DE QUAN ELS INFANTS PLAGIEN POEMES REIVINDICATIUS

Existeix, en el present, una mena d'exaltació mística de la infantesa, de la joventut. La joventut ja té, però, una mitologia antiga, consolidada. El tema del pes de la infantesa, en el conjunt de la humanitat, és relativament recent. De fet la infantesa, en èpoques antigues, havia estat una etapa molt fràgil. Naixien moltes criatures i morien com a mosques. A les criatures no se les tractava gaire bé, en general, moltes rondalles i dites recullen una mena de menyspreu vers els caganers (quan siguis gran menjaràs ous, els nens no parlen fins a la setmana dels tres dijous...). Els costumaris i la literatura son plens de bromes cruels vers els innocents infants del passat.

Malgrat que avui els infants son un bé escàs i molt preuat, en general, tot i que hi ha excepcions i de vegades es fa difícil protegir-los dels adults irresponsables, cruels o abusadors, gairebé sembla que han assolit una mena de categoria de classe social, si és que això de les classes encara cueja. Maria Aurèlia Capmany es preguntava, en un interessant llibre, si la joventut dels seixanta era una nova classe. Fa anys protestaven els universitaris, després ho van fer els estudiants de Batxillerat, de secundària obligatòria. Aviat seran els infants de primària, potser de parvulari, els qui exigiran drets diversos i comptaran amb la badoqueria periodística d'un mon que no sap quin pito tocar. 

Ahir li recordava, al meu fill, nascut el 1980, com de petit, una vegada, a la platja, amb uns quants amiguets i amiguetes al volt, potser cap a 1987, els feia una mena de proclama sobre el fet de què la gent gran no tenia dret a manar-los. Aquestes coses fan gràcia i se'n pot fer broma, no van més enllà, en general, i tenen un fons d'aparent justícia reivindicativa. Un dels temes literaris i cinematogràfics que fa més angúnia és el dels nens i nenes perversos, assassins, rarets. I, en el fons, una classe de primària, en molts aspectes, s'assembla molt a qualsevol Parlament convencional. Hi ha lideratges, relacions de poder, grups de pressió, carismes inexplicables, assetjaments, crueltat, bonhomia, innocència i tot el que hi vulguem trobar, sense complexos. 

El pitjor és que en tot plegat hi ha molta trampa i molt de cuento xino. Els infants, els més joves, depenen per a tot dels adults, sobretot pel que fa a l'economia. I volen quedar bé amb els adults, cridar la seva atenció, ser estimats, escoltats i acceptats. Els manca això que avui es valora tan poc, experiència, lectures, estudi. Beuen les consignes que han fabricat els adults interessats en mentalitzar. Admeto que a l'escola hem caigut sovint en moltes ingenuïtats, sovint propiciades per interessos polítics diversos. I això que l'escola primària, el parvulari, son avui uns indrets relativament paradisíacs, amb una certa independència per als professionals, cada dia més relativa, car els poders no paren de marejar la perdiu amb propostes, directrius i protocols de tota mena. 

Una gran part de la pau social que sura, amb tots els problemes que vulgueu, per barris i pobles, es congria a l'escola on, per poc temps, tots els infants son iguals i poden fer, allà dins, el mateix, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. La societat ja té interès en discriminar, gent molt progre, a l'hora de la veritat, porta els fills a escoles determinades, suposadament de prestigi. I això que les nostres públiques, avui, tenen un molt bon nivell, en general i sense excepcions. Una trampa és lligar els infants en excés a l'escola del seu barri, el lloc de residència ve sovint determinat pel poder adquisitiu i això ja és motiu d'una discriminació important.

Quan jo treballava a l'escola fèiem, com es deu fer encara, tot i que hi ha centres en els quals es defuig, ai, qualsevol tipus de competitivitat que no sigui, això sí, esportiva, certamens literaris. En un munt de casos m'he trobat amb mestres de bona fe que em mostraven poemes o narracions molt brillants, endegats per criatures o adolescents de la primera volada. L'experiència i un sisè sentit em fan veure quan una cosa no l'ha pogut fer un infant, sinó que es tracta d'un plagi o de gairebé un plagi, fet sense mala intenció, això sí. Com que no hi ha ningú al mon que ho hagi llegit tot, el responsable de la tria literària sovint volia premiar coses que no eren originals. De vegades jo li advertia que allò no ho podia haver escrit un nen o una nena, costava de demostrar, avui, amb internet, ho tenim més fàcil. El professor enganyat s'ho prenia molt malament i jo diria que, en ocasions, m'agafava mania a mi. No és fàcil entomar errors d'aquest tipus.

Recordo que una companya mestra ensenyava amb molt d'orgull un text d'unes alumnes sobre la integració dels immigrants, en el qual uns nens i nenes explicaven que ja eren catalans com la resta dels autòctons, quan duien uns anys per aquí. Encara no existia la immersió, en aquella època, el text era en castellà. A mi em semblava massa ben escrit i amb el temps vaig esbrinar que era obra de Paco Candel, d'una publicació molt maca que havia fet per als infants d'origen divers. Un dia vaig gosar dir-li que em semblava que aquell text no era obra dels alumnes, no sé ni si s'ho va creure, la veritat. També, en una ocasió, recordo un profe que mostrava uns poemes fets amb una mena de consignes publicitàries, de fet eren còpies d'anuncis de l'època, però com que el professor no mirava la tele... En podria posar molts exemples, vaja.

