SANT PERE I LES REVETLLES PERDUDES

Els focs de Sant Pere se salten pel darrera, i els de Sant Joan se salten pel davant.

He manllevat aquesta invitació d'una web força interessant de l'Ajuntament barceloní. És de l'any 1942, i malgrat el galdós panorama social i polític, la gent jove que havia sobreviscut al desastre tenia ganes de sortir i festejar. Els meus pares s'havien conegut un any abans, en un ball de l'Avinguda Mistral, La  gavina azul, en van festejar sis, es van casar el 1947, i l'any 48 vaig néixer jo i quatre criatures més, a la mateixa escala, en el marc d'aquella revifalla natalista de l'època. Cosa que vol dir que això de tenir criatures  no va ben bé de bracet amb la situació econòmica, sinó més aviat amb les ganes de tirar endavant com sigui. Ara que em miro algunes fotografies de quan festejaven em semblen força mal alimentats i denerits, tot i que esplèndidament joves, això sí. En castellà popular,  una veïna murciana que vivia a l'escala quan jo era petita, n'hauria dit hacer cara de garbanzos atrasaos.

Les revetlles, que durant anys vam mencionar com verbenes, eren molt celebrades. Però cal tenir en compte que era una de les poques ocasions en les quals es permetia sortir de nit a les noies, tot i que en grup i sovint amb algú de més edat i a llocs coneguts i controlats. La meva mare explicava que, segons tradició, la gent xarona sortia per Sant Joan i, la mes fina, per Sant Pere.  Del meu record, les fogueres de Sant Pere no eren, per Barcelona, tantes ni de tant volum com les de Sant Joan. Encara quedava la revetlla de Sant Jaume, una mena de torna de les anteriors.

La revetlla de Sant Pere va acabar de fer moixoni en no ser festa laborable generalitzada el dia d'un sant tan rellevant, el que té les claus del cel. I això que havia estat de precepte, ço vol dir que havies d'anar a missa sota pena de pecat mortal. De vegades, ja de més grandeta, quan començava a sortir amb amigues a fora havia agafat  alguns dies de vacances, per tal d'aconseguir un pont de llarga durada, de Sant Joan a Sant Pere.

Fins que no vaig tenir quinze o setze anys no vaig poder anar a revetlles serioses i nocturnes. Un any en el qual la vigilia devia caure com aquest, en diumenge, vam fer ja una festa de ballaruca, a casa d'una amigueta el pare de la qual tenia una torreta a Montjuïc, però de tarda. Vam haver de plegar a l'hora del crepuscle mentre que la germana més gran de la meva amiga endegava una revetlla nocturna i canònica. Aleshores, però, ens consolàvem pujant al terrat amb els pares i d'altres veïns, fent esclatar algun petard i encenent alguna bengala. Miràvem com als terrats de la rodalia, visibles des del nostre, el jovent mes grandet ballava i xalava i desitjàvem, ai, ser grans i lliures i trobar la nostra mitja taronja.

Les revetlles no poden ser com abans però les d'abans tampoc no eren com havien estat anteriorment.  Els poders públics han acabat per portar el pòndol de les celebracions, revetlles populars massives, fogueres controlades, permisos per a fer xivarri... No voldria idealitzar  aquelles festetes excitants, que recordem amb il·lusió perquè responien a un alliberament limitat, pel  que feia a les relacions entre nois i noies, ja que es vivia en mons separats, en general, començant per l'escola. Encara hi ha qui m'assegura que abans sí que ens divertíem, que avui als adolescents no els fa il·lusió res i que el jovent d'ara tan sols mira el mòbil. A la vida has d'escoltar moltes ximpleries poc fonamentades, la veritat.