FIRES, LLIBRES, FESTES I EVOCACIONS

 

Ahir vaig fer un volt per la Fira del Llibre d'ocasió, gairebé tan vella com jo. La Fira va començar de forma modesta i durant uns anys va assolir un èxit notable, ocupava les dues voreres del Passeig de Gràcia. Ara tot just ocupa mitja vorera en un dels costats, cosa lògica, considerant com ha canviat el tema, molts llibres antics es venen per internet i, en general, el panorama ha evolucionat amb els canvis en les tendències culturals i la transformació de la societat. 

Avui hi ha molta oferta de llibre de segona mà però han desaparegut moltes de les antigues llibreries tradicionals d'aquest tipus, dirigides sobretot, en els seus inicis, als estudiants. Trobem llibres d'ocasió a algunes cadenes especialitzades o a les botigues i parades del Llibre Solidari, això sí. Espero que, encara que sota mínims, aquesta fira, la meva preferida, es mantingui durant molts anys més, malgrat que poques coses duren per sempre. I això de sempre és subjectiu i té a veure amb les nostres pròpies vides, més aviat. 

Aquests dies han començat les escoles, el tema del llibre escolar també ha canviat molt. Quan jo era petita es comptava amb una enciclopèdia, que sovint durava més d'un any. Els llibres nous, pocs, es folraven amb paper blau, el meu avi era l'expert en el tema, i s'hi afegien unes etiquetes blanques molt evocadores. Tot era en castellà, aleshores, ho va ser fins fa, com qui diu, quatre dies. 

Em sorprèn recordar els molts petits comerços que hi havia al barri, em pregunto com podien sobreviure. Hi havia aleshores moltes papereries-llibreries, botiguetes on es venia una mica de tot, a principi de curs calia assortir-se de llapis, goma, maquineta, en ocasions extraordinàries alguna caixa de llapis de colors, tinta, plomilla i mànec, tot plegat fins a l'aterratge luxós de les plomes estilogràfiques i els bolígrafs.

A banda del material escolar, aquelles petites i encisadores botigues tenien alguns llibres de contes, cromos de picar i de col·leccions, estampes, postals especialitzades en temes diversos, petites joguines, purpurina, blocs de rebuts i factures, paper de barba, llapis Goya per pintar els mapes... Per Nadal hi trobaves postals de Nadal i figuretes de pessebre, per les revetlles, piules i material pirotècnic divers, un perill evident que va fer que amb el temps, després d'alguns accidents lamentables, no es deixessin vendre en aquells establiments. 

El cartell de la Mercè d'aquest any mostra tres dones d'edats diferents, per motius obvis m'identifico amb el tema, sembla que els cartells actuals han tornat a un cert figurativisme més convencional, sense perdre modernitat. Tot son modes i tendències. Molts dels cartells mercedaris contemporanis compten amb una majoria aclaparadora de figures femenines, per cert. És clar que la homenatjada és una dama mítica. Abans es deia que per la Mercè sovint plovia perquè Santa Eulàlia, patrona una mica bandejada, plorava. Avui Santa Eulàlia se celebra força i ja no té motius tan fefaents per disgustar-se. 

Per més que es dissimuli el rerefons religiós la religió està i al davant al darrere de les nostres celebracions i no cal queixar-se, tot és cultural i es pot celebrar sense complexos, no cal tornar als temps dels solsticis i coses així, que ens queden molt lluny. La cultura és un totum revolutum que serveix per a tot, com tants mots que fem servir, encara no en tenim una definició que convenci tothom ni podrà existir mai, diuen que hi ha centenars d'explicacions sobre què és o no és la cultura. En nom de la cultura es poden dir i fer molts disbarats i justificar el que sigui. I demanar subvencions per al que sigui.

FESTES, CAVALLS, EVOCACIONS I DESPROPÒSITS

Un dels pocs actes als quals soc fidel, durant les festes de la Mercè, és al Carrusel de la Guàrdia Urbana. No hi ha, ara, tants cavalls com en d'altres èpoques i la música, ai, és enllaunada. Quan jo era petita els cavalls de la Guàrdia Urbana i la seva banda de música eren una  de les estrelles de molts actes barcelonins. Després dels cavalls, enguany, també es fa una demostració de gossos ensinistrats, però ja no em vaig quedar a veure-la.

