28.9.19

VAN VÈNCER I FINS I TOT VAN CONVÈNCER UNA PART DEL PERSONAL, PEL QUE SEMBLA


Mientras dure la guerra, com ha passat amb la darrera de Tarantino, serà una d'aquestes pel·lícules que veurà i comentarà molta gent. Avui la he anat a veure a la primera sessió del Renoir, que sempre és sense numerar i, en aquest cas concret, les entrades eren numerades, m'imagino que prevenint un nombre de públic remarcable. No ha estat així, hi havia més gent que en d'altres casos, però la sala no s'ha emplenat.

La pel·lícula compta ja amb un munt de crítiques i comentaris per a tots els gustos. Sembla que no acaba de fer el pes del tot a ningú, però tampoc no desagrada del tot a ningú, vaja. És, fins i tot en aquest sentit, molt unamuniana. Jo no soc incondicional d'Amenábar i he de dir que em cridava més l'atenció el tema que no pas el director. La Guerra Civil continua sent un tema incòmode, per molts motius. Se suposa que en aquest cas i en algunes situacions es vol fer un cert paral·lelisme amb el present, no sé si aquesta era una de les intencions del director.

En tot cas, més enllà de la pel·lícula en concret, que compta amb un bon repartiment i amb moments millors i pitjors, m'interessava el personatge d'Unamuno. Estaria bé que amb motiu de l'estrena es recuperés l'obra d'aquest personatge tan interessant i controvertit. En alguna ocasió he escrit sobre ell al blog. D'alguna manera vam créixer amb ell, era un intel·lectual de prestigi que el règim franquista, fins i tot, va fer seu en part. Si la dona de Franco va tenir, a la vida, algun moment notable i una mica lluminós, aquest va ser quan va treure Unamuno del mig, en un moment tan crític com el que s'explica a la pel·lícula.

Sobre el discurs, hi ha qui diu que allò de venceréis pero no convenceréis no ho va dir, o no ho va dir ben bé així mateix ni en aquell moment. Qui sap, hi ha un munt de frases atribuïdes a gent que no les va dir mai. En tot cas, l'ha fet servir molta gent, fins i tot en sentit contrari de l'original. Unamuno és un home que sempre dubta, que canvia d'opinió, que es decep i s'il·lusiona, i que és molt poc prudent en expressar les seves opinions quan no toca. La lectura oficial de la història xala amb la gent d'una peça i hi ha qui té per una virtut no canviar d'opinió. Però la vida ens fa canviar d'opinió, sí o sí, en molts casos. El més humà és canviar. Els dogmes vitals son perillosos. Unamuno no està al servei  de les idees de forma incondicional, rectifica i ensopega. La grandesa d'Unamuno es troba, precisament, en aquestes posicions erràtiques i variables, que Salvador Vila, el seu jove amic, li recrimina.

Hi ha coses de la pel·lícula que no han agradat als dogmàtics, és clar. Aquest Millán Astray xulo i arrauxat, gairebé un inquietant humorista, però amb un gran poder d'atracció per als soldadets en pràctiques. O aquest Franco murri, oportunista, molt allunyat del tonto útil que alguns voldrien creure que era. Recupera personatges oblidats, com l'abans mencionat Salvador Vila, un home jove i intel·ligent al qual, diuen, aquell discurs, en certa manera, va costar la vida, ja que estava empresonat i si Unamuno hagués fet la viu viu potser hauria aconseguit salvar-lo. Però tot això és especulació. 

Mirar aquella guerra en perspectiva resultarà sempre limitat, tendenciós, parcial. Franco va guanyar i va tenir més temps per continuar fent disbarats, fins quatre dies abans de morir, de mort natural. Ens vam adaptar al que hi havia, els anys seixanta van viure una millora econòmica progressiva que fa que encara es relacioni aquella millora amb el franquisme, en el record de molta gent que no mira més enllà de la cuina de casa. De bona sort, com comenta el novio de la muerte quan el postula com a líder, ja es va veure que en tenia, aquell senyor.

Resulta incòmode mirar, ni que sigui de reüll, cap a la violència republicana, on tants brous diversos hi convergien. En aquest sentit, tot i que no se n'acabi de sortir, la pel·lícula defuig els discursos d'una peça actuals, amb víctimes angelicals, brigadistes santificats i herois abrandats. Franco se'n va sortir, la guerra va durar, i això, ajudat amb els interessos de França, Anglaterra o Estats Units, i amb el cansament horroritzat dels supervivents i les ganes de viure de les noves generacions, va convertir Espanya en el país raret que encara és, per molt que els temps hagin canviat. Va tornar la monarquia, perquè Franco va voler, tot sigui dit, i la bandera republicana dorm el somni de la història i de les guerres perdudes, tot i que no se sap mai què pot passar demà passat.

Fa uns dies, en una llibreria del llibre solidari, vaig comprar un llibre del professor Tuson. Tuson va ser un molt bon professor universitari, defensor del català, però de jove, en arribar a Barcelona, va passar per la Normal, on jo, als vespres, feia Magisteri. No parlava català, encara, i ens va confessar que de literatura catalana tan sols coneixia una mica l'obra d'Espriu. Era molt unamunià, aleshores. Gràcies al seu carisma, que va captivar una gran part de l'alumnat femení, vam llegir molts llibre d'Unamuno, en aquella època. Alguns eren realment pesats o potser no els acabàvem d'entendre però, de jove, ets capaç de tot, encara més si els llibres te'ls recomana un professor atractiu i brillant. Les biografies de gent de culte que van passar per la Normal, en general, n'obvien aquella estada, i enlloc diu que Jesús Tuson hi va donar classes. El mateix ha passat amb la professora Rúbies, de matemàtiques, extraordinària i que ens feia classes voluntàries fins i tot els dissabtes. 

Unamunto té de tot, assaig, novel·la, poesia. Dels seus llibres narratius se n'han fet versions interessants en cinema, en televisió, com ara La tia Tula, Niebla... El professor Tuson incidia en el dilema vital d'Unamuno respecte a la transcendència i l'existència de Déu. Ara aquesta mena de problemes semblen ben bé d'un altre temps. Unamuno forniria material per a una sèrie ben feta, de l'estil de la que es va filmar, fa anys, sobre Ramon y Cajal, amb un Marsillach excel·lent que, si fos viu, hauria pogut ser, també, un gran Unamuno, tot i que Elejalde se'n surt molt bé. 

3 comentaris:

Allau ha dit...

Aquest Unamuno de la pel·lícula, amb tots els seus dubtes a sobre, trobo que peca d'ingenu i d'imprudent, tot enemistant-se amb els uns i amb els altres. No sé si seria per pur orgull intel·lectual. En tot cas, sort n'han tingut de Karra Elejalde, que dignifica un film no del tot rodó.

Júlia ha dit...

Allau, sembla que era d'aquesta manera, més o menys i salvant les distàncies amb la ficció. Va ser una persona contradictòria i intel·lectualment complexa. No es una pel·lícula rodona i sí irregular, però, pel meu gust, té el seu què.

Júlia ha dit...

Han lloat molt el treball d'Errejalde i no li trec mèrit però no l'acabo de veure en el paper.