QUAN EL NOVÈ PRES VA DEIXAR DE SER UN MÀRTIR INNOCENT

Aquests dies es torna a parlar força de Joan Baez, amb motiu de la seva darrera gira europea, que inclou un parell d'actuacions pels nostres verals. Fins i tot hem llegit que va dedicar, en un dels concerts, una cançó molt adient, en català, al senyor Puigdemont, Rossinyol. 

L'estiu és farcit de festivals on actuen allò que en podem dir velles glòries i no voldria que això sonés políticament incorrecte, ep. Molts d'aquests grans artistes tenen al darrere una vida llarga, de feina i èxits, i estan lligats  al nostre imaginari sentimental de forma indisoluble. Entre els pocs discos que teníem quan érem joves, al menys la gent del meu entorn, segur que n'hi havia algun de Baez. Avui els vells artistes supervivents, en general, no actuen per amor a l'art, excepció feta d'alguna circumstància concreta, i el seu públic, en general, tampoc no està format per gent de classe baixa, si és que encara existeix això de les classes, que no ho sé.

Tinc un gran respecte i admiració per Baez, recordo com posava i tornava a posar fins a ratllar-los un parell de discos seus, en aquells anys seixanta i setanta tan moguts, tan idealitzats i mitificats. Els temps, cantava un seu amic a qui fins i tot han donat un Nobel, estaven canviant, però no van canviar en la direcció esperada, al menys no pas tant com calia, ni de bon tros. Baez, que tenia un pare d'origen mexicà, va cantar uns quants temes en castellà, alguns dels quals els entonàvem amb devoció quan anàvem d'excursió i algú tenia una guitarra. Un d'aquests temes era allò  del pres número nou, que ha estossinat la dona i l'amant i que assegura que si torna a néixer torna a fer el mateix. La cançó de tot tipus, del passat, és plena de violència masclista contemplada amb condescendència. Avui, si algú canta sobre això és per condemnar els fets i la violència de gènere que els acompanya.

Es ben estrany que ni nosaltres ni la cantant veiéssim res d'estrany en aquella història. Potser el pres venjatiu tenia fills, no ho sabem, la cançó no ens ho explica, com, per exemple, si que s'explica en aquell tango terrible de la Nit de Reis, que ja quan jo era petita era antic i m'esgarrifava. Fa pocs anys, en un molt bon espai de cançó retrospectiva que emetien per la ràdio, Voces con swing, recordo que el locutor va dir que posava aquella cançó del pres número nou, en la versió que fos, per última vegada, ja que li resultava desagradable. Ja sé que si mirem tan prim acabarem per no poder llegir contes ni anar a l'òpera, tot és ple de coses d'aquest tipus. Però hem perdut la innocència respecte de l'honor perdut dels marits enganyats, això sí. Durant anys el nostre codi penal i fins i tot el de països més civilitzats minimitzava molt les penes quan es tractava de crims d'honor, ço és, marits enganyats o pares amb filles que havien deshonrat la família. En alguns països aquesta manera de fe encara dura, per desgràcia.

Baez ha tingut una vida molt arriscada i lluitadora, amb alts i baixos, empresonaments i parelles trencades. Ignoro com es pot sentir algú que ha lluitat tant pel canvi moral quan contempla la realitat del present. En algun lloc vaig llegir com explicava que a partir dels cinquanta anys va anar assolint una certa tranquil·litat existencial. M'imagino que va tenir molts desenganys, en una ocasió vaig escoltar com explicava la gran decepció que va tenir quan va saber, de primera mà, que un líder afro-americà molt apreciat era un faldiller irreductible. Després, com sol passar a molta gent, acceptes el mon com és i no com hauria de ser, persones incloses. Les biografies dels herois venerats molt sovint es mitifiquen i maquillen, un error. Els poders de tots els colors tenen una gran tendència a aquesta manera de fer, tot ha de ser blanc o negre, bo o dolent, d'esquerra o de dreta. 

Moltes relacions mítiques, de parella, es trenquen perquè el xicot li fa el salt, què hi farem. Ella també pot enganyar, és clar,  però diria, per moltes biografies que he llegit i històries que m'han explicat, que més aviat son els homes qui, encara, fan aquesta mena de coses, entre els famosos i entre els anònims. També son els homes els qui practiquen més violència, encara avui. Els motius son espinosos, difícils d'esbrinar, freguen la biologia i arrelen en això que en diem cultura. 

Baez em continua agradant avui, amb el seu aspecte bonhomiós, de senyora gran i de bon veure, cabell curt i blanc, ben tallat, i dentadura ortodoxa, però ja no és el mateix, jo també he envellit. Va tenir un fill amb un intel·lectual activista que va conèixer a la presó, el noi va patir els problemes de molts fills de gent d'aquest tipus però, per sort, amb els anys es van explicar l'un a l'altre i mantenen una bona relació. El fill, també músic, va sobreviure a les maltempsades, les drogues, la situació familiar i tot això. Aquestes coses no passen tan sols als famosos, poden passar a tot arreu, la vida té molts riscos i entrebancs i no travesses cap foc sense cremar-te.  

Em temo, però, que en molts canvis de mentalitat no hi ha marxa enrere. Ni el pres número nou, ni l'assassí venjador de la Nit de Reis, ni els protagonistes masculins de I Pagliacci o Cavalleria Rusticana són avui el que havien estat i ja no ens els podem mirar ni escoltar amb la mateixa compassió. Les músiques poden ser molt maques, les lletres, reeixides, però les històries son com son i ja no les veiem normals, per més dolentes que fossin les senyores infidels, fins i tot admetent que,  en alguns casos, en podien haver fet de l'alçada d'un campanar. Hem perdut la innocència i la ingenuïtat, què hi farem.

Podien ser les coses d'una altra manera, en el passat? Doncs segurament que sí. Per exemple, aquell Jan del poema de Sagarra acaba plorant i prou i un mulato d'una coneguda havanera. Allà en la Habana,  toca el dos, pensant que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou...

Allá en la Habana, cierta mulata
de un hombre blanco se enamoró.
Dígame usted lo que pasó:
que la negrita muy zalamera
a su bohío se lo llevó.

Y cuando estaban entusiasmados
y se juraban eterno amor,
llegó el negrito de la mulata,
dígame usted lo que pasó:

Que el mulato se quiso vengar
y un machete muy largo sacó,
pero al ir a tirarse a matar,
se paró, los miró y se marchó...