La celebració té el valor afegit de pujar a Montjuïc. Si fa bon dia és tot un goig i, en general, recordo més aviat haver passat calor. També s'obren aquests dies els jardins del Palauet Albéniz. En temps més protocolaris crec que les autoritats municipals hi feien un dinar i tot. Les celebracions de la Mercè i els actes que s'hi relacionen servirien per escriure un llibre molt divertit sobre com van evolucionant les tendències polítiques a la Casa Gran. Per cert, no he trobat carrusel al diccionari català però el traductor em dona la paraula com a vàlida, suposo que ja es un mot admès, vaja.

Ahir, tot i no haver-hi tants cavalls com en d'altres èpoques, el Carrusel va estar molt bé. A les criatures els encanta i la gent jove amb mainada pot fer moltes coses a Montjuïc, aquests dies. Tot això dels cavalls, amb les tendències actuals i els debats animalistes, està una mica controvertit, seria un llàstima que el Carrusel acabés per fer moixoni però crec que no serà així. Al menys, de moment. 

Cercant informació sobre els cavalls i la Guàrdia Urbana he comprovat que les crítiques al pobre Carrusel resistent no sempre han vingut de sectors animalistes, res d'això. Durant els anys noranta hi va haver bronques sonades, a l'Ajuntament, entre els residents d'aleshores, socialistes, i algunes persones de la Generalitat, en concret amb Antoni Comas, conseller de Benestar Social. Aquest senyor tenia una mena de mania amb els cavalls municipals i sempre que se li queixaven per manca de recursos i la resta deia que perquè no els treien del que es gastava en els cavalls àrabs de la Guàrdia Urbana i el ditxós Carrusel. 

D'aquella època i d'aquells problemes de la ciutat poca cosa en recordem, sort de les hemeroteques. Les bronques van ser sonades, a Comas, per variar, se'l va acusar de lerrouxista, i la cosa s'escalfava sovint. Eren uns temps en els quals o eres socialista o eres convergent, no hi havia mitges tintes o, en tot cas, eren testimonials. El curiós és que un dels temes a l'entorn de la despesa municipal, sobre la qual segurament es podien fer moltes inevitables crítiques, afectés als simpàtics cavalls de La Foixarda. Un dels antagonistes de Comas era, en aquells anys, Xavier Soto, un brillant i bel·ligerant polític socialista que va morir molt jove.

Aquests dies, en algun lloc, i en el marc de criticar qualsevol cosa que faci l'ajuntament actual, he llegit que a les festes d'enguany s'ha marginat la cultura popular quan, de fet, es fan més o menys els mateixos actes de cultura popular que s'han fet sempre. Cada vegada tenim més gegants, més bestioles de foc i més cap-grossos i al Palauet Albéniz es poden veure molts esbarts, això sense parlar de castellers, diables i el que faci falta. També s'han ficat amb el pregó, que a mi em va agradar i que, de forma molt intel·ligent, va reduir la seva extensió habitual. 

Bé, això sempre ha passat i passarà, les festes, avui, també s'aprofiten per reivindicar, criticar i ficar cullerada en allò de si abans tot era millor i la resta. Per les xarxes han corregut alguns muntatges desagradables que incideixen en el tema de la inseguretat, amb una mena de programa de festes que promociona delictes diversos. El que em sobta és que fins i tot gent propera als qui manen avui a l'ajuntament es faci ressò de tanta gracieta tonta, la veritat. Quan la missa de la Mercè era un acte més oficial, davant de l'església sempre hi havia grups que s'esgargamellaven escridassant els d'aleshores i brandant pancartes diverses. I es que això del respecte a les idees dels altres està molt bé per a fer civisme a l'escola primària però en el mon real brilla por su ausencia.

Bé, demà aniré a veure els Gegants, pel matí. Pel que fa a la resta d'actes i celebracions, ja m'atabala, tanta gent. Coses de l'edat. Em feia ràbia quan a casa, la meva mare assegurava, ja gran, que molts esdeveniments es veien millor per la tele. L'altre dia, mirant la inauguració de les festes i la rastellera de tarasques balladores, asseguda al sofà, vaig meditar en què potser tenia tota  la raó.

EN TEMPS DE MELONS, NI MISSA NI SERMONS

No sé si les imatges valen més que les paraules, depèn. Avui, de fet, les imatges poden ser altament manipulables. Sempre ha estat així però en l'actualitat la manipulació està a l'abast de la gran majoria de ciutadans i ciutadanes. Això fa que, com qui no té feina el gat pentina, molta gent es dediqui a muntar imatges divertides amb polítics fent el pena, per exemple, i les difongui a través de les xarxes, com per fer una gracieta. De tota manera, crec que la imatge que encapçala aquesta entrada és autèntica.

Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. La nostra societat, cada dia menys religiosa, ha de conviure amb una tradició que lliga el calendari i les celebracions a sants i marededéus, ens agradi o no. Durant un temps alguns dogmàtics ateus van fer intents de substitució. Per exemple, en algunes escoles s'eliminava tota la mitologia nadalenca i es feia això del solstici d'hivern. Però la tradició religiosa pesa molt i mai s'elimina del tot, pren formes diferents. 

A nosaltres ens van educar en el catolicisme ranci i hem sortit molt descreguts, i a molta gent de l'altre banda d'allò que en deien el teló d'acer els van educar en l'ateisme oficial i avui les seves esglésies tenen força públic. En resum, que l'escola i l'educació, al menys en els primers nivells d'existència, tenen molt poc pes encara que tot es vulgui arranjar educant. 

Un dels actes estrella de les festes barcelonines ha estat, des de fa anys i panys, la missa a la Basílica de la Mercè, en la qual s'apleguen un munt de gent de tots els estaments del poder, vegeu la foto, de l'any 2016, tampoc no fa tant, encara que moltes coses hagin canviat des d'aleshores. La senyora Colau i el seu equip no hi van, per raons òbvies i una mica contradictòries, considerant que la festa respon a una tradició religiosa. 

A més a més, ja no inclouen la missa en el programa d'actes oficial, un programa farcit de tota mena de coses. Això no em sembla intel·ligent, al capdavall aquesta missa és una mena de tradició consolidada. Ni que fos en un petit apartat, la podien haver mencionat, i quedarien be amb poc gasto i evitarien que per la xarxa corri una demanda de firmes a favor de la inclusió d'aquest acte en el context dels excessos festius que es programen.

Al Poble-sec, per la Festa Major, es fa també una missa, cada any en una de les quatre parròquies del barri. Hi sol anar gent de totes les tendències. És clar que no hi veiem ni polítics d'upa ni uniformes militars i els capellans nostrats són de base. Crec que, en general, la missa s'inclou en el programa veïnal com un acte més a tenir en compte. 

A la Mercè, quan jo era joveneta, fins i tot els futbolistes anaven a donar gràcies pels seus trumfos. Eren d'altres temps. Quan la missa de la Mercè era més o menys oficial, o sigui, fins fa quatre dies, era un divertit espectacle veure la desfilada de polítics, militars i gent coneguda, anant cap a l'església. La missa de la Mercè té molta audiència. 

Encara que no la promocionin en el programa la Basílica s'omple igualment i per arribar al cambril has de fer llargues cues. La Basílica de la Mercè és tot un món misteriós, conté grans curiositats ocultes i la sobrietat exterior contrasta amb la brillantor barroca de l'interior. Va ser obra de l'arquitecte Mas i Dordal, avui un desconegut per la majoria, car tot s'ho mengen el romànic, el gòtic i el modernisme. En això de la visió de l'art també hi ha un pes polític. 

En els darrers anys, l'arribada de polítics, sobretot de polítics a la missa anava acompanyada d'esbroncades sorolloses, no excessivament massives, però molt contundents. L'esbroncada va fer que s'haguessin d'endegar mides de seguretat. Alguns  i algunes dels qui avui remenen les cireres a la Casa Gran anaven a esbroncar. 

Feien servir diferents instruments per fer soroll i brandaven grans pancartes reivindicatives de tota mena de coses. La gresca durava tota la missa i excel·lia en intensitat a l'entrada i la sortida de l'acte. Avui alguns esbroncats són a la presó, a l'estranger o pagant multes abusives, en un any han passat tantes coses que costen d'assimilar. I alguns esbroncadors tenen poder municipal, la vida és estranya.

No m'agraden gens aquest tipus d'esbroncades. Una altra esbroncada que va arribar a límits perillosos va ser la que es feia als del PP quan anaven a fer l'ofrena floral al monument a Rafel de Casanovas. Allà es van arribar a llançar tomàquets, ous i alguna pedra. També s'havia esbroncat al PSOE, amb motiu, per exemple, de la LOAPA. Els convergents han estat esbroncats en moltes ocasions, al llarg de la seva història política. Jo evitaria anar a cap acte si sabia que m'havien d'esbroncar, la veritat. Però aquestes coses deuen entrar al pack professional de molta gent. 

Potser haurem d'admetre que som catòlics costumistes i culturals, ens agradi o no. Hem avançat una mica en això de separar la tradició de la doctrina. No és gens fàcil, la veritat. Hi  ha aspectes de religió popular que em sorprenen, com ara les cues per anar a veure Santa Rita o Santa Llúcia. No crec que s'hagi de creure en alguna cosa, sí o sí. Es pot no creure en res i ser feliç, feliç a mida humana, o sigui, felicet, i encara, a estones. Hi ha coses, inofensives, que hauríem de deixar com les  hem trobat i, si minven, deixar que ho facin de forma natural, per l'evolució lògica dels costums i els usos socials. 

Un altre tema és que no es pugui fer broma a fons sobre el tema religiós, per no ofendre, quan en tants temes diversos t'ofen tothom un dia sí i un altre també. Sembla que hi ha tirada a castigar de nou allò que en diuen la blasfèmia. Avui mateix escoltava com, en un programa de cine, de la ràdio, evocaven la pel·lícula La vida de Bryan, que va provocar escàndol i prohibicions a diferents països, con Irlanda i Noruega. Alguns ajuntaments anglesos també la van rebutjar. Aquí, eren d'altres temps, va tenir un gran èxit, i a Madrid va estar dos anys en cartell i va ser de les més taquilleres de l'època. Enguay em temo que les coses anirien d'una altra manera. Aquelles bones perspectives de llibertat s'han anat diluint en lleixiu.

Jo crec que el millor, quan una cosa no t'agrada, és no anar-la a veure o no participar-hi, sigui una missa oficial o una pel·lícula descarada. Hi ha maneres de protestar del que sigui que no passen per l'insult ni l'agressió, verbal o física. No cal. Però en això, la veritat, no hem avançat excessivament. I ens sembla que els nostres tenen dret a fer soroll i, els altres, de cap manera.

ARA ARRIBEN ELS GEGANTS...

Hem debatut per les xarxes i en família, en moltes ocasions, sobre el sentit de les festes majors del present. Sigui com sigui, les festes gaudeixen de bona salut. A ciutats com Barcelona tot és massiu i multitudinari, a mi m'agrada veure gent als llocs però no tanta, per això em veig incapaç, per exemple, d'anar a contemplar el piromusical in situ. Les programacions de les festes i els seus cartells promocionals han anat variant i la seva contemplació diu molt sobre les dèries, ètiques, estètiques i polítiques de cada època. Els cartells de la Mercè, pel meu gust, haurien de ser objecte de votacions populars a l'hora de la tria. Es parla molt de deixar-nos decidir però sovint no ens deixen decidir ni tan sols aquestes bajanades, suposo que no hi ha una excessiva confiança a l'entorn dels gustos estètics populars, vaja. En tot cas quan ens han deixat triar una cosa d'aquestes sovint després s'han passat pel folre el resultat, com en el cas del monument a Macià.

Una de les poques activitats en les quals participo com a espectadora, encara més ara que sóc iaia, és en anar a veure el seguici dels gegants. Avui hi ha gegants a dojo. Tan sols amb els de Barcelona i fins i tot comptant amb què no tots van a la desfilada matinal, ja n'hi ha per a una bona estona, tant és així que moltes criatures, per molt gegantòfiles que sigui, acaben ben cansades. En aquestes celebracions sovint hi xalen més els pares i mares joves que no pas les criatures, però després les criatures es fan grans i evoquen amb emoció aquella època de la feliç primera infantesa.

Quan jo era petita hi havia menys gegants, els de la Casa Gran i para de comptar, de vegades recordo que els cedien per a les processons de Corpus del barri. Els gegants oficials de Barcelona eren en aquella època Isabel i Fernando però ara els han canviat la filiació, adaptant-los als nous temps, tot i que, sobretot el rei, té encara una evident retirada a aquell senyor tan espavilat que va inspirar Maquiavel. Els gegants responen a molts gustos, n'existeix una gran diversitat, hi ha reis, pubilles, herois, negres, blancs, morenets, moros i cristians, peixateres i baladrers, obrers i xinxes, pageses, actrius de varieté i personatges reals recuperats, com Mary Santpere o Paco Candel. Al costat dels gegants hi ha els cap-grossos, són més grotescos i de vegades les criatures s'espanten amb l'aspecte d'alguns d'ells, a més a més no són tan alts i s'acosten amb més facilitat a la mainada.

Per la Mercè, fa molts anys, venien a la ciutat gegants de diferents pobles i tot i amb aquesta aportació comarcal no arribaven ni a la quarta part dels que avui dansen per celebrar la festa. Per la Mercè sovint fa sol ja que com que s'ha recuperat d'alguna manera la festa de Santa Eulàlia sembla que aquesta no té tant d'interès en plorar i aigualir-nos la sortida. Hi ha tantes activitats i possibilitats de fer coses aquests dies que més enllà d'anar a alguna en concret, a l'entorn de la qual hi tens coneguts o un interès especial, acabes per fer el volt sense cap intenció i aprofitar el que veus de forma puntual i breu, estil tastaolletes. Les festes són necessàries, imprescindibles, fins i tot en un món en el qual no cal esperar la festa per anar a ballar i on sembla que cada dia sigui festa, segons per on transites.

M'encanten les festes per una banda i per l'altra sovint acabo tipa de gent i aglomeracions tot i que en això de les aglomeracions la culpa és compartida. Les festes ens basteixen records imprescindibles, contribueixen a construir això tan eteri i manipulable que es diu identitat. Al llarg de la vida les vivim de forma diversa, amb alts i baixos, en ocasions les odiem i en d'altres les esperem amb delit. Quan hi ha criatures a la família tot es viu amb una altra intensitat, tot es renova, i els odis festers es tornen a reconvertir en poesia a causa d'aquest miracle de la biologia que va generant cícliques resurreccions de plantes i persones, reposicions més que no pas resurreccions, vaja. 

Sobre els gegants, admiro els qui els porten, ha de ser una feina d'allò més feixuga carregar amb aquell pes i fer ballar el personatge fictici. Els gegants són tota una metàfora, semblen tenir vida pròpia però no la tenen i, com als titelles, però amb més dificultat i esforç, algú els mou i els fa dansar. La diferència entre el cos i l'ànima queda ben bé en evidència, ves.

FESTES DE LA MERCÈ, D'AVUI I D'AHIR

Les Festes de la Mercè van patir alts i baixos durant anys. Fa uns dies vaig llegir en algun lloc que la potenciació de la Mercè, per davant de Santa Eulàlia, venia del fet que aquesta santa era al penó dels fets de 1714. Avui tot és llegeix en clau conspiratòria anticatalana.  Mirar al passat cercant explicacions és força parcial o inexacte. Sobre la Mercè, per internet es pot trobar la història del seu patronatge, potenciat sobretot a partir del darrer terç del segle XIX. Precisament una època esplèndida de festes mercedàries va ser la de la Renaixença. Santa Eulàlia, com és sabut, va quedar en un segon terme i per això plora i plou sovint durant aquesta època. És clar que tractant-se dels inicis de la tardor la cosa no sembla gaire miraculosa. Més hauria de plorar Santa Madrona. O Sant Sever, del qual no se'n canta ni gall ni gallina.

Durant la meva infantesa eren unes festes relativament modestes i la gent es queixava del fet que qualsevol poble animat tenia festes molt més reeixides. Cap als seixanta van fer una revifalla, amb la millora econòmica i el porciolisme urbà, pare de molts disbarats posteriors, que es va esforçar en potenciar aquest tipus de coses. 

