SOLSTICI, FOGUERES, SANTS I NOSTÀLGIES

Hi ha una tendència, gràcies a la facilitat actual per comunicar-nos, a felicitar-ho tot. Es felicita el Sant Jordi i els Solsticis, per exemple. Sant Joan, el personatge homenatjat en tal dia com demà, té poca presència avui però encara és un sant prestigiós. Mentre que Sant Pere ha perdut categoria, en no ser el seu  dia festa oficial a les feines, malgrat tenir les claus del cel, el dia de Sant Joan no es treballa. Bé, això de no treballar també és relatiu, la gent del ram de la restauració acostuma a treballar i hi ha molts oficis per als quals això de la conciliació familiar sona a música celestial, que diuen. Pel que fa a les  claus del cel, potser ara hi tenen un porter automàtic, no ho sé, no hi he estat mai.

La revetlla de Sant Joan aguanta, gràcies, sobretot, al fet que l'endemà és festa. Encara es fan fogueres, controlades per les autoritats, moltes menys que durant la meva infantesa, en els anys cinquanta. També son més modestes, en general. Avui seria impensable tenir criatures corrent pel carrer, durant dies i dies, pujant i baixant escales, carregats amb estris vells destinats a la destrucció, amagant els tresors en algun lloc on les bandes rivals no puguin mangar-ne una part. Avui sobren rampoines i l'ajuntament destina un dia de la setmana per tal que cadascú baixi allò que no vol i fa nosa. 

Allò de les fogueres de barri era cosa de nois. Potser alguna nena ajudava, no diré que no, però eren poques i poc significatives. Enyorem i mitifiquem el passat tot i que sovint, malgrat les  pèrdues, les coses eren molt més galdoses del que volem recordar. Durant les revetlles descontrolades passava de tot però molts accidents no sortien al diari. La meva mare coneixia gent cremada, a causa de bretolades dels gambirots o d'imprudències diverses. Els mistos garibaldis van enverinar unes quantes criatures. Les fogueres feien malbé el paviment però l'ajuntament, en aquells anys, deixava fer per no tenir més problemes. El foc té per a nosaltres, encara, una mena d'atracció sagrada, purificadora, hi ha qui m'explica que es desfà de cartes, fotografies i documents antics cremant-los com pot, llençar-los a la brossa els semblaria un sacrilegi.

En alguna ocasió passaven funcionaris municipals amb furgonetes per recollir llenya, intentant abaltir les dimensions del foc, i eren escridassats pel veïnat, excepció feta dels veïns que vivien a tocar del foc i que, en ocasions, intentaven tirar una mica d'aigua a les flames, mentre entomaven, així mateix, revoltes verbals de gran intensitat. Això passava al meu barri però crec que devia passar a molts més barris i pobles. Avui hi ha qui es queixa de que els gossos, reis actuals a moltes cases, s'espanten amb els petardos, i no sé pas com s'ho devien fer tots els gossos lliures i ravalers del passat.

El material pirotècnic s'emmagatzemava i venia a botiguetes petites, papereries d'aquestes que tenien de tot una mica, sense cap tipus de mides serioses. Hi va haver accidents, alguns de molt greus, com el de Sants, amb morts, i, a poc a poc, tot va anar canviant. Avui potser exagerem els riscos, tot ens sembla que hauria d'estar controlat, previst. Les contradiccions humanes enyoren la llibertat descontrolada i demanen mides represores que ens protegeixin. 

Volem mantenir les tradicions boniques però tot canvia i es transforma. Els ous balladors del Corpus, per exemple, han proliferat i aquest any em va sorprendre veure cues, algunes de gent del país, de persones que anaven a mirar l'ou com si fos una cosa exòtica i seguien la ruta dels ous com si fos una mena de via crucis  festiu. Tot i que això del Corpus ja no és res, més enllà de Berga i la Patum. I anaven a retratar l'ou, és clar. Tot es retrata molt, avui. 

Jo tinc una gran devoció per aquests mòbils que ho fan tot i ens ho  expliquen tot, i per internet, i per les xarxes socials. Moltes crítiques que es fan a aquests estris son absurdes però això passa amb tot, el cinema i la televisió van ser uns grans perills per a les relacions humanes, quan eren una novetat. Aquestes fotografies compulsives no tenen vocació de perdurabilitat, amb poques excepcions, s'insereixen en la nostra vanitat humana, en la necessitat de fer que les coses efímeres durin una miqueta més del que toca.

Un poeta nostrat deia que l'exaltava  el nou i l'enamorava el vell, potser per això del nou va tirar a feixista en la seva joventut, i és que allò del feixisme era una novetat dirigida a atreure els joves, en aquell moment. Sant Joan va acabar malament, a causa de criticar Herodes, com és sabut, i perquè una noia jove, dominada per la mare perversa,  va demanar el seu cap, com a premi per una dansa molt reeixida, diuen que la dels set vels. Sobre el tema s'ha fet molta literatura. Recordo una molt bona versió de  l'obra de Wilde, una versió lliure del mite, que ens van passar per la tele d'abans, amb l'Enric Majó en la pell del profeta precursor i la Núria Espert, enamorada d'ell i rebutjada sense contemplacions. L'obra va ser molt polèmica en el seu temps i Wilde va haver d'encobrir les referències homosexuals de la primera fornada.

La nit serà curta, avui, però es tornarà a anar allargant de nou, primer de forma imperceptible, i és que l'estiu, tan esplèndid, és també un símbol de la brevetat de tot. Amb el temps he anat tenint més tirada pels equinoccis igualitaris que no pas pels solsticis trasbalsadors.