L'estiu ha inspirat molts llibres, pel·lícules, obres de teatre, poemes o cançons. Fa una mica més d'un any comentava en aquest blog La villa, la darrera pel·lícula de Guédiguian, que va passar una mica de puntetes pels cinemes. Darrerament he vist Les estivants, de Valeria Bruni, i no me n'he pogut estar, de comparar els dos mons que ens ofereixen aquestes dues històries.
Estiuejar no era, al menys abans, el mateix que passar les vacances. Les vacances, per als treballadors, han estat un assoliment relativament modern, en el mon desenvolupat, lligat a la millora de les condicions laborals. L'estiueig familiar benestant anava lligat al fet de tenir casa pròpia, en algun indret privilegiat, o bé poder fer cap a un hotel o una fonda d'una certa categoria.
Per la pel·lícula de Guédiguian hi planava un alè de desencant, allunyat de l'optimisme d'esquerres d'altres obres seves. La casa de l'estiu era, allà, una caseta modesta, feta amb esforços i estalvis i en perill de desaparició per culpa de l'especulació immobiliària. La de Bruni ens mostra un mon també en extinció, però molt diferent, el de l'alta burgesia decadent, tot i que no sé pas si tan decadent com ens volen fer creure. Una burgesia la qual, en molts casos, no té relleu generacional i ha de recórrer a l'adopció internacional, centrada aquí en la figura d'aquesta espavilada nena d'origen senegalès, filla adoptiva de Bruni. El mon burgès del futur serà pels nou vinguts espavilats o que han tingut sort, en caure en un cercle familiar amb calerons i propietats. Un dels personatges ho comenta, amb ironia, pensar que tot allò anirà a parar a aquella nena li fa, fins i tot, molta gràcia.
Tant Bruni com Guédiguian, en certa manera, recorren al seu propi cercle, de familiars o amics, en aquestes històries estivals. Hi ha una tendència recurrent, en la gent de la literatura, del cinema, a mirar-se una mica el melic, cosa lògica, car voler parlar i escriure sobre nosaltres mateixos és una cosa molt humana. Hi ha qui pot escriure una novel·la o fer una pel·lícula i qui s'ha de conformar en explicar les seves penes a la veïna.
Les estivants, més enllà dels problemes sentimentals de la protagonista, de l'enyorament del germà mort, el qual es va apareixent de tant en tant, en escenes d'ironia onírica evident, i de les gracietes de la pubilla o els balls eteris de la Golino, dona veu al sector obrer, a aquests criats encara imprescindibles per a la gent d'upa, per tal de fer neteja o endegar els dinars. Ja no son criats silenciosos ni ignorats ni ignorants, tot i que no acaben de ser ben bé de la família. Algunes tímides pinzellades sobre l'esquerra i la dreta donen els pocs tocs polítics al conjunt, més enllà de reflectir un sector social determinat, amb una certa mala consciència, tot s'ha de dir.
Per a més estiueigs mítics i de ficció la televisió ens ha passat altra vegada el Verano azul. La sèrie s'ha descolorit i té fragments carrinclons, contemplats des del present, però manté un cert encant o així m'ho sembla, potser perquè recordo el temps en el qual la miràvem, estant de vacances -o d'estiueig- en un càmping una mica sorollós. El destí d'aquells nois i noies ha estat divers, molt diferent en uns casos i uns altres. La vida és estranya i el futur, imprevisible. La mort de Changuete va ser tan plorada com ho va ser la de la mare de Bambi, durant la meva infantesa. Els actors i actrius que feien de pares i mares dels nois ja son molt grans o han mort, com Larrañaga. Interpretaven gent normaleta, de classe mitjana, d'aquesta que començava a estiuejar encara que tan sols fos durant el mes d'agost.
Televisió Espanyola va produir, a mitjans dels vuitanta, una sèrie remarcable, inspirada en la famosa obra de teatre de Gorki, Estiuejants, que encara, de tant en tant i no tant com caldria, es continua representant amb adaptacions, més o menys reeixides, a la realitat de cada present. La sèrie aplegava textos d'altres autors russos però ambientava el conjunt en una Espanya sacsejada per tres moments claus i dolorosos, la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de Cuba, el desastre d'Annual i el final de la guerra civil. Comptava amb un gran repartiment, per valorar-la com cal hauria de tornar-la a veure, la veritat.
Fa molts anys anava jo a unes reunions sobre temes espirituals i coses així, a una parròquia d'Horta. Érem tot noies molt jovenetes i el capellà que ens instruïa em semblava modern i avançat. Quan hi penso encara m'esgarrifa pensar en com m'ho creia tot, aleshores. En una ocasió van venir durant un temps unes altres noies, conegudes del capellà, ja es veia que procedien d'un altre mon. Com que arribava l'estiu, el mossèn va anotar les nostres adreces i després ens va preguntar la d'estiueig, adreça que tan sols van poder facilitar les noves participants. Amb aquell tema vam fer molta broma, després, les que no estiuejàvem. Malgrat tot plegat haig d'agrair a aquell capellà que ens expliqués coses que jo ignorava, com ara el tema de l'enfrontament, en el si del franquisme, entre opus i falange, per exemple.
La pel·lícula de Bruni em va semblar massa llarga i en vaig sortir amb el sentiment aquell de que qui no té feina el gat pentina. I si, a sobre, et paguen bé per pentinar el gat... Després he anat pensant en determinades situacions, en aspectes del diàleg, en una certa simbologia oculta, fins i tot, i crec que paga la pena veure-la, tot i que Bruni m'agrada més com a actriu que com a directora. L'estiu continuarà sent una època adient per als amors efímers, els records nostàlgics, les reflexions a la fresca i la melangia. L'estiu s'acaba sempre, sovint amb tronades, i la tardor ja és tota una altra cosa.
Les vacances d'avui compten des de fa temps amb una tendència assolida de forma relativament moderna per la gent treballadora, els viatges, tan mitificats, que també divideixen la gent en categories una mica elitistes, turistes i viatgers, per exemple. Com deia Capri, posant les paraules en boca d'una sogra d'aquelles d'abans, hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa.
4 comentaris:
L'Agencia de viatges on agafo els packs de vacances es diu Veure Món, són gent jove i no en sabien res de Joan Capri, quan els vaig explicar l'acudit amb el seu nom. Ja diu Fuster que morir és ser oblidat, més tard o més d'hora, però oblidat.
De vegades t'adones que ja tens una edat quan la resta de la gent no sabes de què els parles o no et riuen les ironies relacionades amb el teu imaginari, Francesc. Ja sabíem que era així però quan et fas gran t'adones de la gravetat inexorable del tema, del tema de la brevetat de la vida.
El film de Guédiguian posseeix un to més crepuscular i desenganyat que el de la Bruni Tedeschi, tot i que, aquest darrer, és enormement autobiogràfic. De fet, la nena és la seva filla adoptiva a la vida real.
I, pel que fa a "Verano azul", potser sí que té moments, com tu dius, "carrinclons", però, d'altra banda, també és innegable que ha sobrepassat àmpliament la seva condició de sèrie televisiva fins a convertir-se en un veritable fenomen sociològic. Per això la tornen a emetre cada any. Veure qualsevol dels seus capítols ens aporta un munt d'informació sobre com érem fa quaranta anys, a banda que sempre és maco, pels que tenim aquesta edat, rememorar, en imatges, la nostra infància.
Cert, Joan, no hi he entrat a fons però la mare i la tieta també son autèntiques, Bruni fa sovint això quan dirigeix, de tota manera crec que la història depassa el tema familiar per esdevenir un estrany retrat de determinada classe social que a mi em resulta força llunyana tot i que la gent del servei ens acosta una mica als treballadors normalets. Bruni diu que fa cinema per ordenar el seu caos vital.
No volia dir això de carrinclona de forma pejorativa i crec que quan la van estrenar jo, que ja era grandeta i amb criatures, ja vaig trobar que tenia un cert to excessivament sentimental en alguns moments però això potser va ser una de les seves virtuts. Ha quedat lligada als records de molta gent de la generació dels meus fills i això sempre és un valor afegit.
Recordo que davant de l'èxit es va dir que s'hauria pogut allargar, com feien ja, aleshores, les sèries americanes de més seguiment. L'equip actoral va viure un temps de glòria popular que es va acabar i que va afectar alguns dels actors infantils, tots ells molt bons, alguns dels quals no van tenir un esdevenidor gaire reeixit. Tan sols Artero va continuar com actor. Efectivament, és tot un reflex d'un determinat sector social de l'època, amb alguns matisos transversals, com el personatge de Pancho, l'actor que, per cert, menys sort i estabilitat ha tingut després. Els adults ja tenien la seva carrera en marxa, més o menys. De fet la història de la sèrie i els seus personatges reals, l'època i el ressò assolit, fornirien matèria per a un llibre o una altra pel·lícula. Poques sèries espanyoles juvenils ha esdevingut tan emblemàtiques, això és ben veritat.
Publica un comentari a l'entrada