Fa uns dies vaig poder veure, a la Filmoteca, un musical de l'any 1981, Pennies from heaven, que comentaré en una altra ocasió. Però ahir em va tornar a venir al cap el seu desenllaç, terrible, i com, en un estrany exercici d'ambigüitat i sarcasme que plana per damunt de tota la pel·lícula, l'injustament ajusticiat protagonista ressuscita i ens ofereix un fals final feliç i romàntic, made in Hollywood. In Hollywood del passat, és clar, ja que avui tot és més matisat, relatiu i realista. I ja ho era a principis dels vuitanta, quan es va rodar el musical esmentat.
Es fa difícil escriure sobre Érase una vez en Hollywood, ja s'ha vessat molta tinta sobre la darrera pel·lícula d'un director de culte, amb el qual no connecto gaire. El cas és que, d'alguna manera, determinades promocions han incidit en què la història té el rerefons de l'assassinat de Sharon Tate i la seva colla d'amics, a mans d'un guillat que encara cueja i té els seus seguidors i admiradores, tot i que roman tancat a la presó. Bé, a mans del guillat no, ell era el líder i donava ordres, de fet. A la pel·lícula, com hores d'ara molta gent ja sap, els fets donen un gir irònic però inquietant i son els dolents els qui palmen. Al capdavall el títol de la pel·lícula ens anuncia que estem davant d'un conte, malgrat que rere el singular humor tarantinià hi hagi melangia, tristor i una certa nostàlgia d'un temps en el qual ja hi havia, com passa sempre, nostàlgia d'un altre temps.
Com que m'imagino que molta gent jove potser no té tan presents aquells fets terribles, s'haurà de recórrer a internet per esbrinar el tema. Manson i els seus no eren uns hippies happy florwes, eren una estranya secta amb idees apocalíptiques i racistes. La rellevància de l'actriu emergent, el seu embaràs, la personalitat del seu marit, tot plegat va fer que s'amollessin tota mena de disbarats sobre satanisme, després dels crims, que encara planen damunt de Polanski, em temo. Tate era una actriu jove, bonica, emergent, molt apreciada a nivell humà per la seva humanitat i calidesa, segons expliquen. Fa poc, amb motiu de la mort de Doris Day, va tornar a sorgir aquella història, car sembla que l'objectiu de l'odi de Manson era el fill de l'actriu, productor musical que no havia valorat com calia les creacions del líder de la secta i que ja no viva en aquella casa, aleshores.
Érase una vez en Hollywood és una d'aquestes pelis que s'han de veure, això sí, ni que sigui perquè, com les de Woody Allen o Almodóvar, ja juguen en una mena de lliga de prestigi assumit, i les veurà tothom, cinèfils impenitents i gent que va al cinema de tant en tant. Retrata molt bé l'època, compta amb un repartiment rellevant, barreja personatges reals i inventats, fa milers de picades d'ullet, algunes de les quals probablement ens passaran desapercebudes als no iniciats, fins que no ens les expliquin en alguna crítica saberuda. La secta mansoniana de ficció més aviat fa riure, d'entrada, però Tarantino es també un gran humorista. La pel·lícula compta amb aparicions puntuals de gent coneguda, que pots anar descobrint. És molt llarga però, seguint una estranya moda que va fent forat, al final dels títols de crèdit hi ha inserida una petita falca que els qui no ho sàpiguen i tinguin ganes d'anar al lavabo, després de gairebé tres hores de cinema, distret, això sí, es perdran si no ho saben.
Fer cinema sobre el cinema o literatura sobre la literatura és una tendència antiga i els resultats poden ser diversos. Aquí, tot i la durada una mica feixuga de la pel·lícula, es compta amb aquests dos pesos pesats que son Di Caprio i Pitt, que milloren amb els anys malgrat que de jovenets es profetitzava que amb aquelles carones de criatura no superarien la maduresa professional. Ells porten el pes del conjunt, son el pal de paller de totes les situacions i, com que les comparacions son odioses i he llegit opinions de tota mena, no en triaré cap dels dos i que cadascú pensi el que vulgui. Sembla que Tarantino els ha comparat, pel glamour que generen plegats, al Redford i el Newman, en els seus bons temps. No crec que siguin comparables, més enllà de la fama que tenen i el que representen en el context cinematogràfic actual, tan diferent del de fa anys.
He llegit així mateix qui pensa que no hi ha una història consistent, sinó que més aviat ens trobem davant d'un conjunt de bones anècdotes, amb moltes referències, amanides amb música evocadora i situades en uns escenaris de categoria, molt ben reconstruïts. Això, crec, no té importància. No totes les narracions han de seguir uns determinats paràmetres convencionals. Tot i que la trista història de Tate és una mica un complement afegit amb calçador, la pel·lícula, en algunes propagandes, es presenta gairebé com un thriller, centrat en aquells assassinats els quals, certament, si es vol mirar així, poden reflectir el final d'una època i d'unes etèries il·lusions, com ara allò del dia que va morir Marilyn, vaja. Jo crec que aquell va ser un episodi més de la trista història negra de la humanitat i de la manca de lògica en molts capteniments perversos. El fet que Sharon Tate fos força coneguda, en aquell moment, va donar carnassa a la premsa voltor.
El mon del cinema americà, ens agradi o no, ha condicionat el nostre imaginari sentimental i els intents que s'han fet pels nostres verals, amb la intenció de recrear referents cinèfils hispànics, no se n'han sortit, de moment. La niña de tus ojos, per exemple, em va semblar una astracanada i una oportunitat perduda. Però tot son gustos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada