QUAN LA TELE ERA PECAT I NOSALTRES ÉREM JOVES

La mort d'Ibáñez Serrador generarà durant uns dies informacions i homenatges diversos. Fa algun temps vaig mirar per la televisió un documental sobre la seva vida professional, molt interessant. No era del tot conscient, fins aleshores, de tot el que havia arribat a fer aquest extraordinari personatge que exemplifica tota una època de les vides joves dels jubilats d'avui. Tot i que es pot dir que va triomfar i, fins i tot, que mai no va acabar de desaparèixer, ja que se li endegaven de tant en tant alguns homenatges merescuts, molts dels seus darrers treballs, encàrrecs, de fet, no van reeixir. Ni ell ni els temps eren ja el mateix. 

La televisió va esdevenir durant molt de temps l'esca del pecat de la vulgaritat, un mitjà que generava un gran refús entre la gent de la cultureta o amb aspiracions a formar part de la cultureta. La gent jove que volia quedar bé amb la posteritat va manifestar, durant anys, que no tenia televisió ni en volia. En molts casos no era cert o ho era parcialment. Els mitjans de masses anteriors, que havien sofert menysteniments semblants, com ara la ràdio o el cinema, van passar a ser valorats amb més condescendència. Ja havia passat amb el teatre, quan el cinema li va prendre protagonisme. Sempre hi ha alguna cosa que en l'arcàdia feliç d'un pretèrit inexistent era millor.

Les grans víctimes d'aquestes condemnes adultes, tot i que a ells tant se'ls en dona, son els infants. Els manuals i les xerrades sobre els perills de la televisió, per a les criatures, conformarien una gran enciclopèdia de ximpleries, però molta gent viu d'aquestes condemnes pedagògiques. Hi havia estranyes comptabilitats sobre el nombre d'actes violents que les generacions infantils podien consumir per dia. La gent que volia ser progre, jo mateixa en la meva joventut, quan s'emancipava, en general a causa d'un casament convencional, moltes vegades no tenia televisió. Al menys, de moment. Avui l'esca del pecat és el mòbil, és clar. I internet. Però les criatures es mouen com un peix a l'aigua davant d'una tauleta farcida de possibilitats de tota mena o davant d'una pantalleta de mòbil amb propostes diverses que els permeten distreure's quan els grans fan la seva i no volen que els infants els atabalin.

Com en tants aspectes de la vida, una cosa és el que es diu i, l'altra, el que es fa. A l'escola constatàvem, escandalitzades, que les criatures anaven a dormir molt tard a causa de la tele però quan vam ser pares i mares vam poder comprovar la  impotència de lluitar contra la realitat i les tendències populars de consum cultural. Avui estem situats en un altre mon però en aquells anys la programació televisiva vespertina era compartida a l'escola i al barri, com ho havien estat les pel·lícules setmanals del cinema de barri o els serials de la ràdio, feia, com qui diu, quatre dies.

Chicho Ibáñez Serrador va ser responsable d'una producció tan diversa que es farà molt difícil fer-ne una valoració global, sense deixar-nos coses importants. La qualitat i el xaronisme convivien en moltes de les seves produccions, ens va fer por i ens va fer riure, tenia un humor intel·ligent i un altre de groller. Va innovar i va repetir fórmules una mica decadents. Així és la vida. Hi ha qui creu que aquí, a Catalunya, som més fins i que el nostre humor és més subtil. No negaré que cada poble té els seus matisos culturals però situar-ho tot plegat en una mena d'escala de valors és relatiu i, sovint, injust. Hi ha molta gent incondicional del seu canal, a casa nostra, en general, TV3. Puix és de TV3, és un bon programa, et diu mes d'un. I fa que no puguis criticar a fons allò que et sembla criticable, si és de casa. En tot cas encara funciona el tema de què els altres fan coses pitjors, som així de devots, i potser està bé que sigui així, qui sap.

El seu inquietant pare ja ens va fer molta por. La meva mare recordava la de Chicho, l'actriu Pepita Serrador, creia que era catalana però ho era, tan sols, per la banda paterna. Els contes de por que ens amollaven pare i fill per la televisió eren terribles però ens encantaven. Aquella tele d'aleshores aplegava programes extraordinaris, teatre de qualitat, novel·les emblemàtiques, i programes de consum que avui es mostren com més bons, fins i tot, que algues coses que fan ara, per cert. La ficció ha migrat cap a les sèries i la tele ja és una cosa molt diferent. Els qui avui som grandets i grandetes mirem enrere amb nostàlgia i, per això, tot es fa difícil de valorar. Tot s'ha de valorar en el seu temps, el seu context i la seva mentalitat. I moltes vegades la memòria és un crític rellevant i conserva el millor de cada moment, en els nostres records subjectius.

Un capellà xaró i carca que vaig conèixer en unes colònies on feia de monitora, quan encara no tenia ni vint anys, ens va amollar una xerrada absurda sobre el nen d'abans de la televisió i el nen de després de la televisió. Tenia la seva lògica, el nen d'abans de la televisió s'havia de conformar amb les rondalles a la vora del foc i para de comptar. Els estris i els avenços canvien la gent. El mon no va ser el mateix després de la divulgació popular de l'automòbil i internet ha produït canvis encara mes grans. La televisió ens va obrir una finestreta al mon, com ho havia fet la ràdio però amb més elements impactants, i les xarxes ens n'obren un munt cada dia, tantes, que ens atabalem i no sabem cap on mirar. 

Ibáñez Serrador ens irritava, en ocasions, perquè posava davant nostre un mirall estrafet i incòmode. Allò de l'Un, dos, tres jugava amb l'ambició i la cobdícia humanes, les parelles es miraven amb odi quan un de tots dos havia escollit malament el premi misteriós i evidenciaven el desengany en no assolir premis importants. Però quan guanyaven allò era una festa, és clar. La vida és així, divertida, absurda, atzarosa, injusta. En la mesa y en el juego se conoce al caballero, fa un conegut refrany castellà. Hi havia gent gran de l'època que manifestava que ja no calia anar a veure cuixa a les revistes del Paral·lel perquè les noies d'aquell programa ja sortien amb poca roba. Al volt del concurs van sorgir actrius que després han fet carreres remarcables, una de les quals Sílvia Marsó, del meu barri. No  sempre va triomfar, Ibáñez Serrador, va tenir ensopegades, poques oportunitats de fer més cinema, no tot és tan senzill encara que siguis famós i reconegut.

Em sabia greu veure'l malalt i vell, en algunes entrevistes dels darrers anys. La vida passa i, per més que ens expliquin que no és el mateix ser gran que vell i que hi ha qui arriba als cent anys ballant la conga, gràcies a la medicina alternativa i convencional i als nivells de vida actuals, tot és un miratge, no ve de deu, de quinze anys, tot s'acaba i, el que es pitjor, sovint s'acaba de forma llarga i dolorosa. Tan sols tenim el fràgil present però resulta inevitable no mirar enrere quan mor algú com aquest senyor irrepetible, intel·ligent i espavilat, que ha passat, ja, a ser tot un mite. Pels nostres fills i néts serà una bona referència sobre la tele, les dèries, els gustos i la societat dels seus avantpassats. 

Sobre les criatures, hi ha moltes històries, novel·les i pel·lícules a l'entorn d'infants perversos i rarets però la més inquietant, pel meu gust, i que no he pogut veure mai sencera quan l'han passat per la tele, de la por que em fa, és aquella de ¿Quién puede matar a un niño? Per cert, basada en el llibre d'un autor avui poc recordat, l'interessant Juan José Plans.