ADOLESCÈNCIES DIFÍCILS I NOVEL·LES D'ÈXIT

En una ocasió vaig escoltar l'escriptora Rosa Montero dient que considerava la novel·la un gènere de maduresa. Aquesta afirmació pot tenir una part de veritat però el cert és que en el mon de la literatura trobem grans variables, gent jove que ha triomfat amb una història amb grapa i que després ha fet poca cosa, i d'altra que ha anat millorant de mica en mica fins a elaborar alguna cosa de pes. Cal comptar amb la xamba, és clar, de poder i saber vendre el producte, aspecte, aquest, que si bé va lligat a promocions i personalitat de l'escriptor o escriptora, també precisa d'una gran part de sort. 

La joventut té un valor afegit, indefugible, i hi ha una mena de tendència, amb rerefons comercial, a fer constantment descobriments de nous valors, en la literatura, en el cinema, en la música i en molts camps de la creativitat. El moment també compta, el llibre de Xavi Ayén sobre el boom de la novel·la hispanoamericana incideix una mica en aquest aspecte, després de Vargas Llosa i García Márquez van sorgir autors tan bons o millors que no pas ells, però ja eren sobrers i no van passar de secundaris. Darrerament he acabat el llibre sobre els Lara, molt saludable per a desmitificar el mon de la literatura, en general.

Lize Spit és una jove escriptora belga, nascuda l'any 1988, i amb El desgel, la seva primera novel·la, tot i que ha escrit articles i guions i té una formació en el camp de l'escriptura, ha aconseguit allò que tanta gent ambicionem en debades, quan publiquem un llibre: un gran ressò i un èxit de vendes extraordinari, acompanyat del calaix corresponent. No sabem com li anirà en el futur, aquests èxits, en ocasions, ajuden a vendre però també poden esdevenir un llast. El llibre, força ben escrit, massa llarg, i amb alguns recursos i concessions que en altres temps es consideraven trampetes, tracta d'un tema molt conegut i que sempre revifarà: l'adolescència i els seus riscos. Les trampetes a les quals em refereixo consisteixen en fer anticipacions enigmàtiques, en el sentit de què passarà alguna cosa terrible. 

Quan jo estudiava, de joveneta, el professor Tuson ja ens va fer veure alguns d'aquests recursos oportunistes a llibres de l'època, com ara La familia de Pascual Duarte, de Cela. Els tallers i escoles d'escriptura ensenyen aquesta mena de paranys destinats a enganxar el lector, però no tothom té la gràcia suficient a l'hora de fer-los servir. Isabel Clara Simó ironitzava amb això de què el llibre ha d'enganxar però en el mon actual, amb el consum cultural vigent, si un llibre no enganxa, d'entrada, ho té molt difícil per tal d'assolir un nivell de vendes interessant. I si el llibre no ven l'editorial, per ben intencionada que sigui, en sortirà perjudicada.

Aquest llibre me n'ha evocat molts altres. Els fets se situen en l'actualitat, en un poblet belga, però podria ser qualsevol poble de qualsevol lloc i, fins i tot, més enllà de la presència de mòbils i ordinadors, ens hi podríem ensopegar en qualsevol època. En ocasions sembla inversemblant que ens trobem a Europa, en el moment actual. Encara hi ha llavis leporins, per les nostres ruralies? Els pobles petit encara son comunitats complexes, tancades, per molt que les comunicacions hagin millorat força. No hi ha una assistència social efectiva, a Bèlgica, que sigui capaç de donar suport a fills de pares alcohòlics? Malauradament sabem que és així, la protecció oficial, ben intencionada, no sempre funciona.

Un problema de les petites poblacions, en aquest mon amb una gran tendència a la concentració urbana, és que hi ha pocs infants, poc jovent. Les relacions son limitades i una mica claustrofòbiques fins que no tens cotxe propi i recursos per a tocar el dos quan t'abelleix. Un llibre de la gran Ruth Rendell explicava molt bé la situació, et sens còmode en una petita comunitat, fins i tot segur, però de jove tan sols tens ganes de guillar-ne així que puguis. 

