ELS NOUS MONS NO VAN SER COM ELS VOLIEN

Construint nous mons

1914-1945

Les avantguardes històriques a la col·lecció de l’IVAM

Aquesta exposició, tot i que es va inaugurar a mitjans de juny i ha anat acompanyada d’un cicle interessant de conferències probablement, a causa de l’etapa estival, crec que no ha tingut el ressò i la difusió que mereix. Encara es pot visitar, fins al 15 de setembre, i cal no deixar-se-la perdre. Hi podem trobar fons de la col·lecció de l’Institut Valencià d’Art Modern, lligat al llegat de l’escultor Juli Gonzàlez (1876-1942) i es tot un referent pel que fa a l’art de les avantguardes del segle passat. A més a més s’hi poden veure peces de disseny de la Col·lecció Alfaro Hofmann. 

Poques vegades he trobat tan poca gent a les exposicions de CaixaForum com en aquesta ocasió, però pot ser a causa de l'època o a què ja fa temps que s'ha inaugurat. Tampoc és època escolar, és clar, el públic escolar és avui un element habitual en aquests llocs. En general, com que no tinc el lloc gaire allunyat de casa, acostumo a repetir més d'una vegada, en aquestes exposicions en les quals, en general, el gran nombre del que s'exposa no es pot pair del tot en una primera visita, encara menys si costa moure's entre la gent.

La mostra se centra en tres nuclis principals: un conjunt de creacions poètiques i oníriques, relacionades amb el dadaisme i el surrealisme, una sèrie d’obres de caràcter analític que s’endinsen en el camp de l’abstracció i un àmbit de crítica social, lligat a la propaganda política i als fets que van sacsejar aquella època històrica. El mon canviava de pressa i, a tots nivells, se cercaven noves formes, tant en la literatura com en les arts plàstiques, fent atenció a mitjans com el cinema. S’hi pot percebre l’energia del moment, l’entusiasme creatiu i la il·lusió que acompanyava la recerca, orientada sovint vers les classes populars les quals, a partir dels canvis experimentats amb el comunisme, semblava que havien de senyorejar un futur esperançador. Avui sabem que les coses no van anar ben bé com s’esperava però el xoc amb una realitat violenta, cruel i totalitària, no va poder acabar amb l’esperit d’aquelles realitzacions, ben presents en la nostra pròpia actualitat, en molts sentits.

Les tècniques fotogràfiques van canviar la percepció de l’art, es va desvetllar un entusiasme per la tecnologia, el nou urbanisme i la publicitat, l’autoritat va començar a esberlar-se. La mostra es divideix en cinc seccions, però els límits no son definitius i les relacions entre història, creadors, obra i context, conviden a passar més d’una vegada que davant d’objectes, dibuixos, fotografies, pintures o fragments de cinema. La primera secció ens introdueix en el dinamisme espacial, amb les aportacions de gent com Duchamp. La segona secció, Cossos somiats, ens enfronta amb una realitat trastornada en la qual el pes de l’inconscient serà molt rellevant, encara més a partir de les aportacions de Freud. La tercera secció incideix en la vida quotidiana i en els intents de racionalització inspirats per la Bauhaus o el grup holandès De Stijl. La llar assumeix el repte del canvi, a partir de la renovació del disseny pràctic. El collage i el fotomuntatge tindran un paper preponderant en la nova creativitat, i tendències com el constructivisme soviètic seran molt rellevants.

La secció 4, El misteri de les formes, incideix en els elements orgànics i geomètrics com a inspiradors i en les relacions amb altres disciplines artístiques, com ara la música. La cinquena secció ens mostra l’obra de Kurt Schwitters, amb els seus collages aparentment caòtics, i que tenen relació amb la perversió de la cultura que condueix a la tragèdia i la massacre. A la mostra trobem creacions d’un munt de personatges importants, avui gairebé mites, d’aquell mon amarat d’iniciatives de tota mena i hi podem percebre com ha arribat fins a nosaltres la seva influència, no tan sols estètica. Son moltes les reflexions que es poden fer, a partir d’aquesta exposició, sobre l’època que abasta, ben diferents de les que feien els contemporanis, és clar. Per molts motius resulta aquesta una exposició imprescindible.

I és que més enllà del discurs museístic, interessant, i del valor artístic del conjunt, l'exposició ens situa en una època relativament breu, amarada d'entusiasmes i perspectives de futur, des de molts vessants i des de molts indrets. Malauradament, com sol passar, la realitat va ser dura i tota aquella creativitat en ebullició es va malmetre, pel que fa a l'estalinisme i els seus referents, o bé va esdevenir art de consum, una moda més, vaja. Però res ja no seria com abans, és clar.

A CaixaForum també es pot veure una altra exposició, La pintura. Un repte permanent, amb una important selecció d'art contemporani, del fons de LaCaixa. No em diu gaire res el tipus de pintura que aplega, tot son gustos i tendències, però m'imagino que per a determinat públic deu resultar molt interessant. Aquesta es pot veure fins a finals del mes de setembre.