Això no tan sols passa a l'escola, vaig ser jurat d'un concurs literari durant un temps, hi havia una modalitat dirigida als nens i adolescents i algú havia copiat un tros d'un poema de Martí i Pol. Entre el jurat hi havia en Jordi Sarsanedas que, quan jo vaig comentar que aquell text no era original, va admetre, amb simpàtica ironia que ell havia votat en Martí i Pol. El plagi i la còpia no son exclusius dels infants i, en tot cas, aquests ho fan sense malícia, tot i que en ocasions ajudats per algun adult proper. I és que en algun cas l'alumne copion em va admetre que el poema li havia buscat la seva mare ja que ell no sabia què escriure.

Vaja, que els anys i l'experiència em mostren quan un poema, una actitud, una proclama, no provenen en origen dels més jovenets sinó d'interessos i intervencions de ves a saber qui. Jo soc contrària, així mateix, i sense èxit, a fer participar els infants de manifestacions massives adultes, amb rerefons polític, ja els adoctrinem prou a casa, a l'escola, encara que no ho vulguem admetre, ho fem amb bones finalitats i objectius i de forma, se suposa, positiva. Als infants d'altres èpoques se'ls podia fer espiar la família, delatar-la a l'escola o participar en escridassades cruels i directament feixistes. A l'escola on vaig fer les pràctiques cada dilluns la professora preguntava a les nenes -era una escola 'de nenes'- si havien anat a missa el diumenge i em comentava, escandalitzada, que moltes no havien complert amb el precepte. He de dir que aquesta professora era, en d'altres aspectes, una gran professional, innovadora i agradable.

Els règims democràtics tenen formes més subtils d'imposar. França amolla des de fa segles una educació patriòtica que ha contribuït a acabar de piconar diferències lingüístiques inquietants. Aquí, a Espanya, com que no van fer ni tan sols escoles per a tothom, fins fa, com qui diu, quatre dies, no se'n van sortir. L'educació patriòtica o ideològica ha portat a l'escorxador, de grat o per força, un munt de jovent en edat de merèixer, nois sobretot, i ha potenciat, quan li ha interessat, el tema del sacrifici patriòtic sacralitzat. En tot cas, carregar els infants amb un excés religiós, polític o identitari hauria de ser, al menys, objecte de debat social. 

S'adoctrina, fins i tot, estèticament. Avui, quan tant es porta les criatures i adolescents a museus i exposicions, he escoltat discursos que els han fet absolutament dirigits a la manipulació. Quan sento una criatureta de P5 que m'explica com n'és de difícil allò que feia el senyor Miró, la veritat, m'inquieta, ja que son, més o menys fil per randa, les paraules que ha escoltat durant la visita canònica a la Fundació i que repeteix com un llorito, el mateix que jo repetia el Crec en un Déu.

Tot això per dir que, al menys a mi, aquestes manifestacions massives de criatures em fan més aviat angúnia. Crec que l'època més raonable per a poder exigir el que sigui és la maduresa, quan ja s'ha llegit una mica, es té una certa perspectiva i una experiència raonable, a més de formar part, quan es pot, de la població activa, la que treballa i cobra, vaja. Tampoc no m'emocionen les manifestacions massives de gent de la meva edat, avui una gran majoria amb un relatiu poder adquisitiu, ja que també s'arriba de vegades a un moment vital imprudent, en el qual no tens vergonya i tant te fa com quedin les coses després de tu, a banda de congriar una vena de revanxisme impertinent. Es allò tan antic de para lo que me queda en el convento... 

Les solucions serioses son a l'abast, mes aviat, dels adults de mitjana edat amb una mica de poder, per poc que sigui. Es podrien fer coses relativament senzilles, a favor d'això del clima, renunciar a viatgets excessius, boicotejar les sortides no necessàries, per motius de lleure, en avions o creuers, per exemple. Però, ai, avui el viatge és una mena de valor assolit i el turisme un gran invent, quan no hi ha coses millors, que ja ho deia el Martínez Soria en una peli, això.

Els poders incideixen en allò en què poden incidir sense massa riscos ni perdre vots en excés, no fumar, anar amb bici, no menjar carn, coses així. Una cosa son les boniques proclames, les manifestacions amarades de pancartes contundents, els bons desitjos i les bones intencions, que empedren l'infern. Després, a tocar de casa i de les nostres mentalitzades i ben peixades criatures, que utilitzem com excusa recurrent,  que no ens hi posin ni un centre d'adolescents forasters, ni una presó, ni l'hospital dels infecciosos, ni un tanatori, ni una mesquita, ni massa antenes de telecomunicacions, ep. El mon cada dia em sembla més surrealista, deu ser l'edat.