Un petit grup d'infants, el nucli del qual el formen la protagonista, dos amics seus, i, més endavant, una altra noia que incidirà en tot plegat de forma directa, es dediquen a jocs perillosos, relacionats amb el sexe i amb aquest rerefons de crueltat perversa que tant de material ha fornit a llibres i pel·lícules. Quan aquests actes cruels se situen abans del nazisme sempre hi ha qui hi veu una relació però, en aquest cas, les coses passen, com qui diu, fa quatre dies i per més allargada que sigui l'ombra del catolicisme belga i de la seva estranya monarquia resistent, amb un paio com el senyor Leopoldo en els seus ancestres, el present es el present.

El problema és que ens passem més de quatre-centes pàgines i escaig esperant que passi el que ha de venir, mentrestant se'ns donen referències i pistes, algunes de falses, fins i tot, i al capdavall, com sol passar en tants llibres, la tragèdia no és ben bé el que pensaves que seria i tot plegat frega la inversemblança, àdhuc la venjança final de la protagonista, en el seu retorn al poble maleït. Per cert, l'enigma que ens guia vers el desenllaç, relacionat amb un bloc de gel, solidificat al principi del llibre, l'havia sentit explicar ja en els meus anys escolars. La pala de la coberta també té a veure amb el tema. 

Per tal d'amanir el conjunt es recorre a evocar de forma directa i sense manies, aspectes desagradables, suors, defecacions, vòmits, ferides, sang, maltractaments d'animals i coses així. Avui costa molt escandalitzar la gent, ja hem vist i llegit de tot, pràcticament. El gremi dels carnissers potser hauria de fer-hi alguna cosa, en general la literatura i el cinema no els tracten gaire bé i aquest tractament fa pensar en possibles missatges subliminals encaminats a difondre el veganisme.

Les poques relliscades vers una certa tendresa son poques i escadusseres. Malgrat tants condicionants i temes recurrents no m'estranya que el llibre s'hagi venut, té ganxo, vaja, tot i que no comparteixo algunes lloances entusiastes que li han dedicat alguns comentaristes. Suposo que no és el mateix que el llegeixi algú jove i amb poca experiència lectora, encara, o gent de la meva edat, que ja vam patir amb els adolescents de l'Ana María Matute o amb aquells alumnes abusadors de l'escola militar del jove Törless, per exemple. Pel llibre hi planen la mort, el suïcidi, l'assetjament, poc  explicat però intuït. 

De fet, el suïcidi jove o adolescent és un motiu habitual de mort prematura, per molts motius, espinosos i que no sempre s'aclareixen ja que aquestes morts s'intenten silenciar o amagar. Darrerament va morir una cantant relativament jove i per les xarxes vaig llegir més d'un que suposava que s'havia suïcidat, ja que quan no s'expliquen els motius de la defunció inesperada, en general, la mort sol ser d'aquest tipus.  Sovint és així i encara costa dir les coses pel seu nom, en aquest tema.

Això de l'adolescència fosca continuarà sent un filó interessant, al capdavall aquesta etapa vital és com un foc inevitable que et pot cremar molt o poc, i el seu resultat depèn, com les vendes de llibres, de la sort, de l'entorn familiar i social i de la grapa vital de cadascú. En molts casos es relacionen aquests temes amb el context polític del moment o en el que pot venir després. Però hi ha alguna cosa més que no és ni social, ni política, ni familiar, relacionada amb la bondat i la maldat i amb la capacitat d'algunes persones, fins i tot des de la infantesa, per fer-ne de grosses. I amb la covardia d'algunes altres que es conformen amb mirar, sense implicar-se. En algun lloc vaig llegir, fa temps, i sento no recordar-ne la font exacta, que al mon hi ha unes quantes persones bones, unes quantes de dolentes, i una gran massa d'indiferents i covardes, que actuen segons convé, és clar.