dit...

Chloè, tot arribarà!

Júlia ha dit...

MIquel, jo crec que, per exemple, Barbal i Roca son força conegudes, al menys pels afeccionats a la lectura.

Moltes gràcies pel comentari.