Amb la democràcia ja va venir la disbauxa massiva i ens vam anar gastant en festes i festetes el que teníem i el que no teníem, doncs sembla que tot ha de ser gratuït i pagat pels poders públics, actualment. Recordo quan es va iniciar la cavalcada, la gent gran deia que potser seria una nova Rua. La Rua republicana deien, els benpensants, era molt escandalosa i immoral. En èpoques reprimides tot s'exagera a bastament.

Els cartells de la Mercè són una mostra de les dèries estètiques dels qui manen en el tema artístic. No estan oberts a concurs popular, com els dels barris, imagino que en trien l'autor els experts. S'han fet veritables bunyols i el més divertit és llegir-ne la interpretació que en fan els articles especialitzats, que sempre els defensen amb parrafades sobre el seu simbolisme. També n'hi ha hagut de bufons i d'originals, tot són gustos. Les primeres festes massives de la Mercè, a l'entorn dels anys de l'Exposició de 1888 en els quals es va coronar solemnement la Mare de Déu, comptaven, per cert, com a espectacle estrella amb els toros i figures de l'època com Lagartijo o Frascuelo.

Quan jo era petita per la ràdio ens feien teatre invisible i, amb motiu de la festa, emetien coses com Princesa de Barcelona, un clàssic, amb sardana inclosa. M'encantaven aquelles obretes en català, costumistes i entranyables. Escoltar ràdio en català era un privilegi puntual, gairebé limitat a aquell teatre que emetia ràdio Barcelona de tant en tant i poca cosa més. 

L'estiu de l'any 1970, ja a tocar de tants canvis, va venir el Caudillo a inaugurar l'antic telefèric de Montjuïc, el de les vagonetes vermelles i un munt d'altres millores diverses. Ara en tenim un de més gros, com si fóssim a les muntanyes suïsses. A Montjuïc s'havien fet moltes obres, el parc d'atraccions rutllava d'allò més bé. 

Per la Mercè, amb una colla d'estudiants de la Normal, vaig pujar-hi per primera vegada aquell any, a les vagonetes. Una amiga em va telefonar per si volia anar amb ella i dues més a una discoteca de Castelldefels, en cotxe,  però em vaig estimar més anar a Montjuïc amb els aspirants a mestres. Elles van tenir un accident i una de les tres va quedar molt malferida, va morir poc temps després, mentre que les altres dues, una de les quals la conductora, se'n van sortir amb ferides lleus. 

La morta era filla única i tot plegat va ser un drama. He pensat sovint en aquestes coses estranyes del destí, ser al lloc precís en el moment adient o en el moment tràgic pot canviar tota la nostra vida i la dels qui ens envolten. L'autovia de Castelldefels va ser un indret en el qual durant anys hi va haver molts accidents gravíssims de cotxe i on es va perdre molt de jovent.

La meva mare deia, en aquests darrers anys, que l'entusiasme festiu de les darreres dècades li recordava el de la República. Esperem que no acabi com va acabar allò. Malgrat les tragèdies, la postguerra va conèixer una revifalla de festes majors, aleshores sempre amanides amb processons, misses i actes religiosos i acomboiades per parròquies i capellans. 

Les festes barcelonines, amb tanta gent, acaben per aclaparar i fer una mica d'angúnia, la plaça de Sant Jaume ja fa molts anys que es converteix en un embut incòmode i angoixant. Una certa animació és agradable però trobar-te comprimit entre la gent, sense poder anar ni endavant ni endarrere fa basarda. Aquest any s'ha reduït una mica l'oferta festera, però no tant com era d'esperar en èpoques de vaques magres. El pa i circ, substituït pel pa i toros, avui ja vol menges més sofisticades i espectacles fatxendes, com aquests grans castells de foc o els concerts a tota marxa. I futbol, sobretot futbol, amb Mercè o sense. 

Mercè és un nom molt bonic que ha anat una mica de baixa, cosa que em sorprèn. Les festes de santa Eulàlia han quedat reconvertides en les festes de la Laia, massa santificació està mal vista, actualment. Tot pot conviure, en pau i harmonia. Però la pau i l'harmonia són béns fràgils i s'han de conservar entre cotonets, cosa que sovint oblidem, empesos pel so de les trompetes... o de les gralles.